‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William Blake, Newton (1795).       

De Macià i Companys a Junqueras i Rovira

Els partits polítics són eines d’acció col·lectiva, no pas una finalitat en si mateixa. Val la pena tenir-ho present per no perdre perspectiva i evitar ridículs sectarismes. I, amb tot, sense desmentir aquesta premissa, és evident que l’experiència militant i les vivències compartides al voltant d’unes sigles estableixen lligams estretíssims que sovint van més enllà d’allò estrictament instrumental. Sempre m’ha commogut, per parlar d’un fenomen proper que he tingut ocasió de presenciar un munt de vegades, la sincera emoció amb la qual fills i nets d’antics combatents republicans s’acosten als símbols de les forces polítiques o sindicals a les quals van pertànyer els seus parents. 

El 90è aniversari de la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya dona un bon motiu per reflexionar sobre tot plegat. En bona part perquè, de fet, és un petit miracle que el partit de Macià i Companys hagi arribat a aquesta edat amb un estat de salut tan bo. Ningú no ho hauria pronosticat durant els anys de la transició postfranquista. Ni la gent de les organitzacions independentistes de l’època, que el contemplaven, a molta distància cultural i generacional, amb un respecte circumspecte però com una pura romanalla del passat; ni, per descomptat, el pujolisme, que va mirar de convertir-lo en un mer apèndix del seu projecte autonomista sense prendre-se’l mai gaire seriosament. És cert que a partir de la Crida Nacional de 1987 en endavant , amb la incorporació de sectors procedents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra, les coses van començar a canviar. Però fins i tot llavors, i encara durant uns quants anys, va ser observat amb suspicàcia per nuclis prou significatius de l’independentisme organitzat. I amb un punt de justícia, diguem-ho tot: el personalisme un xic atrabiliari d’alguns dels seus líders principals fregava en ocasions els límits del grotesc i l’ambigüitat a l’hora d’ubicar-se amb decisió en l’eix dreta-esquerra era força desesperant. Els més exigents podien arribar a sospitar que només s’aspirava a animar una mena de front patriòtic de contorns difusos i que, al capdavall, no es comptava amb un plantejament de fons capaç de posar en qüestió ni la pax pujoliana ni l’ordre sociovergent. Jo mateix, que amb tota la il·lusió del món em vaig sumar al partit amb una colla de companys provinents del Moviment de Defensa de la Terra a les darreries d’aquell període, vaig viure amb íntim desassossec el fet d’haver de votar, a les eleccions espanyoles de març de 1996, una candidatura encapçalada per una coneguda periodista -avui omnipresent a les tertúlies de TV3-  el nom de la qual ha poblat els meus malsons des d’aleshores.

La lenta conquesta de la centralitat per part de l’Esquerra Republicana dels darrers vint-i-cins anys no ha estat, en conseqüència, un camí ni fàcil ni planer. Ni tampoc no ha estat un procés exempt de tempteigs, contradiccions, errades col·lectives i amargs aprenentatges en clau interna i electoral. Però, amb tot, els èxits de l’empresa són indiscutibles. Res del que ha succeït a Catalunya al llarg d’aquesta etapa tan dinàmica no hauria estat possible sense la seva decisiva emprempta: des de l’aventura de l’Estatut, que va fer saltar definitivament pels aires el consens autonomista, a l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre. I tot plegat adquirint progressivament una imatge de sòlida credibilitat de govern -als ajuntaments i a la Generalitat-, un àmbit que sempre havia estat patrimoni exclusiu de les forces d’ordre.

La grandesa del partit de Junqueras i Rovira és la seva tossuda voluntat d’assemblar-se al màxim al país que aspira legítimament a liderar. En això retira a la millor tradició dels pares fundadors de l’època de la Generalitat republicana, quan l’Esquerra va esdevenir l’expressió més genuïna del proteic catalanisme popular d’aquells temps. Avui, amb l’aval d’una honestedat en la gestió prou contrastada i fent bandera d’uns valors republicans que són universals, situa el feminisme, l’ecologisme i la justícia social al frontispici de la seva proposta política. I tot plegat en l’horitzó d’una ambiciosa construcció de la nació oberta, moderna, democràtica i en clau republicana.

El tret més singular de la identitat d’Esquerra Republicana rau en la curiosa paradoxa que és, alhora, passat, present i futur: passat en el mateix sentit d’altres grans sigles històriques ja desaparegudes -cas del FNC, el PSUC o el mateix PSAN-, el patrimoni de les quals ha acabat formant part, poc o molt, d’una memòria compartida per capes molt àmplies de la societat catalana; present pel fet que, després de les eleccions del 14F i a les envistes de la formació del nou Govern, ocupa un lloc preeminent en l’actual mapa polític català; i futur perquè, en la mesura que és la força principal del republicanisme independentista, està cridada a jugar un paper de primer ordre en la resolució del conflicte amb l’Estat espanyol i l’avenç cap a un escenari sense repressió en el qual sigui possible exercir en llibertat el dret d’autodeterminació. Caldrà continuar-ne parlant d’aquí deu anys, quan en commemorem el centenari.

A propòsit de la ‘gàbia melancòlica’

Constato que l’expressió gàbia melancòlica ha fet fortuna entre gent diversa per il·lustrar l’estadi en el qual roman una part de la ciutadania que encara no ha paït el desenllaç de l’Octubre català. Es tracta d’un estat de l’ànima, vagament emparentat amb els espectres del romanticisme decimonònic, que passa per refugiar-se en un passat idealitzat com a defensa psicològica en relació a un present lleig i embastardit, trista degeneració d’un temps pretèrit considerat gloriós, indiscutible i ple de noblesa. Sembla que el primer a utilitzar el terme en aquest sentit hauria estat Xavier Domènech en un article recent al diari Ara. Ja podria ser perquè, en la seva condició d’historiador, segur que està familiaritzat amb la darrera obra d’Enzo Traverso, titulada precisament Melancolía de izquierda.

I el cas és que, més enllà que no té massa a veure amb la realitat de la Catalunya contemporània, Melancolía de izquierda és un assaig poderós, altament recomanable per tota persona que es miri la vida des d’una voluntat transformadora. Traverso parteix de la constatació que la tradició socialista europea -i mundial- va ser capaç d’aguantar totes les derrotes i decepcions que va patir històricament -des de la Comuna de París de 1871 fins al cop d’Estat contra Allende al Santiago de Xile de 1973- gràcies al manteniment d’un horitzó d’esperança. Una expectativa que feia que el record dels caiguts en el combat per la llibertat fos viscut, potser amb una certa consciència tràgica però mai amb efectes paral·litzadors, com la llavor de totes les lluites de l’esdevenidor. És a dir, que el present establia un lligam indissoluble amb el passat alhora que, en un formidable exercici d’imaginació utòpica, es projectava decididament cap al futur. És des d’aquest punt de vista que l’estudiós italià estableix un vincle positiu entre l’esquerra i la melancolia, un sentiment que ha estat tradicionalment bescantat pels corrents polítics progressistes en considerar-lo retardatari i poc menys que reaccionari.

Passa però, constata Traverso, que el 1989 ho va canviar tot. Amb la caiguda del Mur de Berlín i l’ensulsiada del bloc socialista el panorama va modificar-se radicalment. Es va iniciar un temps nou que clausurava definitivament el període històric de les revolucions -amb els grans models clàssics de 1789 i 1917 com a principal referent simbòlic- i es va instal·lar arreu una concepció presentista del temps; carregadíssima de memòria però, paradoxalment, incapaç de metabolitzar-la de manera creativa tot dirigint-la cap al futur. I l’esquerra, desorientada per l’ofensiva neoconservadora de Fukuyama i companyia i per un munt de processos socials per als quals no estava gens preparada -com la fi del fordisme i l’avenç d’una creixent fragmentació individualitzadora al si de la classe obrera industrial- va ser incapaç de fer un mínim balanç estratègic d’aquella derrota. Sense cap horitzó d’expectativa a mà, va començar a ser més plausible pensar en la fi del món que no pas en la del capitalisme. Prou que ho sabem nosaltres que, més de trenta anys després, i davant els estralls del covid-19, ens hem d’aferrar encara -i santament que fem- a les velles receptes keynesianes per mirar d’evitar que tot vagi pel pedregar. No és que l’historiador italià sigui tan ingenu com per defensar un mític retorn a les certeses de sempre; més aviat al contrari, em sembla. Però sí que reclama, en vista de la crisi crònica de la socialdemocràcia i la desconcertant volatilitat de l’esquerra alternativa, que s’emprengui col·lectivament aquell exercici de pensament utòpic -i de realisme amb mirada llarga, hi afegiria jo- que va quedar pendent de realitzar. Apunta, al capdavall, a la necessitat de fer un dol en condicions, bandejant qualsevol mena de nostàlgia i, alhora, amb la màxima exigència i ambició polítiques.

Què en pot aprendre de tot plegat l’independentisme català del primer quart del segle XXI? Fa de mal dir, amb franquesa. Poca cosa potser, almenys si ens ho mirem sols des d’un prisma directament utilitari. I, amb tot, mai no va malament repassar situacions i trajectòries que ens mostren que cap projecte polític duu inscrita la victòria ni en la lògica de la història ni en el lent moviment dels astres. Als que ens situem a l’esquerra i considerem que la República Catalana ha de constituir una modesta aportació al procés de construcció -universal- de noves formes de democràcia, justícia social i en la manera d’entendre l’exercici del poder, però, la lectura de Melancolía de izquierda ens pot provocar una satisfacció particular: la de sentir la remor d’una munió de lluites compartides, fent-se i desfent-se.

La ‘Xoà’ a l’era del ‘selfie’

Quin paper juga el record de la Xoà a l’era del selfie i la modernitat líquida? Aquesta és la incòmoda pregunta a la qual mira de respondre El monstre de la memòria, la darrera novel·la traduïda al català de l’escriptor israelià Yishai Sarid. L’autor s’aproxima a l’assumpte a partir de la peripècia, redactada en primera persona en forma d’informe per al director de l’Iad va-Xem, una benemèrita institució memorial creada el 1953 a Jerusalem, d’un guia dels antics lager alemanys ubicats a Polònia. El protagonista, un individu entre la trentena i la quarantena d’anys, és un ésser pusil·lànime i acomodatici, sense una vocació particular per aprofundir en els grans assumptes del passat recent –“la història contemporània m’espantava perquè em feia l’efecte d’una cascada que no parava de caure amb una força descomunal”-, que es va introduint a l’estudi i la narració de l’holocaust nazi més per atzar i afany de promoció professional que per altra cosa. De fet és un ésser amb molt escassos atributs que busca un lloc a la vida i va topant amb una sèrie d’esdeveniments que, mica en mica, acabaran per aclaparar-lo existencialment. El contrast entre el coneixement dels mecanismes tècnics i logístics de la mort a escala industrial planificada metòdicament pel nazisme i les fragilitats i contrasentits que presenta la rememoració actual de tot allò són un còctel massa feixuc de suportar.

El monstre de la memòria fa desfilar davant el lector una sèrie de figures més o menys arquetípiques que esbossen un retrat prou esmolat de les contradiccions de la societat israeliana actual en relació al record de la Xoà: des dels grups d’estudiants de secundària que visiten Auschwitz poc menys que com un parc temàtic fins als diplomàtics, els militars o els alts funcionaris de Govern que recorren l’univers concentracionari seguint un ritual buit i sobreactuat que és, en el fons, un simple acte burocràtic d’afirmació nacionalista de present. I això sense oblidar la dificultat d’inserir en el muntatge la veus d’uns testimonis disponibles cada cop en menys quantitat i difícilment acomodables en el relat oficial; sigui per qüestions d’edat, estat de salut o, de vegades, perquè la seva experiència no s’ajusta als canons políticament correctes que, poc o molt, s’han acabat instal·lant a l’imaginari dominant sobre l’extermini nazi. I, com a rerefons de tot plegat, l’ombra d’una cosmovisió que, amb l’ethos orgullosament heroic, militant, viril i guerrer de l’Israel actual, potser no estaria tan lluny d’acceptar una solució final que resolgués d’una vegada el sempitern –i desigual- conflicte amb els palestins. Sarid recrea d’alguna manera, amb malícia i sentit autocrític, els pensaments que els seus conciutadans profereixen en veu baixa quan se saben fora de càmera i s’alliberen per uns instants de la xerrameca i els tristos llocs comuns que imposa l’eixorca cerimònia de la memòria codificada que toca reproduir mecànicament.

Més enllà que és una narració en clau essencialment israeliana, El monstre de la memòria permet també una lectura més general. És el que se m’acut a mi, almenys, aquests dies que assistim amb impotència a l’enèsim capítol de la crisi dels refugiats, que no deixa de ser un descens penós als inferns de la consciència històrica europea. ¿De què serveix rememorar el sorgiment del projecte europeu com a resposta als horrors de la 2a Guerra Mundial si, al capdavall, la UE promou actuacions absolutament reprovables en el pla jurídic, polític i humanitari que no són dignes d’aquest heretatge? ¿Què podem esperar d’una memòria cada cop més retòrica, banal i lliure de valors, incapaç de jugar un paper polític mínimament rellevant?

No és una novel·la optimista. Ni agradarà als aprenents de sionista que tant abunden en els rengles de la nova dreta –la de Bush i Aznar, la de Trump i Boris Johnson– o, fins i tot, en certs cenacles de l’independentisme català. Però, no en dubteu pas, El monstre de la memòria és una novel·la que ens interpel·la i que planteja una qüestió espinosa que serà motiu de debat en els propers anys. I, per si això fos poc, fa de bon llegir i té un final punyent, tan impactant com que t’esclafin el nas.

La glorificació del franquisme, al Codi Penal?

El règim del 78 mai no ha metabolitzat ni l’etapa republicana i de la Guerra Civil ni la negra nit del franquisme. I bona part de la responsabilitat de tot plegat recau a les espatlles del PSOE. Durant el període de Felipe González es va ocultar, volgudament i amb plena consciència, la memòria cultural –i encara més la militant- del combat contra la dictadura. En primer lloc per tal de no incomodar els poders fàctics, polítics, judicials i policials, i també econòmics i ideològics. que tutelaven el sistema nascut de la Transició. Eren els anys dels militars i guàrdies civils demòcrates, sovint amb una llarga -i tenebrosa- fulla de serveis a l’Estat, orgull d’una democràcia jove i en aparença hedonista encarnada en la figura d’un monarca esportista i campechano, més atenta a viure al dia amb el destape i la movida madrileña que d’haver-se de preocupar per la feixuga càrrega del seu passat immediat. També, però, en un pla més general, perquè el projecte de la socialdemocràcia espanyola de l’època entroncava amb un corrent de fons conservador, malfiat de l’element popular i partidari d’una modernització tecnocràtica segons els cànons occidentals. Ni somiar, doncs, amb la possibilitat d’afavorir un procés democràtic sense línies vermelles que, al capdavall, hauria posat en risc privilegis adquirits i qui sap si no hauria desencadenat un espiral perillosament desestabilitzador. Els primers governs del PSOE, en conseqüència, amb el rosari de reconversions estructurals de tota mena, l’ingrés a l’OTAN i la plena integració europea, van retirar així, sobretot, a un model de despotisme il·lustrat contemporani. Res a veure amb el que hauria pogut ser un reformisme de conviccions fortes al qual, potser, la gestió del passat no hauria resultat tan pertorbadora. Es va acabar imposant, comptat i debatut, un relat en el qual el període 1936-39 era descrit com una tragèdia entre germans, curull de malvestats per part d’ambdós bàndols, i el franquisme com poca cosa més que un episodi col·lectivament vergonyant del qual calia passar pàgina de la manera més ràpida possible.

Ara, quasi quatre dècades després, i més per càlcul electoral que per una reflexió autènticament de fons, tal com ja es va veure amb l’accidentat trasllat de la mòmia del dictador del Valle de los Caídos, el PSOE de Pedro Sánchez vol jugar la carta de la memòria històrica. Sense tenir en compte que aquest va ser un assumpte amb el qual el Govern de Rodríguez Zapatero ja es va ennuegar, s’ha tret de la màniga la proposta de tipificar l’apologia del franquisme al Codi Penal. Es tracta d’una iniciativa oportunista i poc meditada que, probablement, tal com s’està apuntant des de diversos àmbits, seria fins i tot contraproduent si mai s’arribés a aplicar. D’una banda perquè victimitzaria els nostàlgics del franquisme i, de l’altra, perquè obriria la porta a anar engruixint ad infinitum el catàleg de glorificacions a empaitar per part de l’autoritat. I això darrer, en un marc com l’espanyol, en el qual jutges i fiscals han comès un munt d’abusos aprofitant l’escletxa de l’apología del terrorismo, podria ser un molt mal negoci.

El problema del PSOE és que es nega a assumir que el combat contra el llegat de la dictadura és alguna cosa més que un seguit d’alegres actes folklòrics dissenyats per gurus del màrqueting electoral. Ben al contrari, constitueix, sobretot, una tasca de caire ideològic que cal abordar amb seriositat i en tota la seva dimensió. I això passa per l’impuls de polítiques públiques de memòria i reparació dignes d’aquest nom -necessàriament conflictives, mai asèpticament neutrals– i per desmuntar tot l’engranatge de cultura franquista que encara perdura –tant pel que fa a l’origen del seu funcionariat com als valors que orienten la seva actuació- al si dels principals aparells de l’Estat. Just allò que ningú no s’ha proposat de fer des de 1978 ençà.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Raza (1941), de José Luis Sáenz de Heredia.

“La utopia necessària”, 25 anys

M’assabento casualment, i amb un cert retard, del 25è aniversari de la publicació de La utopia necessària, una obra de Toni Mollà que va guanyar, el 1993, el Premi d’Assaig Rovira i Virgili –amb un jurat del qual formava part Josep-Lluís Carod-Rovira-. És un text que vaig devorar durant unes curtes vacances d’estiu a la Vall d’Aran pel qual guardo, encara ara, un cert afecte. I és que em va caure a les mans en unes circumstàncies polítiques –i en part també personals- que recordo prou bé i que m’evoquen tota una època. Ens trobàvem en el període immediatament posterior a l’ensulsiada del bloc socialista, quan feia fortuna allò de la fi de la història de Francis Fukuyama i triomfava pertot un cru relativisme postmodern, fatxenda, glorificador de la subjectivitat individual i extremadament corrosiu en relació als propòsits de qualsevol causa emancipadora. I jo, que aleshores feia de periodista al diari El Punt, formava part d’aquella generació de joves independentistes que, seguint-ne d’altres no gaire anteriors a la nostra que havien participat a la lluita antifranquista, havíem maldat de valent per fer possible un bell somni: la revolució socialista d’alliberament nacional. Fins gairebé la vigília, per cert.

El cas és que, en uns moments complexos, de reflux polític, solitud i introspecció, en què resultava evident que les certeses antigues ja no eren suficients per llegir la realitat, la prosa de La utopia necessària em va eixorivir intel·lectualment i em va generar, alhora, un efecte balsàmic. D’una banda perquè s’acostava al fet nacional d’una manera fresca, optimista i no dogmàtica, apostant per un nou nacionalisme (sic) a l’alçada de l’era de la globalització que tot just s’iniciava. I de l’altra, perquè, en un context en el qual imperava el pensament únic, feia una aposta decidida per una nova utopia de futur en la qual les societats civils i la recuperació de l’esfera pública davant l’individualisme consumista, tan exaltat pels corrents neoliberals en voga, juguessin un paper de primer ordre. I tot plegat, a més, a partir d’uns supòsits volgudament antiautoritaris i la convicció que calia articular una alternativa al model del clàssic Estat nació d’arrel decimonònica.

La utopia necessària té, és clar, atenent a l’origen del seu autor, un assumidísim biaix valencià. I, tot i que en aquest àmbit l’obra potser no em va estimular tant, fan de molt bon llegir les planes que dedica a la trajectòria del valencianisme i al pensament de Joan Fuster, figura a la qual s’aproxima amb respecte i complicitat però defugint qualsevol temptació hagiogràfica. “Fuster, al nostre entendre”, –escriu un xic provocativament- “ni era ni deixava de ser autonomista, regionalista o independentista, posem per cas. La seva obra i el seu pensament se situen en una altra dimensió: en la dimensió cívica de què parlàvem adés. Per a Fuster, no es tractava, hem cregut entendre en llegir els seus papers, en escoltar els seus raonaments, de construir un altre Estat, sinó de construir una altra societat: una societat humanista on l’autonomia personal i la participació social foren el contrapès a la jerarquia institucionalitzada que representa la mateixa existència de l’aparell estatal.” I, amb tot, o precisament per això mateix, no s’està d’afegir: “(…) la utopia d’un País Valencià integrat en uns Països Catalans diversos, plurals, no jeràrquics, igualitaris i monolingües en català –que és, curt i ras, la formulació de la utopia fusteriana- ha estat el projecte intel·lectual i cívic més prolífic i amb més capacitat d’il·lusió i de mobilització dels darrers trenta anys, almenys al sud de la Sènia.”

No em sento amb prou autoritat per afirmar sí l’assaig de Mollà ha envellit bé o malament. Jo diria, això sí, que amb la perspectiva d’un quart de segle, i en el cas de la construcció del País Valencià des d’un punt de vista estrictament polític, potser les seves expectatives s’han vist un xic defraudades. I, en canvi, en un pla més general, sí que es pot sentir satisfet pel fet que, aquí i ara, hi ha un nou nacionalisme –per expressar-ho en la seva terminologia d’aleshores- que es projecta decididament cap al futur amb la voluntat d’erigir un nou subjecte de sobirania: radicalment democràtic, integrador, partidari d’enriquir la universalitat des del dret a la diferència i amb una clara voluntat de fer una contribució –i em remeto novament a les seves paraules- a “una ideologia supranacional que cohesione cada dia més el món sencer.” Sigui com sigui, i al marge que s’hagin concretat més o menys les esperances cap a les quals apunta La utopia necessària, jo em conformo consignant que a mi, fa una pila d’anys, em va fer el millor dels serveis: em va ajudar a pensar. I, en fi, com se sol dir, la lluita continua.

Geografia i memòria

Per raons atzaroses que no fan al cas he llegit gairebé en paral·lel Austerlitz, de W.G. Sebald, i Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine. Es tracta de dues obres de gran ambició literària, editades respectivament per Flâneur i Club Editior, que giren al voltant, des de perspectives ben diferents, del tema de la memòria. I no d’una memòria qualsevol sinó de la que té com a rerefons l’era de les catàstrofes de la primera meitat del segle XX, un tema clàssic que queda lluny d’estar resolt si és que mai es podrà arribar a esgotar.

Els dos assagen, en realitat, aproximacions metodològicament oposades a un mateix fenomen. Mentre Austerlitz, formalment una novel·la, aborda el buit existencial que sent un personatge al qual s’ha ocultat la seva identitat i, per tant, el dret a forjar-se una memòria pròpia, Fugir era el més bell que teníem, una introspecció personal de caire assagístic, avança en la direcció contrària: reflexiona sobre el pes de la memòria dels altres –en el seu cas, bàsicament la del seu pare- en la configuració de la pròpia personalitat. Són punts de partida que en aparença tenen poc a veure però que, en el fons, coincideixen prou a l’hora d’atorgar una dimensió essencial als rastres que deixa la gran història en la pell de l’individu: si a Austerlitz aquesta presència remet al genocidi dels jueus d’Europa, a Fugir era el més bell que teníem ressonen els ecos de la sociabilitat obrera barcelonina, d’una certa cultura llibertària i, lògicament, de la guerra civil, l’exili interior –i l’altre- i els silencis, les pors, els sobreentesos i les petites resistències quotidianes al franquisme.

Sebald i Marín-Dòmine coincideixen però en una qüestió ben significativa: en la importància que atorguen als llocs, a la geografia. L’autora barcelonina, resident a Toronto des de fa setze anys, arriba a teoritzar-ho a partir del concepte de l’errància: “(…) l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis: D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n´és a perpetuïtat”. L’escriptor alemany, per la seva banda, no tant donat a la teorització explícita, crea un personatge ambigu, irrepetible, que deambula aparentment sense rumb per diverses ciutats de la vella Europa i vagareja pels paratges més diversos –des de les monumentals estacions ferroviàries, símbols de l’època d’or de la civilització burgesa, fins a la Biblioteca Nacional francesa o l’antic gueto de Terezín-. Hi ha, en tot plegat, un aire de família inconfusible.

La violència, aquesta convidada de pedra inevitablement present en ambdues obres, és abordada de manera obliqua per un i altre autor. Sebald, a partir de la deliberada opció de no esmentar-la mai, però fent sentir la seva ombra en moltes ocasions; una recurs que, almenys en el meu cas, ha aconseguit generar un efecte certament angoixant. Marín-Dòmine, fent referència a alguns episodis concrets però sempre d’una manera distanciada i passada pel sedàs dels anys i la reflexió personal. Penso, per exemple, en el la digressió sobre l’aproximació de Freud o Benjamin al fenomen universal de la guerra. O sobretot, en una imatge molt aconseguida, en el seu apunt, inquietant i alhora sensual, sobre una vella fotografia, d’inicis de la Guerra Civil, que descobreix a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà, titulada descriptivament Tírvia. Simulació d’afusellament. Angeleta, Maria, Balbina, Carmeta, Monteerrat i soldats d’Estat Català. 1936. “La mirada fascinada de les noies als nois armats.” –escriu Marín-Dòmine– “L’excitació de donar la mort, l’embriaguesa de tenir la vida a les mans d’un altre, ¿no és aquesta una definició de l’abandó de l’amor? Jugar a la mort, donar i prendre el cos”.

Geografia i memòria, quin gran tema per a fer bona literatura. I per entendre millor la nostra vida, també.

Les milícies de 1936, un passat que no és arqueologia

Fins no fa tants anys encara es podia afirmar sense faltar gaire a la veritat que els anys de la República, la Generalitat republicana i la Guerra Civil eren història recent. Ara, probablement, aquesta afirmació seria força més discutible: els que van viure aquell període han anat desapareixent, la memòria oral s’ha esllanguit i l’evolució política i social dels darrers trenta anys, tant a Catalunya com a la resta del món, ha fet que molts dels esdeveniments centrals d’aquella etapa conservin un regust si es vol mític però ja irremeiablement pretèrit.

Tot plegat presenta avantatges i inconvenients. D’una banda, permet aproximacions al tema menys condicionades pel presentisme de la memòria militant dels qui van viure els fets en carn pròpia i de la literatura de parti pris –a favor o en contra- que ha condicionat la percepció de diverses generacions sobre aquells temps. De l’altra, però, comporta el risc d’afavorir una mirada asèptica i exempta de compromís que, cobrint-se potser sota postulats cientifistes, reprodueixi també, des d’un altra posició, vicis no menys iideològics que els anteriors.

Les milícies antifeixistes de Catalunya, un estudi de l’estudiós vilassanenc Gonzalo Berger publicat recentment per Eumo Editorial, em sembla un exemple excel·lent del que pot donar de si un enfocament actual a un fenomen històric complex –i molt connotat– situat a l’inici de la Guerra Civil. I això perquè evitant la temptació d’assajar una aproximació apologètica –a l’estil del que van fer amb tota la bona intenció del món Ken Loach a Terra i llibertat o Vicente Aranda a Libertarias, per posar dos exemples cinematogràfics que tenim prou a l’abast-, opta per acostar-se a l’assumpte d’una manera metòdica, a partir de l’anàlisi de les fonts actualment disponibles. I el resultat, pel que fa a aspectes tan diversos com, entre d’altres, la composició política dels homes i dones voluntaris, l’evolució de les diferents columnes i el paper de la dona en cadascuna d’elles, els aspectes organitzatius i de finançament, l’expedició a Mallorca o la militarització i unificació definitives del març de 1937, és prou remarcable. Dubto que ningú no es vegi obligat a reconsiderar algun dels tòpics que encara arrosseguem sobre el tema a partir de la lectura de l’obra.

Cal remarcar que, amb una voluntat de caire més divulgatiu. Berger, conjuntament amb Tània Balló i Jaume Miró, han realitzat també un documental, titulat genèricament Milicianes, que explica la laboriosa recerca per establir la identitat de cinc combatents femenines afusellades a Manacor per les tropes franquistes, després del fracàs de l’intent d’alliberalment de l’illa de Mallorca. Es tracta d’una producció que dignifica la figura d’aquestes cinc dones, posa en valor el seu compromís polític i entronca, alhora, amb una voluntat rabiosament contemporània de feminitzar la història i l’anàlisi social.

Tan lluny, tan a prop: les milícies populars i els qui en van formar part són passat però, amb tot, mai no seran pura arqueologia.

Núñez, alguna cosa més que una caricatura per riure

La mort de Josep Lluís Núñez ha retornat el seu nom a la palestra. I, tal com era de preveure, li han plogut un munt d’elogis ditiràmbics. És natural, va ser president del Barça entre 1978 i el 2000. Vint-i-dos anys al capdavant d’una de les institucions referencials i amb més poder del país no és poca cosa. I més si es té en compte que no va tractar-se d’un període qualsevol sinó d’una etapa que abraça des del postfranquisme més immediat a la darrera legislatura de Jordi Pujol, passant pels fastos de la Barcelona olímpica.

Núñez mai va comptar amb la simpatia de l’esquerra política ni de la burgesia més catalanista i il·lustrada, que sempre el va considerar un parvenu. I, el seu paper com a promotor immobiliari, agressiu i sense manies a l’hora d’arranar el patrimoni arquitectònic de Barcelona, el van enfrontar agrament al moviment veïnal. Més enllà dels èxits i fracassos obtinguts en l’àmbit esportiu, tampoc no va ser estimat per la gent del carrer. És cert que, amb el temps, la dreta catalanista al Govern de la Generalitat i el mateix Ajuntament de la ciutat s’hi van acomodar; sense gaire entusiasme, però. I també, poc o molt, que l’element popular el va acabar mig tolerant a canvi de grans fitxatges milionaris i èxits esportius.

Jo, que guardo a la meva memòria infantil el “Neeskens, sí; Núñez, no!” com un moment d’autèntic èxtasi col·lectiu, vaig viure amb il·lusió, ja com adult, la fi del nunyisme a can Barça. L’aparició de Joan Laporta, al capdavant d’una directiva amb sentit de la catalanitat i un actiu compromís de ciutadania, em va caure al damunt com aigua beneita i em va reconciliar del tot amb un club al qual Gaspart i companyia havien deixat, i no només en l’aspecte futbolístic, en hores baixíssimes. Un sentiment idèntic al que m’havia dominat, gairebé en paral·lel, amb l’arribada de Jordi Porta a la presidència d’Òmnium Cultural. Eren un seguit de símptomes que, després d’anys i panys de conformisme i de trist cofoisme pujolista, bufaven vents de canvi a Catalunya i la ciutadania aspirava a albirar nous horitzons. Com així es va demostrar poc després amb l’Acord del Tinell, de fet. Potser va ser un miratge però, per un moment, va semblar que tot estava per fer i tot era possible.

Tot plegat ja és història antiga. Núñez és una figura que havia quedat quasi esborrada de la memòria col·lectiva, a anys llum del batec actual –republicà i sobiranista- del gruix de la societat catalana. Més encara després de la condemna –i breu empresonament, el 2014- que va patir a causa dels suborns i tripijocs diversos del denominat cas Hisenda, tan pietosament bandejats ara en alguns dels retrats de to oficialista que se li dediquen. El risc, si de cas, seria que se’l recordés més per la inofensiva caricatura per riure que n’han dibuixat els programes d’humor que no pas pel que va representar de debò. I és que és un personatge que explica força coses que no han de ser oblidades. Si li conferim el títol de pare modernitzador del FC Barcelona ho hem de fer en la mateixa clau que atorgaríem aquest tractament a Porcioles o Samaranch en el cas de Barcelona o, fins i tot, com fan alguns cada cop amb més desvergonyiment, a Franco en el de l’Estat espanyol. I això ens hauria d’obligar a reflexionar a fons sobre el nostre passat recent, no tan idíl·lic com de vegades ens volen fer creure, i sobre el guió del futur que volem escriure.

*Il·lustra aquest post una obra de Henry de Toulouse-Lautrtec, “Ball al Moulin Rouge” (1890).

Julià Babia, en el record

Fa trenta anys de la mort en accident de trànsit de Julià Babia, un clar exponent d’allò que algú ha anomenat generació de 1979. Iniciat en el compromís polític quan encara era un adolescent, tot just acabada la dictadura, va participar en el combat per a la construcció, en una Catalunya feliçment autonomista, d’un espai ideològic i organitzatiu per a l’independentisme d’esquerres: socialista i de Països Catalans. Tot plegat en un marc decididament advers i en un període en el qual els qui qüestionaven l’ordre establert eren tractats, sense gaires manies, com un mer problema policial.

La Catalunya d’inicis de 1987 que va deixar en Julià, amb vint-i-sis anys acabats de fer, té poc a veure amb l’actual: CiU disposava d’una còmoda majoria absoluta al Parlament, el PSOE de Felipe González havia revalidat la seva a Madrid feia escassos mesos i l’hegemonia del pujolisme –amb un PSC compromès amb la modernització d’Espanya, resignat a jugar un paper subordinat al catalanisme conservador– semblava gairebé indiscutible. I l’independentisme, tot i que anava avançant posicions com a referent d’alguns dels moviments socials amb més voluntat transformadora de l’època, era lluny de representar una alternativa creïble a aquell estat de coses.

Els que vam conèixer en Julià sabem que era un militant discret, reflexiu, treballador, amb poca tirada a la retòrica i la gestualitat exagerada i gens amant de l’estridència buida de contingut. I que, malgrat que era capaç de defensar amb ardor argumental les seves opinions, mai no es desprenia d’un mordaç sentit de l’humor ni perdia de vista que a la vida hi ha un munt de coses valuoses més enllà de la política. Un xic més jove que ell, puc dir que hi vaig tenir prou tracte com per descobrir que era futboler, li agradava Kavafis, tendia a l’heterodòxia pel que fa a gustos musicals i sabia escoltar com un amic si t’hi confiaves.

No va viure prou per veure els esdeveniments de tota mena que van sacsejar Catalunya i el món entre finals dels vuitanta i inicis dels noranta: des de l’atemptat d’Hipercor –quatre mesos després del seu traspàs- a l’ensulsiada del socialisme soviètic, el carnatge de la Plaça Tian’anmen o l’eclosió d’un relativisme postmodern, glorificador de la subjectivitat individual i extremadament corrosiu respecte a qualsevol causa emancipadora. Ni tampoc, és clar, l’alliberament de Mandela i la fi del règim de l’apartheid, la desaparició definitiva de les dictadures militars del Con Sud, les independències bàltiques i la desintegració de Iugoslàvia o la llarga treva irlandesa que portaria a la pau de Stormont. Ni, per descomptat, els debats posteriors a la ràtzia del 92 al si d’aquell moviment al qual havia pertanyut i la seva progressiva reorientació cap a noves maneres d’entendre el treball polític per a la independència.

A les envistes de la República Catalana constato amb sorpresa que quasi l’he doblat en edat. I em confirmo íntimament, com he fet tants cops, que, en relació a aquells anys, el millor estava per venir. M’agrada fantasejar amb la idea que, tot i que amb els supòsits que ens animaven llavors alguns aspectes del present potser li xocarien, se sentiria feliç de ser amb nosaltres a l’hora de fer el pas decisiu. Jo, en qualsevol cas, des de la fiblada que em va produir la seva mort, sempre l’he portat una mica amb mi: eternament jove, sempre lliure.

*Il·lustra aquest post una imatge del monument en memòria de Julià Babia que la gent de Poble Lliure va erigir dissabte passat a Castelló de Farfanya, amb motiu del 30è aniversari de la seva mort.