Gaudeixo tant o més amb la lectura d’un bon dietari que amb la d’una novel·la de lladres i serenos. Hi he pensat una mica accidentalment a propòsit de la notícia, recollida en format breu per alguns mitjans, que Agustí Colomines ha abandonat a mig constituir la direcció del think tank del Consell de la República. En desconec els detalls però, pel que entenc, ha fet aquest pas pet tal de deslliurar-se de qualsevol compromís orgànic i sentir-se més lliure a l’hora d’exercir l’art del comentari de l’actualitat, una activitat que conrea -paral·lelament a la seva dedicació acadèmica- des de fa ben bé un quart de segle. No estic afiliat a l’entitat presidida per Carles Puigdemont i en conseqüència se m’escapa completament el recorregut que pot tenir al seu si un laboratori d’idees. El cas és que, per desconcertants que puguin semblar els senyals que s’emeten en universos polítics aliens al nostre, no tinc cap dubte que l’exdirector de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya hi hauria deixat la seva empremta.
De fet, no és de tot això que volia parlar. Com deia en arrencar, m’agraden els dietaris. I Colomines n’ha publicat un de prou recent que he llegit de gust: Tot el que el cor s’estima. Es tracta d’un seguit de reflexions que va escriure a la universitat californiana de Stanford durant la tardor de 2019 mentre hi feia una estada d’investigació. No és un dietari ordenat per dates que explica amb afany detallista el dia a dia de l’autor. Està constituït per un seguir d’anotacions que de vegades prenen com a pretext algun element quotidià extret de la vida universitària nord-americana però que ben sovint s’abstreuen de la realitat més immediata per recuperar preocupacions expressades amb anterioritat en el seu articulisme o també per fer excursos en aparença fora de programa sobre aspectes, sovint prou colpidors, del seu bagatge personal i familiar. Aquesta voluntat confessional de despullar circumstàncies de la seva existència íntima, poc freqüent en dietaristes que mantenen alhora una acusada vocació d’intervenció pública, és una de les coses que més m’ha sobtat trobar a les planes del llibre; no pas perquè m’hagi destorbat com a lector sinó perquè, inevitablement, m’ha forçat a haver-me de resistir a la fàcil temptació d’exercir de psicòleg d’estar per casa i establir equívoques connexions entre el pla estrictament individual i el de les tries col·lectives.
El viatge de Colomines a Califòrnia està motivat per la seva necessitat com a investigador de furgar en els arxius de Joaquim Maurín, dipositats a la Hoover Institution de la Universitat de Stanford. No pas per aprofundir en els seus anys al capdavant del BOC i del POUM sinó, sobretot, per posar el focus sobre l’etapa menys coneguda de la seva carrera: quan a començaments dels cinquanta, i després del seu empresonament pels franquistes just a l’inici de la guerra, va aconseguir refer la seva vida als EUA com a promotor d’una agència dedicada, entre d’altres activitats, a la difusió d’articles d’opinió en llengua castellana de plomes de renom. És el període en què, semblantment a bona part de l’exili espanyol i català d’orientació progressista, i en paral·lel a la consolidació del paisatge geoestratègic de la primera Guerra Freda, es va anar allunyant de l’aposta revolucionària de joventut per abraçar de mica en mica tesis alineades amb les grans democràcies liberals del moment. Es diria que Maurín constitueix, d’alguna manera, un alter ego ideal per estimular les reflexions de Colomines ja que els apunts més pròpiament ideològics que van teixint un fil conductor al llarg de tot el dietari esbossen, de fet, una àcida esmena a la totalitat política i intel·lectual al seu marxisme primerenc de les acaballes de la dictadura i els primers compassos de la Transició. “Quan era jove i militava a Bandera Roja” -explica- “se suposava que era maoista. Si mai he sabut que era la resiliència, va ser en els cercles d’aquella organització. Llargues sessions de formació, estudi minuciós dels escrits de Marx, Lenin i sobretot Mao, crítiques i autocrítiques, reeducació, campaments per rebre instrucció per organitzar manifestacions, piquets, etc. L’extrema esquerra tenia una mentalitat militar que no em va acabar de plaure mai. Allò no podia acabar bé de cap manera”. Més endavant es defineix a si mateix com “un liberal d’esquerra o d’esquerra liberal (…) seguint la tradició de l’Acció Catalana Republicana de Rovira i Virgili” i lamenta que el franquisme estronqués el desenvolupament d’un corrent del centreesquerra liberal a Catalunya, “substituït pels independentistes d’esquerra, marxistes, i els nacionalistes de dreta, majoritàriament catòlics”.
L’altra constant de Tot el que el cor s’estima, en la qual no entraré per un elemental sentit del pudor, la constitueixen les crítiques i les ocasionals pulles amb dedicatòria que l’autor adreça a personalitats de primera fila del món convergent amb les quals ha anat coincidint d’ençà de la seva època de director de la Fundació CatDem, quan encara creia en la possibilitat de “contribuir a la transformació del nacionalisme postpujolista en un sobiranisme liberal i democràtic”; una il·lusió que es va veure truncada pel fet que “la suma de retallades i corrupció va ser un còctel molotov que va esclatar a les portes de l’antiga seu convergent del carrer Còrsega” i, òbviament, per l’adveniment del Procés. S’entén doncs que l’autor, encara avui amb prou afinitats amb alguna de les sensibilitats que formen part de l’actual galàxia postconvergent, mostri un malestar de fons, no sempre explícit però latent, davant l’evident pèrdua de centralitat política d’un espai al qual ha fet d’activíssim company de viatge durant una pila d’anys.
Tot el que el cor s’estima, però, va força més enllà dels aspectes més troncals que he subratllat fins aquí. Conté un grapat variadíssim de reflexions sobre aspectes tan diversos com les fílies -i les fòbies- literàries i historiogràfiques de l’autor o el paper de la universitat, les humanitats i els mitjans de comunicació al món d’ara. I als interessats en la història política i cultural de la segona meitat del segle XX, com és el meu cas, els pot servir també per descobrir un munt de personatges que poden animar bones i estimulants lectures de cara al futur. Colomines sap passar amb prou gràcia de l’anècdota a la categoria -i a la inversa- i manté un to general que fa justícia a la seva acreditada vocació d’intel·lectual de combat que, en el fragor de la batalla de les idees, no fa fàstics a la polèmica i tampoc no s’arronsa a l’hora de trepitjar ulls de poll. És un motiu excel·lent per acostar-se sense prejudicis a un dietari que, definitivament, i per distància que es pugui mantenir amb l’autor en el pla polític, fa de bon llegir.
PENSAMENTS DESPENTINATS 