Per què correm els que correm?

Sempre m’ha agradat córrer. Fa anys i panys que ho faig d’una manera més o menys continuada i sospito que em costaria renunciar-hi. I això que mai no he estat un corredor particularment brillant ni sóc allò que se’n diu un boig de les curses. M’entreno gairebé sempre en solitari i no solc participar a gaires carreres populars al llarg de l’any; quatre o cinc a tot estirar. Confesso, a més, que el boom atlètic dels darrers anys m’ha enxampat una mica a repèl i que encara em sobten algunes de les expressions més convencionalment comercials que ara s’associen indissolublement al fenomen.

Quan vaig començar, de ben jove, abans que no hi hagués gels, begudes isotòniques i mandangues d’aquestes, em centrava exclusivament en proves urbanes –maratons i mitges maratons, fonamentalment- però ja fa temps que tendeixo a córrer per la muntanya, al meu aire. L’asfalt em castiga les cames i acabo patint més en una marató per ciutat que no pas en altres d’aparentment més dures, d’aquestes que t’obliguen a completar llargs recorreguts orogràficament complicats i amb desnivells considerables.

El cas és que, malgrat que, poc o molt, això del córrer ha acabat formant part de la meva identitat, no sabria explicar amb gaire precisió perquè m’hi he posat i com m’hi he mantingut. I, normalment, quan agafo algun dels nombrosos llibres d’escriptors, periodistes o acadèmics que s’aproximen al tema a partir de la seva experiència personal, en una mena d’expressió de to menor de la literatura del jo, mai no hi trobo una proposta  prou satisfactòria, que vagi una mica més enllà d’allò que és evident.

El novel·lista japonès Haruki Murakami és, probablement, un dels autors més ben dotats dels que han abordat la qüestió. I no només a causa del seu contrastat talent literari com, sobretot, perquè ha integrat des de fa molts anys la pràctica atlètica en la seva vida quotidiana: participa en un mínim d’una marató i una triatló cada any i ha corregut en més d’una trentena d’ocasions els 42’195 Km i fins i tot una ultramarató de 100 quilòmetres. No es tracta ni d’un diletant ni d’un atleta novell, per tant. I, amb tot, al marge d’un munt d’anècdotes i vivències relatades amb traça i sentiment, qualsevol lector que s’acosti a De què parlo quan parlo de córrer tindrà dificultats a l’hora de sintetitzar quin és el seu missatge. Al final, Murakami acaba concloent que l’ajuda a pautar el temps  que, en la mesura que es pot comparar a concebre i executar una novel·la, fins i tot li és útil a l’hora d’escriure. No és pas poca cosa, però no és suficient.

Per què correm, doncs? Fa de mal dir, la veritat. La gràcia de tot plegat potser és aquesta, precisament: no acabar de trobar mai la resposta i haver de continuar en dansa per tal d’entrellucar-la.

Les tertúlies, entre Venus i Mart

Llegeixo, gairebé en paral·lel, dos textos diametralment oposats sobre el gènere de la tertúlia: un escrit d’Elisenda Rovira i una entrevista amb el professor de Comunicació Política Joan López Alegre. Per què no vull ser tertuliana, l’article de la periodista del Grup Barnils, gens complaent i decididament crític, abomina dels totòlegs que peroren pertot i a tothora i advoca per la feminització del format com a possible via per a la seva regeneració. A l’entrevista amb López, en canvi, aquest preconitza sense complexos aparcar la ciència que encara pugui restar, tot posant “una miqueta més de barra” (sic) a l’assumpte. El títol de l’opuscle que acaba de publicar aquest antic parlamentari del PP, ara en l’òrbita de Ciutadans, ja és tota una declaració de principis: Hablar de todo y no saber de nada.

Rovira i López són de planetes diferents: si l’una és de Venus, l’altre és de Mart. Si ella es debat i s’interroga sobre l’ambivalència de les coses, ell, com un Maquiavel contemporani, es limita a constatar que en la batalla quotidiana de la tertúlia qui sobreviu i venç és aquell que mostra més desimboltura i és capaç d’encunyar més titulars per minut. Mentre ella analitza i reflexiona, ell se centra a donar quatre consells útils per sobreviure en un univers salvatge al si del qual impera la llei del més fort.

No cal ni dir que, per temperament i proximitat ideològica, per ètica i estètica si es vol, em sento força més proper a Rovira que de López. A mi, la creixent tertulianització de la política i el debat públic també em desconcerta i em genera un profund desassossec. I, amb tot, hi ha un aspecte del que planteja que em suscita certs dubtes: es pot afirmar amb tanta alegria conceptual com fa ella que la totologia és patriarcal? Jo, sense negar que pugui afavorir un munt d’exhibicions de supèrbia masclista, sospito que aquest fenomen té arrels diverses i més pregones. La dictadura de les audiències i dels clics a la Xarxa, la mescla de la informació amb l’entreteniment, la banalització dels continguts i tantes altres manifestacions d’allò que, per simplificar, podem anomenar modernitat líquida, són qüestions massa complexes com per despatxar-les amb una senzilla etiqueta. La crítica al patriarcat obre noves i fecundes perspectives per mirar la realitat però no és prudent convertir-la en una via totalitzadora i omnicomprensiva, vàlida per a explicar tots i cadascun dels aspectes que incideixen en la vida d’una societat.

*Il·lustra aquest post una obra de Sandro Botticelli, Venus i Mart (1483).