La glorificació del franquisme, al Codi Penal?

El règim del 78 mai no ha metabolitzat ni l’etapa republicana i de la Guerra Civil ni la negra nit del franquisme. I bona part de la responsabilitat de tot plegat recau a les espatlles del PSOE. Durant el període de Felipe González es va ocultar, volgudament i amb plena consciència, la memòria cultural –i encara més la militant- del combat contra la dictadura. En primer lloc per tal de no incomodar els poders fàctics, polítics, judicials i policials, i també econòmics i ideològics. que tutelaven el sistema nascut de la Transició. Eren els anys dels militars i guàrdies civils demòcrates, sovint amb una llarga -i tenebrosa- fulla de serveis a l’Estat, orgull d’una democràcia jove i en aparença hedonista encarnada en la figura d’un monarca esportista i campechano, més atenta a viure al dia amb el destape i la movida madrileña que d’haver-se de preocupar per la feixuga càrrega del seu passat immediat. També, però, en un pla més general, perquè el projecte de la socialdemocràcia espanyola de l’època entroncava amb un corrent de fons conservador, malfiat de l’element popular i partidari d’una modernització tecnocràtica segons els cànons occidentals. Ni somiar, doncs, amb la possibilitat d’afavorir un procés democràtic sense línies vermelles que, al capdavall, hauria posat en risc privilegis adquirits i qui sap si no hauria desencadenat un espiral perillosament desestabilitzador. Els primers governs del PSOE, en conseqüència, amb el rosari de reconversions estructurals de tota mena, l’ingrés a l’OTAN i la plena integració europea, van retirar així, sobretot, a un model de despotisme il·lustrat contemporani. Res a veure amb el que hauria pogut ser un reformisme de conviccions fortes al qual, potser, la gestió del passat no hauria resultat tan pertorbadora. Es va acabar imposant, comptat i debatut, un relat en el qual el període 1936-39 era descrit com una tragèdia entre germans, curull de malvestats per part d’ambdós bàndols, i el franquisme com poca cosa més que un episodi col·lectivament vergonyant del qual calia passar pàgina de la manera més ràpida possible.

Ara, quasi quatre dècades després, i més per càlcul electoral que per una reflexió autènticament de fons, tal com ja es va veure amb l’accidentat trasllat de la mòmia del dictador del Valle de los Caídos, el PSOE de Pedro Sánchez vol jugar la carta de la memòria històrica. Sense tenir en compte que aquest va ser un assumpte amb el qual el Govern de Rodríguez Zapatero ja es va ennuegar, s’ha tret de la màniga la proposta de tipificar l’apologia del franquisme al Codi Penal. Es tracta d’una iniciativa oportunista i poc meditada que, probablement, tal com s’està apuntant des de diversos àmbits, seria fins i tot contraproduent si mai s’arribés a aplicar. D’una banda perquè victimitzaria els nostàlgics del franquisme i, de l’altra, perquè obriria la porta a anar engruixint ad infinitum el catàleg de glorificacions a empaitar per part de l’autoritat. I això darrer, en un marc com l’espanyol, en el qual jutges i fiscals han comès un munt d’abusos aprofitant l’escletxa de l’apología del terrorismo, podria ser un molt mal negoci.

El problema del PSOE és que es nega a assumir que el combat contra el llegat de la dictadura és alguna cosa més que un seguit d’alegres actes folklòrics dissenyats per gurus del màrqueting electoral. Ben al contrari, constitueix, sobretot, una tasca de caire ideològic que cal abordar amb seriositat i en tota la seva dimensió. I això passa per l’impuls de polítiques públiques de memòria i reparació dignes d’aquest nom -necessàriament conflictives, mai asèpticament neutrals– i per desmuntar tot l’engranatge de cultura franquista que encara perdura –tant pel que fa a l’origen del seu funcionariat com als valors que orienten la seva actuació- al si dels principals aparells de l’Estat. Just allò que ningú no s’ha proposat de fer des de 1978 ençà.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Raza (1941), de José Luis Sáenz de Heredia.

Núñez, alguna cosa més que una caricatura per riure

La mort de Josep Lluís Núñez ha retornat el seu nom a la palestra. I, tal com era de preveure, li han plogut un munt d’elogis ditiràmbics. És natural, va ser president del Barça entre 1978 i el 2000. Vint-i-dos anys al capdavant d’una de les institucions referencials i amb més poder del país no és poca cosa. I més si es té en compte que no va tractar-se d’un període qualsevol sinó d’una etapa que abraça des del postfranquisme més immediat a la darrera legislatura de Jordi Pujol, passant pels fastos de la Barcelona olímpica.

Núñez mai va comptar amb la simpatia de l’esquerra política ni de la burgesia més catalanista i il·lustrada, que sempre el va considerar un parvenu. I, el seu paper com a promotor immobiliari, agressiu i sense manies a l’hora d’arranar el patrimoni arquitectònic de Barcelona, el van enfrontar agrament al moviment veïnal. Més enllà dels èxits i fracassos obtinguts en l’àmbit esportiu, tampoc no va ser estimat per la gent del carrer. És cert que, amb el temps, la dreta catalanista al Govern de la Generalitat i el mateix Ajuntament de la ciutat s’hi van acomodar; sense gaire entusiasme, però. I també, poc o molt, que l’element popular el va acabar mig tolerant a canvi de grans fitxatges milionaris i èxits esportius.

Jo, que guardo a la meva memòria infantil el “Neeskens, sí; Núñez, no!” com un moment d’autèntic èxtasi col·lectiu, vaig viure amb il·lusió, ja com adult, la fi del nunyisme a can Barça. L’aparició de Joan Laporta, al capdavant d’una directiva amb sentit de la catalanitat i un actiu compromís de ciutadania, em va caure al damunt com aigua beneita i em va reconciliar del tot amb un club al qual Gaspart i companyia havien deixat, i no només en l’aspecte futbolístic, en hores baixíssimes. Un sentiment idèntic al que m’havia dominat, gairebé en paral·lel, amb l’arribada de Jordi Porta a la presidència d’Òmnium Cultural. Eren un seguit de símptomes que, després d’anys i panys de conformisme i de trist cofoisme pujolista, bufaven vents de canvi a Catalunya i la ciutadania aspirava a albirar nous horitzons. Com així es va demostrar poc després amb l’Acord del Tinell, de fet. Potser va ser un miratge però, per un moment, va semblar que tot estava per fer i tot era possible.

Tot plegat ja és història antiga. Núñez és una figura que havia quedat quasi esborrada de la memòria col·lectiva, a anys llum del batec actual –republicà i sobiranista- del gruix de la societat catalana. Més encara després de la condemna –i breu empresonament, el 2014- que va patir a causa dels suborns i tripijocs diversos del denominat cas Hisenda, tan pietosament bandejats ara en alguns dels retrats de to oficialista que se li dediquen. El risc, si de cas, seria que se’l recordés més per la inofensiva caricatura per riure que n’han dibuixat els programes d’humor que no pas pel que va representar de debò. I és que és un personatge que explica força coses que no han de ser oblidades. Si li conferim el títol de pare modernitzador del FC Barcelona ho hem de fer en la mateixa clau que atorgaríem aquest tractament a Porcioles o Samaranch en el cas de Barcelona o, fins i tot, com fan alguns cada cop amb més desvergonyiment, a Franco en el de l’Estat espanyol. I això ens hauria d’obligar a reflexionar a fons sobre el nostre passat recent, no tan idíl·lic com de vegades ens volen fer creure, i sobre el guió del futur que volem escriure.

*Il·lustra aquest post una obra de Henry de Toulouse-Lautrtec, “Ball al Moulin Rouge” (1890).