Cas Negreira

Cortina de fum

Recordo vagament aquella esbojarrada pel·lícula de finals dels noranta protagonitzada per Robert de Niro i Dustin Hoffman en què, per tal de desviar l’atenció d’un ridícul escàndol sexual a les envistes de la campanya electoral, a l’equip assessor del president dels EUA no se li acut altra cosa que inventar-se una inexistent guerra amb Albània per tal de tenir entretinguda l’opinió pública. La cortina de fum -Wag the dog en la versió original en anglès- jugava amb una pràctica que, tot i que exagerava volgudament fins al paroxisme, qualsevol espectador amb un mínim de coneixement de les misèries de la comèdia humana podia identificar sense cap dificultat.

L’esperadíssima roda de premsa de Joan Laporta per tal de donar explicacions sobre el cas Negreira ha confirmat els pitjors pronòstics: en lloc d’aportar una mica de llum sobre l’assumpte només ha servit per iniciar -o per continuar, de fet- una batalleta cultural amb el Real Madrid de recorregut més que previsible. El president del Barça ha parat l’ham i els mitjans de comunicació de la caverna madrilenya l’han mossegat amb fruïció. Ara la discussió està centrada en la defensa de l’imaginari col·lectiu del club com a exèrcit desarmat de Catalunya durant el franquisme -en feliç expressió de Vázquez Montalbán– davant una grollera campanya per negar la veritat històrica i contradir la memòria popular blaugrana. Oli en un llum!

Han quedat en segon terme, gairebé en penombra, els 7,5 millions d’euros que successives juntes del Barça van anar pagant religiosament durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- a una empresa instrumental d’un dels jerarques principals de l’arbitratge espanyol. Tot plegat per uns informes de naturalesa prou dubtosa dels quals ningú no ha aclarit ni la funcionalitat en el pla futbolístic ni, per descomptat, les causes que expliquen que no es detectés la seva potencial càrrega disruptiva des del punt de vista ètic i reputacional. El pla de l’actual directiva no va més enllà d’amagar el cap sota l’ala i agafar-se com un clau roent a l’argument de la legalitat dels serveis contactats; una opció miop que defuig deliberadament el fons de la qüestió.

El més paradoxal del panorama és que, tot i el xafarranxo al qual s’ha cridat a participar tiris i troians, Laporta s’ha guardat molt de posar en risc la continuïtat del Barça al projecte més preuat de Florentino Pérez: la Superlliga europea. I el president del Real Madrid ha demostrat que sap distingir perfectament entre una iniciativa puntual d’agitació i propaganda amb rivets de revisionisme històric i els seus interessos estratègics com a ambiciós capità d’empresa del sector. Ja posats, per a expressar-ho en termes de tècnica militar, es diria que ambdós són prou conscients que estan immersos en una fenomenal maniobra de distracció però que, en realitat, ni els ha passat pel cap arribar a una situació de guerra oberta amb sang, foc i víctimes de debò; al capdavall, és necessiten l’un a l’altre. Business is business.

No us faré un espòiler de La cortina de fum. Tanmateix, com ja us deveu imaginar, tothom hi queda ben retratat.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Wag the dog (1997), una pel·lícula dirigida per Barry Levinson.

Negreira, el victimisme i l’olor de podrit

En contra del que se sol afirmar de vegades, el que Johan Cruyff va aportar a l’ADN del Barça no és un estil de joc ofensiu en què l’essencial és la possessió (i el moviment) de la pilota; o no només, en tot cas. El que ens va llegar és quelcom més important: un sentiment de confiança en les pròpies forces, una mentalitat guanyadora i la seguretat que en el camp de l’esport, si es treballa com cal, no hi ha cap fita, per alta que sigui, que no es pugui assolir. No és poca cosa després d’una història en la qual, abans de l’arribada de l’holandès, els episodis de glòria gairebé es perdien en la nit dels temps i en què s’havia instal·lat un eixorc fatalisme de grup que definia, de fet, els tristíssims contorns de l’ethos immemorial del culerisme.

Convé no oblidar-ho en moments tan complicats com els presents, quan la imatge de l’entitat està empal·lidint a ulls de tothom davant el total de 7,5 milions d’euros que successives directives han anat pagant durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- al jerarca de l’arbitratge espanyol José María Enríquez Negreira. Hi ha dues opcions possibles en relació a la qüestió: tirar pilotes fora acusant al món dels nostres mals -o si voleu a Javier Tebas, la premsa de Madrid o les mateixes clavegueres de l’Estat- o assumir que cal donar una resposta coherent i creïble a tot plegat, per desagradable que sigui haver d’admetre que alguna cosa fa olor de podrit i no precisament a Dinamarca.

Fa tot l’efecte que l’actual presidència ha optat per la primera de les alternatives: la d’embolicar-se amb la bandera, vessar en públic alguna llagrimeta de santa indignació, denunciar l’existència d’una hipotètica conspiració i demorar ad calendas graecas qualsevol tipus d’explicació oficial sobre el fons de l’assumpte. La culpa, si de cas, seria del missatger. I si algú gosa qüestionar-ho és que està fent el joc als tradicionals enemics del club i passa que t’he vist. Res que no haguem presenciat, encara no fa ni quatre dies i en uns termes semblantment pornogràfics, en l’àmbit no sempre exemplar de la política catalana.   

Guanya el victimisme, torna el vell nuñisme de sempre sota una insospitada disfressa; perd el Barça i perd la moral col·lectiva del país.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Hamlet (1948), una pel·lícula de Laurence Oliver.