Amors i desamors d’un company de viatge

Gaudeixo tant o més amb la lectura d’un bon dietari que amb la d’una novel·la de lladres i serenos. Hi he pensat una mica accidentalment a propòsit de la notícia, recollida en format breu per alguns mitjans, que Agustí Colomines ha abandonat a mig constituir la direcció del  think tank del Consell de la República. En desconec els detalls però, pel que entenc, ha fet aquest pas pet tal de deslliurar-se de qualsevol compromís orgànic i sentir-se més lliure a l’hora d’exercir l’art del comentari de l’actualitat, una activitat que conrea -paral·lelament a la seva dedicació acadèmica- des de fa ben bé un quart de segle. No estic afiliat a l’entitat presidida per Carles Puigdemont i en conseqüència se m’escapa completament el recorregut que pot tenir al seu si un laboratori d’idees. El cas és que, per desconcertants que puguin semblar els senyals que s’emeten en universos polítics aliens al nostre, no tinc cap dubte que l’exdirector de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya hi hauria deixat la seva empremta.

De fet, no és de tot això que volia parlar. Com deia en arrencar, m’agraden els dietaris. I Colomines n’ha publicat un de prou recent que he llegit de gust: Tot el que el cor s’estima. Es tracta d’un seguit de reflexions que va escriure a la universitat californiana de Stanford durant la tardor de 2019 mentre hi feia una estada d’investigació. No és un dietari ordenat per dates que explica amb afany detallista el dia a dia de l’autor. Està constituït per un seguir d’anotacions que de vegades prenen com a pretext algun element quotidià extret de la vida universitària nord-americana però que ben sovint s’abstreuen de la realitat més immediata per recuperar preocupacions expressades amb anterioritat en el seu articulisme o també per fer excursos en aparença fora de programa sobre aspectes, sovint prou colpidors, del seu bagatge personal i familiar. Aquesta voluntat confessional de despullar circumstàncies de la seva existència íntima, poc freqüent en dietaristes que mantenen alhora una acusada vocació d’intervenció pública, és una de les coses que més m’ha sobtat trobar a les planes del llibre; no pas perquè m’hagi destorbat com a lector sinó perquè, inevitablement, m’ha forçat a haver-me de resistir a la fàcil temptació d’exercir de psicòleg d’estar per casa i establir equívoques connexions entre el pla estrictament individual i el de les tries col·lectives.

El viatge de Colomines a Califòrnia està motivat per la seva necessitat com a investigador de furgar en els arxius de Joaquim Maurín, dipositats a la Hoover Institution de la Universitat de Stanford. No pas per aprofundir en els seus anys al capdavant del BOC i del POUM sinó, sobretot, per posar el focus sobre l’etapa menys coneguda de la seva carrera: quan a començaments dels cinquanta, i després del seu empresonament pels franquistes just a l’inici de la guerra, va aconseguir refer la seva vida als EUA com a promotor d’una agència dedicada, entre d’altres activitats, a la difusió d’articles d’opinió en llengua castellana de plomes de renom. És el període en què, semblantment a bona part de l’exili espanyol i català d’orientació progressista, i en paral·lel a la consolidació del paisatge geoestratègic de la primera Guerra Freda, es va anar allunyant de l’aposta revolucionària de joventut per abraçar de mica en mica tesis alineades amb les grans democràcies liberals del moment. Es diria que Maurín constitueix, d’alguna manera, un alter ego ideal per estimular les reflexions de Colomines ja que els apunts més pròpiament ideològics que van teixint un fil conductor al llarg de tot el dietari esbossen, de fet, una àcida esmena a la totalitat política i intel·lectual al seu marxisme primerenc de les acaballes de la dictadura i els primers compassos de la Transició. “Quan era jove i militava a Bandera Roja” -explica- “se suposava que era maoista. Si mai he sabut que era la resiliència, va ser en els cercles d’aquella organització. Llargues sessions de formació, estudi minuciós dels escrits de Marx, Lenin i sobretot Mao, crítiques i autocrítiques, reeducació, campaments per rebre instrucció per organitzar manifestacions, piquets, etc. L’extrema esquerra tenia una mentalitat militar que no em va acabar de plaure mai. Allò no podia acabar bé de cap manera”. Més endavant es defineix a si mateix com “un liberal d’esquerra o d’esquerra liberal (…) seguint la tradició de l’Acció Catalana Republicana de Rovira i Virgili” i lamenta que el franquisme estronqués el desenvolupament d’un corrent del centreesquerra liberal a Catalunya, “substituït pels independentistes d’esquerra, marxistes, i els nacionalistes de dreta, majoritàriament catòlics”.

L’altra constant de Tot el que el cor s’estima, en la qual no entraré per un elemental sentit del pudor, la constitueixen les crítiques i les ocasionals pulles amb dedicatòria que l’autor adreça a personalitats de primera fila del món convergent amb les quals ha anat coincidint d’ençà de la seva època de director de la Fundació CatDem, quan encara creia en la possibilitat de “contribuir a la transformació del nacionalisme postpujolista en un sobiranisme liberal i democràtic”; una il·lusió que es va veure truncada pel fet que “la suma de retallades i corrupció va ser un còctel molotov que va esclatar a les portes de l’antiga seu convergent del carrer Còrsega” i, òbviament, per l’adveniment del Procés. S’entén doncs que l’autor, encara avui amb prou afinitats amb alguna de les sensibilitats que formen part de l’actual galàxia postconvergent, mostri un malestar de fons, no sempre explícit però latent, davant l’evident pèrdua de centralitat política d’un espai al qual ha fet d’activíssim company de viatge durant una pila d’anys.

Tot el que el cor s’estima, però, va força més enllà dels aspectes més troncals que he subratllat fins aquí. Conté un grapat variadíssim de reflexions sobre aspectes tan diversos com les fílies -i les fòbies- literàries i historiogràfiques de l’autor o el paper de la universitat, les humanitats i els mitjans de comunicació al món d’ara. I als interessats en la història política i cultural de la segona meitat del segle XX, com és el meu cas, els pot servir també per descobrir un munt de personatges que poden animar bones i estimulants lectures de cara al futur. Colomines sap passar amb prou gràcia de l’anècdota a la categoria -i a la inversa- i manté un to general que fa justícia a la seva acreditada vocació d’intel·lectual de combat que, en el fragor de la batalla de les idees, no fa fàstics a la polèmica i tampoc no s’arronsa a l’hora de trepitjar ulls de poll. És un motiu excel·lent per acostar-se sense prejudicis a un dietari que, definitivament, i per distància que es pugui mantenir amb l’autor en el pla polític, fa de bon llegir. 

Ucraïna, ‘mon amour’

Quan tot allò del setge de Sarajevo, a inicis dels anys noranta del segle passat, un grapat d’amics meus (molt independentistes, molt d’esquerres) sostenien amb posat greu i llengua de fusta que en bona lògica socialista calia preservar la Iugoslàvia d’Slobodan Milosevic i el general Ratko Mladic. I salpebraven l’argument amb observacions d’índole ben diversa: des dels interessos ocults en l’esquarterament de la pàtria de Tito del Bundesbank alemany -una institució que combinaria el neoliberalisme més descarnat amb la voluntat de fer renéixer de les seves cendres un Tercer Reich en versió postmoderna- fins a l’existència d’elements d’extrema dreta entre els qui combatien amb les armes a la mà l’Exèrcit Popular Iugoslau -amb una especial fixació en els Ústaixa croats, antics aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial-. Ho recordo prou bé perquè va coincidir amb el període en el qual, treballosament i gairebé en solitud, vaig començar a pensar pel meu compte en matèria de política internacional; i en política tout court, de fet.

Ho explico per tal de deixar clar que les lectures kafkianes de la realitat, conseqüència de mirar-se la vida a través d’arnades orelleres ideològiques, no em venen pas de nou. Hi he pensat aquest dies, amb motiu de la invasió d’Ucraïna, quan he constatat un cop més que n’hi ha que encara se situen en unes coordenades pròpies de la Guerra Freda i que, per principi, facin el que facin, estan sempre disposats a concedir el benefici del dubte a tots aquells que toquen el voraviu a les grans potències occidentals. La intervenció russa seria, sota aquest prisma, poc més que una reacció a les provocacions de l’OTAN, el genocidi (sic) del Donbass i l’amenaçadora presència de partides de neonazis armats fins a les dents organitzades amb nocturnitat pel govern de Kíiv. Res que no es pugui conjurar amb el repertori de consignes habituals i cobrint l’expedient -amb desgana i arrossegant els peus- traient la pols a les velles pancartes del No a la guerra de l’època de Bush, Blair i Aznar.

No seré jo qui negui la complexitat que rau al rerefons del que està succeint. És evident que els EUA -i si es vol Occident– tenen una responsabilitat innegable en com es va gestar la transició de l’antiga URSS a la Rússia d’avui -amb la imposició d’una agenda econòmica liberalitzadora per davant de la consolidació d’una democràcia digna d’aquest nom- i que, comptat i debatut, han contribuït poderosament al sorgiment del model de capitalisme oligàrquic que ha promogut Vladímir Putin des de la seva arribada al Kremlin. Val a dir que, en un context general com aquest, hauria estat rar que dels nous estats fruit de la fragmentació de l’espai soviètic -no sé si amb la possible excepció dels països bàltics- en sorgissin sistemes democràtics homologables als de l’Europa occidental. I Ucraïna, amb uns índexs de desenvolupament econòmic molt precaris i uns notables nivells de corrupció pública, confirma malauradament aquesta tendència. Amb tot, però, per complexes que siguin les coses, les pulsions neoimperials del nacionalisme rus per generar, si convé per via militar, una esfera de domini de facto en l’àrea postsoviètica han estat una costant des de fa anys -de Transnístria i Txetxènia fins a Crimea, passant per Abkhàzia i Ossètia del Sud-; sense oblidar la seva més recent intervenció a la guerra civil siriana fent costat al règim de Baixar al-Assad. I aquí no valen les equidistàncies: si es mareja la perdiu i es fan malabarismes verbals per evitar d’assenyalar l’agressor és senzillament perquè no se’n tenen ganes.

No sé si, després del que ha plogut des de l’Octubre català ençà, el món ens mira. Però, en qualsevol cas, estic convençut que els posicionaments en política internacional dels partidaris de la República Catalana són observats amb més atenció que no sembla. I aquí resulta essencial no equivocar-se a l’hora de situar el terreny de joc en el qual cal que siguem entesos -i reconeguts- com un subjecte amb personalitat pròpia. O apostem clarament pel marc al qual ens volem inscriure -el de la Unió Europea- o ens deixem arrossegar pel vertiginós remolí del conflicte geopolític entre les grans potències mundials -allà on els EUA, Xina i Rússia es veuen les cares amb un interès més aviat escàs per la democràcia, els drets humans i els dels pobles-. Aquest darrer escenari, per incert que sigui, potser pot atreure el sectors més arrauxats que situen la independència nacional en un marc disruptiu en relació a la institucionalitat europea -sigui en versió diguem-ne revolucionària o en la dels aprenents de bruixot que ocasionalment no tenen manies a l’hora de fer la gara-gara als qui pretenen minar-la des de l’exterior-. El primer, per contra, amb més centralitat en la societat catalana del present, ens obliga a ser rigorosos i intel·ligibles en les nostres propostes i alineaments. Cosa que no significa, naturalment, que no tinguem el deure de ser inflexibles amb les insuficiències i les contradiccions flagrants de les quals el projecte de construcció europea no aconsegueix de desempallegar-se. Ni tampoc que no haguem d’alçar la veu per denunciar sempre que convingui la hipocresia, la doble moral, les velles rèmores d’ordre colonial i la regressió autoritària que es perceben en una bona colla d’estats del continent i en relació a les quals la Unió Europea manté de vegades una manca de reflexos desesperant.

Crítics i exigents, però sempre amb l’Europa de la democràcia política, els drets socials i les llibertats individuals; fins i tot quan no sap estar a l’alçada dels nobles principis que proclama. És l’única aposta creïble -i probablement desitjable- per part dels qui maldem des de l’esquerra transformadora per fer possible la República Catalana. Si la situació a Ucraïna ens ajuda a prendre una consciència més clara d’aquest fet tindrem un motiu més per estimar, respectar i estar al costat de la seva ciutadania en una hora tan dramàtica com l’actual.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’Underground (1995), una pel·lícula d’Emir Kusturica.

La Guàrdia Civil és com la Stasi?

La darrera batuda de la Guàrdia Civil contra l’independentisme, batejada ben reveladorament com Operació Volhov pels seus mateixos autors, ha estat tan grollera en la seva execució que ha provocat tota mena de reaccions crítiques, força més enllà dels cercles més propers a les persones detingudes. No és casualitat que, a partir de l’ús que s’ha fet d’unes escoltes telefòniques molt discutibles, hi hagi hagut comentaristes que l’hagin comparat amb les pràctiques que es produïen, en un context històricament molt distint, a l’extinta República Democràtica Alemanya (RDA). Enric Marín, en concret, n’ha parlat fent memòria de La vida dels altres, un film dirigit per Florian Henckel von Donnersmarck que el 2006 va obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. La vida dels altres, situada al Berlín Oriental de 1984, gira al voltant de les circumstàncies d’un dramaturg crític amb el règim que es sotmès a una exhaustiva investigació per part de la Stasi. Un desplegament que inclou, d’acord amb els usos i costums d’aquella sinistra policia política, seguiments, punxades de telèfon i la instal·lació de micròfons a l’interior mateix del seu domicili. No en faré un espòiler però, en qualsevol cas, val la pena retenir que la tensió narrativa de la producció se centra en l’efecte que té sobre l’agent encarregat de la vigilància la contemplació -a la manera d’un voyeur- de la quotidianitat del seu objectiu. Diguem de passada, això sí, que es confirma que l’art de l’espionatge té força menys glamour del que sovint se sol pregonar. Queda prou clar que les ànimes senzilles que n’han fet el seu ofici menen una existència tediosa, burocràtica, gris, embrutidora i, per postres, amb una vida afectivosexual escassa i tirant a pobra.

El cas és que tot plegat m’ha fet recordar dues lectures excel·lents que vaig fer fa una pila d’anys i que tenen en comú, des de punts de partida diametralment oposats, la denúncia dels mètodes de control i repressió que s’utilitzaven a la RDA: Autobiografía de un marxista alemán, de Robert Havemann, publicat el 1974 per Ariel, en traducció al castellà de Feliu Formosa; i El expediente, de Timothy Garton Ash, que va editar Tusquets el 1999. Havemann, un prestigiós científic alemany que el 1943 havia estat condemnat a mort com a opositor actiu al nazisme i que va sobreviure a la guerra quasi miraculosament, escriu des d’una molt particular lleialtat a un Estat que ha contribuït a construir i que, malgrat les deficiències de tot ordre que hi observa, creu encara, a inicis de la dècada dels setanta, que es possible regenerar en la línia d’un socialisme de rostre humà com el que s’havia intentat posar en pràctica durant la Primavera de Praga. Garton Ash, per contra, és un joveníssim historiador anglès format a Oxford, de bona família i ferm partidari dels valors de les democràcies occidentals, que el 1980 té l’oportunitat de fer una estada d’estudis al Berlín Oriental. Anys després, amb posterioritat a la caiguda del Mur, torna a Alemanya per informar-se del voluminós dossier que li va obrir la Stasi al llarg del seu període de residència a la RDA i aprofita per aprofundir en els motius de les persones que van col·laborar en la seva elaboració.

Tant el llibre de Havemann com el de Garton Ash inclouen reflexions prou sucoses sobre la cultura de treball -disculpeu l’eufemisme- de la Stasi. Havemann, que va haver de suportar llargs interrogatoris en dependències policials en relació a qüestions que afectaven directament a familiars directes, amics i col·legues de feina, s’ha de resistir, sobretot, al xantatge ideològic al qual se’l vol sotmetre: ¿si de debò és un bon ciutadà, recte i partidari del socialisme, quin sentit té no col·laborar amb els que defensen la RDA dels seus enemics exteriors? El que l’ajuda a no perdre la dignitat és la convicció que l’estalinisme havia estat una expressió bàrbara i primitiva del socialisme, una mena de romanalla del passat condemnada a anar-se dissolent de manera més o menys gradual. I, amb tot, tal com és fàcil d’imaginar, a l’hora de la veritat el preu a pagar per la no col·laboració va ser considerable: l’expulsió del partit, l’exclusió de la docència universitària, l’empresonament dels fills per activitats subversives i la condemna a un cert ostracisme social. Garton Ash, per la seva banda, emprèn una recerca -a cops dolorosa- que el fa confrontar-se amb persones en les quals havia confiat i que, per por a les amenaces o a canvi de petits avantatges socials, havien acceptat fer d’informadores. També s’entrevista amb els antics agents de l’Stasi que l’havien espiat, cap d’ells amb una especial mala consciència en relació al paper que desenvolupaven. La certesa de moure’s en el rígid i maniqueu context de la Guerra Freda, amb un adversari poderós que sotjava de ben a prop, és el mantell rere el qual es justifica tot. I aquí, l’estudiós anglès, avui professor universitari i articulista d’anomenada internacional, s’embranca en una digressió final al voltant de la funció, els marges d’actuació i les zones d’ombra que emparaven també, en aquell període, els serveis d’intel·ligència de les potències occidentals, amb especial atenció a l’MI5 britànic. Tot plegat, de tota manera, sense fer trontollar ni per un moment el seu declarat alineament amb el bàndol de les democràcies liberals.

La RDA i la seva via policial al socialisme es va esfondrar amb la caiguda del Mur de Berlín, el novembre de 1989. El seu record, així com les vanes esperances de Havemann de construir-hi un socialisme democràtic i l’ingenu optimisme del Garton Ash d’aleshores que amb la desaparició de la política de blocs naixeria un món més harmònic i respectuós amb els drets humans, esdevé cada vegada més pàl·lid. I, amb tot, és curiós com, de tant en tant, i amb l’Operació Volhov ha estat inevitable, el nostre imaginari encara ens hi transporta. Per damunt de les similituds pel que fa a l’opacitat de la investigació policial i en les tècniques de seguiment i control utilitzades, el que crida poderosament l’atenció és, sobretot, el contrast entre un marc no democràtic i un altre en el qual, almenys sobre el paper, segons quines pràctiques no haurien de ser concebibles. I és que si la repressió a la RDA era una realitat que es tendia a mantenir relativament en silenci -almenys en comparació amb els processos espectacle i altres sacramentals tan característics del primer estalinisme-, les operacions contra l’independentisme que ordeix la Guàrdia Civil, en canvi, necessiten l’esfera pública. En altres paraules, que sense els recursos dels quals es disposa al si d’una societat oberta -particularment els mitjans de comunicació lliures– aquesta repressió perdria tota eficàcia. No és cap casualitat que les detencions es filtrin prèviament a periodistes amics, es puguin seguir gairebé en directe per televisió i que la versió que s’imposi des de bon començament sigui la que ha posat en circulació el mateix cos policial responsable de l’assumpte; per imaginativa que sigui, per cert, tant és que es tracti de la preparació d’atemptats amb explosius -com en el cas dels CDR del setembre de l’any passat- com de la hipotètica ajuda a la independència de Catalunya per part de 10.000 soldats russos a les ordres del Kremlin.

La Guàrdia Civil, tot i les aparences, no és la Stasi. Aquesta darrera actuava en un marc no democràtic i el seu engranatge de control de la ciutadania no tenia cap necessitat de legitimar-se ni fer-se publicitat. El que li calia potenciar eren les vies subterrànies i, sobretot, el silenci. La Guàrdia Civil, per contra, és ben conscient que es mou en un context diferent, en el qual no només necessita conrear l’autobombo sinó, sobretot, comptar amb el concurs d’altres actors institucionals i socials per tal d’estendre l’efecte del verí que pretén escampar. En realitat, ni tan sols el calendari de les seves actuacions és innocent, sempre aspira a obtenir-ne un efecte polític: a Catalunya, a Madrid o a ambdós escenaris alhora. Ni la por, ni el desànim, ni el dubte, ni la llavor de la divisió al si de l’independentisme serien possibles si no tingués la col·laboració inestimable de la casta més conservadora del poder judicial i d’uns potentíssims altaveus mediàtics que amplifiquen el missatge de les seves miserables operacions. El seu imaginari latent remet més a les suposades gestes bèl·liques de la División Azul que no pas als principis que haurien d’animar la tasca d’un cos policial democràtic. I, amb tot, sap prou bé el context en què es mou -el d’una democràcia vigilada, plena de tabús i línies vermelles- i se n’aprofita. En aquest sentit -i, ho remarco, només en aquest sentit- estic temptat de dir que és força més democràtica que la policia política que, fa un munt d’anys, empaitava Havemann i Garton Ash al Berlin Oriental. I, en fer-ho, m’adono que el fet no em tranquil·litza gens ni mica.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula La vida dels altres (2006), de FlorianHenckel von Donnersmarck.

Cinisme i poder

M’agrada assistir a les Lliçons Irla, mai no deceben. És un esdeveniment anual en el qual el pensament conflueix de manera lliure, plural i gens encarcarada amb l’acadèmia, la militància política i el compromís ciutadà. La Fundació Josep Irla ha sabut consolidar en pocs anys un punt de trobada ineludible per a la gent interessada en la reflexió sobre els aspectes essencials que afecten les societats contemporànies. La nòmina de personalitats que hi han anat passat parla per si mateixa: Richard Wilkinson, Anne Phillips i Ramon Zallo. I a fe que enguany, divendres de la setmana passada, amb el prestigiós filòsof de la ciència Ulises Moulines, s’ha mantingut el llistó ben alt.

Josep Maria Terricabras va contextualitzar prou bé, en unes breus paraules de presentació. la personalitat intel·lectual del conferenciant. Amb algun detall més o menys anecdòtic, com quan va recordar que al programa dels estudis de Filosofia, que ambdós van compartir a finals dels anys seixanta a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, encara era obligatòria l’assignatura d’educació física; i amb alguna cosa més reveladora, cas d’una referència a Otília Castellví, a la mare de Moulines. Castellví, una humil modista gracienca, va tenir el trist privilegi de conèixer, com a joveníssima militant poumista, les txeques estalinistes de la Barcelona de després dels fets de maig de 1937 i posteriorment, després d’una vertiginosa peripècia que la va portar d’Argelers a l’Alemanya nazi, un llarg exili a Veneçuela que no es va cloure fins a començaments dels anys noranta.

Fill de la diàspora catalana de postguerra, nascut a Caracas, format com a filòsof a la Universitat de Munic i públicament compromès, des d’una aproximació molt personal, amb la causa de la independència catalana, Moulines podia partir d’una perspectiva de molt ampli abast per dissertar sobre el tema de la conferència: Cinisme semàntic i poder autoritari. Per començar, es va remuntar al període dels grecs antics per diferenciar el seu concepte de kinisme del cinisme que ara es gasta. I, a continuació, va establir una completa taxonomia, jugant amb sornegueria amb exemples extrets de La revolta dels animals de George Orwell, dels recursos més habituals a l’hora de tergiversar la realitat a través del discurs polític. Un compendi, va apuntar el conferenciant, de les pràctiques comunicatives que desplega quotidianament gentola com Trump o Putin. Res, al capdavall, i juraria que cap dels presents a l’acte en va tenir cap dubte, que no pugui reconèixer gairebé a l’instant el gruix de la ciutadania catalana, acostumada als trucs i les manipulacions del llenguatge tan característics de la classe dirigent espanyola i els grans grups de comunicació que li són afins.

La càrrega més profunda de la dissertació de Moulines es va centrar, sobretot, a traçar una genealogia del cinisme polític a l’època contemporània. I aquí, al meu parer, és on va raure la part més estimulant, i entenc que també volgudament provocadora, del seu plantejament. I és que, ras i curt, va afirmar categòricament que l’origen del fenomen s’ha d’anar a buscar el 1917, amb la Revolució d’Octubre. A partir d’aquesta data tot hauria estat una simple repetició del model original, des dels feixismes històrics fins a Pol Pot. El filòsof només es va avenir a admetre que, a tot estirar, el referent bolxevic podria arribar a tenir algun antecedent en el període jacobí de la Revolució Francesa.

Confesso que una lectura tan radical i reductiva de la realitat em va deixar un punt descol·locat. Per un moment, em vaig sentir traslladat al clima dels vells debats sobre el concepte de totalitarisme de la immediata postguerra mundial, marcats per les servituds que imposava la Guerra Freda i en els quals van jugar un paper de primer ordre un grapat d’antics esquerrenosos delerosos de fer-se perdonar els pecats de joventut. I és que Moulines, tal com van fer ells aleshores, va situar prou explícitament el model d’Estat liberal-democràtic com l’indiscutible raser per mesurar la qualitat democràtica de totes les coses. Un punt d’arribada gairebé sagrat, la crítica al qual només respondria a una retòrica enganyosa i perillosa que, cas de fer-se realitat, obriria la porta a la repetició de les pitjors malvestats del segle XX. Es tracta d’una mirada tirant a conservadora; bastant discutible, a més, per poc que es conegui la literatura generada des de la historiografia i la Ciència Política dels darrers trenta o quaranta anys. I que, sigui dit de passada, no sé si compartiria l’Orwell de 1984, una novel·la d’atmosfera inquietant escrita no pas per casualitat durant els primers anys de la Guerra Freda.

Més enllà dels miratges i les servituds de la història política del segle XX, el que es va trobar a faltar a l’exposició de Moulines va ser, segurament, una aproximació al cinisme i a l’autoritarisme diguem-ne més cultural o sociològica. I és que, comptat i debatut, la falsedat i la perversió del llenguatge amb finalitats polítiques és un fenomen del qual es troben rastres des dels mateixos inicis de la contemporaneïtat, amb el sorgiment de la societat de masses, la premsa, el cinema i el que ara en diríem industries culturals.

En sortir de l’acte vaig conversar un moment sobre tot plegat amb una persona amiga. I aquesta, després de comprovar que coincidíem en l’anàlisi, em va recomanar amb prudència, i en un to volgudament optimista, que no m’hi encaparrés gaire: “agafem-nos-ho pel costat bo, en clau catalana, per il·lustrar el fet que la nostra revolució, la que cal que fem aquí i ara, ha de ser estrictament democràtica, no pas la de la dictadura del proletariat”. L’optimisme de la voluntat, una conquesta a la qual mai no hem de renunciar.

*Il·lustra aquest post una obra de Henry Raeburn, The reverend Robert Walker skating on Duddingston Loch (1795).