Bi Arnas

La tortura amb ulls de dona

El recurs sistemàtic a la tortura per part de la Policia i la Guàrdia Civil a l’empara de la Llei Antiterrorista ha estat, des de la transició i fins fa quatre dies, una qüestió gairebé tabú. Amb la complicitat de la classe política del règim del 78, l’alta judicatura i els principals mitjans de comunicació, la seva existència només ha sortit a la llum en casos molt puntuals, de desenllaç fatal, com els de Joseba ArregiMikel Zabalza Gurutze Iantzi. I, quan ho ha fet, s’ha tapat amb tota celeritat, sense cap conseqüència remarcable per als seus perpetradors. De fet, per desagradable que sigui haver-ho d’admetre, l’opinió pública espanyola -i en bona part també la catalana- ha viscut còmodament instal·lada en una mena d’ignorància volguda sobre l’assumpte durant una pila d’anys. Per no parlar, en el fons, de l’existència d’un cert llindar de tolerància social en relació a la seva pràctica.

La progressiva -però encara no completada- normalització de la vida política basca i, pel que fa a nosaltres, l’adveniment del Procés i sobretot el desenllaç de l’Octubre català, han anat modificant la percepció social sobre el tema; ni que només sigui una mica. Poc o molt, com a col·lectivitat, hem après a relativitzar discursos i versions oficials i a tenir una consciència més clara que a casa nostra els cossos de seguretat de l’Estat gaudeixen d’un grau d’impunitat força més ampli que els que hi pugui haver en qualsevol democràcia europea amb un mínim de tradició. 

I, amb tot, la tortura és un fenomen amb tantes arestes, tan polièdric, que permet assajar noves vies d’aproximació que, fins i tot pel que fa als cercles més compromesos, il·luminen racons que mig havien restat en penombra. Es va fer evident fa pocs dies amb motiu de l’emissió al Sense ficció de TV3 de Bi arnas, l’aplaudit documental de Jon Mikel Fernandez Elorz que es va presentar a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Es tracta d’una proposta que posa el focus en la vivència de la tortura per part de dues militants de l’esquerra independentista basca i, en paral·lel, en la mare d’una d’elles que, amb la filla empresonada, malda per explicar-se els mecanismes d’autoprotecció mútua que dificulten, fins i tot en l’àmbit de la intimitat familiar, trencar el silenci en relació a una experiència traumàtica i pertorbadora per a ambdues.

Bi arnas constitueix una aposta per acostar-se a la tortura a partir d’una clau exclusivament femenina. I no pas per caprici, òbviament: el gènere -prou que queda clar al llarg de la producció- no és una variable menor en aquest sinistre temps en suspensió que és el període d’incomunicació sota la legislació antiterrorista; ni des de la perspectiva dels botxins, ni des de la de les persones que resten sotmeses al seu poder. No és una variable menor però, paradoxalment, almenys com a punt de partida específic, sovint ha tendit a quedar pudorosament negligida. Encara recordo amb un xic de recança com Teresa Mas, una de les poques dones detingudes a l’Operació Garzón de 1992, confessava tres decennis després dels fets com va costar-li un munt d’anys arribar a concebre’s a si mateixa com a una militant política que havia patit la tortura; més enllà del paper que li va tocar representar públicament com a companya de pres tot just després d’aquella històrica ràtzia contra l’independentisme català.

La pregunta seria si, fins a cert punt, aquests renovats  testimoniatges que ens acosta Bi arnas no haurien estat possibles sense els avenços dels punyents -i més ambiciosos- plantejaments feministes dels darrers anys. Seria la constatació que, d’alguna manera, l’establiment d’un marc conceptual lila que no deixa per verd cap aspecte de la realitat social facilita el sorgiment de noves narratives sobre fenòmens antics que, com la tortura, encara queden lluny d’estar esgotats. Si voleu aprofundir en el tema, us recomano molt la lectura de La herida abierta: las torturas contra las mujeres en el contexto vasco, un treball de recerca de l’antropòloga Olatz Doñabeitia del qual hi ha també una presentació en format de conferència.  

Noves mirades, noves paraules.