No fa massa dies, per circumstàncies un xic atzaroses que seria llarg de reportar, vaig anar a parar a mans d’un investigador basc en ciències socials interessat en la cosa catalana. Es tractava de respondre de manera no telegràfica un seguit de qüestions relacionades amb la trajectòria històrica de l’independentisme a casa nostra i, més en general, sobre territorialitats i el dret a l’autodeterminació. L’home -de fet era un noi força jove, barbamec i circumspecte- m’anava plantejant ordenadament cada pregunta i després, amb posat d’estudiant aplicat, quedava en silenci, es diria que deixava la ment en blanc i permetia que m’esplaiés davant la seva minúscula gravadora negra sense interrompre’m en cap moment; ni per sol·licitar-me l’aclariment més mínim. Les estratègies de recerca són insondables…
El cas és que, quan érem gairebé a les acaballes, va demanar-me si, aquí i ara, independentisme, nacionalisme i sobiranisme són una mateixa cosa o es tracta de termes referits a realitats diferenciades. “Ja m’han enxampat!”, vaig pensar mentre agafava aire i mirava d’ordenar les idees. I és que el tema podria donar per unes quantes tesis doctorals i, no en tinc cap dubte, per un bon grapat de discussions bizantines de sobretaula i un munt de fils de Twitter amb els insults i les desqualificacions corresponents.
D’entrada, recordo que li vaig dir a risc de simplificar en excés, els independentistes serien aquells que són partidaris d’una República Catalana, sigui pel motiu que sigui i a partir de pressupòsits ideològics d’ordre ben divers. Els nacionalistes, al seu torn, podrien ser els qui malden per la plena normalització de la llengua, la cultura i la identitat catalanes -permeteu-me ser volgudament lax en aquest aspecte-, sense prefigurar necessàriament un model institucional en concret. I els sobiranistes, finalment, aquells altres que sense ser vocacionalment independentistes (però tampoc contraris per se a la independència) defensen per convicció democràtica que la nació catalana té el dret a decidir el seu futur en llibertat.
Passa, però, que aquests són tipus ideals que rarament es donen en estat pur. És a dir, que tot plegat té un valor més conceptual que no pas descriptiu. O, expressat d’una altra manera, que el que sol passar és que en un mateix individu es poden trobar, en funció del moment o de cadascuna de les molt diverses circumstàncies sobre la qual s’ha de posicionar a diari, actituds i trets distintius que, segons els senzills paràmetres esbossats, podríem vincular alternativament amb l’independentisme, el nacionalisme o el sobiranisme. A la vida no hi ha ningú d’una sola peça.
No és ociós, malgrat tot, més enllà de la investigació acadèmica, establir unes definicions més o menys estrictes sobre la qüestió plantejada. Des de la lògica de l’acció política, per exemple, se m’acut que una de les claus per no perdre el rumb de cara a un nou -i definitiu- referèndum d’autodeterminació seria combinar sàviament i de forma equilibrada independentisme, nacionalisme i sobiranisme; sense que cap dels tres predomini aclaparadorament, amb voluntat hegemònica, sobre els altres. Aquesta consideració potser un pèl intuïtiva me la vaig guardar per mi, però. Hauria estat poc científic deixar-la enregistrada a la minúscula gravadora negra que em sotjava impassible. Però vaja, nominalismes a banda i només entre nosaltres, ho veig una mica així.
*Il·lustra aquest post una obra de Jack Vettriano, The missing man (1995).
PENSAMENTS DESPENTINATS 