Qatar som nosaltres

Vaig tenir la prudència de no sumar-me als vots de silenci amb el que alguns van saludar l’inici del Mundial de Qatar com a humil estratègia de protesta simbòlica. I vaig fer santament perquè, si ho hagués fet, m’hauria rosegat els punys en no poder comentar a Twitter episodis com la prematura eliminació de la roja, el sorprenent bon paper de Marroc o la fúria de Leo Messi per consagrar-se amb l’Argentina com a millor jugador de la història. I això que, com a aficionat, em miro molt de lluny tot això de les seleccions nacionals. Però és que el poder del futbol com a gran espectacle de masses de l’era del turbocapitalisme global és tan irresistible que deixa en segon terme -encara que només sigui per un instant- les consideracions de qualsevol altra índole, per legítimes que puguin ser. És una història vella i sabuda que arrosseguem ben bé des dels mateixos inicis de la modernitat, quan vam descobrir l’íntima relació existent entre l’esport espectacle i el ciment de les identitats col·lectives.   

És precisament per això que, al capdavall, a les envistes del final del campionat i amb el tèrbol afer del Qatargate al cor de les institucions europees a les portades de tots els diaris, la FIFA potser no pagarà un cost reputacional tan elevat com es podia pensar fins fa poques setmanes. Les afectades declaracions de Gianni Infantino just a l’inici del campionat constitueixen, de tota manera, una manifestació prou reveladora que l’entitat ha suat tinta a causa dels tripijocs inconfessables que van propiciar la tria de Qatar. En els replecs de les demagògiques paraules del seu president, malgrat tot, s’amaga potser un pòsit de veritat. No pas, evidentment, pel fet que calgui donar cap mena de credibilitat a la seva sobtada manifestació d’empatia envers les llibertats democràtiques, l’homosexualitat i els treballadors immigrants. Però sí que la va encertar de ple, probablement de manera no prou conscient, quan va fer referència a la hipocresia occidental. I és que, amb el Mundial de Rússia del 2018 encara fresc a la memòria, es fa difícil mantenir que això d’ara ha representat un salt qualitatiu cap a la immoralitat política realment significatiu per la seva excepcionalitat. Deixem per un altre dia el cínic despropòsit pietosament oblidat de 1978, quan el torneig es va celebrar sota els auspicis d’una de les dictadures més sinistres de la segona meitat del segle XX. Llavors, exactament com ara, els interessos crematístics i la geopolítica del moment van passar per davant de tot.

La denúncia al règim de Qatar per la utilització d’un esdeveniment esportiu com és el Mundial per rentar-se la cara en el pla internacional està plenament justificada. Passa però que aquesta denúncia es queda molt en la superfície de les coses si no pren en consideració, també, que el regne de la família Al Thani és un ferm aliat de les grans potències occidentals o que, per exemple, la famosa kafala pròpia de les monarquies del Pèrsic està més vinculada que no sembla, com a sistema d’explotació laboral, a l’economia i les polítiques migratòries globals. Tampoc no és cap casualitat, per paradoxal que pugui semblar, que les crítiques a la submissió patriarcal de les dones qatarianes -o de les iranianes, per posar un cas més o menys equiparable- siguin perfectament compatibles amb el silenci davant l’estigmatització de les dones de diversa edat i condició social que -per convicció religiosa o per altres motius- es posen el mocador al cap per voluntat pròpia a diversos estats de la Unió Europea. Per no parlar de la fingida indiferència -quan no de la satisfacció dissimulada a dures penes- amb la qual alguns han acollit, a casa nostra, l’arbitrària expulsió per part de les autoritats espanyoles d’Amarouch Azbir i Mohamed Said Badaoui. Aquesta estesa doble moral, amb el risc d’acabar fent la gara-gara als llocs comuns amb els quals la islamofòbia més grollera ho va enverinant tot, es detecta fins i tot en àmbits d’opinió independentista, tant a dreta com de vegades inclús a esquerra de l’espectre ideològic. Tot un símptoma d’un dels perills que amenacen l’extensió del moviment. 

Denunciem amb energia el règim qatarià, doncs. És una obligació democràtica, d’elemental decència ciutadana. Sense passar per alt, però, allò de Qatar que viu en nosaltres. O, si ho voleu dir d’una manera menys complaent, el rastre de nosaltres mateixos que es pot resseguir a Qatar.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional del Mundial d’Argentina de 1978.

Florentino, la Lliga espanyola i els catalans

Manuel Vázquez Montalbán -un escriptor en llengua castellana que a diferència de Javier Cercas mai no va mantenir una relació torturada amb el país- va definir el Barça com “l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya”. I a Espanya com la suma de la lliga de futbol i la Guàrdia Civil. Ho he recordat aquests dies amb un somriure als llavis amb motiu d’aquesta iniciativa de la Super League que, presentada inicialment a so de bombo i platerets per Florentino Pérez amb l’aval de sis equips de la lliga anglesa, tres de la italiana i dos de l’espanyola -a més del mateix Real Madrid-, sembla que s’ha desfet com un bolado davant les amenaces de la UEFA i la FIFA i la pressió d’uns quants governs. Almenys en aparença perquè, coneixent els interessos que es mouen en tot aquest món, està per veure si al capdavall la idea no s’acabarà reprenent d’una manera o una altra. 

El curiós del cas és que els independentistes hem hagut d’agafar-nos tot sovint, fins i tot els menys avesats a parlar de qüestions esportives, a l’argument comodí de la Lliga europea per sostreure’ns de l’acusació maliciosa que, a efectes futbolístics, la República Catalana comportaria un empetitiment irremeiable del nostre horitzó competitiu. El Barça -afirmàvem amb aplom en vigílies del Referèndum de l’1 d’Octubre- és un gran equip i, passés el que passés mentre encara no existís aquesta hipotètica lliga continental, segur que algú o altre li faria lloc provisionalment en algun campionat nacional d’anomenada. De fet, per agafat pels pèls que pugui semblar, aquest raonament casa com anell al dit amb la perspectiva que l’Estat nació és una estructura rígida i obsoleta i que el futur més desitjable per a la ciutadania -i més eficient des d’una òptica econòmica, democràtica i de drets socials i individuals- hauria de raure en un àmbit europeu de sobiranies compartides.

Passa però, tal com demostra l’avortada jugada d’aquests dies, que les coses no són pas tan senzilles. Fa anys i panys que el futbol -devorat per les servituds del turbocapitalisme a escala planetària i amb una dependència financera dels drets de televisió pròpia d’un ionqui– està patint una mutació que encara està en curs. Una fugida endavant de base especulativa que comporta una creixent desterritorializació dels clubs i una clara devaluació de la seva identitat originària -sigui de caràcter nacional, de ciutat o ambdues coses alhora-. Fa la desagradable sensació que un jugador ja retirat com David Beckham -guapo, telegènic, parella d’una spice girl- encarna una síntesi, potser un xic avançada al seu temps però tampoc no tant si observem una figura tan actual com la de Neymar, del model cap el qual es tendeix: un futbolista amb seguidors exclusius i política de màrqueting individualitzada, gairebé al marge de la samarreta que pugui defensar conjunturalment i, de vegades, fins i tot de la qualitat real del seu joc. La Super League, en un context com el descrit, tiraria més cap aquí que no pas cap a una proposta més oberta i democràtica com la que potser es podria arribar a concebre en un escenari no tan viciat i interferit per la lògica dels grans interessos econòmics que s’han apropiat de la governança del futbol a escala mundial i que ara, mig amb l’aigua al coll, temen que els efectes de la pandèmia perjudiquin el seu marge de benefici.

No sé què pensaria el sempre sorneguer Vázquez Montalbán sobre el moment actual. Però no m’estranyaria que es rendís a l’evidència que, mentre continuï tenint ben a mà a la Guàrdia Civil, l’Estat espanyol pot arribar a devaluar tranquil·lament del seu campionat de lliga; sobretot si un cavaller solvent i de tota la confiança com Florentino Pérez, amb necessitats peremptòries després de la crisi del covid-19, ho demana amb prou educació. I, en fi, tampoc no tinc prou imaginació per fantasiejar sobre com se sentiria en relació al Barça i la Catalunya d’avui. Segur que continuaria defensant els símbols, això sí, gaudiria de les victòries sobre la gespa i en voldria de materials i palpables en l’esfera col·lectiva. Una mica com nosaltres, si fa no fa.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’un València-Barça de la temporada 1932-33.