La tortura amb ulls de dona

El recurs sistemàtic a la tortura per part de la Policia i la Guàrdia Civil a l’empara de la Llei Antiterrorista ha estat, des de la transició i fins fa quatre dies, una qüestió gairebé tabú. Amb la complicitat de la classe política del règim del 78, l’alta judicatura i els principals mitjans de comunicació, la seva existència només ha sortit a la llum en casos molt puntuals, de desenllaç fatal, com els de Joseba Arregi, Mikel Zabalza o Gurutze Iantzi. I, quan ho ha fet, s’ha tapat amb tota celeritat, sense cap conseqüència remarcable per als seus perpetradors. De fet, per desagradable que sigui haver-ho d’admetre, l’opinió pública espanyola -i en bona part també la catalana- ha viscut còmodament instal·lada en una mena d’ignorància volguda sobre l’assumpte durant una pila d’anys. Per no parlar, en el fons, de l’existència d’un cert llindar de tolerància social en relació a la seva pràctica.

La progressiva -però encara no completada- normalització de la vida política basca i, pel que fa a nosaltres, l’adveniment del Procés i sobretot el desenllaç de l’Octubre català, han anat modificant la percepció social sobre el tema; ni que només sigui una mica. Poc o molt, com a col·lectivitat, hem après a relativitzar discursos i versions oficials i a tenir una consciència més clara que a casa nostra els cossos de seguretat de l’Estat gaudeixen d’un grau d’impunitat força més ampli que els que hi pugui haver en qualsevol democràcia europea amb un mínim de tradició. 

I, amb tot, la tortura és un fenomen amb tantes arestes, tan polièdric, que permet assajar noves vies d’aproximació que, fins i tot pel que fa als cercles més compromesos, il·luminen racons que mig havien restat en penombra. Es va fer evident fa pocs dies amb motiu de l’emissió al Sense ficció de TV3 de Bi arnas, l’aplaudit documental de Jon Mikel Fernandez Elorz que es va presentar a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Es tracta d’una proposta que posa el focus en la vivència de la tortura per part de dues militants de l’esquerra independentista basca i, en paral·lel, en la mare d’una d’elles que, amb la filla empresonada, malda per explicar-se els mecanismes d’autoprotecció mútua que dificulten, fins i tot en l’àmbit de la intimitat familiar, trencar el silenci en relació a una experiència traumàtica i pertorbadora per a ambdues.

Bi arnas constitueix una aposta per acostar-se a la tortura a partir d’una clau exclusivament femenina. I no pas per caprici, òbviament: el gènere -prou que queda clar al llarg de la producció- no és una variable menor en aquest sinistre temps en suspensió que és el període d’incomunicació sota la legislació antiterrorista; ni des de la perspectiva dels botxins, ni des de la de les persones que resten sotmeses al seu poder. No és una variable menor però, paradoxalment, almenys com a punt de partida específic, sovint ha tendit a quedar pudorosament negligida. Encara recordo amb un xic de recança com Teresa Mas, una de les poques dones detingudes a l’Operació Garzón de 1992, confessava tres decennis després dels fets com va costar-li un munt d’anys arribar a concebre’s a si mateixa com a una militant política que havia patit la tortura; més enllà del paper que li va tocar representar públicament com a companya de pres tot just després d’aquella històrica ràtzia contra l’independentisme català.

La pregunta seria si, fins a cert punt, aquests renovats  testimoniatges que ens acosta Bi arnas no haurien estat possibles sense els avenços dels punyents -i més ambiciosos- plantejaments feministes dels darrers anys. Seria la constatació que, d’alguna manera, l’establiment d’un marc conceptual lila que no deixa per verd cap aspecte de la realitat social facilita el sorgiment de noves narratives sobre fenòmens antics que, com la tortura, encara queden lluny d’estar esgotats. Si voleu aprofundir en el tema, us recomano molt la lectura de La herida abierta: las torturas contra las mujeres en el contexto vasco, un treball de recerca de l’antropòloga Olatz Doñabeitia del qual hi ha també una presentació en format de conferència.  

Noves mirades, noves paraules.   

Identitats en blanc i negre

Sospito que això de la identitat sempre ha estat un tema més envitricollat que no sembla. I, en qualsevol cas, fos com fos en períodes pretèrits, està clar que a l’era contemporània, al si d’unes societats cada cop més globalitzades, és i serà una qüestió de la màxima rellevància pública. A Catalunya mateix, sense anar més lluny, els partidaris de la República Catalana ja fa temps que sabem que per tirar endavant necessitem comptar amb la complicitat de gent amb sentiments de pertinença diversos que té, lògicament, lleialtats i afectes d’índole molt diferent. O, per posar un altre cas que ens és prou familiar, és evident que un dels múltiples problemes que arrossega el projecte de construcció europea és precisament la seva endèmica incapacitat per generar una mínima identificació subjectiva que vagi més enllà de la seva estricta arquitectura institucional. I això tant entre la vella ciutadania dels diferents Estats que en formen part com pel que fa a la nova que s’hi ha anat incorporant procedent una mica d’arreu.

Explico això per tal d’il·lustrar que, tot i saber en quin món visc, el documental The Rachel divide m’ha xocat un pèl. Es tracta de la insòlita història de Rachel Dolezal, una professora d’Estudis Africans molt vinculada a la lluita pels drets civils i socials de la comunitat de color a una petita localitat de l’Estat de Washington, que viu escindida per un conflicte d’identitat difícilment resoluble: el que enfronta l’evidència -curosament dissimulada durant força temps- que és una persona de pell blanca amb la seva explícita voluntat d’autoafirmar-se com a dona negra. No m’interessa tant endinsar-me en les circumstàncies particulars del cas, amb un trauma d’infantesa ocult que es troba a l’origen de tot plegat, com apuntar a les implicacions més generals de l’assumpte. Perquè, comptat i debatut, estem davant un exemple paradigmàtic sobre els límits -si és que n’hi ha d’haver- de la identitat electiva en el marc d’una democràcia d’arrel liberal; és a dir, en darrer terme, en relació a si es pot constrènyer el dret a construir la pròpia personalitat a partir de les tries que cadascú pugui fer en un marc respectuós amb la llibertat individual.

El problema es podria llegir, si es vol, a la llum de la més moderna teoria feminista, un corrent desenvolupat en bona part, precisament, a partir de reflexions nascudes als campus universitaris nord-americans. I és que si cal diferenciar sexe i gènere, el primer com a factor estrictament biològic i el segon com a constructe social -obert, per tant, necessàriament, al conflicte, el canvi i la perpètua controvèrsia-, sembla lògic que amb la raça caldria fer un treball de deconstrucció en una direcció similar. Més encara, fins i tot, perquè si el sexe, almenys, té un origen natural, el concepte de raça no compta amb cap base científica i ha estat, des de la seva codificació decimonònica, un simple mecanisme per classificar, discriminar i segregar comunitats humanes. En altres paraules: la raça, en ella mateixa, ha estat funcionalment un instrument d’opressió. Passa, però, que, com a eina de defensa davant les pràctiques racistes, hi ha col·lectius humans que han assumit com a propis, revertint-los en un sentit positiu, els estigmes que els seus dominadors els encolomen. I és a partir de l’adquisició d’aquest orgull de grup, un element d’autoafirmació històricament progressiu i saludable, que poden sorgir dificultats a l’hora d’acceptar incorporacions que no s’ajustin al cànon establert. És el que li succeeix a Rachel Dolezal, la qual, a més de patir l’escarni dels mitjans de comunicació d’òrbita conservadora –“on s’és vist, una blanca que es vol fer passar per negra”-, topa amb un rebuig aclaparador al si de la comunitat a la qual se sent vinculada, que la titlla d’impostora. El motiu? Molt senzill: no haver viscut el mateix, des del seu naixement, que qualsevol persona de pell fosca. Seria, tornant al feminisme, una situació que recorda el que els passa de vegades a les persones trans quan exigeixen ser tractades -i respectades- com a dones de ple dret.

En fi, admeto que The Rachel divide presenta probablement un cas límit. Però, precisament per això, en la mesura que violenta el sentit comú establert, planteja un repte intel·lectualment interessant que qualsevol societat democràtica faria bé d’abordar, sense excessius apriorismes, defugint les aproximacions en blanc i negre. Si la nova normalitat del futur ha de significar alguna cosa, aquest tipus de discussions, lligades estretament a la natura i la cultura -és a dir, a la vida– han de trobar un lloc entre nosaltres.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de The Rachel divide.

Cara i creu de l’assetjament

La sexualitat és un àmbit de l’experiència humana que s’ha anat alliberant mica en mica de les cadenes imposades històricament per la religió, el costum i la moral tradicional. Es diria, fins i tot, que vivim en una societat en la qual es respecta cada vegada més l’opció sexual de cadascú i en què predomina la llibertat. I, amb tot, sabem prou bé que hi ha un munt d’espais en els quals encara és molt present l’abús i el silenci. És el que ocorre amb l’assetjament sexual, perpetrat habitualment fent un ús pervers d’una situació de poder en l’àmbit laboral o acadèmic. Me too, aquest moviment de dones nord-americanes que ha arrossegat el tema de l’assetjament al primer pla de l’actualitat informativa, sols ha posat en evidència, probablement, la punta de l’iceberg d’un fenomen força més present del que s’ha tendit a creure.

Parlo de tot plegat perquè he seguit amb interès la polèmica que s’ha generat aquests darrers dies entre les promotores de Me too –amb les seves homologues de Balance ton porc, a l’Estat francès- i les del manifest Des femmes libèrent une autre parole, publicat a Le Monde i entre les quals destaca la presència icònica de l’actriu Catherine Denevue. Si ho he entès bé, el nucli de la discussió no rau en la valoració de la natura de l’assetjament, que ambdós bàndols blasmen, sinó sobre on se situa la frontera entre l’abús i, per dir-ho de la manera més asèptica que se m’acut, les formes de seducció particularment insistents. Segons el parer de Denevue i companyia, la campanya de Me too no només va contra els assetjadors sinó que dispara a l’engròs contra la condició masculina i, a la pràctica, afavoreix l’adveniment d’un suposat puritanisme de caire feminista.

Tot i que sobre el paper la frontera entre una relació acceptada i una altra d’imposada a través de l’amenaça o el xantatge hauria de ser prou clarament delimitable, no és fàcil endinsar-se en un debat com aquest, en el qual hi pot haver zones d’ombra i algun equívoc cultural. Malgrat tot, però, coincideixo bastant amb algunes de les observacions que he llegit sobre l’assumpte: Me too i Des femmes pertanyen a universos diferents. Si les primeres són dones joves, filles dels EUA d’avui i vinculades a la indústria audiovisual i a l’entramat de Hollywood, les segones, parisenques i en general benestants, veuen essencialment de les fonts del maig del 68, el gran assalt de masses a les velles cotilles del món d’abans. Si les darreres poden viure feliçment l’aparent liberalitat de costums actual com un alliberament en relació al passat, les segons en pateixen els efectes no previstos però cruament reals.

El que sembla clar és que un paradigma antropològic com l’actual, en què cada cop som més esclaus de la mercantilització dels cossos, les ments i els desitjos, no supera sinó que fins i tot tendeix a reproduir vells esquemes de dominació i abús. Així, en l’afer que ens ocupa, l’altra cara de la realitat hipersexualitzada i en aparença hedonista, com la que ens mostra diàriament la publicitat, serien casos com els que s’han posat damunt la taula aquests dies. I consti que estem parlant de dones que han comptat amb importants altaveus mediàtics a l’hora d’impulsar les seves acusacions. No vull ni pensar que deu succeir en aquelles altres situacions, previsiblement la immensa majoria, en les quals les circumstàncies socials de les víctimes no donen accés a una posició de cert privilegi mediàtic.

Potser sí que vivim en societats líquides, però hi ha violències que perduren i continuen sent tan sòlides, denses i robustes com d’habitud.

*Il·lustra aquest post una foto de Helmwt Newton protagonitzada per la model brasilera Betty Prado publicada al calendari Pirelli de 1986.

De ‘donanatges’ i altres herbes

Diu que l’ajuntament de BCN va promoure fa uns mesos un donanatge (sic) a les víctimes de la violència masclista. L’assumpte, si es vol anecdòtic, ha donat lloc, ara, a articles demolidors i xanxes diverses, a defenses crítiques o aferrissades i, en el meu cas, a una cordial discussió 2.0 amb Carme Porta, vella amiga i companya de fatigues independentistes des de que anàvem amb calça curta. La Carme, un referent en el món del feminisme català, considera que, com tota creació humana, la llengua està construïda amb un biaix de gènere que és legítim –i fins i tot necessari- combatre per terra, mai i aire. Jo, per la meva banda, sóc més aviat escèptic pel que fa a què la llengua –o, per a ser més precisos, la seva estructura interna- contingui en si mateixa, constitutivament, un reflex patriarcal. Sempre tinc present, en aquest sentit, el que em va comentar una coneguda meva, filòloga, en relació al turc; un idioma sense cap marca de gènere que, si no vaig errat, no ha generat una societat i unes institucions que excel·leixin pel que toca a la no subordinació de les dones. Segons el meu parer, doncs, pretendre desmuntar una llengua a cop de voluntarisme ideològic o amb el concurs d’administracions amigues és un exercici estòlid i poc fructífer des d’una perspectiva emancipatòria.

Més enllà d’això, fins i tot per damunt del meu debat amb la Carme, tinc reserves d’ordre més directament polític sobre l’ús del llenguatge de gènere. Per un costat perquè neix d’una certa il·lusió que canviant el llenguatge és possible modificar la realitat, una ocurrència sens dubte benintencionada però idealista en el pitjor sentit de la paraula. I, per l’altre, perquè, a l’hora de la veritat, la seva utilització tendeix a esdevenir, a la pràctica, un mecanisme per fixar i reforçar determinades identitats grupals. La meva experiència amb l’assumpte, diguem que en qualitat d’observador no participant, m’indica que, amb graus d’intensitat variables segons el nivell de radicalisme i la voluntat d’exhibicionisme de cadascú, aquest fenomen es manifesta, sobretot, tot i que no pas exclusivament, al si dels sectors més conscienciats de diversos moviments ciutadans i col·lectius professionals. Tot amb tot, per més que mirem de manera pietosa de fer-nos trampes al solitari, com sembla que fa l’Ajuntament de BCN, cal constatar que tot plegat resulta perfectament estèril a l’hora de modificar les relacions de poder entre les persones.

No visc al planeta Mart i, en conseqüència, no m’oposo a la potenciació de les denominacions genèriques en aquells marcs específics en els quals es pugui considerar necessari ni tampoc, puntualment, a desdoblar el gènere discursivament, com a recurs emfàtic i retòric, de reconeixement. Però penso, això sí, que cal centrar el gruix de les nostres energies a millorar el paper social, polític i econòmic de les dones més que no pas a desconstruir el llenguatge. I també que, sempre que toqui, amb respecte però sense arronsar-se, cal denunciar els equívocs i les febleses de determinades modes ideològiques. I és que, al capdavall, si som homes i dones d’esquerres és perquè sabem que, quan les coses van de debò, l’estètica mai no pot passar per davant de la política.

*Il·lustra aquest post una obra de Helmut Newton per a la col·lecció de moda d’Yves Saint-Laurent de 1975.

De dones, fotos, masclisme i crítica política

El respecte a la dignitat de les dones no és pas una assignatura que la nostra societat, consumista i autosatisfeta, hagi deixat enrere. En molts àmbits de la vida, des de la sempre omnipresent publicitat a l’esport, l’acadèmia o el món del treball i l’empresa, assistim tot sovint a incidents de tota mena que ens ho recorden. És massa habitual que se les jutgi, se les denigri i se les classifiqui pel fet de ser massa joves o massa grans, primes o grasses o maques o lletges, tot deixant en segon terme allò que són i allò que representen; una pràctica, sigui dit de passada, gairebé impensable en el cas dels homes.

És perfectament legítim, doncs, per no dir que és necessari des del punt de vista de la moral col·lectiva, revelar-se contra aquest estat de coses. Ara bé, seria un error imperdonable confondre el menyspreu a les dones amb el menyspreu a un únic tipus de dona; així com també, en l’àmbit directament polític, els atacs contra el conjunt de les dones compromeses políticament amb els atacs soferts per les dones d’una determinada opció política. La sinècdoque, en aquest cas, és un mal negoci. La foto més revolucionària ̵i eficaç– per denunciar la violència simbòlica masclista que campa per la Xarxa i fora d’ella seria, per entendre’ns, aquella que aplegués des de les dones cupaires fins a Inés Arrimadas.

I, no cal ni dir-ho, tampoc no s’hi val a utilitzar les barrabassades masclistes, per estructurals que siguin, per mirar de deslegitimar, ni que sigui col·lateralment, el paper de la crítica ciutadana a una opció política. Una crítica que, per aspra i desagradable que pugui resultar de vegades, forma part d’allò que tot responsable polític te l’obligació d’haver de suportar al si d’un sistema polític democràtic.

*Il·lustra aquest post una fotografia de Mario Testino a la model Liu Wen (2013).