Guanyar de debò o només fer-ho veure

Cinc anys després de l’Octubre català, la manca d’entesa estratègica entre les forces polítiques i socials que el van impulsar es manté inalterable. A risc de caricaturitzar, i amb tots els matisos que es vulgui, m’atreviria a dir que tot plegat es resumeix en dues posicions de partida ben diferenciades, fruit d’una lectura diametralment oposada del significat d’aquells històrics esdeveniments. Agafant-nos a la clàssica terminologia gramsciana, una respondria a allò de la guerra de moviments i l’altra a la guerra de posicions. La primera es concretaria en la certesa que ja hem guanyat i que del Referèndum de l’1 d’Octubre n’emana un mandat inequívoc que si no es va implementar al seu moment va ser per la pusil·lanimitat de la classe política i al qual, senzillament, toca treure la pols d’una vegada per totes. La segona, per contra, a partir d’una anàlisi de les fortaleses i les febleses del Procés, defensa que cal impulsar una acumulació de forces sostinguda en el temps a partir de la combinació del treball a les institucions i la tasca d’articulació, organització i mobilització democràtica d’amplíssims sectors de la ciutadania. Si pels primers l’Estat espanyol és poc més que un tigre de paper, pels segons és una estructura que pot tenir part dels fonaments corcats però que, amb tot, està lluny de caure a trossos i no es manté únicament, tal com seria el cas d’un règim despòtic en hores baixes, per mitjà de la repressió i l’ús de la força.

El fotut és que, més enllà d’apostes estratègiques o propostes programàtiques en concret, s’estan instal·lant al si del moviment pulsions de tipus prepolític -gairebé impensables durant el període 2012-2017- que no només no ens ajuden a avançar sinó que, a la pràctica, dificulten enormement el diàleg i l’intercanvi d’idees entre la gent partidària de la República Catalana. I, el que encara és més greu, entre aquesta i la part de la societat que, sense compartir-ne potser tots els plantejaments, podria acabar acceptant sense fer escarafalls el resultat d’un hipotètic referèndum d’independència celebrat en condicions de normalitat. No es tracta d’entrar en detalls ni aportar exemples que ens transportarien a les fronteres del gènere pornogràfic però cal anar alerta perquè la islamofòbia, les expressions desacomplexades d’un cert identitarisme i un antiintel·lectualisme gens dissimulat han començat a treure el nas entre nosaltres.

Cert que la omnipresència de les xarxes genera una grollera simplificació del missatge i contribueix poderosament a amplificar una enganyosa atmosfera de polarització. Però, per tòxic que pugui ser Twitter, hi ha alguna cosa més. La creença que l’octubre de 2017 va ser un punt d’arribada definitiu que ens exonera de pensar políticament mentre no se substanciï el seu resultat és un miratge perillós. I si, a més, hi ha qui es dedica a alimentar-lo interessadament per pura supervivència personal o partidista, com de fet ha anat succeint des dels mateixos comicis del 21 de desembre de 2017, el fenomen deixa de ser una anècdota per esdevenir un afer que cal començar a denunciar sense embuts per pura responsabilitat de país.   

Els anys del Procés van propiciar una politització acceleradíssima de bona part de la ciutadania, estimulada per la convicció generalitzada que teníem la República Catalana a tocar. I no negaré que les forces polítiques independentistes -així com les principals entitats del sobiranisme civil– van contribuir activament a generar aquest estat de consciència que va constituir, en ell mateix, un dels motors que expliquen la immensa mobilització social d’aquell període. S’entén, des d’aquest punt de vista, que el desenllaç final de l’Octubre català hagi donat pas a un clima de certa decepció i frustració; amb uns efectes particularment deleteris al si dels sectors de politització recent i menys enquadrats en el pla organitzatiu. Però, com dèiem, una cosa és entendre les raons de fons d’un estat d’ànim per mirar de revertir-lo a través de noves propostes d’acció col·lectiva -i per tant, poc o molt, polítiques– i una altra de molt diferent atiar irresponsablement, sigui per despit o mer càlcul partidista, el desengany més eixorc, l’antipolítica i la crida a encalçar l’enemic intern.

Ens estem jugant massa coses per menystenir una problemàtica de fons que, si no es resol adequadament, pot malbaratar l’espectacular creixement de l’independentisme al qual vam assistir entre 2012 i 2017. Al capdavall, comptat i debatut, es tracta de decidir si volem guanyar de debò o només fer-ho veure. 

*Il·lustra aquest post una obra de Chaïm Soutine, Bou i cap de vedella (1925). 

El parany del ‘coscubielisme invers’

La brama que el procés ha estat una pura enganyifa ordida per una classe política frívola, irresponsable i oportunista ha circulat, per ací i per allà, gairebé des dels seus primers passos. De bon inici funcionava com un senzill mecanisme per menystenir un fenomen social de primera magnitud i evitar, d’aquesta manera, haver de reconèixer el seu caràcter popular i potencialment transformador. Els artífexs principals d’aquest discurs van ser, en primera instància, els exponents més instal·lats, conservadors i immobilistes de la vella esquerra de tradició psuquera que s’havien acomodat a jugar un paper subaltern, però al capdavall més o menys confortable, des dels anys de la Catalunya pujolista. Per a aquests, les seguretats de l’antiga guerra freda entre el catalanisme conservador i un progressisme al qual se li resistia l’obtenció de la Generalitat sempre serien preferibles a les incerteses d’un nou escenari que els forçava a abandonar la seva zona de confort ideològica, política i electoral.

Amb el temps, sobretot a partir del desenllaç de l’Octubre català, aquesta brama ha sofert un desplaçament paradoxal. Més enllà que continua sent utilitzada pels qui la van posar en circulació, i a fe de déu que amb la mateixa mala bava fundacional del primer dia, sembla que ara ha estat adoptada per personatges amb projecció pública que fan gala d’abraçar amb ardor la idea de la independència nacional. Per aquests, si després del Referèndum de l’1 d’Octubre no es va materialitzar el triomf dels partidaris de la República Catalana va ser, essencialment, per la manca de voluntat i coratge del Govern i els partits que li donaven suport. No pas, doncs, a causa d’una correlació de forces adversa imposada per un Estat de tradició autoritària que, pagant un extraordinari preu en el pla de la seva imatge internacional, va optar per l’ús de la violència policial, la persecució judicial i la guerra econòmica a l’hora d’aturar un moviment ciutadà de proporcions massives davant el qual havia fracassat de manera estrepitosa en el terreny de les idees i els arguments.

És evident que una lectura tan pobra de la realitat ha de tenir una traducció paupèrrima a l’hora d’extreure’n una conclusió diguem-ne estratègica. I és que, si el problema fonamental el tenim a casa, és lògic centrar-se a pressionar les institucions i les forces polítiques partidàries de la República Catalana per tal que acabin la feina que, seguint aquest raonament, no van ser capaces de culminar fa poc més d’un any. I, cas que s’hi resisteixin, propiciar un recanvi adequat a través de la potenciació d’una alternativa electoral ad hoc, formada per generosos voluntaris amb geni i determinació, bregats en mil batalles a les tertúlies o a les xarxes socials. Provoca un cert rubor haver de remarcar que un plantejament d’aquestes característiques obvia com si fos un detall quasi marginal, poc més que un míser peu de plana, el component central de l’equació: l’Estat espanyol. Pensar que amb un simple acte de voluntat –sigui en base a una declaració parlamentària o publicant una disposició d’afirmació republicana al DOG- serà possible retornar al 27 d’octubre al migdia -i fer-ho a, més, gaudint d’una posició més favorable que la d’aleshores- és anar amb el lliri a la mà. O fer-ho veure per pur càlcul electoralista.

El cas és que aquest menysteniment del paper de l’Estat arrenglera, ho vulguin o no, els portaveus independentistes més enragés i prepolítics amb l’esquerra més retardatària i conservadora que es nega a veure en el procés res més que un formidable exercici de venda de fum per part de la dreta local –quan no de la burgesia catalana tout court– per tal de mantenir poder i privilegis. No és cap casualitat, en conseqüència, que aquest gauchisme de saló consideri més transcendent l’alegre canyaret parlamentari dels plens de desconnexió del 6 i 7 de setembre que la mateixa repressió contra el referèndum de l’1 d’Octubre.

Ras i curt, i per expressar-ho d’una manera un xic reductiva, grollera i amb un punt volgudament grotesc: el coscubielisme invers que practiquen els epígons del lopeztenisme és un parany que ens allunya de l’objectiu d’avançar cap a la República Catalana. Ull viu, doncs.

*Il·lustra aquest post una imatge de la fotògrafa Lee Miller, Whomen with fire masks (1941).

Per què no vam guanyar a l’Octubre?

El dret a l’autodeterminació es té o no es té i pertany en exclusiva al subjecte de sobirania que el vol exercir; sense que cap altre agent –i menys que ningú l’Estat originari- li hagi de concedir permís. Des d’aquest punt de vista el debat sobre la unilateralitat està aviat acabat. Una altra cosa, prou que ho sabem, és disposar de la capacitat per materialitzar la pròpia voluntat, per legitimada que estigui amb les urnes a la mà. Sigui com vulgui, aquí i ara, la polèmica pública en relació al tema amaga equívocs gens innocents. En el cas de les forces que van ser còmplices del 155, quan es reclama el seu abandonament s’està demanant, en realitat, que els independentistes facin bondat d’una vegada, aplacin sine die les seves aspiracions i se sotmetin als constrenyiments que marca la legalidad vigente. En d’altres, però, una mala lectura de l’Octubre català –i algun cop, no ens enganyéssim pas, el sectarisme i l’estricte interès partidista- provoca que el terme hagi esdevingut un estèril talismà, útil potser per ofegar les penes i, a tot estirar, per utilitzar com a arma llancívola en alguna esbravada a Twitter o qualsevol grup de WhatsApp.

I és que, col·lectivament, no hem acabat de capir que, vist amb perspectiva, els responsables polítics de tirar endavant la República Catalana només tenien una opció viable a mà: obtenir, gràcies a l’acció institucional i parlamentària, la mobilització popular i un acte de sobirania jugat a fons, un mínim avantatge per forçar l’Estat espanyol a seure a una taula de negociació amb certes possibilitats d’èxit. I això, naturalment, a partir de la presumpció, mai de la certesa, que l’Estat no gosaria traspassar segons quines ínies vermelles per temor als efectes que això podria comportar-li en el pla internacional. Després de la repressió contra el referèndum de l’1 d’Octubre i de tot el que va venir a continuació, i al marge del judici que ens mereixi l’actuació de cadascú en un context amb tantes estretors com aquell, resulta evident que la correlació de forces del moment no era la més favorable per al republicanisme català. Només es podia vèncer en un context mínimament democràtic, no pas en un altre que representava precisament la seva negació més absoluta.

El problema no va ser, doncs, que no es comptés amb una majoria ciutadana al darrere sinó que l’Estat no va tenir cap escrúpol a l’hora de fer prevaldre la seva voluntat per la via de la violència, la repressió i l’amenaça. I és aquí que cal plantejar-se què ens convé fer ara. Descartat l’indigne retorn a una impossible via autonomista, cal tenir la valentia de dir que, per sostreure’ns de la situació d’excepció a la qual ens ha sotmès l’Estat, ens cal generar una nova majoria, activa i organitzada en tots els àmbits. I és que ja no es tracta tant de guanyar un referèndum o unes eleccions com les del 21D sinó de generar un clima de tensió democràtica prou sostingut com per trencar la resistència d’un Estat autoritari a acceptar una negociació encaminada a reconèixer el nostre dret a l’autodeterminació –o, el que vindria a ser el mateix, el resultat del referèndum de l’1 d’Octubre-. I, tinguem-ho clar, això no serà una alegre passejada. L’Estat espanyol té greus problemes estructurals i potser una aluminosi incipient però continua sent, a hores d’ara, un senyor Estat amb tots els ets i uts: amb fiscals, policia i Guàrdia Civil, una classe política amb escasses fissures, un aparell de justícia addicte al règim, uns grans poders econòmics que li fan costat, uns mitjans de comunicació amb una potència de foc que abasta part de la mateixa població catalana i un suport internacional gens negligible.

El remei dels nostres mals no vindrà en cap cas d’un acte de voluntat que una suposada manca de coratge de la política hauria deixat abandonat en algun replec del nostre passat més immediat. Aquesta pot ser una retòrica apta pels ridículs epígons del lopeztenisme que encara pul·lulen per la bombolla 2.0, més enfants terribles del regne de l’opinió que gent amb autèntica vocació de compromís, però mai estarà a l’origen d’una estratègia de país guanyadora. Ni tampoc, per descomptat, de la infantil glorificació d’una hipotètica via insurreccional que menysté l’anàlisi dels factors estructurals que condicionen qualsevol procés de mobilització popular amb ambició d’obtenir el poder i en determinen, al capdavall, les possibilitats d’èxit o fracàs. Em ve a la memòria, aquí, aquella cèlebre pregunta que va llençar a l’aire Salvador Allende poques setmanes abans de l’11S xilè, en unes circumstàncies històriques força més dramàtiques que les nostres: “Quants obrers són necessaris per aturat un tanc?”

No ho perdéssim pas de vista: som més dels que hem estat mai i l’Estat, després de mostrar el seu veritable rostre, ha quedat definitivament deslegitimat a ulls de bona part de la ciutadania. I, més enllà dels miratges habituals que alimenten els de sempre, ja no hi ha espai per a terceres vies: els anys de la pax pujoliana, amb aquella Catalunya en blanc i negre, cofoia, benpensant i conformista, no tornaran. Hi ha espai de sobres per avançar cap a la construcció d’aquesta nova majoria que ens ha de permetre vèncer quan arribi el proper embat. Només ens cal tenir la maduresa d’explicar, mirant de fit a fit a qui convingui, que encara és necessari remar un tram més per tenir la República Catalana altre cop a les envistes.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula documental La batalla de Chile (1975), de Patricio Guzmán.