Pujol, tòtem de la tribu

“Repassant l’hemeroteca he trobat que en aquells anys l’Avui publicava moltes esqueles en memòria dels patriotes catalans morts durant la República, la guerra, la postguerra i la transició. La majoria les pagava el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Un any rècord és el 1984 perquè es complien els 50 anys dels fets d’octubre de 1934. Hi posen esqueles tots els partits: el PSAN, el FNC, el Moviment de Defensa de la Terra, ERC… (…) Tanta memòria necrològica de la gent independentista que posava bombes va acabar la paciència dels convergents que van fer arribar les seves queixes a través del consell, però també telefonant directament al diari sense gens de pudor. Així ho recorden els redactors en cap d’aquell moment.” Són paraules de la periodista Maria Favà en la seva crònica Diari Avui (1976-2009). Entre el somni i l’agonia, publicada per Meteora el 2017.

Descobreixo mig per casualitat amb aquest deliciós -i revelador- passatge que cito i, amb un somriure al llavis, penso en l’operació -en curs- de recuperació de la figura de Jordi Pujol i del llegat de la vella Convergència. Es tracta de posar en valor les primeres aportacions pujolianes del període de dictadura -com la de l’assaig Des dels turons a l’altra banda del riu, una contribució a la cultura del resistencialisme catalanista des del transcendentalisme cristià- per, a partir d’aquí, en un pla estrictament polític, rehabilitar els vint-i-tres anys de govern ininterromput del pujolisme real. N’hi ha que tenen el convenciment íntim que el Procés ha desordenat el mapa polític català i que ara toca recosir-lo; amb el mateix fil de sempre, per descomptat.  

Aquesta secreta convicció restauradora és compartida tant pels sectors amb menys empenta que van anar abandonant el vaixell a mesura que els preparatius del Referèndum agafaven embranzida com pels qui, amb la més bona de les intencions o potser amb un punt d’oportunisme, han viscut del tenim pressa des del desembre -no pas des de l’octubre, però- de 2017. Es diria que, a manca de res més sòlid, el miratge del que va ser-no va ser el pujolisme encara és capaç de congriar adhesions de pelatge familiar inconfusible però amb declinacions tan diverses que en alguns casos poden arribar a ser mútuament excloents. La xerinola que s’ha organitzat al voltant de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona constituiria un símptoma prou significatiu d’aquest fenomen.

La paradoxal recerca de seguretat psicològica de l’espai postconvergent a través d’una remitificació tardana de Pujol com a pare fundador de legitimitat indiscutible presenta, amb tot, debilitats prou evidents. D’una banda, els usos i costums de l’antiga Convergència -del cas Palau al tres per cent- no els esborren ni els mil-i-un tripijocs de la gentola de l’Operació Catalunya. I, de l’altra, l’autonomisme d’estricta observança sobre el qual va erigir la seva hegemonia, tan al·lèrgic a la memòria popular republicana com al jove independentisme que va maldar des del primer moment per denunciar les línies vermelles imposades per la democràcia del 78, dificulta el seu ús més enllà de la resignada acceptació del marc establert. Pot servir, a tot estirar, per fixar, des d’una òptica conservadora i bàsicament defensiva,una cert horitzó de catalanitat normativa com a punt d’arribada per al conjunt d’una societat en procés de canvi accelerat; però poca cosa més.

N’hi ha que, quan allò de la Guerra dels Balcans de finals del segle XX, sospiraven afectadament per l’ensulsiada de l’imperi austrohongarès, més de setanta anys abans, ple de valsos i polques, princeses, uniformes de colors llampants i distinció de palau. I, aquí i ara, la miríada de branques i branquetes en què ha acabat disgregant-se l’antany esplendorós arbre convergent conjuren les febleses i contradiccions respectives mirant-se de reüll però, alhora, entonant cants d’ardor guerrer i dansant al voltant de l’antic tòtem de la tribu que, fins fa només quatre dies, havien deixat abandonat al racó més fosc de les golfes.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Desferres (1919).

‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William Blake, Newton (1795).       

La presó, antídot contra la política ‘líquida’

La singular marató electoral d’aquestes darreres setmanes està tenint un efecte paradoxal sobre els qui els agrada la política. Un vell amic, allunyat de fa temps de la militància activa, m’explicava l’altre dia els símptomes que detecta en si mateix: si d’una banda sent una certa excitació pel debat i l’intercanvi d’idees entre opcions confrontades, de l’altra li provoca una certa fatiga la repetició constant de llocs comuns i, sobretot, la pobresa i la desesperant inanitat d’alguns dels marcs conceptuals que se solen posar en dansa. I no li falta raó, penso. Vam coincidir de seguida a assenyalar al PSOE com l’agent que més ha excel·lint en aquest art. En el cas dels comicis estatals del 28A, per exemple, el seu discurs pel que fa a la no aprovació dels pressupostos arran de la faula d’una suposada pinça entre la dreta espanyola i l’Independentisme català –amb un èmfasi particular en el paper jugat per Esquerra Republicana- ha condicionat bona part de la campanya. I ara, des de la setmana passada, arran de la teatralització de l’afer Iceta, amb l’intent d’apropiar-se en exclusiva d’una versió tramposa i desnaturalitzada de la paraula diàleg. Tant se val que, en un i altre cas, hi hagi dubtes prou fonamentats sobre la veracitat fàctica de la seqüència descrita. Al final, el que acaba instal·lant-se al si de bona part de l’opinió –publicada, tertuliejada o senzillament piulada– no és la correspondència de la narració amb la realitat dels fets sinó la seva utilitat com a simple munició partidista. I, tot plegat, lògicament, comporta uns efectes deleteris sobre la salut d’un debat polític que, almenys en teoria, tothom voldria lliure, madur i informat.

Mai no he participat d’una perspectiva apocalíptica en relació a les tècniques de comunicació política i el màrqueting electoral. Sóc conscient que l’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’un partit o un sindicat, un moviment social, una entitat del tercer sector o des de qualsevol administració pública no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a fer augmentar la implicació em les qüestions d’interès ciutadà i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica d’una societat. Tot té un límit, però; i sospito que ens hi estem acostant a gambades de gegant. Ja deia García Márquez que la bona literatura és aquella en la qual “no es nota la marqueteria”. I fa tota la sensació que estem assistint a una progressiva banalització de continguts -al capdavall, allò essencial a comunicar- cada cop més grollera i indissimulada. L’estètica, l’embolcall i l’aparença se situen massa sovint per davant les idees, el projecte i les propostes d’actuació. És evident que tot plegat respon a complexos processos de fons que seria llarg d’analitzar i en els quals els mitjans de comunicació juguen una funció gens innocent. Sigui com sigui, el llenguatge i el marc conceptual del debat polític s’estan empobrint de manera alarmant. I, lamento insistir-hi, més enllà de la barroeria generalitzada de la ultradreta espanyola –potser amb més tirada cap a les clàssiques fake news d’escola neocon– i, aquí entre nosaltres, de l’hilarant barroquisme dels epígons del lopeztenisme que encara remenen la cua, el PSOE de Pedro Sánchez és l’actor polític –mai millor dit- que s’ha abonat amb més entusiasme i eficàcia a aquesta manera de practicar la política: oportunista, extremadament tàctica i sempre més pendent del guany a curt termini que no pas d’explorar les possibilitats d’assajar una mirada llarga sobre els reptes del futur.

En un panorama com el descrit, potser la veritat més veritable de totes és la de les persones que estan sofrint més durament les conseqüències de la repressió de l’Estat: els presos i les preses independentistes. El judici que estan patint a Madrid i les traves de tota mena que se’ls està imposant per tal que la seva veu no se senti, ni en campanya ni a les cambres parlamentàries on alguns d’ells han estat escollits recentment, és una realitat sòrdida però d’una corporeïtat física fora de dubte. I la dignitat que transmeten els seus gestos i les seves paraules –en les escasses ocasions en què les podem sentir- està carregada d’autenticitat. Qui sap si, vam coincidir esperançats amb el meu amic, aquesta materialitat dura com la pedra no serà el millor antídot per salvar la política en uns temps líquids –o directament de plastilina- en què volen arrabassar-nos el significat dels mots.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Picasso, L’arlequí (1917).

Carta a un militant de pedra picada

La indignació i la impotència de la gent davant la campanya de revenja de l’Estat contra tot allò que faci olor de República Catalana s’ha instal·lat al nostre paisatge quotidià. Si afegim a tot plegat les sinuositats de la negociació per a la formació del nou Govern després del triomf independentista del 21D s’entendrà que, en molts àmbits, regni una atmosfera de confusió i, fins i tot, de certa irritació. En aquest marc, tal com sol passar sovint en situacions similars, proliferen les lectures prepolítiques de la realitat, les filtracions interessades i no pas poques crítiques descaradament partidistes presentades amb l’embolcall grandiloqüent de l’interès col·lectiu. Res, al capdavall, que no hagi succeït, puntualment, durant els darrers anys.

Per poca experiència que es tingui, doncs, toca carregar-se de paciència, no contribuir a enrarir l’ambient, donar raons i arguments de manera constructiva i evitar de totes totes caure de quatre potes en espirals dialèctiques d’acusacions i retrets que no porten enlloc. De vegades, però, quan qui t’adreça la crítica és una persona coneguda, honesta i amb un munt d’anys de treball polític a les espatlles i, a més, ho fa de manera amable i enraonada, acceptar el debat és gairebé una obligació. És el que em passa amb l’Adam Majó, que fa pocs dies que ha escrit una Carta oberta a ERC en la qual demana, en essència, que es generi un missatge coherent “capaç de transmetre energia i confiança en la República”, tot partint de la base que darrerament els republicans semblem desconcertats i patim una commoció d’efectes paralitzants provocada per la magnitud de la repressió.

L’Adam, que ha mantingut una llarguíssima trajectòria cupaire fins fa tot just quatre dies, s’ha caracteritzat sempre per defugir les falses certeses, malfiar del sectarisme i qüestionar els límits de qualsevol ortodòxia establerta, començant per la del seu mateix espai polític de procedència. La seva ha estat una veu crítica, singular, que s’ha mirat la vida des de l’experiència militant però sense renunciar mai a preservar la seva individualitat a través del conreu d’una vocació lliurepensadora molt personal.

Coincideixo amb l’Adam en això que “sense relat no hi ha acció i sense acció el relat perd credibilitat”. No tinc tan clar, amb tot, que aquest diagnòstic tan precís es pugui aplicar, a hores d’ara, només a Esquerra. Diria més aviat que, com a mínim des del 27 d’octubre a la tarda, el conjunt de les forces –polítiques i socials- partidàries de la República Catalana pateixen prou dificultats en aquest terreny. Si he de ser franc, penso que bona part del malestar present neix de la impossibilitat d’haver fet una anàlisi acurada de la situació per, a partir d’ella, esbossar un nou relat, creïble, convincent i ajustat a la realitat, al servei de la ciutadania que es va mobilitzar en defensa del referèndum de l’1 d’octubre. I, encara més, tinc la certesa que si aquesta tasca no s’ha pogut ni encetar ha estat, almenys en part, a causa de la monotemàtica instal·lació entre nosaltres d’un pseudorelat, competitiu en el pla electoral però conceptualment prim com una orella de gat, que ja fa massa setmanes que ens engavanya.

Sé que l’Adam em respondria que un projecte que aspira a ocupar, en paraules seves, “el centre de gravetat de l’independentisme”, hauria de ser capaç d’imposar sense complexos un relat propi. I a fe de déu que no li falta raó. I aquí sí que es podria fer referència a uns mesos molt difícils durant els quals s’ha patit presó i detencions, exilis, tot tipus d’amenaces judicials i, al capdavall, s’ha hagut de treballar en unes condicions particularment adverses. Amb una figura de la talla política i moral d’Oriol Junqueras, a més, no ho perdéssim mai de vista, allunyat dels focus mediàtics, de les entrevistes i rodes de premsa televisades i privat, en conseqüència, de la possibilitat d’arribar amb veu pròpia al cor i la consciència de la gent.

Jo, com l’Adam i tants d’altres, sóc dels que estic convençut que no hi haurà República Catalana sense un cert grau de confrontació, tot el pacífica i democràtica que calgui, amb l’Estat. I també que, aquí i ara, com en tot procés de transformació social digne d’aquest nom, és important saber dosificar les forces i no galopar alegrement a camp obert quan tens l’adversari al damunt. Hem de recuperar les institucions catalanes, conjurar els perills que han sembrat els qui volen fracturar la nostra vida col·lectiva, sumar noves voluntats a la nostra majoria, convertir la defensa dels presos i els exiliats en un malson per als qui es dediquen a pregonar les preteses bondats de la monarquia espanyola i plantar cara allà on sigui més necessari per continuar avançant. I per fer tot això, i moltes altres coses, una força republicana d’ampli espectre, d’esquerra no dogmàtica i amb una manifesta voluntat de Govern és del tot imprescindible. Apostar per a una màgica superació de la política, com fa algú amb una frivolitat descomunal, seria, en aquest context, pixar fora de test.

Potser no hem acabat de guanyar però l’Estat, que s’ha imposat sols amb el recurs a la violència –física i simbòlica-, ha perdut definitivament la legitimitat a Catalunya. El camí cap a la llibertat no és una elegant fórmula ni jurídica ni matemàtica, prou que ho sabem. I, diguem-nos-ho d’una vegada, amb sinceritat i mirant-nos als ulls: res no ens garanteix la victòria a curt termini. I amb tot, hem sentit la flaire de la República Catalana i ja no ens aturarem. La gent d’Esquerra Republicana n’és ben conscient i els militants de pedra picada com l’Adam també.

*Il·lustra aquest post una obra de Ramon Casas, La càrrega (1899) –també coneguda com Barcelona 1902-.