Artur Mas

Veritats incòmodes del fracàs del ‘nou Estatut’

Es compleix el desè aniversari de de la sentència de l’Estatut i de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 convocada per Òmnium Cultutral. I, com no podia ser d’altra manera, el fet ha donat lloc a rememoracions periodístiques diverses i a anàlisis de signe molt diferent sobre la significació de tot plegat. Hi i ha una coincidència bastant general en què la sentència va posar el punt i final definitiu a l’intent, impulsat a partir de 2003 pel Govern d’entesa que havia acabat amb els vint-i-tres anys del pujolisme, de deixar enrere les estretors d’un model autonomista que començava a mostrar de manera alarmant un grapat d’insuficiències. Es tractava d’assolir una millora molt substancial del marc competencial i el sistema de finançament, així com un reconeixement nacional del tot absent en el text estatutari de 1979. Per a l’independentisme democràtic d’esquerres era una manera de posar a prova el sistema de la transició i, de retruc, deixar en evidència la inacció i el conformisme en què estava instal·lada la dreta catalanista. Per als federalistes, i molt particularment per al maragallisme, en canvi, constituïa un intent de començar a regenerar l’Estat des de la perifèria catalana. Els primers ho entenien com una estació de pas en el camí cap a la República Catalana, els segons com l’inici d’una hipotètica refundació d’Espanya.

S’ha ha fet poc esment, de tota manera, a una veritat incòmoda: tot el que es va posar en qüestió durant aquell intens període només va ser possible a partir d’un canvi de fons en el mapa polític català i l’afebliment de l’hegemonia sociovergent que havia imperat fins llavors. Sense la dreta postpujolista a l’oposició i el PSC forçat a incorporar al programa de Govern algunes de les demandes més substancials de l’agenda republicana res no s’hauria mogut. És cert que el mateix desenvolupament de la seqüència de la reforma estatutària va mostrar que, en part, els vents de canvi i renovació que bufaven al país potser no comptaven amb una base política prou sòlida per materialitzar-se. El pacte MasZapatero, la miserable acta de defunció la proposta aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005, en va ser una bona mostra. I la defenestració de Pasqual Maragall per part de la direcció socialista del moment, una derivada directa d’aquell acord, en va ser una altra. La sociovergència es resistia a morir amb dents i ungles. I, de fet, va tenir una darrera oportunitat de reconstruir-se durant la campanya del referèndum estatutari, en la qual convergentsi socialistes van anar de bracet per mirar d’insuflar una mica d’aire a una proposta que, ja aleshores, havia perdut bona part del seu potencial transformador. Si aquesta operació no va arribar a reeixir va ser perquè, després de les eleccions al Parlament de novembre de 2006, al PSC se li va arronsar el melic a l’hora d’executar la voluntat del PSOE: retornar la presidència de la Generalitat als hereus de Jordi Pujol. A partir d’aquí hi ha la història que ja coneixem: la campanya anticatalana del PP, el viacrucis de l’Estatut a mans del Tribunal Constitucional i, finalment, l’estocada de mort definitiva amb la resolució del tribunal, el 27 de juny de 2010.

Resta la pregunta de si la sentència de l’Estatut explica l’extensió del sentiment independentista dels anys posteriors i, al capdavall, l’inici del Procés. En el pla ciutadà sembla raonable pensar que hi pot haver una relació de causa-efecte; cosa que demostrarien fenòmens com la multiplicació de les consultes locals per la independència arreu del territori, la creació de l’ANC -presidida per Carme Forcadell– i la centralitat que va anar adquirint entre l’opinió pública el debat sobre la legitimitat del dret a decidir. En l’àmbit més directament polític, però, l’assumpte resulta força més dubtós. No oblidem que el Govern dels millors de CiU, sorgit dels comicis de novembre de 2010, va comptar amb el suport parlamentari del PP i es va caracteritzar, sobretot, per un afany forassenyat, impúdicament ideològic, per retallar la despesa pública en aplicació del clàssic receptari neoliberal, encara que fos afectant serveis essencials per a la vida de les persones. I que no va ser fins després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, que Artur Mas no es va decidir a enterrar allò del pacte fiscal i precipitar una convocatòria electoral a la qual va acudir, ara sí, amb la reivindicació d’un referèndum. La força de la gent -i la pressió de bona part del seu mateix electorat- va ser, doncs, juntament amb l’important ascens d’Esquerra Republicana i l’arribada al Parlament dels anticapitalistes de la CUP, l’element decisiu que va acabar tibant la dreta catalanista cap a postulats sobiranistes; no pas el fracàs d’un nou Estatut al qual, en realitat, s’havia mostrat escassament lleial des del minut zero. El desig de mantenir-se al capdavant del Govern va ser, en conseqüència, el factor fonamental que explica aquell viratge. I, des d’aleshores, aquesta tensió entre la preservació de la seva tradicional posició de poder a Catalunya i la necessitat d’hegemonitzar l’ampli i plural moviment popular partidari de la República Catalana explica l’envitricollada trajectòria que ha seguit fins avui. I això a partir d’una pulsió d’amor-odi, sovint més competitiva que no pas de col·laboració real, en relació a les forces partidàries de la República Catalana situades a la seva esquerra. 

Sense la sentència de l’Estatut no hi hauria hagut, probablement, un clima tan propici per a un avenç tan considerable dels plantejaments independentistes. Però és de justícia consignar que si una colla de mandarins, autonomistes d’estricta observança, es van veure abocats a participar en aquell gir va ser més per necessitat que per altra cosa. Si van canviar de camisa va ser, sobretot, per un mer exercici de supervivència política. I és lícit demanar-se com es comportaria l’elit dirigent de l’espai postconvergent -ara més maximalista, ara més paragmàtica– si les circumstàncies portessin a haver de triar entre un Govern orientat cap a la República Catalana que no es trobés en condicions de presidir com fins ara i la possibilitat de participar en una alternativa de caracterísatiques oposades que l’ajudés, tot i això, a sentir-se més segura i preservada amb vista al futur. Aquests dies es compleix també -ironies del calendari- una altra efemèride que, malauradament, passarà força desapercebuda: el primer aniversari de l’acord de Govern a la Diputació de Barcelona. No cal afegir res més. 

*Il·lustra aquest post una obra d’Henry MatisseLe chat aux poissons rouges (1912).

Mas, Macià, el 9N i els riscos de galopar sobre l’equívoc

A les envistes de la República Catalana que volem construir, el debat sobiranista no s’acaba de desempallegar d’aquesta molesta tendència a generar discussions bizantines que no duen enlloc. La darrera, per a mi incomprensible, és la de fer una lectura ideològica de la humil i prosaica estratègia jurídica emprada per Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau al procés per la consulta del 9 de novembre de 2014.

Tal com ha escrit Josep Maria Cervelló, un vell militant de la causa que n’ha vist de tots colors, “si vas anar als judicis contra independentistes catalans del TOP i de l’Audiència Nacional no dius collonades sobre les estratègies processals al TSJC”. Pot sonar una mica aspre, però és així: quan s’està assegut com a acusat polític davant un tribunal hostil ningú no està obligat a immolar-se ni a pronunciar grans discursos que passin a la història. I qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

Més enllà d’això, però, sobta que es demani a Artur Mas i companyia una coherència que no se’ls va reclamar quan era el moment. El 9N no va constituir en cap cas un acte de sobirania amb efectes reals; i, si va acabar sent un procés participatiu que no va generar mandat democràtic, va ser, no ho oblidéssim pas, a partir de la reculada que es va fer davant la primera salva descarregada pel Tribunal Constitucional. I tot el que va venir després, si es vol fins a les eleccions del 27S, va restar condicionat per aquesta renúncia.

És veritat, si hem de ser justos, que no tothom va adherir al disseny final del 9N. I, amb tot, diria que no hi ha ningú que no s’adoni, retrospectivament, que el fet d’haver mantingut la unitat del sobiranisme en aquell moment va ser un encert: aquella immensa manifestació democràtica perdurarà per sempre més a la memòria del catalanisme contemporani. El que no va ni amb rodes, però, és haver contribuït a legitimar aquell model de 9N, amb commovedores abraçades incloses, i ara exigir-li al seu arquitecte el coratge civil que llavors se li va disculpar aplaudint amb les orelles.

Artur Mas no és Francesc Macià, certament. Però el 9N tampoc no va ser ni Prats de Molló ni, per descomptat, la República Catalana del 14 d’abril de 1931. Deixem, doncs, de galopar sobre l’equívoc i centrem-nos en allò que ara toca: ser solidaris amb tots els actors polítics que puguin patir les actuacions autoritàries de l’Estat espanyol, no afluixar en la mobilització i tenir-ho tot a punt per construir democràticament el Nou País que volem.

*Il·lustra aquest post una obra de Jacques-Louis David, El jurament del joc de pilota (1790).