Cortina de fum

Recordo vagament aquella esbojarrada pel·lícula de finals dels noranta protagonitzada per Robert de Niro i Dustin Hoffman en què, per tal de desviar l’atenció d’un ridícul escàndol sexual a les envistes de la campanya electoral, a l’equip assessor del president dels EUA no se li acut altra cosa que inventar-se una inexistent guerra amb Albània per tal de tenir entretinguda l’opinió pública. La cortina de fum -Wag the dog en la versió original en anglès- jugava amb una pràctica que, tot i que exagerava volgudament fins al paroxisme, qualsevol espectador amb un mínim de coneixement de les misèries de la comèdia humana podia identificar sense cap dificultat.

L’esperadíssima roda de premsa de Joan Laporta per tal de donar explicacions sobre el cas Negreira ha confirmat els pitjors pronòstics: en lloc d’aportar una mica de llum sobre l’assumpte només ha servit per iniciar -o per continuar, de fet- una batalleta cultural amb el Real Madrid de recorregut més que previsible. El president del Barça ha parat l’ham i els mitjans de comunicació de la caverna madrilenya l’han mossegat amb fruïció. Ara la discussió està centrada en la defensa de l’imaginari col·lectiu del club com a exèrcit desarmat de Catalunya durant el franquisme -en feliç expressió de Vázquez Montalbán– davant una grollera campanya per negar la veritat històrica i contradir la memòria popular blaugrana. Oli en un llum!

Han quedat en segon terme, gairebé en penombra, els 7,5 millions d’euros que successives juntes del Barça van anar pagant religiosament durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- a una empresa instrumental d’un dels jerarques principals de l’arbitratge espanyol. Tot plegat per uns informes de naturalesa prou dubtosa dels quals ningú no ha aclarit ni la funcionalitat en el pla futbolístic ni, per descomptat, les causes que expliquen que no es detectés la seva potencial càrrega disruptiva des del punt de vista ètic i reputacional. El pla de l’actual directiva no va més enllà d’amagar el cap sota l’ala i agafar-se com un clau roent a l’argument de la legalitat dels serveis contactats; una opció miop que defuig deliberadament el fons de la qüestió.

El més paradoxal del panorama és que, tot i el xafarranxo al qual s’ha cridat a participar tiris i troians, Laporta s’ha guardat molt de posar en risc la continuïtat del Barça al projecte més preuat de Florentino Pérez: la Superlliga europea. I el president del Real Madrid ha demostrat que sap distingir perfectament entre una iniciativa puntual d’agitació i propaganda amb rivets de revisionisme històric i els seus interessos estratègics com a ambiciós capità d’empresa del sector. Ja posats, per a expressar-ho en termes de tècnica militar, es diria que ambdós són prou conscients que estan immersos en una fenomenal maniobra de distracció però que, en realitat, ni els ha passat pel cap arribar a una situació de guerra oberta amb sang, foc i víctimes de debò; al capdavall, és necessiten l’un a l’altre. Business is business.

No us faré un espòiler de La cortina de fum. Tanmateix, com ja us deveu imaginar, tothom hi queda ben retratat.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Wag the dog (1997), una pel·lícula dirigida per Barry Levinson.

Negreira, el victimisme i l’olor de podrit

En contra del que se sol afirmar de vegades, el que Johan Cruyff va aportar a l’ADN del Barça no és un estil de joc ofensiu en què l’essencial és la possessió (i el moviment) de la pilota; o no només, en tot cas. El que ens va llegar és quelcom més important: un sentiment de confiança en les pròpies forces, una mentalitat guanyadora i la seguretat que en el camp de l’esport, si es treballa com cal, no hi ha cap fita, per alta que sigui, que no es pugui assolir. No és poca cosa després d’una història en la qual, abans de l’arribada de l’holandès, els episodis de glòria gairebé es perdien en la nit dels temps i en què s’havia instal·lat un eixorc fatalisme de grup que definia, de fet, els tristíssims contorns de l’ethos immemorial del culerisme.

Convé no oblidar-ho en moments tan complicats com els presents, quan la imatge de l’entitat està empal·lidint a ulls de tothom davant el total de 7,5 milions d’euros que successives directives han anat pagant durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- al jerarca de l’arbitratge espanyol José María Enríquez Negreira. Hi ha dues opcions possibles en relació a la qüestió: tirar pilotes fora acusant al món dels nostres mals -o si voleu a Javier Tebas, la premsa de Madrid o les mateixes clavegueres de l’Estat- o assumir que cal donar una resposta coherent i creïble a tot plegat, per desagradable que sigui haver d’admetre que alguna cosa fa olor de podrit i no precisament a Dinamarca.

Fa tot l’efecte que l’actual presidència ha optat per la primera de les alternatives: la d’embolicar-se amb la bandera, vessar en públic alguna llagrimeta de santa indignació, denunciar l’existència d’una hipotètica conspiració i demorar ad calendas graecas qualsevol tipus d’explicació oficial sobre el fons de l’assumpte. La culpa, si de cas, seria del missatger. I si algú gosa qüestionar-ho és que està fent el joc als tradicionals enemics del club i passa que t’he vist. Res que no haguem presenciat, encara no fa ni quatre dies i en uns termes semblantment pornogràfics, en l’àmbit no sempre exemplar de la política catalana.   

Guanya el victimisme, torna el vell nuñisme de sempre sota una insospitada disfressa; perd el Barça i perd la moral col·lectiva del país.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Hamlet (1948), una pel·lícula de Laurence Oliver.  

Florentino, la Lliga espanyola i els catalans

Manuel Vázquez Montalbán -un escriptor en llengua castellana que a diferència de Javier Cercas mai no va mantenir una relació torturada amb el país- va definir el Barça com “l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya”. I a Espanya com la suma de la lliga de futbol i la Guàrdia Civil. Ho he recordat aquests dies amb un somriure als llavis amb motiu d’aquesta iniciativa de la Super League que, presentada inicialment a so de bombo i platerets per Florentino Pérez amb l’aval de sis equips de la lliga anglesa, tres de la italiana i dos de l’espanyola -a més del mateix Real Madrid-, sembla que s’ha desfet com un bolado davant les amenaces de la UEFA i la FIFA i la pressió d’uns quants governs. Almenys en aparença perquè, coneixent els interessos que es mouen en tot aquest món, està per veure si al capdavall la idea no s’acabarà reprenent d’una manera o una altra. 

El curiós del cas és que els independentistes hem hagut d’agafar-nos tot sovint, fins i tot els menys avesats a parlar de qüestions esportives, a l’argument comodí de la Lliga europea per sostreure’ns de l’acusació maliciosa que, a efectes futbolístics, la República Catalana comportaria un empetitiment irremeiable del nostre horitzó competitiu. El Barça -afirmàvem amb aplom en vigílies del Referèndum de l’1 d’Octubre- és un gran equip i, passés el que passés mentre encara no existís aquesta hipotètica lliga continental, segur que algú o altre li faria lloc provisionalment en algun campionat nacional d’anomenada. De fet, per agafat pels pèls que pugui semblar, aquest raonament casa com anell al dit amb la perspectiva que l’Estat nació és una estructura rígida i obsoleta i que el futur més desitjable per a la ciutadania -i més eficient des d’una òptica econòmica, democràtica i de drets socials i individuals- hauria de raure en un àmbit europeu de sobiranies compartides.

Passa però, tal com demostra l’avortada jugada d’aquests dies, que les coses no són pas tan senzilles. Fa anys i panys que el futbol -devorat per les servituds del turbocapitalisme a escala planetària i amb una dependència financera dels drets de televisió pròpia d’un ionqui– està patint una mutació que encara està en curs. Una fugida endavant de base especulativa que comporta una creixent desterritorializació dels clubs i una clara devaluació de la seva identitat originària -sigui de caràcter nacional, de ciutat o ambdues coses alhora-. Fa la desagradable sensació que un jugador ja retirat com David Beckham -guapo, telegènic, parella d’una spice girl- encarna una síntesi, potser un xic avançada al seu temps però tampoc no tant si observem una figura tan actual com la de Neymar, del model cap el qual es tendeix: un futbolista amb seguidors exclusius i política de màrqueting individualitzada, gairebé al marge de la samarreta que pugui defensar conjunturalment i, de vegades, fins i tot de la qualitat real del seu joc. La Super League, en un context com el descrit, tiraria més cap aquí que no pas cap a una proposta més oberta i democràtica com la que potser es podria arribar a concebre en un escenari no tan viciat i interferit per la lògica dels grans interessos econòmics que s’han apropiat de la governança del futbol a escala mundial i que ara, mig amb l’aigua al coll, temen que els efectes de la pandèmia perjudiquin el seu marge de benefici.

No sé què pensaria el sempre sorneguer Vázquez Montalbán sobre el moment actual. Però no m’estranyaria que es rendís a l’evidència que, mentre continuï tenint ben a mà a la Guàrdia Civil, l’Estat espanyol pot arribar a devaluar tranquil·lament del seu campionat de lliga; sobretot si un cavaller solvent i de tota la confiança com Florentino Pérez, amb necessitats peremptòries després de la crisi del covid-19, ho demana amb prou educació. I, en fi, tampoc no tinc prou imaginació per fantasiejar sobre com se sentiria en relació al Barça i la Catalunya d’avui. Segur que continuaria defensant els símbols, això sí, gaudiria de les victòries sobre la gespa i en voldria de materials i palpables en l’esfera col·lectiva. Una mica com nosaltres, si fa no fa.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’un València-Barça de la temporada 1932-33.

Núñez, alguna cosa més que una caricatura per riure

La mort de Josep Lluís Núñez ha retornat el seu nom a la palestra. I, tal com era de preveure, li han plogut un munt d’elogis ditiràmbics. És natural, va ser president del Barça entre 1978 i el 2000. Vint-i-dos anys al capdavant d’una de les institucions referencials i amb més poder del país no és poca cosa. I més si es té en compte que no va tractar-se d’un període qualsevol sinó d’una etapa que abraça des del postfranquisme més immediat a la darrera legislatura de Jordi Pujol, passant pels fastos de la Barcelona olímpica.

Núñez mai va comptar amb la simpatia de l’esquerra política ni de la burgesia més catalanista i il·lustrada, que sempre el va considerar un parvenu. I, el seu paper com a promotor immobiliari, agressiu i sense manies a l’hora d’arranar el patrimoni arquitectònic de Barcelona, el van enfrontar agrament al moviment veïnal. Més enllà dels èxits i fracassos obtinguts en l’àmbit esportiu, tampoc no va ser estimat per la gent del carrer. És cert que, amb el temps, la dreta catalanista al Govern de la Generalitat i el mateix Ajuntament de la ciutat s’hi van acomodar; sense gaire entusiasme, però. I també, poc o molt, que l’element popular el va acabar mig tolerant a canvi de grans fitxatges milionaris i èxits esportius.

Jo, que guardo a la meva memòria infantil el “Neeskens, sí; Núñez, no!” com un moment d’autèntic èxtasi col·lectiu, vaig viure amb il·lusió, ja com adult, la fi del nunyisme a can Barça. L’aparició de Joan Laporta, al capdavant d’una directiva amb sentit de la catalanitat i un actiu compromís de ciutadania, em va caure al damunt com aigua beneita i em va reconciliar del tot amb un club al qual Gaspart i companyia havien deixat, i no només en l’aspecte futbolístic, en hores baixíssimes. Un sentiment idèntic al que m’havia dominat, gairebé en paral·lel, amb l’arribada de Jordi Porta a la presidència d’Òmnium Cultural. Eren un seguit de símptomes que, després d’anys i panys de conformisme i de trist cofoisme pujolista, bufaven vents de canvi a Catalunya i la ciutadania aspirava a albirar nous horitzons. Com així es va demostrar poc després amb l’Acord del Tinell, de fet. Potser va ser un miratge però, per un moment, va semblar que tot estava per fer i tot era possible.

Tot plegat ja és història antiga. Núñez és una figura que havia quedat quasi esborrada de la memòria col·lectiva, a anys llum del batec actual –republicà i sobiranista- del gruix de la societat catalana. Més encara després de la condemna –i breu empresonament, el 2014- que va patir a causa dels suborns i tripijocs diversos del denominat cas Hisenda, tan pietosament bandejats ara en alguns dels retrats de to oficialista que se li dediquen. El risc, si de cas, seria que se’l recordés més per la inofensiva caricatura per riure que n’han dibuixat els programes d’humor que no pas pel que va representar de debò. I és que és un personatge que explica força coses que no han de ser oblidades. Si li conferim el títol de pare modernitzador del FC Barcelona ho hem de fer en la mateixa clau que atorgaríem aquest tractament a Porcioles o Samaranch en el cas de Barcelona o, fins i tot, com fan alguns cada cop amb més desvergonyiment, a Franco en el de l’Estat espanyol. I això ens hauria d’obligar a reflexionar a fons sobre el nostre passat recent, no tan idíl·lic com de vegades ens volen fer creure, i sobre el guió del futur que volem escriure.

*Il·lustra aquest post una obra de Henry de Toulouse-Lautrtec, “Ball al Moulin Rouge” (1890).