Pujol, tòtem de la tribu

“Repassant l’hemeroteca he trobat que en aquells anys l’Avui publicava moltes esqueles en memòria dels patriotes catalans morts durant la República, la guerra, la postguerra i la transició. La majoria les pagava el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Un any rècord és el 1984 perquè es complien els 50 anys dels fets d’octubre de 1934. Hi posen esqueles tots els partits: el PSAN, el FNC, el Moviment de Defensa de la Terra, ERC… (…) Tanta memòria necrològica de la gent independentista que posava bombes va acabar la paciència dels convergents que van fer arribar les seves queixes a través del consell, però també telefonant directament al diari sense gens de pudor. Així ho recorden els redactors en cap d’aquell moment.” Són paraules de la periodista Maria Favà en la seva crònica Diari Avui (1976-2009). Entre el somni i l’agonia, publicada per Meteora el 2017.

Descobreixo mig per casualitat amb aquest deliciós -i revelador- passatge que cito i, amb un somriure al llavis, penso en l’operació -en curs- de recuperació de la figura de Jordi Pujol i del llegat de la vella Convergència. Es tracta de posar en valor les primeres aportacions pujolianes del període de dictadura -com la de l’assaig Des dels turons a l’altra banda del riu, una contribució a la cultura del resistencialisme catalanista des del transcendentalisme cristià- per, a partir d’aquí, en un pla estrictament polític, rehabilitar els vint-i-tres anys de govern ininterromput del pujolisme real. N’hi ha que tenen el convenciment íntim que el Procés ha desordenat el mapa polític català i que ara toca recosir-lo; amb el mateix fil de sempre, per descomptat.  

Aquesta secreta convicció restauradora és compartida tant pels sectors amb menys empenta que van anar abandonant el vaixell a mesura que els preparatius del Referèndum agafaven embranzida com pels qui, amb la més bona de les intencions o potser amb un punt d’oportunisme, han viscut del tenim pressa des del desembre -no pas des de l’octubre, però- de 2017. Es diria que, a manca de res més sòlid, el miratge del que va ser-no va ser el pujolisme encara és capaç de congriar adhesions de pelatge familiar inconfusible però amb declinacions tan diverses que en alguns casos poden arribar a ser mútuament excloents. La xerinola que s’ha organitzat al voltant de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona constituiria un símptoma prou significatiu d’aquest fenomen.

La paradoxal recerca de seguretat psicològica de l’espai postconvergent a través d’una remitificació tardana de Pujol com a pare fundador de legitimitat indiscutible presenta, amb tot, debilitats prou evidents. D’una banda, els usos i costums de l’antiga Convergència -del cas Palau al tres per cent- no els esborren ni els mil-i-un tripijocs de la gentola de l’Operació Catalunya. I, de l’altra, l’autonomisme d’estricta observança sobre el qual va erigir la seva hegemonia, tan al·lèrgic a la memòria popular republicana com al jove independentisme que va maldar des del primer moment per denunciar les línies vermelles imposades per la democràcia del 78, dificulta el seu ús més enllà de la resignada acceptació del marc establert. Pot servir, a tot estirar, per fixar, des d’una òptica conservadora i bàsicament defensiva,una cert horitzó de catalanitat normativa com a punt d’arribada per al conjunt d’una societat en procés de canvi accelerat; però poca cosa més.

N’hi ha que, quan allò de la Guerra dels Balcans de finals del segle XX, sospiraven afectadament per l’ensulsiada de l’imperi austrohongarès, més de setanta anys abans, ple de valsos i polques, princeses, uniformes de colors llampants i distinció de palau. I, aquí i ara, la miríada de branques i branquetes en què ha acabat disgregant-se l’antany esplendorós arbre convergent conjuren les febleses i contradiccions respectives mirant-se de reüll però, alhora, entonant cants d’ardor guerrer i dansant al voltant de l’antic tòtem de la tribu que, fins fa només quatre dies, havien deixat abandonat al racó més fosc de les golfes.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Desferres (1919).

Amors i desamors d’un company de viatge

Gaudeixo tant o més amb la lectura d’un bon dietari que amb la d’una novel·la de lladres i serenos. Hi he pensat una mica accidentalment a propòsit de la notícia, recollida en format breu per alguns mitjans, que Agustí Colomines ha abandonat a mig constituir la direcció del  think tank del Consell de la República. En desconec els detalls però, pel que entenc, ha fet aquest pas pet tal de deslliurar-se de qualsevol compromís orgànic i sentir-se més lliure a l’hora d’exercir l’art del comentari de l’actualitat, una activitat que conrea -paral·lelament a la seva dedicació acadèmica- des de fa ben bé un quart de segle. No estic afiliat a l’entitat presidida per Carles Puigdemont i en conseqüència se m’escapa completament el recorregut que pot tenir al seu si un laboratori d’idees. El cas és que, per desconcertants que puguin semblar els senyals que s’emeten en universos polítics aliens al nostre, no tinc cap dubte que l’exdirector de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya hi hauria deixat la seva empremta.

De fet, no és de tot això que volia parlar. Com deia en arrencar, m’agraden els dietaris. I Colomines n’ha publicat un de prou recent que he llegit de gust: Tot el que el cor s’estima. Es tracta d’un seguit de reflexions que va escriure a la universitat californiana de Stanford durant la tardor de 2019 mentre hi feia una estada d’investigació. No és un dietari ordenat per dates que explica amb afany detallista el dia a dia de l’autor. Està constituït per un seguir d’anotacions que de vegades prenen com a pretext algun element quotidià extret de la vida universitària nord-americana però que ben sovint s’abstreuen de la realitat més immediata per recuperar preocupacions expressades amb anterioritat en el seu articulisme o també per fer excursos en aparença fora de programa sobre aspectes, sovint prou colpidors, del seu bagatge personal i familiar. Aquesta voluntat confessional de despullar circumstàncies de la seva existència íntima, poc freqüent en dietaristes que mantenen alhora una acusada vocació d’intervenció pública, és una de les coses que més m’ha sobtat trobar a les planes del llibre; no pas perquè m’hagi destorbat com a lector sinó perquè, inevitablement, m’ha forçat a haver-me de resistir a la fàcil temptació d’exercir de psicòleg d’estar per casa i establir equívoques connexions entre el pla estrictament individual i el de les tries col·lectives.

El viatge de Colomines a Califòrnia està motivat per la seva necessitat com a investigador de furgar en els arxius de Joaquim Maurín, dipositats a la Hoover Institution de la Universitat de Stanford. No pas per aprofundir en els seus anys al capdavant del BOC i del POUM sinó, sobretot, per posar el focus sobre l’etapa menys coneguda de la seva carrera: quan a començaments dels cinquanta, i després del seu empresonament pels franquistes just a l’inici de la guerra, va aconseguir refer la seva vida als EUA com a promotor d’una agència dedicada, entre d’altres activitats, a la difusió d’articles d’opinió en llengua castellana de plomes de renom. És el període en què, semblantment a bona part de l’exili espanyol i català d’orientació progressista, i en paral·lel a la consolidació del paisatge geoestratègic de la primera Guerra Freda, es va anar allunyant de l’aposta revolucionària de joventut per abraçar de mica en mica tesis alineades amb les grans democràcies liberals del moment. Es diria que Maurín constitueix, d’alguna manera, un alter ego ideal per estimular les reflexions de Colomines ja que els apunts més pròpiament ideològics que van teixint un fil conductor al llarg de tot el dietari esbossen, de fet, una àcida esmena a la totalitat política i intel·lectual al seu marxisme primerenc de les acaballes de la dictadura i els primers compassos de la Transició. “Quan era jove i militava a Bandera Roja” -explica- “se suposava que era maoista. Si mai he sabut que era la resiliència, va ser en els cercles d’aquella organització. Llargues sessions de formació, estudi minuciós dels escrits de Marx, Lenin i sobretot Mao, crítiques i autocrítiques, reeducació, campaments per rebre instrucció per organitzar manifestacions, piquets, etc. L’extrema esquerra tenia una mentalitat militar que no em va acabar de plaure mai. Allò no podia acabar bé de cap manera”. Més endavant es defineix a si mateix com “un liberal d’esquerra o d’esquerra liberal (…) seguint la tradició de l’Acció Catalana Republicana de Rovira i Virgili” i lamenta que el franquisme estronqués el desenvolupament d’un corrent del centreesquerra liberal a Catalunya, “substituït pels independentistes d’esquerra, marxistes, i els nacionalistes de dreta, majoritàriament catòlics”.

L’altra constant de Tot el que el cor s’estima, en la qual no entraré per un elemental sentit del pudor, la constitueixen les crítiques i les ocasionals pulles amb dedicatòria que l’autor adreça a personalitats de primera fila del món convergent amb les quals ha anat coincidint d’ençà de la seva època de director de la Fundació CatDem, quan encara creia en la possibilitat de “contribuir a la transformació del nacionalisme postpujolista en un sobiranisme liberal i democràtic”; una il·lusió que es va veure truncada pel fet que “la suma de retallades i corrupció va ser un còctel molotov que va esclatar a les portes de l’antiga seu convergent del carrer Còrsega” i, òbviament, per l’adveniment del Procés. S’entén doncs que l’autor, encara avui amb prou afinitats amb alguna de les sensibilitats que formen part de l’actual galàxia postconvergent, mostri un malestar de fons, no sempre explícit però latent, davant l’evident pèrdua de centralitat política d’un espai al qual ha fet d’activíssim company de viatge durant una pila d’anys.

Tot el que el cor s’estima, però, va força més enllà dels aspectes més troncals que he subratllat fins aquí. Conté un grapat variadíssim de reflexions sobre aspectes tan diversos com les fílies -i les fòbies- literàries i historiogràfiques de l’autor o el paper de la universitat, les humanitats i els mitjans de comunicació al món d’ara. I als interessats en la història política i cultural de la segona meitat del segle XX, com és el meu cas, els pot servir també per descobrir un munt de personatges que poden animar bones i estimulants lectures de cara al futur. Colomines sap passar amb prou gràcia de l’anècdota a la categoria -i a la inversa- i manté un to general que fa justícia a la seva acreditada vocació d’intel·lectual de combat que, en el fragor de la batalla de les idees, no fa fàstics a la polèmica i tampoc no s’arronsa a l’hora de trepitjar ulls de poll. És un motiu excel·lent per acostar-se sense prejudicis a un dietari que, definitivament, i per distància que es pugui mantenir amb l’autor en el pla polític, fa de bon llegir. 

Alfons Quintà, el mal menor

He començat l’any amb la lectura d’El fill del xofer. És tracta d’una documentada crònica de Jordi Amat que, amb la figura d’Alfons Quintà com a tema central, permet resseguir la peripècia política de la Catalunya recent: des de les acaballes del franquisme als primers anys de l’autogovern i gairebé fins als nostres dies. La personalitat tòxica de Quintà, amb múltiples episodis d’egolatria des de l’adolescència més precoç i amb un historial de mala praxi professional, abusos d’autoritat i violència masclista per llogar-hi cadires, dona per molt. I més encara, com és el cas de la majoria de lectors, quan es coneix la dramàtica fi del periodista, que el desembre de 2016 es va suïcidar d’un tret d’escopeta després d’assassinar la seva esposa amb particular traïdoria. Un fet que va permetre-li obtenir una certa notorietat mediàtica a títol pòstum: titulars, fotografies, algun obituari i un munt de comentaris efímers a les xarxes socials.

Quintà, però, està molt lluny de ser un personatge de crònica negra. Es va moure des de petit en cercles de certa influència cultural i econòmica -gràcies a la proximitat professional del seu pare a Josep Pla– i, amb els anys, va arribar a ser un dels periodistes catalans amb més bones connexions amb el poder. Primer com l’home de Juan Luis Cebrián a Catalunya i després com el primer director de TV3: d’orquestrar el cas Banca Catalana des del diari amb més clara vocació de modernitzar el nacionalisme espanyol a ser l’artífex del naixement de la principal fita de país de tot el període pujolista. La seva etapa posterior i l’inici d’una decadència tirant a espectacular està prou ben recollida al llibre. Consignem només que el seu prolongat ocàs, en una tristíssima espiral descendent d’El Observador fins al Diari de Girona, no va ser pas més exemplar que el seu període de glòria. 

Amat assaja una aproximació psicològica a la figura de Quintà. Tal com ho planteja, la pulsió que va moure la seva existència va ser la de matar el pare; de primer el biològic -un home autoritari i poc afectuós, que l’hauria marcat profundament- i més tard d’altres persones que li van anar fent de referents en l’àmbit professional, cas de Jaume Miravitlles o Ibáñez Escofet.  Potser no és un plantejament massa original però sens dubte permet encaixar en una seqüència més o menys comprensible molts dels actes descordats, fora de tota etiqueta i racionalitat social, del protagonista de l’obra. 

Mai no vaig coincidir amb Quintà. Pertanyo a una altra generació. Però tinc parents molt directes que el van tractar a Enciclopèdia Catalanai que, sobretot, el van patir a TV3. I conservo a la memòria alguna estampa viscuda transmesa oralment en l’àmbit familiar que es podria afegir a les moltes que desfilen per les pàgines d’El fill del xofer. Tampoc no l’he llegit gaire a fons com a columnista d’opinió, tot i que tinc prou presents alguns dels articles que durant els anys noranta publicava a l’Avui. En retinc, sobretot, la curiosa obsessió contra tot allò que sonés a francès i un anticomunisme furibund digne de l’època de la cacera de bruixes. Així com també una aposta pel liberalisme filosòfic un xic sobreactuada, com quan es descrivia a si mateix, sense rubor aparent, com a deixeble d’Isaiah Berlin. Explico tot això per deixar ben clar que no sento cap simpatia per l’individu. Més aviat al contrari. I, amb tot, més enllà del seus hipotètics fantasmes freudians, la pregunta que sorgeix amb la lectura del text d’Amat és si, comptat i debatut, els tipus amb una maldat congènita com la seva no poden prosperar en qualsevol mena de règim, sigui quina sigui la seva naturalesa política. O si es vol, enunciat d’una manera més planera, si el pujolisme hauria estat intrínsecament diferent -i moralment millor- si Quintà, en lloc de ser un petit monstre, hagués estat una bellíssima persona, compendi de virtuts humanes.

I és que a mi El fill del xofer m’ha retornat a la Catalunya dels vuitanta. Aquella societat en la qual el catalanisme de centredreta -moderat, d’arrels cristianes i amb una legitimitat d’origen provinent de la resistència cultural a la dictadura-, va començar a erigir una hegemonia electoral -i en bona part també ideològica- que duraria gairebé un quart de segle. I en la qual el lideratge de Jordi Pujol s’arribaria a confondre amb les institucions del nou autogovern i amb la mateixa noció de la catalanitat mainstream. La descripció que fa Amat de com es va ordir la manifestació del 30 de maig de 1984 en protesta per la querella de Banca Catalana és en aquest sentit magistral. I posa els pèls de punta: per una banda CDC finançant d’amagat una campanya articulada al voltant de diverses entitats sense teòrica filiació partidista -cridant a sortir al carrer amb consignes com Pujol, el poble et vol o PSOE, Felipe i guerra ofenen la nostra terra-; i de l’altra, Quintà, a les ordres directes de Prenafeta, utilitzant TV3 com a un mer instrument de propaganda per reblar el clau. Deixo per les meves memòries el relat de com, en un clima d’emocionalitat desbordada, va anar de d’un pèl que els escassos independentistes organitzats que hi vam assistir per fer sentir la nostra veu -repartint plens de voluntarisme unes modestes octavetes que si no m’erro tenien com a consigna un Ni banquers, ni botiflers prou esclaridor- haguéssim de sortir literalment en globus de la mobilització. El cas és que des de llavors, poques setmanes després d’haver obtingut la seva primera majoria absoluta en unes eleccions al Parlament, Pujol va disposar en exclusiva de la patent de l’únic catalanisme pensable. I amb molt poca oposició per part de l’esquerra establerta, per cert, que es va haver de conformar a fortificar-se als seus palaus d’hivern municipals i mai no va ser capaç d’oposar-li una idea alternativa de país.

El pujolisme ha definit una llarguíssima etapa de la nostra història recent. Amb èxits i fracassos, amb llums i ombres. Quintà va ser un individu menyspreable. Un ésser malalt, torturat i frustrat que va provocar dolor per allà on va passar. El seu llegat, de tota manera, és inexistent i la seva memòria, tret potser dels qui van patir-lo en pròpia pell, s’ha esvaït en el no-res. Ara ja és un simple mal menor. Alguns dels vicis principals del moviment que va encarnar Jordi Pujol, en canvi, encara són ben presents entre nosaltres: el cofoisme regional, la corrupció estructural i la nefasta confusió entre partit i país. En graus variables, probablement, i ja no concentrats en exclusiva en una única força política. Però hi són. I no serem lliures de debò mentre no els deixem enrere per sempre més.