Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).

De Macià i Companys a Junqueras i Rovira

Els partits polítics són eines d’acció col·lectiva, no pas una finalitat en si mateixa. Val la pena tenir-ho present per no perdre perspectiva i evitar ridículs sectarismes. I, amb tot, sense desmentir aquesta premissa, és evident que l’experiència militant i les vivències compartides al voltant d’unes sigles estableixen lligams estretíssims que sovint van més enllà d’allò estrictament instrumental. Sempre m’ha commogut, per parlar d’un fenomen proper que he tingut ocasió de presenciar un munt de vegades, la sincera emoció amb la qual fills i nets d’antics combatents republicans s’acosten als símbols de les forces polítiques o sindicals a les quals van pertànyer els seus parents. 

El 90è aniversari de la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya dona un bon motiu per reflexionar sobre tot plegat. En bona part perquè, de fet, és un petit miracle que el partit de Macià i Companys hagi arribat a aquesta edat amb un estat de salut tan bo. Ningú no ho hauria pronosticat durant els anys de la transició postfranquista. Ni la gent de les organitzacions independentistes de l’època, que el contemplaven, a molta distància cultural i generacional, amb un respecte circumspecte però com una pura romanalla del passat; ni, per descomptat, el pujolisme, que va mirar de convertir-lo en un mer apèndix del seu projecte autonomista sense prendre-se’l mai gaire seriosament. És cert que a partir de la Crida Nacional de 1987 en endavant , amb la incorporació de sectors procedents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra, les coses van començar a canviar. Però fins i tot llavors, i encara durant uns quants anys, va ser observat amb suspicàcia per nuclis prou significatius de l’independentisme organitzat. I amb un punt de justícia, diguem-ho tot: el personalisme un xic atrabiliari d’alguns dels seus líders principals fregava en ocasions els límits del grotesc i l’ambigüitat a l’hora d’ubicar-se amb decisió en l’eix dreta-esquerra era força desesperant. Els més exigents podien arribar a sospitar que només s’aspirava a animar una mena de front patriòtic de contorns difusos i que, al capdavall, no es comptava amb un plantejament de fons capaç de posar en qüestió ni la pax pujoliana ni l’ordre sociovergent. Jo mateix, que amb tota la il·lusió del món em vaig sumar al partit amb una colla de companys provinents del Moviment de Defensa de la Terra a les darreries d’aquell període, vaig viure amb íntim desassossec el fet d’haver de votar, a les eleccions espanyoles de març de 1996, una candidatura encapçalada per una coneguda periodista -avui omnipresent a les tertúlies de TV3-  el nom de la qual ha poblat els meus malsons des d’aleshores.

La lenta conquesta de la centralitat per part de l’Esquerra Republicana dels darrers vint-i-cins anys no ha estat, en conseqüència, un camí ni fàcil ni planer. Ni tampoc no ha estat un procés exempt de tempteigs, contradiccions, errades col·lectives i amargs aprenentatges en clau interna i electoral. Però, amb tot, els èxits de l’empresa són indiscutibles. Res del que ha succeït a Catalunya al llarg d’aquesta etapa tan dinàmica no hauria estat possible sense la seva decisiva emprempta: des de l’aventura de l’Estatut, que va fer saltar definitivament pels aires el consens autonomista, a l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre. I tot plegat adquirint progressivament una imatge de sòlida credibilitat de govern -als ajuntaments i a la Generalitat-, un àmbit que sempre havia estat patrimoni exclusiu de les forces d’ordre.

La grandesa del partit de Junqueras i Rovira és la seva tossuda voluntat d’assemblar-se al màxim al país que aspira legítimament a liderar. En això retira a la millor tradició dels pares fundadors de l’època de la Generalitat republicana, quan l’Esquerra va esdevenir l’expressió més genuïna del proteic catalanisme popular d’aquells temps. Avui, amb l’aval d’una honestedat en la gestió prou contrastada i fent bandera d’uns valors republicans que són universals, situa el feminisme, l’ecologisme i la justícia social al frontispici de la seva proposta política. I tot plegat en l’horitzó d’una ambiciosa construcció de la nació oberta, moderna, democràtica i en clau republicana.

El tret més singular de la identitat d’Esquerra Republicana rau en la curiosa paradoxa que és, alhora, passat, present i futur: passat en el mateix sentit d’altres grans sigles històriques ja desaparegudes -cas del FNC, el PSUC o el mateix PSAN-, el patrimoni de les quals ha acabat formant part, poc o molt, d’una memòria compartida per capes molt àmplies de la societat catalana; present pel fet que, després de les eleccions del 14F i a les envistes de la formació del nou Govern, ocupa un lloc preeminent en l’actual mapa polític català; i futur perquè, en la mesura que és la força principal del republicanisme independentista, està cridada a jugar un paper de primer ordre en la resolució del conflicte amb l’Estat espanyol i l’avenç cap a un escenari sense repressió en el qual sigui possible exercir en llibertat el dret d’autodeterminació. Caldrà continuar-ne parlant d’aquí deu anys, quan en commemorem el centenari.

Feixistes com nosaltres

Mai no ha estat feina fàcil relacionar l’independentisme català amb l’extrema dreta. Almenys si es parteix d’una mínima honradesa intel·lectual. Des d’un punt de vista històric, a diferència d’alguns dels primigenis corrents anticolonialistes o de certes versions del nacionalisme d’eslovacs i croats, ucraïnesos i lituans o fins i tot de bretons i irlandesos, aquí no va ser ni tant sols versemblant plantejar-se, ni com a hipotètica possibilitat, una aliança tàctica amb cap de les potències feixistes que van arrassar a sang i foc bona part del continent europeu. I si a algú ho va arribar a contemplar segur que va entendre el seu error sota l’impacte dels bombardejos de la Legió Cóndor i l’aviació italiana. Com tampoc no ens ha de passar per alt que pocs anys abans, quan Macià i Carner-Ribalta buscaven suports exteriors durant l’etapa insurreccional d’Estat Català contra la dictadura de Primo de Rivera, corressin a Moscou, no pas a Roma. Per acabar de reblar el clau també es podria remarcar que, durant la primera postguerra, les principals activitats del Front Nacional de Catalunya, l’antecedent més immediat del modern independentisme, van ser les tasques d’espionatge per a l’Intelligence Service i l’organització d’una xarxa d’evasió transfronterera per ajudar els aviadors aliats que ho necessitessin. Fins a tal punt estava interioritzat que la causa de la llibertat nacional de Catalunya anava lligada indissolublement a la derrota del feixisme internacional.

No ens penséssim pas que som immunes a segons quins virus, però. Minoritària i marginal, fa temps que ha anat apareixent una extrema dreta d’expressió catalana, capaç fins i tot d’abraçar l’estelada. Recordo com ja a inicis dels anys vuitanta del segle passat, quan l’independentisme del moment, d’orientació decididament socialista, maldava per sobreviure en un context molt difícil, es va orquestrar una campanya que, al voltant del lema Fora xarnegos!, va empastifar el centre de BCN amb un munt d’adhesius -i alguna pintada- de caràcter xenòfob. Un de les consignes que es van posar en circulació en forma de petita enganxina que se solia col·locar als semàfors, il·lustrada amb una sinistra adaptació de l’estelada que substituïa l’estel per una creu gamada, expressava una declaració de principis inequívoca: Fora negres, moros i espanyols. Les organitzacions independentistes de l’època, ben conscients del que estava en joc, van cuitar a desmarcar-se enèrgicament de l’assumpte i van atribuir tot allò a una grollera operació d’intoxicació articulada amb la intenció de generar confusió i desprestigiar-les davant l’opinió pública. De fet, tot i que no es conegués qui n’era el responsable últim, se sabia prou bé qui s’encarregava de fer la feina bruta: un obscur personatge que s’havia mogut per àmbits més o menys militants, al qual s’atribuïen possibles connexions amb grups parapolicials i que més tard va pul·lular pels cercles del neonazisme barceloní d’aquell període. Amb el temps, discretament, aquell individu es va ressituar com a propietari d’una llibreria dedicada a qüestions de temàtica militar i, més endavant, inclús va mirar de fer-se un lloc als mitjans de comunicació com a suposat expert en qüestions de terrorisme islamista. Avui és un dels principals animadors del grupuscle amb més projecció d’això que alguns anomenen pietosament, com si els fes basarda dir les coses pel seu nom, gal·làxia identitària.

A Catalunya, com a bona part del nostre entorn europeu més immediat, hi ha les condicions adequades per a un hipotètic avenç d’allò que ara en diuen postfeixisme o nova extrema dreta: malfiança en relació a la classe política i al projecte de construcció europea, incertesa econòmica, por a la immigració, individualització i pèrdua progressiva del sentit de pertinença comunitària, canvis en el model de família, crisi de la masculinitat tradicional etc. Paradoxalment, però, tenint en compte que l’Estat espanyol contemporani arrossega al seu si un substrat ideològic heretat de la dictadura franquista i que l’extrema dreta de caràcter espanyolista -i rabiosament anticatalana- és, de llarg, la que compta amb més tradició, penetració social i capacitat de mobilització, es fa difícil pensar que els identitaris catalans tinguin possibilitats reals d’agafar gaire volada a curt termini. En canvi, en una República Catalana amb institucions democràtiques, nou mapa polític i una previsible dilució del pes de la clivella nacional -Catalunya/Espanya- en el comportament electoral, potser podria trobar un clima més favorable per mirar d’arrelar entre nosaltres. A partir d’una radical impugnació de fons dels valors fundacionals d’aquesta mateixa república, probablement. En fi, ja es veurà. De moment no cal patir.

El perill de l’esquifida extrema dreta catalana no és, doncs, el que pugui arribar a fer per si mateixa. De tota manera, però, cal no menystenir els efectes nocius que pot comportar la seva simple existència per al conjunt del sobiranisme. I és que si els mitjans de comunicació alineats amb l’Estat espanyol magnifiquen la seva representativitat o un segment del públic independentista incorpora inadvertidament part de la retòrica militarista i excloent que gasten els nuclis identitaris, pot quedar avortada la possibilitat de sumar nous suports al combat democràtic per erigir la República Catalana. Uns suports que, per expressar-ho a la manera de la gent d’Òmnium Cultural, només es materialitzaran si s’aprofundeix en tot allò de les lluites compartides. I això passa per afegir al projecte republicà una part significativa dels catalans d’identitat espanyola que no es van sentir interpel·lats durant els anys del Procés. I, òbviament, també de la nova ciutadania que s’ha incorporat al país en els darrers anys; sigui quin sigui el seu origen, religió o el color de la seva pell. 

Més enllà dels lamentables tripijocs que s’han conegut aquests darrers dies, protagonitzats pels aprenents de bruixot habituals, cal que el conjunt de forces polítiques i socials que defensen l’avenç cap a la República Catalana mantinguin, amb serenor i renunciant als esgarips, un llindar de tolerància zero amb l’extrema dreta identitària. Ens hi va la credibilitat i el manteniment d’un fil roig de lleialtat amb les múltiples aportacions que han contribuït històricament a la treballosa construcció de l’edifici del modern independentisme català: de Jordi Carbonell, Cucurull i Pedrolo a Eva Serra i Carod-Rovira. No volem feixistes, ni tan sols si són com nosaltres.

Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Il portiere di notte (1974), de Liliana Cavani.  

Mas, Macià, el 9N i els riscos de galopar sobre l’equívoc

A les envistes de la República Catalana que volem construir, el debat sobiranista no s’acaba de desempallegar d’aquesta molesta tendència a generar discussions bizantines que no duen enlloc. La darrera, per a mi incomprensible, és la de fer una lectura ideològica de la humil i prosaica estratègia jurídica emprada per Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau al procés per la consulta del 9 de novembre de 2014.

Tal com ha escrit Josep Maria Cervelló, un vell militant de la causa que n’ha vist de tots colors, “si vas anar als judicis contra independentistes catalans del TOP i de l’Audiència Nacional no dius collonades sobre les estratègies processals al TSJC”. Pot sonar una mica aspre, però és així: quan s’està assegut com a acusat polític davant un tribunal hostil ningú no està obligat a immolar-se ni a pronunciar grans discursos que passin a la història. I qui estigui lliure de culpa, que llenci la primera pedra.

Més enllà d’això, però, sobta que es demani a Artur Mas i companyia una coherència que no se’ls va reclamar quan era el moment. El 9N no va constituir en cap cas un acte de sobirania amb efectes reals; i, si va acabar sent un procés participatiu que no va generar mandat democràtic, va ser, no ho oblidéssim pas, a partir de la reculada que es va fer davant la primera salva descarregada pel Tribunal Constitucional. I tot el que va venir després, si es vol fins a les eleccions del 27S, va restar condicionat per aquesta renúncia.

És veritat, si hem de ser justos, que no tothom va adherir al disseny final del 9N. I, amb tot, diria que no hi ha ningú que no s’adoni, retrospectivament, que el fet d’haver mantingut la unitat del sobiranisme en aquell moment va ser un encert: aquella immensa manifestació democràtica perdurarà per sempre més a la memòria del catalanisme contemporani. El que no va ni amb rodes, però, és haver contribuït a legitimar aquell model de 9N, amb commovedores abraçades incloses, i ara exigir-li al seu arquitecte el coratge civil que llavors se li va disculpar aplaudint amb les orelles.

Artur Mas no és Francesc Macià, certament. Però el 9N tampoc no va ser ni Prats de Molló ni, per descomptat, la República Catalana del 14 d’abril de 1931. Deixem, doncs, de galopar sobre l’equívoc i centrem-nos en allò que ara toca: ser solidaris amb tots els actors polítics que puguin patir les actuacions autoritàries de l’Estat espanyol, no afluixar en la mobilització i tenir-ho tot a punt per construir democràticament el Nou País que volem.

*Il·lustra aquest post una obra de Jacques-Louis David, El jurament del joc de pilota (1790).

Elogi de Santi Vila

Admeto, i ho dic com a confessió personal, que el conseller Santi Vila mai no m’ha deixat indiferent. La seva extraordinària habilitat per a les relacions públiques, unida a una molt sentida vocació d’intervenció en debats de tipus ideològic, l’han convertit en un actor atractiu i singular al si dels rengles, massa sovint inodors, incolors i insípids, de la dreta catalanista.

Agradarà més o menys, però es fa difícil d’oblidar, quan era al capdavant de Territori i Sostenibilitat, la seva relació preferent amb l’aleshores ministra de Foment, Ana Pastor, plena de picades d’ullet i de simpàtiques escenes de sofà en què donava un estudiat perfil d’home d’Estat. I això en moments en què el Govern català era víctima de la glacial indiferència per part de l’executiu espanyol i en què, no cal ni dir-ho, els usuaris del servei de rodalies patien l’acostumat maltracte quotidià per part de Renfe. No és pas poca cosa, certament.

També han deixat emprempta, en un altre pla, les seves sovintejades crides a recuperar els sempre saludables valors liberal-consevadors i a redreçar el rumb, massa esquerranós al seu parer, d’un procés cap a la independència assumit, en aparença, un xic a repèl, gairebé com un mal menor. Fins i tot ha tingut gràcia, cal reconèixer-li, amb alguna ocasional facècia d’ordre historiogràfic com quan, impertèrrit, va sostenir aquella deliciosa tesi que la figura del prohom de la Mancomunitat Puig i Cadafalch està molt per damunt de la dels dos màxims exponents del període de la Generalitat Republicana, Francesc Macià i Lluís Companys.

Vila s’ha despenjat ara amb una entrevista a El País en la qual reivindica amb aplom l’espanyolitat irreductible de la cultura catalana. Seria un error, segons ell, construir una cultura pròpia, una operació que sembla associar a plantejaments de caire identitari i no sé si, inclús, a algun abominable projecte d’enginyeria social. Lògicament, tot plegat li ha valgut amargues crítiques per part des qui defensen que la nostra cultura s’explica històricament per si mateixa i, si té cap sentit de futur, és precisament en la mesura en què sigui capaç d’oferir una base sòlida, intel·ligible i no supeditada, a partir de la qual obrir-se al món.

He assenyalat en començar que Vila no m’ha estat mai indiferent. No tant, però, per la suposada heterodòxia dels seus plantejaments –una barreja més o menys resultona de llocs comuns i idees reescalfades per servir ad hoc en funció de la conjuntura- com, sobretot, per la fonamentada sospita que, més enllà de les qüestions de fons, i ho dic com un elogi, el que preval en ell és un formidable olfacte per a la cosa pública. N’hi ha que el volen presentar com una mena de pensador inclinat vocacionalment cap al camp de les idees, que ha anat a raure a la política mig per accident. Cras error. És just a la inversa: en ell l’essencial és el darrer element i la resta, si de cas, accidental i merament accessori.

És des d’aquest punt de vista que discrepo cordialment dels qui el titllen d’element desafecte al procés i en qüestionen, fins i tot, la idoneïtat institucional. Estic convençut, ben al contrari, que si tot va com ha d’anar i avancem com hem d’avançar, serà el més lleial servidor de la República Catalana que malda per néixer. Al marge de la pulsió per singularitzar-se, dia sí dia també, si d’alguna cosa va sobrat és de nas. I a l’air du temps es flaira la independència.

* Il·lustra aquest post una imatge promocional de Le rouge et le noir (1954), una pel·lícula de Claude Autant-Lara.