El ‘momentum’ keynesià de l’independentisme

És dubtós que mai hi hagi hagut cap època capaç d’interpretar-se plenament a si mateixa. Hi pot haver, a tot estirar, aproximacions o temptatives més o menys reeixides, però poca cosa més. La realitat es mou massa de pressa per aprehendre-la al vol. I es diria que en el cas de la crisi del coronavirus aquesta tendència universal es confirma de nou. Sembla difícil pronunciar-se en relació a un esdeveniment sobre el que encara no s’ha esgotat la recerca científica i dels efectes immediats del qual –començant pel número i el repartiment geogràfic de morts i infectats- ens manca informació fiable, documentada i no interferida per un o altre poder. I tampoc no és fàcil albirar les conseqüències que pot comportar tot plegat en el pla institucional, econòmic, social o en el de les psicologies col·lectives. Jo mateix oscil·lo entre dos pols diametralment oposats. Al matí solc contemplar-ho com una bona oportunitat per començar a edificar el món sobre unes bases més humanes i solidàries i més tard, en caure el capvespre, tendeixo a sucumbir a percepcions no tan  adàmiques. I és que, si per un costat, no és descartable que la seva erràtica resposta a la pandèmia comporti el descrèdit definitiu de líders la dreta populista com Trump, Johnson o Bolsonaro i els valors que representen, per l’altre tampoc no hem de deixar de considerar la possibilitat que sorgeixin noves formes d’autoritarisme. No tant com una rèplica dels feixismes històrics com a partir de l’avenç de propostes de patriotisme d’Estat cada cop més reaccionàries –en la línia de Putin i Orbán, per exemple- o de l’extensió de règims de control policial a la xinesa per mitjà de l’ús de les modernes tecnologies de la informació. El risc seria, per resumir-ho en una fórmula un xic grollera, passar del foc d’un model de capitalisme darwinià a les brases d’un de més hobbesià; del culte al campi qui pugui a l’obligació de retre vassallatge a un reviscolat Leviatan nacionalista o tecnocràtic. 

Amb tot aquest panorama, si hi ha un element que no convida presisament a l’optimisme és el paperot de la Unió Europea. Un cop més, tal com ja ha succeït amb la guerra de Síria o amb el drama dels refugiats, crida l’atenció la seva manca de lideratge i capacitat d’iniciativa política. Ja fa massa anys que les expectatives d’un federalisme europeu, en l’horitzó d’un marc de sobiranies compartides superador del motllo dels vells Estats nació de rel decimonònica, van quedant decebudes una darrere l’altra. I ara, davant una crisi d’abast mundial que no respecta ni fronteres ni nacionalitats, no només ha estat incapaç d’aprofitar l’ocasió de demostrar la seva potencial utilitat sinó que, a més, ha assistit impotent -o potser amb una secreta complaença- a una certa redescoberta de la funcionalitat de l’Estat per part de l’opinió pública. Si no s´hi posa remei, i a hores d’ara no està gens clar si hi ha algú amb capacitat i voluntat de fer-ho, el projecte europeu pot quedar tocat de mort. I, de retruc, se’ns privarà d’una eina imprescindible per a la reconstrucció econòmica posterior a la pandèmia.

En quines coordenades es mourà el procés després del covid-19? Doncs, òbviament, com en tota la resta, fa de mal dir. Però, en qualsevol cas, és difícil de concebre que, amb un país per remuntar econòmicament i amb els treballadors i els sectors populars amb el fantasma del risc de pauperització a les envistes, les alternatives per superar els efectes de la pandènmia no passin a ocupar un lloc de primer ordre a l’agenda política. Des de l’òptica dels partidaris de la República Catalana això no hauria de reprsentar un problema, més aviat al contrari. No oblidéssim pas que la nova menestralia, la base social que ha conformat el gros de l’independentisme durant els darrers deu anys, serà precisament la que més necessitat tindrà que s’imposi una via catalana per sortir de la crisi. I tenint en compte la gestió centralitzadora i militarista de la situació per la qual ha apostat el Govern espanyol i els senyals que ha emès en la direcció de retornar a la vida alguna andròmina semblant als Pactos de Moncloa de 1977, amb els seus significats implícits i les línies vermelles corresponents, ja podem intuir quina mena d’obstacles trobarem al camí. El conflicte polític i institucional amb l’Estat no desapareixerà, com tampoc es volatitzaran com per encanteri els homes i les dones que són a la presó o a l’exili com a conseqüència de la repressió contra l’Octubre català. Senzillament es ressituarà en funció d’una nova variable inimaginable per a tothom fins fa només un mes. I aquí, si les forces independentistes són capaces d’encarnar amb ambició i credibilitat el momentum keynesià que reclamarà una àmplia majoria de la ciutadania en abandonar el confinament, tindran el futur a tocar de la mà: des del Govern i els ajuntaments, el Parlament, els moviments socials i a peu de carrer

*Il·lustra aquest post una obra de David Hockney, Mr and Mrs Clark and Percy (1971).

La ‘Xoà’ a l’era del ‘selfie’

Quin paper juga el record de la Xoà a l’era del selfie i la modernitat líquida? Aquesta és la incòmoda pregunta a la qual mira de respondre El monstre de la memòria, la darrera novel·la traduïda al català de l’escriptor israelià Yishai Sarid. L’autor s’aproxima a l’assumpte a partir de la peripècia, redactada en primera persona en forma d’informe per al director de l’Iad va-Xem, una benemèrita institució memorial creada el 1953 a Jerusalem, d’un guia dels antics lager alemanys ubicats a Polònia. El protagonista, un individu entre la trentena i la quarantena d’anys, és un ésser pusil·lànime i acomodatici, sense una vocació particular per aprofundir en els grans assumptes del passat recent –“la història contemporània m’espantava perquè em feia l’efecte d’una cascada que no parava de caure amb una força descomunal”-, que es va introduint a l’estudi i la narració de l’holocaust nazi més per atzar i afany de promoció professional que per altra cosa. De fet és un ésser amb molt escassos atributs que busca un lloc a la vida i va topant amb una sèrie d’esdeveniments que, mica en mica, acabaran per aclaparar-lo existencialment. El contrast entre el coneixement dels mecanismes tècnics i logístics de la mort a escala industrial planificada metòdicament pel nazisme i les fragilitats i contrasentits que presenta la rememoració actual de tot allò són un còctel massa feixuc de suportar.

El monstre de la memòria fa desfilar davant el lector una sèrie de figures més o menys arquetípiques que esbossen un retrat prou esmolat de les contradiccions de la societat israeliana actual en relació al record de la Xoà: des dels grups d’estudiants de secundària que visiten Auschwitz poc menys que com un parc temàtic fins als diplomàtics, els militars o els alts funcionaris de Govern que recorren l’univers concentracionari seguint un ritual buit i sobreactuat que és, en el fons, un simple acte burocràtic d’afirmació nacionalista de present. I això sense oblidar la dificultat d’inserir en el muntatge la veus d’uns testimonis disponibles cada cop en menys quantitat i difícilment acomodables en el relat oficial; sigui per qüestions d’edat, estat de salut o, de vegades, perquè la seva experiència no s’ajusta als canons políticament correctes que, poc o molt, s’han acabat instal·lant a l’imaginari dominant sobre l’extermini nazi. I, com a rerefons de tot plegat, l’ombra d’una cosmovisió que, amb l’ethos orgullosament heroic, militant, viril i guerrer de l’Israel actual, potser no estaria tan lluny d’acceptar una solució final que resolgués d’una vegada el sempitern –i desigual- conflicte amb els palestins. Sarid recrea d’alguna manera, amb malícia i sentit autocrític, els pensaments que els seus conciutadans profereixen en veu baixa quan se saben fora de càmera i s’alliberen per uns instants de la xerrameca i els tristos llocs comuns que imposa l’eixorca cerimònia de la memòria codificada que toca reproduir mecànicament.

Més enllà que és una narració en clau essencialment israeliana, El monstre de la memòria permet també una lectura més general. És el que se m’acut a mi, almenys, aquests dies que assistim amb impotència a l’enèsim capítol de la crisi dels refugiats, que no deixa de ser un descens penós als inferns de la consciència històrica europea. ¿De què serveix rememorar el sorgiment del projecte europeu com a resposta als horrors de la 2a Guerra Mundial si, al capdavall, la UE promou actuacions absolutament reprovables en el pla jurídic, polític i humanitari que no són dignes d’aquest heretatge? ¿Què podem esperar d’una memòria cada cop més retòrica, banal i lliure de valors, incapaç de jugar un paper polític mínimament rellevant?

No és una novel·la optimista. Ni agradarà als aprenents de sionista que tant abunden en els rengles de la nova dreta –la de Bush i Aznar, la de Trump i Boris Johnson– o, fins i tot, en certs cenacles de l’independentisme català. Però, no en dubteu pas, El monstre de la memòria és una novel·la que ens interpel·la i que planteja una qüestió espinosa que serà motiu de debat en els propers anys. I, per si això fos poc, fa de bon llegir i té un final punyent, tan impactant com que t’esclafin el nas.