Feixistes com nosaltres

Mai no ha estat feina fàcil relacionar l’independentisme català amb l’extrema dreta. Almenys si es parteix d’una mínima honradesa intel·lectual. Des d’un punt de vista històric, a diferència d’alguns dels primigenis corrents anticolonialistes o de certes versions del nacionalisme d’eslovacs i croats, ucraïnesos i lituans o fins i tot de bretons i irlandesos, aquí no va ser ni tant sols versemblant plantejar-se, ni com a hipotètica possibilitat, una aliança tàctica amb cap de les potències feixistes que van arrassar a sang i foc bona part del continent europeu. I si a algú ho va arribar a contemplar segur que va entendre el seu error sota l’impacte dels bombardejos de la Legió Cóndor i l’aviació italiana. Com tampoc no ens ha de passar per alt que pocs anys abans, quan Macià i Carner-Ribalta buscaven suports exteriors durant l’etapa insurreccional d’Estat Català contra la dictadura de Primo de Rivera, corressin a Moscou, no pas a Roma. Per acabar de reblar el clau també es podria remarcar que, durant la primera postguerra, les principals activitats del Front Nacional de Catalunya, l’antecedent més immediat del modern independentisme, van ser les tasques d’espionatge per a l’Intelligence Service i l’organització d’una xarxa d’evasió transfronterera per ajudar els aviadors aliats que ho necessitessin. Fins a tal punt estava interioritzat que la causa de la llibertat nacional de Catalunya anava lligada indissolublement a la derrota del feixisme internacional.

No ens penséssim pas que som immunes a segons quins virus, però. Minoritària i marginal, fa temps que ha anat apareixent una extrema dreta d’expressió catalana, capaç fins i tot d’abraçar l’estelada. Recordo com ja a inicis dels anys vuitanta del segle passat, quan l’independentisme del moment, d’orientació decididament socialista, maldava per sobreviure en un context molt difícil, es va orquestrar una campanya que, al voltant del lema Fora xarnegos!, va empastifar el centre de BCN amb un munt d’adhesius -i alguna pintada- de caràcter xenòfob. Un de les consignes que es van posar en circulació en forma de petita enganxina que se solia col·locar als semàfors, il·lustrada amb una sinistra adaptació de l’estelada que substituïa l’estel per una creu gamada, expressava una declaració de principis inequívoca: Fora negres, moros i espanyols. Les organitzacions independentistes de l’època, ben conscients del que estava en joc, van cuitar a desmarcar-se enèrgicament de l’assumpte i van atribuir tot allò a una grollera operació d’intoxicació articulada amb la intenció de generar confusió i desprestigiar-les davant l’opinió pública. De fet, tot i que no es conegués qui n’era el responsable últim, se sabia prou bé qui s’encarregava de fer la feina bruta: un obscur personatge que s’havia mogut per àmbits més o menys militants, al qual s’atribuïen possibles connexions amb grups parapolicials i que més tard va pul·lular pels cercles del neonazisme barceloní d’aquell període. Amb el temps, discretament, aquell individu es va ressituar com a propietari d’una llibreria dedicada a qüestions de temàtica militar i, més endavant, inclús va mirar de fer-se un lloc als mitjans de comunicació com a suposat expert en qüestions de terrorisme islamista. Avui és un dels principals animadors del grupuscle amb més projecció d’això que alguns anomenen pietosament, com si els fes basarda dir les coses pel seu nom, gal·làxia identitària.

A Catalunya, com a bona part del nostre entorn europeu més immediat, hi ha les condicions adequades per a un hipotètic avenç d’allò que ara en diuen postfeixisme o nova extrema dreta: malfiança en relació a la classe política i al projecte de construcció europea, incertesa econòmica, por a la immigració, individualització i pèrdua progressiva del sentit de pertinença comunitària, canvis en el model de família, crisi de la masculinitat tradicional etc. Paradoxalment, però, tenint en compte que l’Estat espanyol contemporani arrossega al seu si un substrat ideològic heretat de la dictadura franquista i que l’extrema dreta de caràcter espanyolista -i rabiosament anticatalana- és, de llarg, la que compta amb més tradició, penetració social i capacitat de mobilització, es fa difícil pensar que els identitaris catalans tinguin possibilitats reals d’agafar gaire volada a curt termini. En canvi, en una República Catalana amb institucions democràtiques, nou mapa polític i una previsible dilució del pes de la clivella nacional -Catalunya/Espanya- en el comportament electoral, potser podria trobar un clima més favorable per mirar d’arrelar entre nosaltres. A partir d’una radical impugnació de fons dels valors fundacionals d’aquesta mateixa república, probablement. En fi, ja es veurà. De moment no cal patir.

El perill de l’esquifida extrema dreta catalana no és, doncs, el que pugui arribar a fer per si mateixa. De tota manera, però, cal no menystenir els efectes nocius que pot comportar la seva simple existència per al conjunt del sobiranisme. I és que si els mitjans de comunicació alineats amb l’Estat espanyol magnifiquen la seva representativitat o un segment del públic independentista incorpora inadvertidament part de la retòrica militarista i excloent que gasten els nuclis identitaris, pot quedar avortada la possibilitat de sumar nous suports al combat democràtic per erigir la República Catalana. Uns suports que, per expressar-ho a la manera de la gent d’Òmnium Cultural, només es materialitzaran si s’aprofundeix en tot allò de les lluites compartides. I això passa per afegir al projecte republicà una part significativa dels catalans d’identitat espanyola que no es van sentir interpel·lats durant els anys del Procés. I, òbviament, també de la nova ciutadania que s’ha incorporat al país en els darrers anys; sigui quin sigui el seu origen, religió o el color de la seva pell. 

Més enllà dels lamentables tripijocs que s’han conegut aquests darrers dies, protagonitzats pels aprenents de bruixot habituals, cal que el conjunt de forces polítiques i socials que defensen l’avenç cap a la República Catalana mantinguin, amb serenor i renunciant als esgarips, un llindar de tolerància zero amb l’extrema dreta identitària. Ens hi va la credibilitat i el manteniment d’un fil roig de lleialtat amb les múltiples aportacions que han contribuït històricament a la treballosa construcció de l’edifici del modern independentisme català: de Jordi Carbonell, Cucurull i Pedrolo a Eva Serra i Carod-Rovira. No volem feixistes, ni tan sols si són com nosaltres.

Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Il portiere di notte (1974), de Liliana Cavani.  

Nacionalisme o nació republicana?

El fotut del terme nacionalisme és que no és unívoc. És a dir, que es pot emprar per definir realitats distintes i no poques vegades excloents. Aquesta constatació, de fet, és més vella que la sopa d’all. Entre els textos de lectura gairebé obligatòria amb els quals molts dels independentistes de la meva generació vam iniciar les nostres beceroles polítiques recordo els de l’esforçat historiador Fèlix Cucurull -autor de la monumental Panoràmica del nacionalisme català– que, a través de la recuperació de la figura de personatges mig oblidats com Roca i Ferreras o Martí i Julià, ens feia notar que ells ja diferenciaven molt clarament el patriotisme defensiu, humanitari, emancipador i social que reivindicaven d’aquell altre de caràcter bel·licós, dominador i tirànic. En resum, que els sectors més clarividents sorgits del vell republicanisme federal i els primers separatistes del llacet ja s’adonaven de la importància de remarcar l’abisme existent entre els dos models davant el perill que alguna ànima caritativa, d’aquelles que prediquen tothora les virtuts del sano internacionalismo, pogués tenir la temptació de fer-los encaixar conceptualment, encara que fos a cops de sabatot. Seria, per expressar-ho en termes actuals, el que separa el nacionalisme d’Estat d’aquell altre que ha maldat històricament, si de cas, per sostreure’s de la seva opressió. Es fa difícil negar, des d’aquest punt de vista, el component nacional -o si es vol nacionalista- d’un munt de lluites passades o presents d’arreu del món. I això abasta, sense cap propòsit d’exhaustivitat, des dels clàssics moviments d’alliberament de la segona meitat del segle XX -d’Algèria al Vietnam, passant per Cuba, Nicaragua, Angola, Namíbia o Moçambic- fins als processos de redescoberta de les nacions silenciades de l’Europa occidental que es van anar produint a partir de la dècada dels seixanta per mitjà de la superació d’allò que l’occità Robert Lafont va descriure com a alienació provincial. I, seria absurd negar-ho, el catalanisme popular s’ha mogut històricament en unes coordenades poc o molt equiparables.

El cert, però, si m’he de refiar de la meva memòria, és que el modern independentisme català, almenys des de la transició postfranquista ençà, no s’ha sentit massa a gust amb la utilització de l’etiqueta nacionalista. Fora dels Nacionalistes d’Esquerra encapçalats per Jordi Carbonell no recordo cap iniciativa digna de ser remarcada que en fes bandera. I no tant per un rebuig de fons a la significació del terme com, sobretot, per una qüestió d’estratègia política: la necessitat de fixar un terreny propi davant la naixent hegemonia de la dreta catalanista. I és que aquell independentisme que exaltava la defensa de la terra i el combat dels patriotes catalans, denunciava la repressió de les forces d’ocupació, blasmava la consolidació del bilingüisme com una amenaça per al futur de la llengua catalana i cridava a la reunificació dels Països Catalans, no tenia prou múscul per apropiar-se de la denominació. A la Catalunya d’aquells anys el nacionalisme realment existent no era altre que el de Jordi Pujol. I, no ho oblidéssim pas, el seu nacionalisme era, més enllà d’algun ocasional excurs retòric per acontentar la parròquia, pur autonomisme. En realitat, i no pas per casualitat, l’única organització que ha sobreviscut fins avui conservant-lo a les seves sigles ha estat la Joventut Nacionalista de Catalunya, un ritu de pas de compliment altament recomanable per a diverses generacions de joves quadres convergents amb aspiracions de fer carrera a l’administració pública. Més tard, durant els noranta i amb l’arribada del nou segle, aquesta situació es va consolidar definitivament. En bona part, tinguem-ho present, perquè la violència i les neteges ètniques que, amb l’ensulsiada del bloc socialista, van acompanyar la desintegració de l’URSS i Iugoslàvia van deixar molt connotat el qualificatiu de nacionalista en l’àmbit internacional. I aquí ni el més tanoca no dubtava que no ens convenia gens que ens pengessin la llufa que empaitàvem el somni d’una hipotètica Catalunya pura. És el període en què Carod-Rovira, home llegit i amb un olfacte polític excel·lent, va començar a parlar d’allò de les identitats múltiples i la necessitat d’incorporar gent amb sentiments de pertinença distints -i sovint amb més d’una lleialtat alhora- a l’aventura de construir la República Catalana.

La qüestió essencial que s’ha anat descabdellant des d’aleshores al si de l’independentisme català ha estat com, a l’Europa del segle XXI, en un marc institucional liberal democràtic i en un context creixentment globalitzat, es pot dur a terme un procés emancipador de caràcter social i nacional que faci possible el naixement d’un nou subjecte de sobirania. I la resposta aclaparadora, descartada la lògica estratègica de l’alliberament nacional per via ortodoxa -tal com també ha succeït, salvant totes les distàncies, a Euskal Herria o Irlanda-, ha estat que cal articular una amplíssima majoria ciutadana que -amb una molt robusta expressió electoral, forçosament pluripartidista, que en legitimi l’existència- sigui capaç de mobilitzar prou energies col·lectives per trencar la resistència del poder constituït. I, arribats aquí, davant d’aquest repte històric enorme, esdevé gairebé una necessitat anar més enllà de les categories heretades del vell catalanisme cultural dels anys de la dictadura -i de la seva posterior reinterpretació pujoliana- per, actualitzant tot allò que convingui del nostre patrimoni, incorporar al corpus nacional les aportacions i  narratives de les noves fornades d’homes i dones que formen la Catalunya d’avui. Això i no una altra cosa, abandonar les seguretats de la catalanitat refugi per passar a una catalanitat projecte entesa no com a destí final sinó com a punt de partida obert a tothom, és construir  la República Catalana de baix a dalt.

¿Més enllà del seu aspecte més aparent, de curta volada, amb un biaix partidista més que evident i ridículament nominalista, què expressa la darrera polèmica a propòsit del nacionalisme a la qual hem assistit aquests dies? D’una banda, probablement, és una mostra més de la deriva que pot acabar instal·lant-se entre gent de bona fe que, frustrada pel desenllaç de l’Octubre català, sense un lideratge de referència clar i hiperconnectada als miratges de les xarxes socials, ofega les penes reclamant gestos testosterònics, denigrant la política i, sobretot, donant credibilitat a qualsevol pseudodebat que porti a  la conclusió que tot aniria millor si s’emprengués una cacera de bruixes contra un suposat enemic interior; una odiosa cinquena columna que acaba sent sempre, indefectiblement i sovint a partir dels pretextos mes gratuïts, l’ase de tots els cops. De l’altra, però, i això és força més rellevant, revela l’existència, en l’entorn intel·lectual dels hereus de l’antiga dreta catalanista, de sectors que mantenen una actitud defensiva i conservadora en relació a les propostes de construcció de la nació en clau republicana. Han interioritzat que la República Catalana només té sentit si el poder -polític, cultural i simbòlic- el continuen mantenint els de sempre i veuen més com un problema que com una oportunitat que s’ampliï la base popular dels qui tenen dret a participar en la definició de la Catalunya independent del demà. I, encara que sembli un joc de paraules, aquest nacionalisme, potser integrador però que al capdavall remet a una concepció idealista de la identitat catalana, tancada i barrada des de fa anys i panys, tant se val si des d’Otger Cataló, la Renaixença o amb Prat de la Riba i el Noucentisme, entorpeix la nació del futur.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Tornant del tros (1896).