Recordo vagament aquella esbojarrada pel·lícula de finals dels noranta protagonitzada per Robert de Niro i Dustin Hoffman en què, per tal de desviar l’atenció d’un ridícul escàndol sexual a les envistes de la campanya electoral, a l’equip assessor del president dels EUA no se li acut altra cosa que inventar-se una inexistent guerra amb Albània per tal de tenir entretinguda l’opinió pública. La cortina de fum -Wag the dog en la versió original en anglès- jugava amb una pràctica que, tot i que exagerava volgudament fins al paroxisme, qualsevol espectador amb un mínim de coneixement de les misèries de la comèdia humana podia identificar sense cap dificultat.
L’esperadíssima roda de premsa de Joan Laporta per tal de donar explicacions sobre el cas Negreira ha confirmat els pitjors pronòstics: en lloc d’aportar una mica de llum sobre l’assumpte només ha servit per iniciar -o per continuar, de fet- una batalleta cultural amb el Real Madrid de recorregut més que previsible. El president del Barça ha parat l’ham i els mitjans de comunicació de la caverna madrilenya l’han mossegat amb fruïció. Ara la discussió està centrada en la defensa de l’imaginari col·lectiu del club com a exèrcit desarmat de Catalunya durant el franquisme -en feliç expressió de Vázquez Montalbán– davant una grollera campanya per negar la veritat històrica i contradir la memòria popular blaugrana. Oli en un llum!
Han quedat en segon terme, gairebé en penombra, els 7,5 millions d’euros que successives juntes del Barça van anar pagant religiosament durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- a una empresa instrumental d’un dels jerarques principals de l’arbitratge espanyol. Tot plegat per uns informes de naturalesa prou dubtosa dels quals ningú no ha aclarit ni la funcionalitat en el pla futbolístic ni, per descomptat, les causes que expliquen que no es detectés la seva potencial càrrega disruptiva des del punt de vista ètic i reputacional. El pla de l’actual directiva no va més enllà d’amagar el cap sota l’ala i agafar-se com un clau roent a l’argument de la legalitat dels serveis contactats; una opció miop que defuig deliberadament el fons de la qüestió.
El més paradoxal del panorama és que, tot i el xafarranxo al qual s’ha cridat a participar tiris i troians, Laporta s’ha guardat molt de posar en risc la continuïtat del Barça al projecte més preuat de Florentino Pérez: la Superlliga europea. I el president del Real Madrid ha demostrat que sap distingir perfectament entre una iniciativa puntual d’agitació i propaganda amb rivets de revisionisme històric i els seus interessos estratègics com a ambiciós capità d’empresa del sector. Ja posats, per a expressar-ho en termes de tècnica militar, es diria que ambdós són prou conscients que estan immersos en una fenomenal maniobra de distracció però que, en realitat, ni els ha passat pel cap arribar a una situació de guerra oberta amb sang, foc i víctimes de debò; al capdavall, és necessiten l’un a l’altre. Business is business.
No us faré un espòiler de La cortina de fum. Tanmateix, com ja us deveu imaginar, tothom hi queda ben retratat.
*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Wag the dog (1997), una pel·lícula dirigida per Barry Levinson.
PENSAMENTS DESPENTINATS 