Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).

De Macià i Companys a Junqueras i Rovira

Els partits polítics són eines d’acció col·lectiva, no pas una finalitat en si mateixa. Val la pena tenir-ho present per no perdre perspectiva i evitar ridículs sectarismes. I, amb tot, sense desmentir aquesta premissa, és evident que l’experiència militant i les vivències compartides al voltant d’unes sigles estableixen lligams estretíssims que sovint van més enllà d’allò estrictament instrumental. Sempre m’ha commogut, per parlar d’un fenomen proper que he tingut ocasió de presenciar un munt de vegades, la sincera emoció amb la qual fills i nets d’antics combatents republicans s’acosten als símbols de les forces polítiques o sindicals a les quals van pertànyer els seus parents. 

El 90è aniversari de la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya dona un bon motiu per reflexionar sobre tot plegat. En bona part perquè, de fet, és un petit miracle que el partit de Macià i Companys hagi arribat a aquesta edat amb un estat de salut tan bo. Ningú no ho hauria pronosticat durant els anys de la transició postfranquista. Ni la gent de les organitzacions independentistes de l’època, que el contemplaven, a molta distància cultural i generacional, amb un respecte circumspecte però com una pura romanalla del passat; ni, per descomptat, el pujolisme, que va mirar de convertir-lo en un mer apèndix del seu projecte autonomista sense prendre-se’l mai gaire seriosament. És cert que a partir de la Crida Nacional de 1987 en endavant , amb la incorporació de sectors procedents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra, les coses van començar a canviar. Però fins i tot llavors, i encara durant uns quants anys, va ser observat amb suspicàcia per nuclis prou significatius de l’independentisme organitzat. I amb un punt de justícia, diguem-ho tot: el personalisme un xic atrabiliari d’alguns dels seus líders principals fregava en ocasions els límits del grotesc i l’ambigüitat a l’hora d’ubicar-se amb decisió en l’eix dreta-esquerra era força desesperant. Els més exigents podien arribar a sospitar que només s’aspirava a animar una mena de front patriòtic de contorns difusos i que, al capdavall, no es comptava amb un plantejament de fons capaç de posar en qüestió ni la pax pujoliana ni l’ordre sociovergent. Jo mateix, que amb tota la il·lusió del món em vaig sumar al partit amb una colla de companys provinents del Moviment de Defensa de la Terra a les darreries d’aquell període, vaig viure amb íntim desassossec el fet d’haver de votar, a les eleccions espanyoles de març de 1996, una candidatura encapçalada per una coneguda periodista -avui omnipresent a les tertúlies de TV3-  el nom de la qual ha poblat els meus malsons des d’aleshores.

La lenta conquesta de la centralitat per part de l’Esquerra Republicana dels darrers vint-i-cins anys no ha estat, en conseqüència, un camí ni fàcil ni planer. Ni tampoc no ha estat un procés exempt de tempteigs, contradiccions, errades col·lectives i amargs aprenentatges en clau interna i electoral. Però, amb tot, els èxits de l’empresa són indiscutibles. Res del que ha succeït a Catalunya al llarg d’aquesta etapa tan dinàmica no hauria estat possible sense la seva decisiva emprempta: des de l’aventura de l’Estatut, que va fer saltar definitivament pels aires el consens autonomista, a l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre. I tot plegat adquirint progressivament una imatge de sòlida credibilitat de govern -als ajuntaments i a la Generalitat-, un àmbit que sempre havia estat patrimoni exclusiu de les forces d’ordre.

La grandesa del partit de Junqueras i Rovira és la seva tossuda voluntat d’assemblar-se al màxim al país que aspira legítimament a liderar. En això retira a la millor tradició dels pares fundadors de l’època de la Generalitat republicana, quan l’Esquerra va esdevenir l’expressió més genuïna del proteic catalanisme popular d’aquells temps. Avui, amb l’aval d’una honestedat en la gestió prou contrastada i fent bandera d’uns valors republicans que són universals, situa el feminisme, l’ecologisme i la justícia social al frontispici de la seva proposta política. I tot plegat en l’horitzó d’una ambiciosa construcció de la nació oberta, moderna, democràtica i en clau republicana.

El tret més singular de la identitat d’Esquerra Republicana rau en la curiosa paradoxa que és, alhora, passat, present i futur: passat en el mateix sentit d’altres grans sigles històriques ja desaparegudes -cas del FNC, el PSUC o el mateix PSAN-, el patrimoni de les quals ha acabat formant part, poc o molt, d’una memòria compartida per capes molt àmplies de la societat catalana; present pel fet que, després de les eleccions del 14F i a les envistes de la formació del nou Govern, ocupa un lloc preeminent en l’actual mapa polític català; i futur perquè, en la mesura que és la força principal del republicanisme independentista, està cridada a jugar un paper de primer ordre en la resolució del conflicte amb l’Estat espanyol i l’avenç cap a un escenari sense repressió en el qual sigui possible exercir en llibertat el dret d’autodeterminació. Caldrà continuar-ne parlant d’aquí deu anys, quan en commemorem el centenari.

Ni trinxeres ni murs, ponts per avançar

Passen els dies i no aconsegueixo deslliurar-me, com tanta altra gent progressista de la procedència més variada, d’un pregon sentiment de tristor pel desenllaç de l’acord d’investidura a l’Ajuntament de Barcelona. I és que, al marge de qüestions estrictament de ciutat, és evident que l’entesa a la capital del país entre Esquerra Republicana i el que representa l’espai dels Comuns obria perspectives ben prometedores per a l’enfortiment de l’esquerra catalana amb voluntat de transformació social. I, de retruc, proporcionava també una saludable alenada d’aire fresc al procés, massa condicionat encara per les dèries, les sinuoses lluites pel lideratge i els sobtats canvis d’humor dels hereus de l’antiga Convergència. No cal ni dir, doncs, que l’opció d’Ada Colau per repartir-se el Govern amb Collboni, amb el vistiplau de l’ínclit Manuel Valls, ha representat una tria de conseqüències diametralment oposades.

Fragmentats, sense una direcció clara, amb una implantació territorial molt desigual i arrossegant les desesperants ambigüitats de sempre, cal reconèixer, malgrat tot, que els Comuns s’han sumat, amb graus de compromís diversos, a acords de canvi en alguns municipis prou significatius. Sigui com sigui, no escapa a ningú que, ara com ara, estan molt lluny dels seus millors dies i no representen una opció guanyadora a Catalunya. En aquestes circumstàncies, la supervivència de Colau, esdevinguda una fi en si mateixa, ha cobrat una transcendència que potser en un context menys crític hauria pogut quedar un xic més matisada. La via que ha permès la seva continuïtat al capdavant de l’Ajuntament comporta, de tota manera, un efecte paradoxal: li garanteix un segon mandat a l’alcaldia però la lliga de peus i mans al PSC –el veritable ordidor de tot plegat, com a intermediari amb les elits empresarials més implicades en l’operació de la investidura- i, consegüentment, subordinen l’alternativa de ciutat que pretenia representar a l’autoritat d’un germà gran omnipresent i fiscalitzador, com un retorn frustrant al model de la vella i esclerotitzada ICV. Podríem dir, per simplificar, que s’ha avantposat el colauisme –que pot acabar evolucionant cap a una mena de populisme personalista sense capacitat real d’articular polítiques públiques en clau transformadora- a la possible futura maduració del projecte dels Comuns.

La temptació d’engegar a dida els qui s’han beneficiat del miserable tripijoc de Barcelona ha de ser bandejada de totes totes. El pitjor que podria passar ara és que, a la pèrdua d’una ocasió històrica per al conjunt del sobiranisme d’esquerres, haguéssim d’afegir el reforçament de les tendències més primàries i prepolítiques que pul·lulen en alguns àmbits i que gaudeixen d’una presència magnificada a la Xarxa. No és el moment de cavar trinxeres, aixecar murs i dictar sentències d’excomunió contra ningú. Fem propostes polítiques per anar endavant, amb fermesa, el cap ben alt i gratant sempre que calgui en les contradiccions dels qui s’han mostrat incapaços d’acompanyar amb fets les seves retòriques proclames de canvi. No és fent cara de gos que sumarem noves voluntats al carro de la República Catalana. Necessitem bastir ponts per avançar. El frontisme inamovible i glaçat és l’escenari en què ens vol instal·lar l’Estat. I seria de necis fer-li el joc: un negoci pèssim per a l’independentisme i per al conjunt de la ciutadania de Catalunya.

*Il·lustra aquest post una obra de Jack Vettriano, The singing butler (1992).

La presó, antídot contra la política ‘líquida’

La singular marató electoral d’aquestes darreres setmanes està tenint un efecte paradoxal sobre els qui els agrada la política. Un vell amic, allunyat de fa temps de la militància activa, m’explicava l’altre dia els símptomes que detecta en si mateix: si d’una banda sent una certa excitació pel debat i l’intercanvi d’idees entre opcions confrontades, de l’altra li provoca una certa fatiga la repetició constant de llocs comuns i, sobretot, la pobresa i la desesperant inanitat d’alguns dels marcs conceptuals que se solen posar en dansa. I no li falta raó, penso. Vam coincidir de seguida a assenyalar al PSOE com l’agent que més ha excel·lint en aquest art. En el cas dels comicis estatals del 28A, per exemple, el seu discurs pel que fa a la no aprovació dels pressupostos arran de la faula d’una suposada pinça entre la dreta espanyola i l’Independentisme català –amb un èmfasi particular en el paper jugat per Esquerra Republicana- ha condicionat bona part de la campanya. I ara, des de la setmana passada, arran de la teatralització de l’afer Iceta, amb l’intent d’apropiar-se en exclusiva d’una versió tramposa i desnaturalitzada de la paraula diàleg. Tant se val que, en un i altre cas, hi hagi dubtes prou fonamentats sobre la veracitat fàctica de la seqüència descrita. Al final, el que acaba instal·lant-se al si de bona part de l’opinió –publicada, tertuliejada o senzillament piulada– no és la correspondència de la narració amb la realitat dels fets sinó la seva utilitat com a simple munició partidista. I, tot plegat, lògicament, comporta uns efectes deleteris sobre la salut d’un debat polític que, almenys en teoria, tothom voldria lliure, madur i informat.

Mai no he participat d’una perspectiva apocalíptica en relació a les tècniques de comunicació política i el màrqueting electoral. Sóc conscient que l’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’un partit o un sindicat, un moviment social, una entitat del tercer sector o des de qualsevol administració pública no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a fer augmentar la implicació em les qüestions d’interès ciutadà i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica d’una societat. Tot té un límit, però; i sospito que ens hi estem acostant a gambades de gegant. Ja deia García Márquez que la bona literatura és aquella en la qual “no es nota la marqueteria”. I fa tota la sensació que estem assistint a una progressiva banalització de continguts -al capdavall, allò essencial a comunicar- cada cop més grollera i indissimulada. L’estètica, l’embolcall i l’aparença se situen massa sovint per davant les idees, el projecte i les propostes d’actuació. És evident que tot plegat respon a complexos processos de fons que seria llarg d’analitzar i en els quals els mitjans de comunicació juguen una funció gens innocent. Sigui com sigui, el llenguatge i el marc conceptual del debat polític s’estan empobrint de manera alarmant. I, lamento insistir-hi, més enllà de la barroeria generalitzada de la ultradreta espanyola –potser amb més tirada cap a les clàssiques fake news d’escola neocon– i, aquí entre nosaltres, de l’hilarant barroquisme dels epígons del lopeztenisme que encara remenen la cua, el PSOE de Pedro Sánchez és l’actor polític –mai millor dit- que s’ha abonat amb més entusiasme i eficàcia a aquesta manera de practicar la política: oportunista, extremadament tàctica i sempre més pendent del guany a curt termini que no pas d’explorar les possibilitats d’assajar una mirada llarga sobre els reptes del futur.

En un panorama com el descrit, potser la veritat més veritable de totes és la de les persones que estan sofrint més durament les conseqüències de la repressió de l’Estat: els presos i les preses independentistes. El judici que estan patint a Madrid i les traves de tota mena que se’ls està imposant per tal que la seva veu no se senti, ni en campanya ni a les cambres parlamentàries on alguns d’ells han estat escollits recentment, és una realitat sòrdida però d’una corporeïtat física fora de dubte. I la dignitat que transmeten els seus gestos i les seves paraules –en les escasses ocasions en què les podem sentir- està carregada d’autenticitat. Qui sap si, vam coincidir esperançats amb el meu amic, aquesta materialitat dura com la pedra no serà el millor antídot per salvar la política en uns temps líquids –o directament de plastilina- en què volen arrabassar-nos el significat dels mots.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Picasso, L’arlequí (1917).

Propòsit inicial

Fa temps que desitjava disposar d’un blog personal on abocar, de tarda en tarda, les meves dèries, més enllà del que he mantingut des del gener de 2009 a l’espai web d’Esquerra Republicana. Hi aniré deixant els comentaris sobre política catalana que publico ocasionalment, aquí i allà, i  apunts diversos en relació  a d’altres qüestions relacionades o no amb l’actualitat del país. Miraré de mantenir una certa regularitat i desvetllar l’interès de les persones que us animeu a seguir-me. En correspondència, només demano una certa indulgència.

Per cert, el títol del blog, Pensaments despentinats, constitueix el meu particular homenatge al poeta i aforista polonès Stanislaw Jerzy Lec.

*Il·lustra aquest post una obra de Jean Siméon Chardin, Benedicció (1740).