‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William Blake, Newton (1795).       

Veritats incòmodes del fracàs del ‘nou Estatut’

Es compleix el desè aniversari de de la sentència de l’Estatut i de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 convocada per Òmnium Cultutral. I, com no podia ser d’altra manera, el fet ha donat lloc a rememoracions periodístiques diverses i a anàlisis de signe molt diferent sobre la significació de tot plegat. Hi i ha una coincidència bastant general en què la sentència va posar el punt i final definitiu a l’intent, impulsat a partir de 2003 pel Govern d’entesa que havia acabat amb els vint-i-tres anys del pujolisme, de deixar enrere les estretors d’un model autonomista que començava a mostrar de manera alarmant un grapat d’insuficiències. Es tractava d’assolir una millora molt substancial del marc competencial i el sistema de finançament, així com un reconeixement nacional del tot absent en el text estatutari de 1979. Per a l’independentisme democràtic d’esquerres era una manera de posar a prova el sistema de la transició i, de retruc, deixar en evidència la inacció i el conformisme en què estava instal·lada la dreta catalanista. Per als federalistes, i molt particularment per al maragallisme, en canvi, constituïa un intent de començar a regenerar l’Estat des de la perifèria catalana. Els primers ho entenien com una estació de pas en el camí cap a la República Catalana, els segons com l’inici d’una hipotètica refundació d’Espanya.

S’ha ha fet poc esment, de tota manera, a una veritat incòmoda: tot el que es va posar en qüestió durant aquell intens període només va ser possible a partir d’un canvi de fons en el mapa polític català i l’afebliment de l’hegemonia sociovergent que havia imperat fins llavors. Sense la dreta postpujolista a l’oposició i el PSC forçat a incorporar al programa de Govern algunes de les demandes més substancials de l’agenda republicana res no s’hauria mogut. És cert que el mateix desenvolupament de la seqüència de la reforma estatutària va mostrar que, en part, els vents de canvi i renovació que bufaven al país potser no comptaven amb una base política prou sòlida per materialitzar-se. El pacte Mas–Zapatero, la miserable acta de defunció la proposta aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005, en va ser una bona mostra. I la defenestració de Pasqual Maragall per part de la direcció socialista del moment, una derivada directa d’aquell acord, en va ser una altra. La sociovergència es resistia a morir amb dents i ungles. I, de fet, va tenir una darrera oportunitat de reconstruir-se durant la campanya del referèndum estatutari, en la qual convergentsi socialistes van anar de bracet per mirar d’insuflar una mica d’aire a una proposta que, ja aleshores, havia perdut bona part del seu potencial transformador. Si aquesta operació no va arribar a reeixir va ser perquè, després de les eleccions al Parlament de novembre de 2006, al PSC se li va arronsar el melic a l’hora d’executar la voluntat del PSOE: retornar la presidència de la Generalitat als hereus de Jordi Pujol. A partir d’aquí hi ha la història que ja coneixem: la campanya anticatalana del PP, el viacrucis de l’Estatut a mans del Tribunal Constitucional i, finalment, l’estocada de mort definitiva amb la resolució del tribunal, el 27 de juny de 2010.

Resta la pregunta de si la sentència de l’Estatut explica l’extensió del sentiment independentista dels anys posteriors i, al capdavall, l’inici del Procés. En el pla ciutadà sembla raonable pensar que hi pot haver una relació de causa-efecte; cosa que demostrarien fenòmens com la multiplicació de les consultes locals per la independència arreu del territori, la creació de l’ANC -presidida per Carme Forcadell– i la centralitat que va anar adquirint entre l’opinió pública el debat sobre la legitimitat del dret a decidir. En l’àmbit més directament polític, però, l’assumpte resulta força més dubtós. No oblidem que el Govern dels millors de CiU, sorgit dels comicis de novembre de 2010, va comptar amb el suport parlamentari del PP i es va caracteritzar, sobretot, per un afany forassenyat, impúdicament ideològic, per retallar la despesa pública en aplicació del clàssic receptari neoliberal, encara que fos afectant serveis essencials per a la vida de les persones. I que no va ser fins després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, que Artur Mas no es va decidir a enterrar allò del pacte fiscal i precipitar una convocatòria electoral a la qual va acudir, ara sí, amb la reivindicació d’un referèndum. La força de la gent -i la pressió de bona part del seu mateix electorat- va ser, doncs, juntament amb l’important ascens d’Esquerra Republicana i l’arribada al Parlament dels anticapitalistes de la CUP, l’element decisiu que va acabar tibant la dreta catalanista cap a postulats sobiranistes; no pas el fracàs d’un nou Estatut al qual, en realitat, s’havia mostrat escassament lleial des del minut zero. El desig de mantenir-se al capdavant del Govern va ser, en conseqüència, el factor fonamental que explica aquell viratge. I, des d’aleshores, aquesta tensió entre la preservació de la seva tradicional posició de poder a Catalunya i la necessitat d’hegemonitzar l’ampli i plural moviment popular partidari de la República Catalana explica l’envitricollada trajectòria que ha seguit fins avui. I això a partir d’una pulsió d’amor-odi, sovint més competitiva que no pas de col·laboració real, en relació a les forces partidàries de la República Catalana situades a la seva esquerra. 

Sense la sentència de l’Estatut no hi hauria hagut, probablement, un clima tan propici per a un avenç tan considerable dels plantejaments independentistes. Però és de justícia consignar que si una colla de mandarins, autonomistes d’estricta observança, es van veure abocats a participar en aquell gir va ser més per necessitat que per altra cosa. Si van canviar de camisa va ser, sobretot, per un mer exercici de supervivència política. I és lícit demanar-se com es comportaria l’elit dirigent de l’espai postconvergent -ara més maximalista, ara més paragmàtica– si les circumstàncies portessin a haver de triar entre un Govern orientat cap a la República Catalana que no es trobés en condicions de presidir com fins ara i la possibilitat de participar en una alternativa de caracterísatiques oposades que l’ajudés, tot i això, a sentir-se més segura i preservada amb vista al futur. Aquests dies es compleix també -ironies del calendari- una altra efemèride que, malauradament, passarà força desapercebuda: el primer aniversari de l’acord de Govern a la Diputació de Barcelona. No cal afegir res més. 

*Il·lustra aquest post una obra d’Henry Matisse, Le chat aux poissons rouges (1912).

De famílies, tribus i altres animals

No em sembla just caricaturitzar Anna Gabriel per la seva crítica al model de família tradicional i l’aposta, a títol personal, per altres alternatives de convivència grupal. Salvant totes les distàncies, em fa pensar en aquella mena de coses que ja plantejava entre nosaltres, tampoc no fa tants anys, una ment imaginativa, crítica i agosarada com la del sociòleg valencià Josep Vicent Marquès. I, amb tot, sense cap voluntat de polemitzar no em sé resistir a dir-hi la meva, també en un pla estrictament personal.

Cal admetre, per començar, per poca perspectiva que es tingui, que no hi ha –i no hi ha hagut- un únic tipus de família, històricament immutable i mecànicament responsable de reproduir l’ordre establert, la ideologia dominant, el règim patriarcal i les jerarquies corresponents. La meva, per exemple, i imagino que un xic la de tothom, té poc a veure amb la que van conèixer els meus avis. I, d’altra banda, tampoc no està gens clar que allò que denominem família extensa no hagi jugat sovint un paper políticament progressiu. ¿Fins a quin punt, posem per cas, la relació entre avis i néts no ha facilitat la transmissió de la memòria històrica de les classes subalternes o el record de la presència ignorada d’un món rural, amb una vivència de l’oralitat absolutament central i uns tempos productius diferents als industrials? O, aquí i ara, davant els efectes de la crisi econòmica, ¿qui pot negar que les pensions de la gent gran ajuden a resistir milers de famílies amb la majoria dels seus membres en edat productiva a l’atur?

De tota manera, els dards de la dirigent de la CUP es dirigeixen essencialment contra la família nuclear, aquella que provocaria que quan la gent té fills es torni conservadora i meni una existència pobra, tendent a l’alienació i l’aïllament. I aquí cal rendir-se a l’evidència que la diversitat de models -i de submodels en augment constant- és tan espectacular que es fa difícil establir, almenys en clau política, una lectura unívoca i gaire acabada del fenomen. Potser, a l’hora de la veritat, el que de debò empobreix la vida de les parelles joves quan accedeixen a la condició de pares no és tant aquesta condició en si mateixa com la dificultat de compatibilitzar-la amb normalitat amb el vessant professional de cadascú. I aquí, les polítiques públiques d’un Estat de benestar digne d’aquest nom –en ensenyament, salut i benestar, treball, igualtat de gènere. accés a l’habitatge etc.- tenen molta cosa a dir-hi. Força més, al meu parer, que no pas l’apel·lació, un xic ingènua, als màgics efectes d’una tribu mítica i idealitzada, de ressonàncies dogmàticament col·lectivistes.

Tot amb tot, hi insisteixo, Anna Gabriel ha encetat, voluntàriament o per accident, un debat prou interessant que cal abordar amb seriositat. Parlem-ne de tot plegat, doncs.

*Il·lustra aquest post una obra de Renato Guttuso, La stiratrice e il ragazzo di Caravaggio (1974).