Pujol, tòtem de la tribu

“Repassant l’hemeroteca he trobat que en aquells anys l’Avui publicava moltes esqueles en memòria dels patriotes catalans morts durant la República, la guerra, la postguerra i la transició. La majoria les pagava el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Un any rècord és el 1984 perquè es complien els 50 anys dels fets d’octubre de 1934. Hi posen esqueles tots els partits: el PSAN, el FNC, el Moviment de Defensa de la Terra, ERC… (…) Tanta memòria necrològica de la gent independentista que posava bombes va acabar la paciència dels convergents que van fer arribar les seves queixes a través del consell, però també telefonant directament al diari sense gens de pudor. Així ho recorden els redactors en cap d’aquell moment.” Són paraules de la periodista Maria Favà en la seva crònica Diari Avui (1976-2009). Entre el somni i l’agonia, publicada per Meteora el 2017.

Descobreixo mig per casualitat amb aquest deliciós -i revelador- passatge que cito i, amb un somriure al llavis, penso en l’operació -en curs- de recuperació de la figura de Jordi Pujol i del llegat de la vella Convergència. Es tracta de posar en valor les primeres aportacions pujolianes del període de dictadura -com la de l’assaig Des dels turons a l’altra banda del riu, una contribució a la cultura del resistencialisme catalanista des del transcendentalisme cristià- per, a partir d’aquí, en un pla estrictament polític, rehabilitar els vint-i-tres anys de govern ininterromput del pujolisme real. N’hi ha que tenen el convenciment íntim que el Procés ha desordenat el mapa polític català i que ara toca recosir-lo; amb el mateix fil de sempre, per descomptat.  

Aquesta secreta convicció restauradora és compartida tant pels sectors amb menys empenta que van anar abandonant el vaixell a mesura que els preparatius del Referèndum agafaven embranzida com pels qui, amb la més bona de les intencions o potser amb un punt d’oportunisme, han viscut del tenim pressa des del desembre -no pas des de l’octubre, però- de 2017. Es diria que, a manca de res més sòlid, el miratge del que va ser-no va ser el pujolisme encara és capaç de congriar adhesions de pelatge familiar inconfusible però amb declinacions tan diverses que en alguns casos poden arribar a ser mútuament excloents. La xerinola que s’ha organitzat al voltant de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona constituiria un símptoma prou significatiu d’aquest fenomen.

La paradoxal recerca de seguretat psicològica de l’espai postconvergent a través d’una remitificació tardana de Pujol com a pare fundador de legitimitat indiscutible presenta, amb tot, debilitats prou evidents. D’una banda, els usos i costums de l’antiga Convergència -del cas Palau al tres per cent- no els esborren ni els mil-i-un tripijocs de la gentola de l’Operació Catalunya. I, de l’altra, l’autonomisme d’estricta observança sobre el qual va erigir la seva hegemonia, tan al·lèrgic a la memòria popular republicana com al jove independentisme que va maldar des del primer moment per denunciar les línies vermelles imposades per la democràcia del 78, dificulta el seu ús més enllà de la resignada acceptació del marc establert. Pot servir, a tot estirar, per fixar, des d’una òptica conservadora i bàsicament defensiva,una cert horitzó de catalanitat normativa com a punt d’arribada per al conjunt d’una societat en procés de canvi accelerat; però poca cosa més.

N’hi ha que, quan allò de la Guerra dels Balcans de finals del segle XX, sospiraven afectadament per l’ensulsiada de l’imperi austrohongarès, més de setanta anys abans, ple de valsos i polques, princeses, uniformes de colors llampants i distinció de palau. I, aquí i ara, la miríada de branques i branquetes en què ha acabat disgregant-se l’antany esplendorós arbre convergent conjuren les febleses i contradiccions respectives mirant-se de reüll però, alhora, entonant cants d’ardor guerrer i dansant al voltant de l’antic tòtem de la tribu que, fins fa només quatre dies, havien deixat abandonat al racó més fosc de les golfes.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Desferres (1919).

Amors i desamors d’un company de viatge

Gaudeixo tant o més amb la lectura d’un bon dietari que amb la d’una novel·la de lladres i serenos. Hi he pensat una mica accidentalment a propòsit de la notícia, recollida en format breu per alguns mitjans, que Agustí Colomines ha abandonat a mig constituir la direcció del  think tank del Consell de la República. En desconec els detalls però, pel que entenc, ha fet aquest pas pet tal de deslliurar-se de qualsevol compromís orgànic i sentir-se més lliure a l’hora d’exercir l’art del comentari de l’actualitat, una activitat que conrea -paral·lelament a la seva dedicació acadèmica- des de fa ben bé un quart de segle. No estic afiliat a l’entitat presidida per Carles Puigdemont i en conseqüència se m’escapa completament el recorregut que pot tenir al seu si un laboratori d’idees. El cas és que, per desconcertants que puguin semblar els senyals que s’emeten en universos polítics aliens al nostre, no tinc cap dubte que l’exdirector de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya hi hauria deixat la seva empremta.

De fet, no és de tot això que volia parlar. Com deia en arrencar, m’agraden els dietaris. I Colomines n’ha publicat un de prou recent que he llegit de gust: Tot el que el cor s’estima. Es tracta d’un seguit de reflexions que va escriure a la universitat californiana de Stanford durant la tardor de 2019 mentre hi feia una estada d’investigació. No és un dietari ordenat per dates que explica amb afany detallista el dia a dia de l’autor. Està constituït per un seguir d’anotacions que de vegades prenen com a pretext algun element quotidià extret de la vida universitària nord-americana però que ben sovint s’abstreuen de la realitat més immediata per recuperar preocupacions expressades amb anterioritat en el seu articulisme o també per fer excursos en aparença fora de programa sobre aspectes, sovint prou colpidors, del seu bagatge personal i familiar. Aquesta voluntat confessional de despullar circumstàncies de la seva existència íntima, poc freqüent en dietaristes que mantenen alhora una acusada vocació d’intervenció pública, és una de les coses que més m’ha sobtat trobar a les planes del llibre; no pas perquè m’hagi destorbat com a lector sinó perquè, inevitablement, m’ha forçat a haver-me de resistir a la fàcil temptació d’exercir de psicòleg d’estar per casa i establir equívoques connexions entre el pla estrictament individual i el de les tries col·lectives.

El viatge de Colomines a Califòrnia està motivat per la seva necessitat com a investigador de furgar en els arxius de Joaquim Maurín, dipositats a la Hoover Institution de la Universitat de Stanford. No pas per aprofundir en els seus anys al capdavant del BOC i del POUM sinó, sobretot, per posar el focus sobre l’etapa menys coneguda de la seva carrera: quan a començaments dels cinquanta, i després del seu empresonament pels franquistes just a l’inici de la guerra, va aconseguir refer la seva vida als EUA com a promotor d’una agència dedicada, entre d’altres activitats, a la difusió d’articles d’opinió en llengua castellana de plomes de renom. És el període en què, semblantment a bona part de l’exili espanyol i català d’orientació progressista, i en paral·lel a la consolidació del paisatge geoestratègic de la primera Guerra Freda, es va anar allunyant de l’aposta revolucionària de joventut per abraçar de mica en mica tesis alineades amb les grans democràcies liberals del moment. Es diria que Maurín constitueix, d’alguna manera, un alter ego ideal per estimular les reflexions de Colomines ja que els apunts més pròpiament ideològics que van teixint un fil conductor al llarg de tot el dietari esbossen, de fet, una àcida esmena a la totalitat política i intel·lectual al seu marxisme primerenc de les acaballes de la dictadura i els primers compassos de la Transició. “Quan era jove i militava a Bandera Roja” -explica- “se suposava que era maoista. Si mai he sabut que era la resiliència, va ser en els cercles d’aquella organització. Llargues sessions de formació, estudi minuciós dels escrits de Marx, Lenin i sobretot Mao, crítiques i autocrítiques, reeducació, campaments per rebre instrucció per organitzar manifestacions, piquets, etc. L’extrema esquerra tenia una mentalitat militar que no em va acabar de plaure mai. Allò no podia acabar bé de cap manera”. Més endavant es defineix a si mateix com “un liberal d’esquerra o d’esquerra liberal (…) seguint la tradició de l’Acció Catalana Republicana de Rovira i Virgili” i lamenta que el franquisme estronqués el desenvolupament d’un corrent del centreesquerra liberal a Catalunya, “substituït pels independentistes d’esquerra, marxistes, i els nacionalistes de dreta, majoritàriament catòlics”.

L’altra constant de Tot el que el cor s’estima, en la qual no entraré per un elemental sentit del pudor, la constitueixen les crítiques i les ocasionals pulles amb dedicatòria que l’autor adreça a personalitats de primera fila del món convergent amb les quals ha anat coincidint d’ençà de la seva època de director de la Fundació CatDem, quan encara creia en la possibilitat de “contribuir a la transformació del nacionalisme postpujolista en un sobiranisme liberal i democràtic”; una il·lusió que es va veure truncada pel fet que “la suma de retallades i corrupció va ser un còctel molotov que va esclatar a les portes de l’antiga seu convergent del carrer Còrsega” i, òbviament, per l’adveniment del Procés. S’entén doncs que l’autor, encara avui amb prou afinitats amb alguna de les sensibilitats que formen part de l’actual galàxia postconvergent, mostri un malestar de fons, no sempre explícit però latent, davant l’evident pèrdua de centralitat política d’un espai al qual ha fet d’activíssim company de viatge durant una pila d’anys.

Tot el que el cor s’estima, però, va força més enllà dels aspectes més troncals que he subratllat fins aquí. Conté un grapat variadíssim de reflexions sobre aspectes tan diversos com les fílies -i les fòbies- literàries i historiogràfiques de l’autor o el paper de la universitat, les humanitats i els mitjans de comunicació al món d’ara. I als interessats en la història política i cultural de la segona meitat del segle XX, com és el meu cas, els pot servir també per descobrir un munt de personatges que poden animar bones i estimulants lectures de cara al futur. Colomines sap passar amb prou gràcia de l’anècdota a la categoria -i a la inversa- i manté un to general que fa justícia a la seva acreditada vocació d’intel·lectual de combat que, en el fragor de la batalla de les idees, no fa fàstics a la polèmica i tampoc no s’arronsa a l’hora de trepitjar ulls de poll. És un motiu excel·lent per acostar-se sense prejudicis a un dietari que, definitivament, i per distància que es pugui mantenir amb l’autor en el pla polític, fa de bon llegir. 

Veritats incòmodes del fracàs del ‘nou Estatut’

Es compleix el desè aniversari de de la sentència de l’Estatut i de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 convocada per Òmnium Cultutral. I, com no podia ser d’altra manera, el fet ha donat lloc a rememoracions periodístiques diverses i a anàlisis de signe molt diferent sobre la significació de tot plegat. Hi i ha una coincidència bastant general en què la sentència va posar el punt i final definitiu a l’intent, impulsat a partir de 2003 pel Govern d’entesa que havia acabat amb els vint-i-tres anys del pujolisme, de deixar enrere les estretors d’un model autonomista que començava a mostrar de manera alarmant un grapat d’insuficiències. Es tractava d’assolir una millora molt substancial del marc competencial i el sistema de finançament, així com un reconeixement nacional del tot absent en el text estatutari de 1979. Per a l’independentisme democràtic d’esquerres era una manera de posar a prova el sistema de la transició i, de retruc, deixar en evidència la inacció i el conformisme en què estava instal·lada la dreta catalanista. Per als federalistes, i molt particularment per al maragallisme, en canvi, constituïa un intent de començar a regenerar l’Estat des de la perifèria catalana. Els primers ho entenien com una estació de pas en el camí cap a la República Catalana, els segons com l’inici d’una hipotètica refundació d’Espanya.

S’ha ha fet poc esment, de tota manera, a una veritat incòmoda: tot el que es va posar en qüestió durant aquell intens període només va ser possible a partir d’un canvi de fons en el mapa polític català i l’afebliment de l’hegemonia sociovergent que havia imperat fins llavors. Sense la dreta postpujolista a l’oposició i el PSC forçat a incorporar al programa de Govern algunes de les demandes més substancials de l’agenda republicana res no s’hauria mogut. És cert que el mateix desenvolupament de la seqüència de la reforma estatutària va mostrar que, en part, els vents de canvi i renovació que bufaven al país potser no comptaven amb una base política prou sòlida per materialitzar-se. El pacte Mas–Zapatero, la miserable acta de defunció la proposta aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005, en va ser una bona mostra. I la defenestració de Pasqual Maragall per part de la direcció socialista del moment, una derivada directa d’aquell acord, en va ser una altra. La sociovergència es resistia a morir amb dents i ungles. I, de fet, va tenir una darrera oportunitat de reconstruir-se durant la campanya del referèndum estatutari, en la qual convergentsi socialistes van anar de bracet per mirar d’insuflar una mica d’aire a una proposta que, ja aleshores, havia perdut bona part del seu potencial transformador. Si aquesta operació no va arribar a reeixir va ser perquè, després de les eleccions al Parlament de novembre de 2006, al PSC se li va arronsar el melic a l’hora d’executar la voluntat del PSOE: retornar la presidència de la Generalitat als hereus de Jordi Pujol. A partir d’aquí hi ha la història que ja coneixem: la campanya anticatalana del PP, el viacrucis de l’Estatut a mans del Tribunal Constitucional i, finalment, l’estocada de mort definitiva amb la resolució del tribunal, el 27 de juny de 2010.

Resta la pregunta de si la sentència de l’Estatut explica l’extensió del sentiment independentista dels anys posteriors i, al capdavall, l’inici del Procés. En el pla ciutadà sembla raonable pensar que hi pot haver una relació de causa-efecte; cosa que demostrarien fenòmens com la multiplicació de les consultes locals per la independència arreu del territori, la creació de l’ANC -presidida per Carme Forcadell– i la centralitat que va anar adquirint entre l’opinió pública el debat sobre la legitimitat del dret a decidir. En l’àmbit més directament polític, però, l’assumpte resulta força més dubtós. No oblidem que el Govern dels millors de CiU, sorgit dels comicis de novembre de 2010, va comptar amb el suport parlamentari del PP i es va caracteritzar, sobretot, per un afany forassenyat, impúdicament ideològic, per retallar la despesa pública en aplicació del clàssic receptari neoliberal, encara que fos afectant serveis essencials per a la vida de les persones. I que no va ser fins després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, que Artur Mas no es va decidir a enterrar allò del pacte fiscal i precipitar una convocatòria electoral a la qual va acudir, ara sí, amb la reivindicació d’un referèndum. La força de la gent -i la pressió de bona part del seu mateix electorat- va ser, doncs, juntament amb l’important ascens d’Esquerra Republicana i l’arribada al Parlament dels anticapitalistes de la CUP, l’element decisiu que va acabar tibant la dreta catalanista cap a postulats sobiranistes; no pas el fracàs d’un nou Estatut al qual, en realitat, s’havia mostrat escassament lleial des del minut zero. El desig de mantenir-se al capdavant del Govern va ser, en conseqüència, el factor fonamental que explica aquell viratge. I, des d’aleshores, aquesta tensió entre la preservació de la seva tradicional posició de poder a Catalunya i la necessitat d’hegemonitzar l’ampli i plural moviment popular partidari de la República Catalana explica l’envitricollada trajectòria que ha seguit fins avui. I això a partir d’una pulsió d’amor-odi, sovint més competitiva que no pas de col·laboració real, en relació a les forces partidàries de la República Catalana situades a la seva esquerra. 

Sense la sentència de l’Estatut no hi hauria hagut, probablement, un clima tan propici per a un avenç tan considerable dels plantejaments independentistes. Però és de justícia consignar que si una colla de mandarins, autonomistes d’estricta observança, es van veure abocats a participar en aquell gir va ser més per necessitat que per altra cosa. Si van canviar de camisa va ser, sobretot, per un mer exercici de supervivència política. I és lícit demanar-se com es comportaria l’elit dirigent de l’espai postconvergent -ara més maximalista, ara més paragmàtica– si les circumstàncies portessin a haver de triar entre un Govern orientat cap a la República Catalana que no es trobés en condicions de presidir com fins ara i la possibilitat de participar en una alternativa de caracterísatiques oposades que l’ajudés, tot i això, a sentir-se més segura i preservada amb vista al futur. Aquests dies es compleix també -ironies del calendari- una altra efemèride que, malauradament, passarà força desapercebuda: el primer aniversari de l’acord de Govern a la Diputació de Barcelona. No cal afegir res més. 

*Il·lustra aquest post una obra d’Henry Matisse, Le chat aux poissons rouges (1912).