La mort de Josep Lluís Núñez ha retornat el seu nom a la palestra. I, tal com era de preveure, li han plogut un munt d’elogis ditiràmbics. És natural, va ser president del Barça entre 1978 i el 2000. Vint-i-dos anys al capdavant d’una de les institucions referencials i amb més poder del país no és poca cosa. I més si es té en compte que no va tractar-se d’un període qualsevol sinó d’una etapa que abraça des del postfranquisme més immediat a la darrera legislatura de Jordi Pujol, passant pels fastos de la Barcelona olímpica.
Núñez mai va comptar amb la simpatia de l’esquerra política ni de la burgesia més catalanista i il·lustrada, que sempre el va considerar un parvenu. I, el seu paper com a promotor immobiliari, agressiu i sense manies a l’hora d’arranar el patrimoni arquitectònic de Barcelona, el van enfrontar agrament al moviment veïnal. Més enllà dels èxits i fracassos obtinguts en l’àmbit esportiu, tampoc no va ser estimat per la gent del carrer. És cert que, amb el temps, la dreta catalanista al Govern de la Generalitat i el mateix Ajuntament de la ciutat s’hi van acomodar; sense gaire entusiasme, però. I també, poc o molt, que l’element popular el va acabar mig tolerant a canvi de grans fitxatges milionaris i èxits esportius.
Jo, que guardo a la meva memòria infantil el “Neeskens, sí; Núñez, no!” com un moment d’autèntic èxtasi col·lectiu, vaig viure amb il·lusió, ja com adult, la fi del nunyisme a can Barça. L’aparició de Joan Laporta, al capdavant d’una directiva amb sentit de la catalanitat i un actiu compromís de ciutadania, em va caure al damunt com aigua beneita i em va reconciliar del tot amb un club al qual Gaspart i companyia havien deixat, i no només en l’aspecte futbolístic, en hores baixíssimes. Un sentiment idèntic al que m’havia dominat, gairebé en paral·lel, amb l’arribada de Jordi Porta a la presidència d’Òmnium Cultural. Eren un seguit de símptomes que, després d’anys i panys de conformisme i de trist cofoisme pujolista, bufaven vents de canvi a Catalunya i la ciutadania aspirava a albirar nous horitzons. Com així es va demostrar poc després amb l’Acord del Tinell, de fet. Potser va ser un miratge però, per un moment, va semblar que tot estava per fer i tot era possible.
Tot plegat ja és història antiga. Núñez és una figura que havia quedat quasi esborrada de la memòria col·lectiva, a anys llum del batec actual –republicà i sobiranista- del gruix de la societat catalana. Més encara després de la condemna –i breu empresonament, el 2014- que va patir a causa dels suborns i tripijocs diversos del denominat cas Hisenda, tan pietosament bandejats ara en alguns dels retrats de to oficialista que se li dediquen. El risc, si de cas, seria que se’l recordés més per la inofensiva caricatura per riure que n’han dibuixat els programes d’humor que no pas pel que va representar de debò. I és que és un personatge que explica força coses que no han de ser oblidades. Si li conferim el títol de pare modernitzador del FC Barcelona ho hem de fer en la mateixa clau que atorgaríem aquest tractament a Porcioles o Samaranch en el cas de Barcelona o, fins i tot, com fan alguns cada cop amb més desvergonyiment, a Franco en el de l’Estat espanyol. I això ens hauria d’obligar a reflexionar a fons sobre el nostre passat recent, no tan idíl·lic com de vegades ens volen fer creure, i sobre el guió del futur que volem escriure.
*Il·lustra aquest post una obra de Henry de Toulouse-Lautrtec, “Ball al Moulin Rouge” (1890).
PENSAMENTS DESPENTINATS 