El patiment dels refugiats que fugen de la guerra de Síria i busquen aixopluc a una Europa poruga i políticament en hores molt baixes no ha deixat indiferent la societat catalana. La multitudinària manifestació de Barcelona n’ha estat una mostra prou palesa. I, aquí i allà, van sorgint tota mena d’iniciatives solidàries.
Catalunya, però, no podrà posar realment en pràctica la seva vocació acollidora fins que no disposi de les eines d’un Estat. Sense capacitat de concedir l’asil ni regular les vies d’accés a la ciutadania es fa difícil pensar en el desplegament de polítiques públiques realment ambicioses en aquest àmbit. Més enllà, és clar, de la sensibilitat i la bona voluntat del Govern i els ajuntaments i d’una societat civil cada vegada més mobilitzada.
La futura República Catalana naixerà en un entorn geopolític, el de la Mediterrània, en convulsió i en el qual és probable que es continuïn succeint els conflictes. Caldrà, doncs, tenir-ho en compte a l’hora de dissenyar estratègies institucionals de cooperació i bon veïnatge i de preveure com abordar amb prou garanties crisis humanitàries com l’actual. I, naturalment, serà necessari també passar de les paraules als fets: de la massiva expressió de voluntats a la concreció de polítiques d’acollida dignes d’aquest nom.
*Il·lustra aquest post una obra de Marià Fortuny, La batalla de Tetuan (1864)
PENSAMENTS DESPENTINATS 