Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).

Geografia i memòria

Per raons atzaroses que no fan al cas he llegit gairebé en paral·lel Austerlitz, de W.G. Sebald, i Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine. Es tracta de dues obres de gran ambició literària, editades respectivament per Flâneur i Club Editior, que giren al voltant, des de perspectives ben diferents, del tema de la memòria. I no d’una memòria qualsevol sinó de la que té com a rerefons l’era de les catàstrofes de la primera meitat del segle XX, un tema clàssic que queda lluny d’estar resolt si és que mai es podrà arribar a esgotar.

Els dos assagen, en realitat, aproximacions metodològicament oposades a un mateix fenomen. Mentre Austerlitz, formalment una novel·la, aborda el buit existencial que sent un personatge al qual s’ha ocultat la seva identitat i, per tant, el dret a forjar-se una memòria pròpia, Fugir era el més bell que teníem, una introspecció personal de caire assagístic, avança en la direcció contrària: reflexiona sobre el pes de la memòria dels altres –en el seu cas, bàsicament la del seu pare- en la configuració de la pròpia personalitat. Són punts de partida que en aparença tenen poc a veure però que, en el fons, coincideixen prou a l’hora d’atorgar una dimensió essencial als rastres que deixa la gran història en la pell de l’individu: si a Austerlitz aquesta presència remet al genocidi dels jueus d’Europa, a Fugir era el més bell que teníem ressonen els ecos de la sociabilitat obrera barcelonina, d’una certa cultura llibertària i, lògicament, de la guerra civil, l’exili interior –i l’altre- i els silencis, les pors, els sobreentesos i les petites resistències quotidianes al franquisme.

Sebald i Marín-Dòmine coincideixen però en una qüestió ben significativa: en la importància que atorguen als llocs, a la geografia. L’autora barcelonina, resident a Toronto des de fa setze anys, arriba a teoritzar-ho a partir del concepte de l’errància: “(…) l’errància és un moviment perpetu. Qui s’exilia tot sovint cerca casa, en canvi qui persisteix en l’errància habita espais oberts: arrabassa els obstacles de la mateixa manera que el buldòzer enderroca edificis: D’exiliat, hi ha un dia que se’n pot deixar de ser; d’errant se n´és a perpetuïtat”. L’escriptor alemany, per la seva banda, no tant donat a la teorització explícita, crea un personatge ambigu, irrepetible, que deambula aparentment sense rumb per diverses ciutats de la vella Europa i vagareja pels paratges més diversos –des de les monumentals estacions ferroviàries, símbols de l’època d’or de la civilització burgesa, fins a la Biblioteca Nacional francesa o l’antic gueto de Terezín-. Hi ha, en tot plegat, un aire de família inconfusible.

La violència, aquesta convidada de pedra inevitablement present en ambdues obres, és abordada de manera obliqua per un i altre autor. Sebald, a partir de la deliberada opció de no esmentar-la mai, però fent sentir la seva ombra en moltes ocasions; una recurs que, almenys en el meu cas, ha aconseguit generar un efecte certament angoixant. Marín-Dòmine, fent referència a alguns episodis concrets però sempre d’una manera distanciada i passada pel sedàs dels anys i la reflexió personal. Penso, per exemple, en el la digressió sobre l’aproximació de Freud o Benjamin al fenomen universal de la guerra. O sobretot, en una imatge molt aconseguida, en el seu apunt, inquietant i alhora sensual, sobre una vella fotografia, d’inicis de la Guerra Civil, que descobreix a l’Arxiu Comarcal del Pallars Sobirà, titulada descriptivament Tírvia. Simulació d’afusellament. Angeleta, Maria, Balbina, Carmeta, Monteerrat i soldats d’Estat Català. 1936. “La mirada fascinada de les noies als nois armats.” –escriu Marín-Dòmine– “L’excitació de donar la mort, l’embriaguesa de tenir la vida a les mans d’un altre, ¿no és aquesta una definició de l’abandó de l’amor? Jugar a la mort, donar i prendre el cos”.

Geografia i memòria, quin gran tema per a fer bona literatura. I per entendre millor la nostra vida, també.