Fa trenta anys de la mort en accident de trànsit de Julià Babia, un clar exponent d’allò que algú ha anomenat generació de 1979. Iniciat en el compromís polític quan encara era un adolescent, tot just acabada la dictadura, va participar en el combat per a la construcció, en una Catalunya feliçment autonomista, d’un espai ideològic i organitzatiu per a l’independentisme d’esquerres: socialista i de Països Catalans. Tot plegat en un marc decididament advers i en un període en el qual els qui qüestionaven l’ordre establert eren tractats, sense gaires manies, com un mer problema policial.
La Catalunya d’inicis de 1987 que va deixar en Julià, amb vint-i-sis anys acabats de fer, té poc a veure amb l’actual: CiU disposava d’una còmoda majoria absoluta al Parlament, el PSOE de Felipe González havia revalidat la seva a Madrid feia escassos mesos i l’hegemonia del pujolisme –amb un PSC compromès amb la modernització d’Espanya, resignat a jugar un paper subordinat al catalanisme conservador– semblava gairebé indiscutible. I l’independentisme, tot i que anava avançant posicions com a referent d’alguns dels moviments socials amb més voluntat transformadora de l’època, era lluny de representar una alternativa creïble a aquell estat de coses.
Els que vam conèixer en Julià sabem que era un militant discret, reflexiu, treballador, amb poca tirada a la retòrica i la gestualitat exagerada i gens amant de l’estridència buida de contingut. I que, malgrat que era capaç de defensar amb ardor argumental les seves opinions, mai no es desprenia d’un mordaç sentit de l’humor ni perdia de vista que a la vida hi ha un munt de coses valuoses més enllà de la política. Un xic més jove que ell, puc dir que hi vaig tenir prou tracte com per descobrir que era futboler, li agradava Kavafis, tendia a l’heterodòxia pel que fa a gustos musicals i sabia escoltar com un amic si t’hi confiaves.
No va viure prou per veure els esdeveniments de tota mena que van sacsejar Catalunya i el món entre finals dels vuitanta i inicis dels noranta: des de l’atemptat d’Hipercor –quatre mesos després del seu traspàs- a l’ensulsiada del socialisme soviètic, el carnatge de la Plaça Tian’anmen o l’eclosió d’un relativisme postmodern, glorificador de la subjectivitat individual i extremadament corrosiu respecte a qualsevol causa emancipadora. Ni tampoc, és clar, l’alliberament de Mandela i la fi del règim de l’apartheid, la desaparició definitiva de les dictadures militars del Con Sud, les independències bàltiques i la desintegració de Iugoslàvia o la llarga treva irlandesa que portaria a la pau de Stormont. Ni, per descomptat, els debats posteriors a la ràtzia del 92 al si d’aquell moviment al qual havia pertanyut i la seva progressiva reorientació cap a noves maneres d’entendre el treball polític per a la independència.
A les envistes de la República Catalana constato amb sorpresa que quasi l’he doblat en edat. I em confirmo íntimament, com he fet tants cops, que, en relació a aquells anys, el millor estava per venir. M’agrada fantasejar amb la idea que, tot i que amb els supòsits que ens animaven llavors alguns aspectes del present potser li xocarien, se sentiria feliç de ser amb nosaltres a l’hora de fer el pas decisiu. Jo, en qualsevol cas, des de la fiblada que em va produir la seva mort, sempre l’he portat una mica amb mi: eternament jove, sempre lliure.
*Il·lustra aquest post una imatge del monument en memòria de Julià Babia que la gent de Poble Lliure va erigir dissabte passat a Castelló de Farfanya, amb motiu del 30è aniversari de la seva mort.
PENSAMENTS DESPENTINATS 