Moviments socials i partits polítics

La vertiginosa successió d’esdeveniments d’ordre divers i sovint contradictori que hem presenciat des de l’inici de la pandèmia ençà no són gens fàcils d’interpretar. I, posats a ser francs, es fa difícil de discernir amb claredat cap a on ens movem a escala global. Si d’una banda els estats d’emergència poden haver afavorit la naturalització de solucions autoritàries i l’entronització de vies de gestió tecnocràtiques al marge del control ciutadà; no és menys cert que, de l’altra, hi ha una creixent demanda democràtica per tal de posar la vida, la solidaritat i tot allò que és comú al centre de l’esfera pública. La sociòloga italiana Donatella della Porta explicava fa pocs dies, en el marc de la Lliço Irla d’enguany, que el fenomen de la gent sortint als balcons durant les primeres setmanes del confinament es podria llegir com un imaginatiu mecanisme per polititzar l’espai privat. Al capdavall, sigui quin sigui el signe de la tendència dominant, probablement hem assistit a l’acceleració de tendències que s’estaven covant des d’abans de l’esclat del covid-19. Cosa que significa que encara no estem en condicions de saber si ens trobem en una fase potser procliu als plantejaments radicals de la dreta més autoritària, que la por i el malestar acumulats durant tots aquests mesos podria acabar per accelerar, o si, a la inversa, hi ha condicions per avançar cap a un moment crític de canvi en profunditat. L’acadèmica italiana, vinguda a Barcelona a parlar de moviments socials, assenyalava un grapat de brots verds que caldria tenir en compte; entre els quals el gir de l’SPD, que aviat governarà Alemanya, cap a noves problemàtiques, abordades amb una mirada nova, fresca i rejovenida en relació al passat. En fi, que mai no decaigui l’optimisme de la voluntat.

Della Porta, en qualsevol cas, no va donar mostres en cap moment de ser una pensadora ingènua pel que toca als reptes i les dificultats que planteja el context polític i social internacional; més aviat al contrari. En aquest sentit va ser particularment estimulant el seu comentari en relació a la funció dels moviments socials de caràcter transformador i la seva relació amb els partits, especialment els d’esquerres. Lluny d’abonar qualsevol punt de vista adàmic o populista, va defensar que aquests moviments no constitueixen una alternativa sistèmica a les organitzacions polítiques que vertebren les institucions democràtiques sinó que, contràriament tendeixen a establir-hi una dinàmica rica i complexa, plena d’interrelacions que poden resultar més o menys fructíferes segons el context. Des d’una perspectiva catalana és impossible no pensar en el cercle virtuós -no exempt de contradiccions- que es va establir entre uns i altres durant el període més àlgid del Procés que va conduir a la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre. I, com a poderós contrast, recordar els esguerros que hem presenciant des d’aleshores en un camp en el qual havíem excel·lit: lideratges polítics apostant per un estèril activisme governamental o reivindicant legitimitatsexclusives -i excloents- i insignes agrupacions ciutadanes limitant-se a entonar amb alegria allò d’”el poble mana, el govern obeeix” confiant que tota la resta s’implementi a través d’una decisió quasi administrativa.

Ignoro si Della Porta segueix de gaire prop la realitat catalana. És evident, però, que la seva aposta a favor del paper articulador de la ciutadania -fins i tot políticament constituent– que juguen moviments socials de base popular ens interpel·la amb vista al futur. Serià qüestió de donar-hi un parell de voltes, gent.

*Il·lustra aquest post una obra de David Alfaro Siqueiros, La lucha por la emancipación (1961).

Ser o no ser ‘ubuntu’

Sempre m’he mantingut a una distància prudencial d’aquells plantejaments de base rousseauniana que situen les societats primitives com poc menys que un estadi superior de la humanitat, una suposada arcàdia de pau i harmonia que contrastaria amb l’opulència alienada dels temps moderns. Penso, per exemple, en La societat contra l’Estat de Pierre Clastres, una obra prou comentada no fa pas tants anys, en la qual aquest antropòleg francès fonamentava una particular proposta en clau llibertària a partir de la manera d’organitzar-se de les tribus de caçadors-recol·lectors que encara malviuen a la selva amazònica. Hi vaig pensar per un moment en llegir la descripció que fa  Raül Romeva del concepte d’ubuntu, que en llengua zulu significa “una persona és una persona a causa dels altres”. És a dir, que en contra del que predica l’inveterat individualisme occidental que tenim incrustat fins al moll de l’os, hi ha hagut concepcions de l’existència que no conceben l’ésser humà com una unitat isolada en si mateixa sinó que el vinculen indissolublement a la resta de la comunitat. I és amb aquest punt de partida, que sobre el paper podria coincidir amb l’exaltació d’una certa cosmovisió precapitalista, que l’antic conseller d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència del Govern de Catalunya, avui empresonat a Lledoners, construeix el text guanyador del Premi d’Assaig Irla 2020.

Ubuntu, que no per casualitat llueix com a subtítol un revelador La república del bé comú, no constitueix, però, una aposta per un retorn a un impossible comunitarisme primitiu. Més aviat al contrari. Perquè si, d’una banda, assumeix desacomplexadament una crítica frontal a l’horitzó existencial -i l’econòmic- de l’individualisme neoliberal, de l’altra esbossa una reflexió, molt allunyada de l’exotisme del treball de camp antropològic, que barreja, d’una manera aparentment heteròclita, lectures ben diverses d’un munt de primeres espases de disciplines, orientacions i interessos prou diferents: de Byung-Chul Han, Zygmunt Bauman i Jeremy Rifkin a Michael Sandel, Philip Pettit, Alasdair MacIntyre i Daniel Innerarity, passant per, entre d’altres, Manuel Castells, Salvador Giner, Antoni Gutíerrez-Rubí i Marín i Tresserras. En resum, que l’assaig fa una proposta personal, documentada i gens dogmàtica per construir una República Catalana del segle XXI a partir dels materials propis d’una nova modernitat humanista, solidària i universal. 

L’atractiu del treball de Romeva rau, precisament, en el plantejament volgudament heterodox i una mica eclèctic sobre el que basteix el seu discurs. Crida l’atenció, per exemple, la cura que dedica a posar en valor un terme com el d’empatia, tradicionalment allunyat del llenguatge polític, i que potser algú podria associar a la vella fraternitat de la tradició republicana. I la naturalitat amb la qual el vincula amb les bases socials que han de sostenir la República Catalana del futur. “(…) caldrà tenir molt present” -escriu- “la gent que sempre ho ha volgut, la que ho ha volgut de manera circumstancial i finalment la que no ho ha volgut mai. L’objectiu no pot ser altre que construir un projecte del qual ningú se senti exclòs. Justament allò que no ha sabut, o no ha volgut fer, l’Estat espanyol”. O també, per subratllar una altra qüestió digna de ser esmentada tot i ja ser prou coneguda, el seu interès a reivindicar un explícit “no nacionalisme” en paral·lel a l’assumpció dels objectius nacionals que al capdavall l’han acabat menant a la presó.

Romeva prové d’una cultura vinculada als moviments per la pau, la cooperació internacional i a l’ecologisme polític europeu. I és un luxe per a l’independentisme democràtic d’esquerres poder incorporar les seves aportacions a un debat de fons que transcendeix una mica allò més estrictament conjuntural. La seva trajectòria política li facilita tenir una mirada àmplia, local i alhora global, sobre els problemes de model civilitzatori que ha posat en evidència la crisi del Covid-19. I és evident que els efectes de la pandèmia han estimulat la seva reflexió en aquesta direcció. Tal com ell mateix confessa: “mentre escrivia les pàgines que formen aquest assaig constatava com en realitat la covid-19 ha significat la plasmació del declivi del sistema imperant, capitalista i estatocèntric”. I remata ple d’esperança: “si ens en volem sortir hem de superar els antics paradigmes. El futur (almenys aquell que algunes i alguns de nosaltres volem construir) no passa per recuperar l’anacrònica disputa capitalisme-comunisme, sinó per mirar més enllà del mercat i l’estat nació, per molt que hi hagi nostàlgics de l’un i l’altre credo que en discrepin”. Amén, doncs; no seré pas jo qui li dugui la contrària. La República Catalana serà ubuntu o no serà.

Cinisme i poder

M’agrada assistir a les Lliçons Irla, mai no deceben. És un esdeveniment anual en el qual el pensament conflueix de manera lliure, plural i gens encarcarada amb l’acadèmia, la militància política i el compromís ciutadà. La Fundació Josep Irla ha sabut consolidar en pocs anys un punt de trobada ineludible per a la gent interessada en la reflexió sobre els aspectes essencials que afecten les societats contemporànies. La nòmina de personalitats que hi han anat passat parla per si mateixa: Richard Wilkinson, Anne Phillips i Ramon Zallo. I a fe que enguany, divendres de la setmana passada, amb el prestigiós filòsof de la ciència Ulises Moulines, s’ha mantingut el llistó ben alt.

Josep Maria Terricabras va contextualitzar prou bé, en unes breus paraules de presentació. la personalitat intel·lectual del conferenciant. Amb algun detall més o menys anecdòtic, com quan va recordar que al programa dels estudis de Filosofia, que ambdós van compartir a finals dels anys seixanta a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, encara era obligatòria l’assignatura d’educació física; i amb alguna cosa més reveladora, cas d’una referència a Otília Castellví, a la mare de Moulines. Castellví, una humil modista gracienca, va tenir el trist privilegi de conèixer, com a joveníssima militant poumista, les txeques estalinistes de la Barcelona de després dels fets de maig de 1937 i posteriorment, després d’una vertiginosa peripècia que la va portar d’Argelers a l’Alemanya nazi, un llarg exili a Veneçuela que no es va cloure fins a començaments dels anys noranta.

Fill de la diàspora catalana de postguerra, nascut a Caracas, format com a filòsof a la Universitat de Munic i públicament compromès, des d’una aproximació molt personal, amb la causa de la independència catalana, Moulines podia partir d’una perspectiva de molt ampli abast per dissertar sobre el tema de la conferència: Cinisme semàntic i poder autoritari. Per començar, es va remuntar al període dels grecs antics per diferenciar el seu concepte de kinisme del cinisme que ara es gasta. I, a continuació, va establir una completa taxonomia, jugant amb sornegueria amb exemples extrets de La revolta dels animals de George Orwell, dels recursos més habituals a l’hora de tergiversar la realitat a través del discurs polític. Un compendi, va apuntar el conferenciant, de les pràctiques comunicatives que desplega quotidianament gentola com Trump o Putin. Res, al capdavall, i juraria que cap dels presents a l’acte en va tenir cap dubte, que no pugui reconèixer gairebé a l’instant el gruix de la ciutadania catalana, acostumada als trucs i les manipulacions del llenguatge tan característics de la classe dirigent espanyola i els grans grups de comunicació que li són afins.

La càrrega més profunda de la dissertació de Moulines es va centrar, sobretot, a traçar una genealogia del cinisme polític a l’època contemporània. I aquí, al meu parer, és on va raure la part més estimulant, i entenc que també volgudament provocadora, del seu plantejament. I és que, ras i curt, va afirmar categòricament que l’origen del fenomen s’ha d’anar a buscar el 1917, amb la Revolució d’Octubre. A partir d’aquesta data tot hauria estat una simple repetició del model original, des dels feixismes històrics fins a Pol Pot. El filòsof només es va avenir a admetre que, a tot estirar, el referent bolxevic podria arribar a tenir algun antecedent en el període jacobí de la Revolució Francesa.

Confesso que una lectura tan radical i reductiva de la realitat em va deixar un punt descol·locat. Per un moment, em vaig sentir traslladat al clima dels vells debats sobre el concepte de totalitarisme de la immediata postguerra mundial, marcats per les servituds que imposava la Guerra Freda i en els quals van jugar un paper de primer ordre un grapat d’antics esquerrenosos delerosos de fer-se perdonar els pecats de joventut. I és que Moulines, tal com van fer ells aleshores, va situar prou explícitament el model d’Estat liberal-democràtic com l’indiscutible raser per mesurar la qualitat democràtica de totes les coses. Un punt d’arribada gairebé sagrat, la crítica al qual només respondria a una retòrica enganyosa i perillosa que, cas de fer-se realitat, obriria la porta a la repetició de les pitjors malvestats del segle XX. Es tracta d’una mirada tirant a conservadora; bastant discutible, a més, per poc que es conegui la literatura generada des de la historiografia i la Ciència Política dels darrers trenta o quaranta anys. I que, sigui dit de passada, no sé si compartiria l’Orwell de 1984, una novel·la d’atmosfera inquietant escrita no pas per casualitat durant els primers anys de la Guerra Freda.

Més enllà dels miratges i les servituds de la història política del segle XX, el que es va trobar a faltar a l’exposició de Moulines va ser, segurament, una aproximació al cinisme i a l’autoritarisme diguem-ne més cultural o sociològica. I és que, comptat i debatut, la falsedat i la perversió del llenguatge amb finalitats polítiques és un fenomen del qual es troben rastres des dels mateixos inicis de la contemporaneïtat, amb el sorgiment de la societat de masses, la premsa, el cinema i el que ara en diríem industries culturals.

En sortir de l’acte vaig conversar un moment sobre tot plegat amb una persona amiga. I aquesta, després de comprovar que coincidíem en l’anàlisi, em va recomanar amb prudència, i en un to volgudament optimista, que no m’hi encaparrés gaire: “agafem-nos-ho pel costat bo, en clau catalana, per il·lustrar el fet que la nostra revolució, la que cal que fem aquí i ara, ha de ser estrictament democràtica, no pas la de la dictadura del proletariat”. L’optimisme de la voluntat, una conquesta a la qual mai no hem de renunciar.

*Il·lustra aquest post una obra de Henry Raeburn, The reverend Robert Walker skating on Duddingston Loch (1795).