Felipe González

‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William BlakeNewton (1795).       

Negociació política i repressió

No sé que en diuen els tractadistes ni tampoc em ve gaire de gust entrar a fer disquisicions conceptuals sobre la fina línia que separa, subtil però real, dues realitats que es toquen de manera quasi inextricable: Govern i Estat. No negaré que, com a simple aficionat, alguna vegada he seguit de cua d’ull els debats apassionats del tipus de si Kennedy va ser més o menys ensarronat per la CIA en la fallida invasió de Bahía de Cochinos o, per posar un exemple força més familiar, si Felipe González estava tan al cas com Barrionuevo i Vera o només una mica de les interioritats del GAL. Però, en termes generals, sempre he tingut la sensació que, per rellevants que puguin arribar a ser, aquest gènere de qüestions constitueixen simples peus de plana als grans camps de força que defineixen políticament un període determinat. I consti que això no significa que menystingui veritats tan palmàries com que Edgar Hoover, aquell temible carcamal que va dirigir l’FBI durant una pila d’anys, es va fer un tip de conspirar contra l’administració demòcrata o que l’actual direcció del PSOE està lluny de disposar d’una capil·laritat amb la judicatura i les forces de seguretat tan greixada com la que hi havia a l’època de Pérez Rubalcaba. Una cosa no treu l’altra.

La repressió és una realitat estructural ben present en el conflicte entre Catalunya i l’Estat. I si el govern espanyol té de debò la voluntat de resoldre’l per la via del diàleg haurà de contribuir activament a facilitar una solució que faci possible la seva completa desaparició. Les excuses de mal pagador que s’han fet circular aquests dies en la línia d’exonerar Pedro Sánchez i companyia de la detenció de Carles Puigdemont a Sardenya no són creïbles i, sobretot, no ens duen enlloc. És tan cert que hi ha aparells de l’Estat que actuen a partir d’una agenda pròpia que passa per la desestabilització de l’executiu de coalició PSOE-Podemos com que, alhora, el govern espanyol -en sigui o no l’inductor principal- s’aprofita impúdicament de les fosques maniobres del Deep State per afeblir i condicionar les opcions de l’independentisme com a actor polític dins i fora de la mesa de negociació. Toca, doncs, fer pujar els colors a la cara al suposat policia bo i no perdre el rumb dels objectius perseguits: l’amnistia i l’autodeterminació.

Contra el que es proclama amb massa alegria, i per disruptiu que pugui arribar a resultar puntualment, la fi de la repressió només s’esdevindrà com a culminació del procés de negociació; no pas abans. Del contrari, els nuclis més reaccionaris de l’aparell de l’Estat ho tindrien ben fàcil per fer naufragar unes converses la simple existència de les quals viuen com una ferida intolerable a l’orgull del nacionalisme espanyol. I, de fet, si ens atenem a l’experiència de l’esquerra abertzale i del republicanisme irlandès comprovarem que els tortuosos processos de diàleg amb l’adversari en els quals han estat immersos durant una pila d’anys s’han produït manta vegades -i no pas per casualitat- coexistint amb duríssims períodes d’activisme judicial, policial i sovint també parapolicial.

La negociació política ni nega ni amaga el conflicte. Més aviat al contrari: hi posa llum, fa explícites les posicions de les parts enfrontades i, per poca traça que s’hi posi, ajuda a legitimar les reivindicacions dels qui encara no disposen de l’instrumental de guerra propi d’un Estat però compten, això sí, amb l’aval de la majoria democràtica a la qual representen; la ciutadania catalana que mai no ha renunciat a la voluntat de decidir el seu futur en llibertat.

*Il·lustra aquest post una obra d’Edward Hooper, Nighthawks (1942).

La glorificació del franquisme, al Codi Penal?

El règim del 78 mai no ha metabolitzat ni l’etapa republicana i de la Guerra Civil ni la negra nit del franquisme. I bona part de la responsabilitat de tot plegat recau a les espatlles del PSOE. Durant el període de Felipe González es va ocultar, volgudament i amb plena consciència, la memòria cultural –i encara més la militant- del combat contra la dictadura. En primer lloc per tal de no incomodar els poders fàctics, polítics, judicials i policials, i també econòmics i ideològics. que tutelaven el sistema nascut de la Transició. Eren els anys dels militars i guàrdies civils demòcrates, sovint amb una llarga -i tenebrosa- fulla de serveis a l’Estat, orgull d’una democràcia jove i en aparença hedonista encarnada en la figura d’un monarca esportista i campechano, més atenta a viure al dia amb el destape i la movida madrileña que d’haver-se de preocupar per la feixuga càrrega del seu passat immediat. També, però, en un pla més general, perquè el projecte de la socialdemocràcia espanyola de l’època entroncava amb un corrent de fons conservador, malfiat de l’element popular i partidari d’una modernització tecnocràtica segons els cànons occidentals. Ni somiar, doncs, amb la possibilitat d’afavorir un procés democràtic sense línies vermelles que, al capdavall, hauria posat en risc privilegis adquirits i qui sap si no hauria desencadenat un espiral perillosament desestabilitzador. Els primers governs del PSOE, en conseqüència, amb el rosari de reconversions estructurals de tota mena, l’ingrés a l’OTAN i la plena integració europea, van retirar així, sobretot, a un model de despotisme il·lustrat contemporani. Res a veure amb el que hauria pogut ser un reformisme de conviccions fortes al qual, potser, la gestió del passat no hauria resultat tan pertorbadora. Es va acabar imposant, comptat i debatut, un relat en el qual el període 1936-39 era descrit com una tragèdia entre germans, curull de malvestats per part d’ambdós bàndols, i el franquisme com poca cosa més que un episodi col·lectivament vergonyant del qual calia passar pàgina de la manera més ràpida possible.

Ara, quasi quatre dècades després, i més per càlcul electoral que per una reflexió autènticament de fons, tal com ja es va veure amb l’accidentat trasllat de la mòmia del dictador del Valle de los Caídos, el PSOE de Pedro Sánchez vol jugar la carta de la memòria històrica. Sense tenir en compte que aquest va ser un assumpte amb el qual el Govern de Rodríguez Zapatero ja es va ennuegar, s’ha tret de la màniga la proposta de tipificar l’apologia del franquisme al Codi Penal. Es tracta d’una iniciativa oportunista i poc meditada que, probablement, tal com s’està apuntant des de diversos àmbits, seria fins i tot contraproduent si mai s’arribés a aplicar. D’una banda perquè victimitzaria els nostàlgics del franquisme i, de l’altra, perquè obriria la porta a anar engruixint ad infinitum el catàleg de glorificacions a empaitar per part de l’autoritat. I això darrer, en un marc com l’espanyol, en el qual jutges i fiscals han comès un munt d’abusos aprofitant l’escletxa de l’apología del terrorismo, podria ser un molt mal negoci.

El problema del PSOE és que es nega a assumir que el combat contra el llegat de la dictadura és alguna cosa més que un seguit d’alegres actes folklòrics dissenyats per gurus del màrqueting electoral. Ben al contrari, constitueix, sobretot, una tasca de caire ideològic que cal abordar amb seriositat i en tota la seva dimensió. I això passa per l’impuls de polítiques públiques de memòria i reparació dignes d’aquest nom -necessàriament conflictives, mai asèpticament neutrals– i per desmuntar tot l’engranatge de cultura franquista que encara perdura –tant pel que fa a l’origen del seu funcionariat com als valors que orienten la seva actuació- al si dels principals aparells de l’Estat. Just allò que ningú no s’ha proposat de fer des de 1978 ençà.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Raza (1941), de José Luis Sáenz de Heredia.

Realitat i ficció de la plurinacionalitat

Tothom és lliure de fer ciència-ficció però no és d’aquest món pensar que l’Estat espanyol serà capaç de reconèixer en un futur més o menys proper, i de manera efectiva, la seva plurinacionalitat constitutiva. De la dreta conservadora no cal ni parlar-ne: continua movent-se en els vells esquemes decimonònics de sempre i, malgrat que ocasionalment, com en el període d’Aznar, ha fet el tifa amb allò del patriotisme constitucional, el seu discurs no és altre que el de postular-se com a garant de les essències hispàniques; permanentment amenaçades, sigui des de les perifèries no castellanes com per part del sempitern enemic interior. I del PSOE el més amable que se’n pot dir és que té un doble o triple discurs en funció de les circumstàncies i que, quan ha governat, el seu balanç en relació a l’assumpte ha estat desolador. Aquell PSOE, que en els primers anys de Felipe González incloïa al seu programa el dret a l’autodeterminació i gastava allò del nación de naciones i que amb Zapatero va filtrejar amb l’entelèquia de l’España plural, ha estat, a la pràctica, un agent de normalització i modernització d’un nacionalisme espanyol no gaire més sensible a la diversitat que els sectors de procedència franquista. I de Pedro Sánchez, un personatge amb olfacte però de principis volàtils, capaç de venir a fer mítings a Catalunya arrossegant una bandera espanyola de tamany descomunal, abraçar-se amb Ciutadans amb una coartada pretesament regeneracionista i al cap de pocs mesos, per motius d’estricta supervivència, defensar de cara a la galeria una concepció plurinacional d’Espanya, no hi ha motius gaire fonamentats per a esperar-ne res de millor. Per a uns i altres, en qualsevol cas, el règim autonòmic consagrat a la Constitució de 1978 és un punt d’arribada o, per a expressar-ho més gràficament, sense hipocresies, una camisa de força per a les ànsies de llibertat catalanes.

La nova esquerra és un meló encara per obrir. Si bé es cert que, en relació al dret a decidir de Catalunya, ha mantingut una actitud que l’honora, també ho és que, més enllà de les grans proclames, no té un disseny d’Estat gaire acabat. El seu mateix líder, Pablo Iglesias, ha protagonitzat relliscades prou reveladores en aquest sentit, com quan, a la campanya dels comicis del 27S, va apel·lar al vot d’aquells que no s’avergonyeixen de tenir ”avis andalusos o pares extremenys” (sic); o, en un context també electoral, es va treure de la màniga l’invent d’aquella estranya andròmina del ministerio de la plurinacionalidad que li va encolomar al pobre Xavier Domènech i amb la qual va mirar de fer-nos passar bou per bèstia grossa. Ja es veurà quins viaranys segueix tot plegat. Plantejo dues hipòtesis: o Podemos és manté lleial, assumint el risc d’un cert testimonialisme, a una línia lenta i sostinguda de defensa d’una República de base popular més o menys confederalitzant que superi, en una tasca de dimensions històriques i culturals hercúlies, el marc establert o, en la línia de la tradició comunista més clàssica, acaba aixplugant-se en una autodeterminisme nominal però no real, que li permeti d’assolir acords postelectorals amb el PSOE.

En tot cas, des d’una òptica catalana, el temps de la plurinacionalitat ja ha passat. Probablement, a la sortida de la dictadura hauria estat possible proposar, des d’una voluntat de ruptura amb el franquisme, una alternativa d’aquest tipus. Ara, però, tal com s’han anat conformant les coses en els darrers quaranta anys, es fa molt difícil pensar en una sortida com aquesta. En realitat, és més plausible que l’Estat espanyol s’acabi avenint, forçat per les circumstàncies, a reconèixer l’existència d’una República Catalana que no pas endegui un procés que situï en un primer pla el repte de donar un tractament diferent a la seva diversitat interna. Qui sap si, si es vol un xic paradoxalment, amb la independència de Catalunya, no s’obrirà una finestra d’oportunitat per a provar-ho sota una altres paràmetres i amb actors diferents, segurament no a curt termini però potser sí més endavant. Aquesta, però, ja serà tota una altra història.

*Il·lustra aquest post una obra de Francisco de Goya, Bodegón con costillas y cabeza de cordero (1808).

Julià Babia, en el record

Fa trenta anys de la mort en accident de trànsit de Julià Babia, un clar exponent d’allò que algú ha anomenat generació de 1979. Iniciat en el compromís polític quan encara era un adolescent, tot just acabada la dictadura, va participar en el combat per a la construcció, en una Catalunya feliçment autonomista, d’un espai ideològic i organitzatiu per a l’independentisme d’esquerres: socialista i de Països Catalans. Tot plegat en un marc decididament advers i en un període en el qual els qui qüestionaven l’ordre establert eren tractats, sense gaires manies, com un mer problema policial.

La Catalunya d’inicis de 1987 que va deixar en Julià, amb vint-i-sis anys acabats de fer, té poc a veure amb l’actual: CiU disposava d’una còmoda majoria absoluta al Parlament, el PSOE de Felipe González havia revalidat la seva a Madrid feia escassos mesos i l’hegemonia del pujolisme –amb un PSC compromès amb la modernització d’Espanya, resignat a jugar un paper subordinat al catalanisme conservador semblava gairebé indiscutible. I l’independentisme, tot i que anava avançant posicions com a referent d’alguns dels moviments socials amb més voluntat transformadora de l’època, era lluny de representar una alternativa creïble a aquell estat de coses.

Els que vam conèixer en Julià sabem que era un militant discret, reflexiu, treballador, amb poca tirada a la retòrica i la gestualitat exagerada i gens amant de l’estridència buida de contingut. I que, malgrat que era capaç de defensar amb ardor argumental les seves opinions, mai no es desprenia d’un mordaç sentit de l’humor ni perdia de vista que a la vida hi ha un munt de coses valuoses més enllà de la política. Un xic més jove que ell, puc dir que hi vaig tenir prou tracte com per descobrir que era futboler, li agradava Kavafis, tendia a l’heterodòxia pel que fa a gustos musicals i sabia escoltar com un amic si t’hi confiaves.

No va viure prou per veure els esdeveniments de tota mena que van sacsejar Catalunya i el món entre finals dels vuitanta i inicis dels noranta: des de l’atemptat d’Hipercor –quatre mesos després del seu traspàs- a l’ensulsiada del socialisme soviètic, el carnatge de la Plaça Tian’anmen o l’eclosió d’un relativisme postmodern, glorificador de la subjectivitat individual i extremadament corrosiu respecte a qualsevol causa emancipadora. Ni tampoc, és clar, l’alliberament de Mandela i la fi del règim de l’apartheid, la desaparició definitiva de les dictadures militars del Con Sud, les independències bàltiques i la desintegració de Iugoslàvia o la llarga treva irlandesa que portaria a la pau de Stormont. Ni, per descomptat, els debats posteriors a la ràtzia del 92 al si d’aquell moviment al qual havia pertanyut i la seva progressiva reorientació cap a noves maneres d’entendre el treball polític per a la independència.

A les envistes de la República Catalana constato amb sorpresa que quasi l’he doblat en edat. I em confirmo íntimament, com he fet tants cops, que, en relació a aquells anys, el millor estava per venir. M’agrada fantasejar amb la idea que, tot i que amb els supòsits que ens animaven llavors alguns aspectes del present potser li xocarien, se sentiria feliç de ser amb nosaltres a l’hora de fer el pas decisiu. Jo, en qualsevol cas, des de la fiblada que em va produir la seva mort, sempre l’he portat una mica amb mi: eternament jove, sempre lliure.

*Il·lustra aquest post una imatge del monument en memòria de Julià Babia que la gent de Poble Lliure va erigir dissabte passat a Castelló de Farfanya, amb motiu del 30è aniversari de la seva mort.