Moviments socials i partits polítics

La vertiginosa successió d’esdeveniments d’ordre divers i sovint contradictori que hem presenciat des de l’inici de la pandèmia ençà no són gens fàcils d’interpretar. I, posats a ser francs, es fa difícil de discernir amb claredat cap a on ens movem a escala global. Si d’una banda els estats d’emergència poden haver afavorit la naturalització de solucions autoritàries i l’entronització de vies de gestió tecnocràtiques al marge del control ciutadà; no és menys cert que, de l’altra, hi ha una creixent demanda democràtica per tal de posar la vida, la solidaritat i tot allò que és comú al centre de l’esfera pública. La sociòloga italiana Donatella della Porta explicava fa pocs dies, en el marc de la Lliço Irla d’enguany, que el fenomen de la gent sortint als balcons durant les primeres setmanes del confinament es podria llegir com un imaginatiu mecanisme per polititzar l’espai privat. Al capdavall, sigui quin sigui el signe de la tendència dominant, probablement hem assistit a l’acceleració de tendències que s’estaven covant des d’abans de l’esclat del covid-19. Cosa que significa que encara no estem en condicions de saber si ens trobem en una fase potser procliu als plantejaments radicals de la dreta més autoritària, que la por i el malestar acumulats durant tots aquests mesos podria acabar per accelerar, o si, a la inversa, hi ha condicions per avançar cap a un moment crític de canvi en profunditat. L’acadèmica italiana, vinguda a Barcelona a parlar de moviments socials, assenyalava un grapat de brots verds que caldria tenir en compte; entre els quals el gir de l’SPD, que aviat governarà Alemanya, cap a noves problemàtiques, abordades amb una mirada nova, fresca i rejovenida en relació al passat. En fi, que mai no decaigui l’optimisme de la voluntat.

Della Porta, en qualsevol cas, no va donar mostres en cap moment de ser una pensadora ingènua pel que toca als reptes i les dificultats que planteja el context polític i social internacional; més aviat al contrari. En aquest sentit va ser particularment estimulant el seu comentari en relació a la funció dels moviments socials de caràcter transformador i la seva relació amb els partits, especialment els d’esquerres. Lluny d’abonar qualsevol punt de vista adàmic o populista, va defensar que aquests moviments no constitueixen una alternativa sistèmica a les organitzacions polítiques que vertebren les institucions democràtiques sinó que, contràriament tendeixen a establir-hi una dinàmica rica i complexa, plena d’interrelacions que poden resultar més o menys fructíferes segons el context. Des d’una perspectiva catalana és impossible no pensar en el cercle virtuós -no exempt de contradiccions- que es va establir entre uns i altres durant el període més àlgid del Procés que va conduir a la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre. I, com a poderós contrast, recordar els esguerros que hem presenciant des d’aleshores en un camp en el qual havíem excel·lit: lideratges polítics apostant per un estèril activisme governamental o reivindicant legitimitatsexclusives -i excloents- i insignes agrupacions ciutadanes limitant-se a entonar amb alegria allò d’”el poble mana, el govern obeeix” confiant que tota la resta s’implementi a través d’una decisió quasi administrativa.

Ignoro si Della Porta segueix de gaire prop la realitat catalana. És evident, però, que la seva aposta a favor del paper articulador de la ciutadania -fins i tot políticament constituent– que juguen moviments socials de base popular ens interpel·la amb vista al futur. Serià qüestió de donar-hi un parell de voltes, gent.

*Il·lustra aquest post una obra de David Alfaro Siqueiros, La lucha por la emancipación (1961).

Florentino, la Lliga espanyola i els catalans

Manuel Vázquez Montalbán -un escriptor en llengua castellana que a diferència de Javier Cercas mai no va mantenir una relació torturada amb el país- va definir el Barça com “l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya”. I a Espanya com la suma de la lliga de futbol i la Guàrdia Civil. Ho he recordat aquests dies amb un somriure als llavis amb motiu d’aquesta iniciativa de la Super League que, presentada inicialment a so de bombo i platerets per Florentino Pérez amb l’aval de sis equips de la lliga anglesa, tres de la italiana i dos de l’espanyola -a més del mateix Real Madrid-, sembla que s’ha desfet com un bolado davant les amenaces de la UEFA i la FIFA i la pressió d’uns quants governs. Almenys en aparença perquè, coneixent els interessos que es mouen en tot aquest món, està per veure si al capdavall la idea no s’acabarà reprenent d’una manera o una altra. 

El curiós del cas és que els independentistes hem hagut d’agafar-nos tot sovint, fins i tot els menys avesats a parlar de qüestions esportives, a l’argument comodí de la Lliga europea per sostreure’ns de l’acusació maliciosa que, a efectes futbolístics, la República Catalana comportaria un empetitiment irremeiable del nostre horitzó competitiu. El Barça -afirmàvem amb aplom en vigílies del Referèndum de l’1 d’Octubre- és un gran equip i, passés el que passés mentre encara no existís aquesta hipotètica lliga continental, segur que algú o altre li faria lloc provisionalment en algun campionat nacional d’anomenada. De fet, per agafat pels pèls que pugui semblar, aquest raonament casa com anell al dit amb la perspectiva que l’Estat nació és una estructura rígida i obsoleta i que el futur més desitjable per a la ciutadania -i més eficient des d’una òptica econòmica, democràtica i de drets socials i individuals- hauria de raure en un àmbit europeu de sobiranies compartides.

Passa però, tal com demostra l’avortada jugada d’aquests dies, que les coses no són pas tan senzilles. Fa anys i panys que el futbol -devorat per les servituds del turbocapitalisme a escala planetària i amb una dependència financera dels drets de televisió pròpia d’un ionqui– està patint una mutació que encara està en curs. Una fugida endavant de base especulativa que comporta una creixent desterritorializació dels clubs i una clara devaluació de la seva identitat originària -sigui de caràcter nacional, de ciutat o ambdues coses alhora-. Fa la desagradable sensació que un jugador ja retirat com David Beckham -guapo, telegènic, parella d’una spice girl- encarna una síntesi, potser un xic avançada al seu temps però tampoc no tant si observem una figura tan actual com la de Neymar, del model cap el qual es tendeix: un futbolista amb seguidors exclusius i política de màrqueting individualitzada, gairebé al marge de la samarreta que pugui defensar conjunturalment i, de vegades, fins i tot de la qualitat real del seu joc. La Super League, en un context com el descrit, tiraria més cap aquí que no pas cap a una proposta més oberta i democràtica com la que potser es podria arribar a concebre en un escenari no tan viciat i interferit per la lògica dels grans interessos econòmics que s’han apropiat de la governança del futbol a escala mundial i que ara, mig amb l’aigua al coll, temen que els efectes de la pandèmia perjudiquin el seu marge de benefici.

No sé què pensaria el sempre sorneguer Vázquez Montalbán sobre el moment actual. Però no m’estranyaria que es rendís a l’evidència que, mentre continuï tenint ben a mà a la Guàrdia Civil, l’Estat espanyol pot arribar a devaluar tranquil·lament del seu campionat de lliga; sobretot si un cavaller solvent i de tota la confiança com Florentino Pérez, amb necessitats peremptòries després de la crisi del covid-19, ho demana amb prou educació. I, en fi, tampoc no tinc prou imaginació per fantasiejar sobre com se sentiria en relació al Barça i la Catalunya d’avui. Segur que continuaria defensant els símbols, això sí, gaudiria de les victòries sobre la gespa i en voldria de materials i palpables en l’esfera col·lectiva. Una mica com nosaltres, si fa no fa.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’un València-Barça de la temporada 1932-33.

Ser o no ser ‘ubuntu’

Sempre m’he mantingut a una distància prudencial d’aquells plantejaments de base rousseauniana que situen les societats primitives com poc menys que un estadi superior de la humanitat, una suposada arcàdia de pau i harmonia que contrastaria amb l’opulència alienada dels temps moderns. Penso, per exemple, en La societat contra l’Estat de Pierre Clastres, una obra prou comentada no fa pas tants anys, en la qual aquest antropòleg francès fonamentava una particular proposta en clau llibertària a partir de la manera d’organitzar-se de les tribus de caçadors-recol·lectors que encara malviuen a la selva amazònica. Hi vaig pensar per un moment en llegir la descripció que fa  Raül Romeva del concepte d’ubuntu, que en llengua zulu significa “una persona és una persona a causa dels altres”. És a dir, que en contra del que predica l’inveterat individualisme occidental que tenim incrustat fins al moll de l’os, hi ha hagut concepcions de l’existència que no conceben l’ésser humà com una unitat isolada en si mateixa sinó que el vinculen indissolublement a la resta de la comunitat. I és amb aquest punt de partida, que sobre el paper podria coincidir amb l’exaltació d’una certa cosmovisió precapitalista, que l’antic conseller d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència del Govern de Catalunya, avui empresonat a Lledoners, construeix el text guanyador del Premi d’Assaig Irla 2020.

Ubuntu, que no per casualitat llueix com a subtítol un revelador La república del bé comú, no constitueix, però, una aposta per un retorn a un impossible comunitarisme primitiu. Més aviat al contrari. Perquè si, d’una banda, assumeix desacomplexadament una crítica frontal a l’horitzó existencial -i l’econòmic- de l’individualisme neoliberal, de l’altra esbossa una reflexió, molt allunyada de l’exotisme del treball de camp antropològic, que barreja, d’una manera aparentment heteròclita, lectures ben diverses d’un munt de primeres espases de disciplines, orientacions i interessos prou diferents: de Byung-Chul Han, Zygmunt Bauman i Jeremy Rifkin a Michael Sandel, Philip Pettit, Alasdair MacIntyre i Daniel Innerarity, passant per, entre d’altres, Manuel Castells, Salvador Giner, Antoni Gutíerrez-Rubí i Marín i Tresserras. En resum, que l’assaig fa una proposta personal, documentada i gens dogmàtica per construir una República Catalana del segle XXI a partir dels materials propis d’una nova modernitat humanista, solidària i universal. 

L’atractiu del treball de Romeva rau, precisament, en el plantejament volgudament heterodox i una mica eclèctic sobre el que basteix el seu discurs. Crida l’atenció, per exemple, la cura que dedica a posar en valor un terme com el d’empatia, tradicionalment allunyat del llenguatge polític, i que potser algú podria associar a la vella fraternitat de la tradició republicana. I la naturalitat amb la qual el vincula amb les bases socials que han de sostenir la República Catalana del futur. “(…) caldrà tenir molt present” -escriu- “la gent que sempre ho ha volgut, la que ho ha volgut de manera circumstancial i finalment la que no ho ha volgut mai. L’objectiu no pot ser altre que construir un projecte del qual ningú se senti exclòs. Justament allò que no ha sabut, o no ha volgut fer, l’Estat espanyol”. O també, per subratllar una altra qüestió digna de ser esmentada tot i ja ser prou coneguda, el seu interès a reivindicar un explícit “no nacionalisme” en paral·lel a l’assumpció dels objectius nacionals que al capdavall l’han acabat menant a la presó.

Romeva prové d’una cultura vinculada als moviments per la pau, la cooperació internacional i a l’ecologisme polític europeu. I és un luxe per a l’independentisme democràtic d’esquerres poder incorporar les seves aportacions a un debat de fons que transcendeix una mica allò més estrictament conjuntural. La seva trajectòria política li facilita tenir una mirada àmplia, local i alhora global, sobre els problemes de model civilitzatori que ha posat en evidència la crisi del Covid-19. I és evident que els efectes de la pandèmia han estimulat la seva reflexió en aquesta direcció. Tal com ell mateix confessa: “mentre escrivia les pàgines que formen aquest assaig constatava com en realitat la covid-19 ha significat la plasmació del declivi del sistema imperant, capitalista i estatocèntric”. I remata ple d’esperança: “si ens en volem sortir hem de superar els antics paradigmes. El futur (almenys aquell que algunes i alguns de nosaltres volem construir) no passa per recuperar l’anacrònica disputa capitalisme-comunisme, sinó per mirar més enllà del mercat i l’estat nació, per molt que hi hagi nostàlgics de l’un i l’altre credo que en discrepin”. Amén, doncs; no seré pas jo qui li dugui la contrària. La República Catalana serà ubuntu o no serà.

Taumatúrgia o política contra el covid-19?

No cal ser cap gran analista per veure que la segona onada del covid-19 està tenint uns efectes sobre la psicologia col·lectiva força diferents que els que hi va haver a la primera. Si en aquella, potser per allò de la por al desconegut, va imperar la confiança i un cert sentit de la contenció, ara les coses han pres un altre caire. Es palpa un palès malestar entre els sectors més castigats per l’alentiment general de l’activitat econòmica, les teories negacionistes han trobat un nínxol d’oportunitat on furgar i els populismes de dreta escampen el verí de l’antipolítica per guanyar-se l’adhesió de la gent més rebotada. S’ha passat, si es vol, de la vaga esperança en un futur diferent i més sostenible, fruit dels hipotètics aprenentatges que tots plegats extrauríem de la crisi, a un fastigueig bastant generalitzat, més proper a l’estricte plany gremial o generacional que no pas a l’interès pel bé comú.

A Catalunya, en iniciar-se la pandèmia, la discussió política es va centrar en la crítica a la militarització i la centralització de competències imposades pel Govern espanyol. Es partia de la base, plenament compartida en els àmbits sobiranistes, que les institucions catalanes eren més capaces d’abordar la situació que no pas res del que es pogués impulsar a cop de decret des de la Moncloa, Per alguna cosa comptaven amb una trajectòria d’anys, disposaven d’un indiscutible arrelament al territori i acreditaven una major sensibilitat social. Els més entusiastes es van atrevir, fins i tot, a desafiar l’erràtica gestió de Pedro Sánchez en matèria de salut pública a través de l’autoritat d’un científic de capçalera investint gairebé amb una aureola de sant taumaturg. Paradoxalment, amb l’inici del compte enrere per als comicis del 14 de febrer, l’estat d’ànim s’ha girat com un mitjó. La duresa d’una crisi que es comença a fer llarga, la constatació de les dificultats de tot ordre que condicionen l’actuació de l’administració catalana i la desafecció indissimulada de l’independentisme enragé -a dins i fora de l’Executiu- en relació a l’actuació del Govern de Catalunya han enrarit sense remei el debat públic del país. Com a nota a peu de plana, però prou significativa simbòlicament, val la pena remarcar que inclús aquell a qui se’ns havia volgut fer passar per l’epidemiòleg de referència de la catalanor més inflamada ha canviat de camisa confessant una sobtada admiració per la gestió de Díaz Ayuso a Madrid. Tot un seguit de coses, comptat i debatut, que no han contribuït gens al manteniment de la moral col·lectiva de la ciutadania.

L’hivern s’albira cru i difícil. El risc que les classes mitjanes i els sectors populars pateixin encara més abans -i després- que la crisi sanitària no es comenci a superar és una possibilitat que ningú amb un mínim de responsabilitat no hauria de negligir; especialment des de posicions progressistes. És en aquest context que cal situar l’acord de les esquerres independentistes catalana i basca en matèria de pressupostos de l’Estat. Es tracta d’assegurar, en el cas català, pensant sobretot en el marge d’actuació del futur Govern de la Generalitat, el màxim de recursos per ajudar la ciutadania que més està patint les conseqüències socials de la pandèmia. I evitar, de passada, a escala espanyola, la conformació d’un acord PSOE-C’s o d’alguna alternativa encara pitjor. Pot semblar poca cosa, però no ho és. I més encara quan ningú no està en condicions de materialitzar un plantejament de ruptura nacional, popular i democràtica a curt termini. Cal triar entre la taumatúrgia o el sentit de la realitat. Avançar cap a la República Catalana passa per acabar amb la repressió a través d’una amnistia, assolir un acord amb l’Estat per a una sortida política al conflicte i fer possible la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació. Però també, no ho oblidéssim pas, per ser útils i saber estar al costat de la gent quan més ho necessita.

*Il·lustra aquest post una icona ortodoxa de Sant Gregori Taumaturg.

A propòsit de la ‘gàbia melancòlica’

Constato que l’expressió gàbia melancòlica ha fet fortuna entre gent diversa per il·lustrar l’estadi en el qual roman una part de la ciutadania que encara no ha paït el desenllaç de l’Octubre català. Es tracta d’un estat de l’ànima, vagament emparentat amb els espectres del romanticisme decimonònic, que passa per refugiar-se en un passat idealitzat com a defensa psicològica en relació a un present lleig i embastardit, trista degeneració d’un temps pretèrit considerat gloriós, indiscutible i ple de noblesa. Sembla que el primer a utilitzar el terme en aquest sentit hauria estat Xavier Domènech en un article recent al diari Ara. Ja podria ser perquè, en la seva condició d’historiador, segur que està familiaritzat amb la darrera obra d’Enzo Traverso, titulada precisament Melancolía de izquierda.

I el cas és que, més enllà que no té massa a veure amb la realitat de la Catalunya contemporània, Melancolía de izquierda és un assaig poderós, altament recomanable per tota persona que es miri la vida des d’una voluntat transformadora. Traverso parteix de la constatació que la tradició socialista europea -i mundial- va ser capaç d’aguantar totes les derrotes i decepcions que va patir històricament -des de la Comuna de París de 1871 fins al cop d’Estat contra Allende al Santiago de Xile de 1973- gràcies al manteniment d’un horitzó d’esperança. Una expectativa que feia que el record dels caiguts en el combat per la llibertat fos viscut, potser amb una certa consciència tràgica però mai amb efectes paral·litzadors, com la llavor de totes les lluites de l’esdevenidor. És a dir, que el present establia un lligam indissoluble amb el passat alhora que, en un formidable exercici d’imaginació utòpica, es projectava decididament cap al futur. És des d’aquest punt de vista que l’estudiós italià estableix un vincle positiu entre l’esquerra i la melancolia, un sentiment que ha estat tradicionalment bescantat pels corrents polítics progressistes en considerar-lo retardatari i poc menys que reaccionari.

Passa però, constata Traverso, que el 1989 ho va canviar tot. Amb la caiguda del Mur de Berlín i l’ensulsiada del bloc socialista el panorama va modificar-se radicalment. Es va iniciar un temps nou que clausurava definitivament el període històric de les revolucions -amb els grans models clàssics de 1789 i 1917 com a principal referent simbòlic- i es va instal·lar arreu una concepció presentista del temps; carregadíssima de memòria però, paradoxalment, incapaç de metabolitzar-la de manera creativa tot dirigint-la cap al futur. I l’esquerra, desorientada per l’ofensiva neoconservadora de Fukuyama i companyia i per un munt de processos socials per als quals no estava gens preparada -com la fi del fordisme i l’avenç d’una creixent fragmentació individualitzadora al si de la classe obrera industrial- va ser incapaç de fer un mínim balanç estratègic d’aquella derrota. Sense cap horitzó d’expectativa a mà, va començar a ser més plausible pensar en la fi del món que no pas en la del capitalisme. Prou que ho sabem nosaltres que, més de trenta anys després, i davant els estralls del covid-19, ens hem d’aferrar encara -i santament que fem- a les velles receptes keynesianes per mirar d’evitar que tot vagi pel pedregar. No és que l’historiador italià sigui tan ingenu com per defensar un mític retorn a les certeses de sempre; més aviat al contrari, em sembla. Però sí que reclama, en vista de la crisi crònica de la socialdemocràcia i la desconcertant volatilitat de l’esquerra alternativa, que s’emprengui col·lectivament aquell exercici de pensament utòpic -i de realisme amb mirada llarga, hi afegiria jo- que va quedar pendent de realitzar. Apunta, al capdavall, a la necessitat de fer un dol en condicions, bandejant qualsevol mena de nostàlgia i, alhora, amb la màxima exigència i ambició polítiques.

Què en pot aprendre de tot plegat l’independentisme català del primer quart del segle XXI? Fa de mal dir, amb franquesa. Poca cosa potser, almenys si ens ho mirem sols des d’un prisma directament utilitari. I, amb tot, mai no va malament repassar situacions i trajectòries que ens mostren que cap projecte polític duu inscrita la victòria ni en la lògica de la història ni en el lent moviment dels astres. Als que ens situem a l’esquerra i considerem que la República Catalana ha de constituir una modesta aportació al procés de construcció -universal- de noves formes de democràcia, justícia social i en la manera d’entendre l’exercici del poder, però, la lectura de Melancolía de izquierda ens pot provocar una satisfacció particular: la de sentir la remor d’una munió de lluites compartides, fent-se i desfent-se.

El ‘momentum’ keynesià de l’independentisme

És dubtós que mai hi hagi hagut cap època capaç d’interpretar-se plenament a si mateixa. Hi pot haver, a tot estirar, aproximacions o temptatives més o menys reeixides, però poca cosa més. La realitat es mou massa de pressa per aprehendre-la al vol. I es diria que en el cas de la crisi del coronavirus aquesta tendència universal es confirma de nou. Sembla difícil pronunciar-se en relació a un esdeveniment sobre el que encara no s’ha esgotat la recerca científica i dels efectes immediats del qual –començant pel número i el repartiment geogràfic de morts i infectats- ens manca informació fiable, documentada i no interferida per un o altre poder. I tampoc no és fàcil albirar les conseqüències que pot comportar tot plegat en el pla institucional, econòmic, social o en el de les psicologies col·lectives. Jo mateix oscil·lo entre dos pols diametralment oposats. Al matí solc contemplar-ho com una bona oportunitat per començar a edificar el món sobre unes bases més humanes i solidàries i més tard, en caure el capvespre, tendeixo a sucumbir a percepcions no tan  adàmiques. I és que, si per un costat, no és descartable que la seva erràtica resposta a la pandèmia comporti el descrèdit definitiu de líders la dreta populista com Trump, Johnson o Bolsonaro i els valors que representen, per l’altre tampoc no hem de deixar de considerar la possibilitat que sorgeixin noves formes d’autoritarisme. No tant com una rèplica dels feixismes històrics com a partir de l’avenç de propostes de patriotisme d’Estat cada cop més reaccionàries –en la línia de Putin i Orbán, per exemple- o de l’extensió de règims de control policial a la xinesa per mitjà de l’ús de les modernes tecnologies de la informació. El risc seria, per resumir-ho en una fórmula un xic grollera, passar del foc d’un model de capitalisme darwinià a les brases d’un de més hobbesià; del culte al campi qui pugui a l’obligació de retre vassallatge a un reviscolat Leviatan nacionalista o tecnocràtic. 

Amb tot aquest panorama, si hi ha un element que no convida presisament a l’optimisme és el paperot de la Unió Europea. Un cop més, tal com ja ha succeït amb la guerra de Síria o amb el drama dels refugiats, crida l’atenció la seva manca de lideratge i capacitat d’iniciativa política. Ja fa massa anys que les expectatives d’un federalisme europeu, en l’horitzó d’un marc de sobiranies compartides superador del motllo dels vells Estats nació de rel decimonònica, van quedant decebudes una darrere l’altra. I ara, davant una crisi d’abast mundial que no respecta ni fronteres ni nacionalitats, no només ha estat incapaç d’aprofitar l’ocasió de demostrar la seva potencial utilitat sinó que, a més, ha assistit impotent -o potser amb una secreta complaença- a una certa redescoberta de la funcionalitat de l’Estat per part de l’opinió pública. Si no s´hi posa remei, i a hores d’ara no està gens clar si hi ha algú amb capacitat i voluntat de fer-ho, el projecte europeu pot quedar tocat de mort. I, de retruc, se’ns privarà d’una eina imprescindible per a la reconstrucció econòmica posterior a la pandèmia.

En quines coordenades es mourà el procés després del covid-19? Doncs, òbviament, com en tota la resta, fa de mal dir. Però, en qualsevol cas, és difícil de concebre que, amb un país per remuntar econòmicament i amb els treballadors i els sectors populars amb el fantasma del risc de pauperització a les envistes, les alternatives per superar els efectes de la pandènmia no passin a ocupar un lloc de primer ordre a l’agenda política. Des de l’òptica dels partidaris de la República Catalana això no hauria de reprsentar un problema, més aviat al contrari. No oblidéssim pas que la nova menestralia, la base social que ha conformat el gros de l’independentisme durant els darrers deu anys, serà precisament la que més necessitat tindrà que s’imposi una via catalana per sortir de la crisi. I tenint en compte la gestió centralitzadora i militarista de la situació per la qual ha apostat el Govern espanyol i els senyals que ha emès en la direcció de retornar a la vida alguna andròmina semblant als Pactos de Moncloa de 1977, amb els seus significats implícits i les línies vermelles corresponents, ja podem intuir quina mena d’obstacles trobarem al camí. El conflicte polític i institucional amb l’Estat no desapareixerà, com tampoc es volatitzaran com per encanteri els homes i les dones que són a la presó o a l’exili com a conseqüència de la repressió contra l’Octubre català. Senzillament es ressituarà en funció d’una nova variable inimaginable per a tothom fins fa només un mes. I aquí, si les forces independentistes són capaces d’encarnar amb ambició i credibilitat el momentum keynesià que reclamarà una àmplia majoria de la ciutadania en abandonar el confinament, tindran el futur a tocar de la mà: des del Govern i els ajuntaments, el Parlament, els moviments socials i a peu de carrer

*Il·lustra aquest post una obra de David Hockney, Mr and Mrs Clark and Percy (1971).