De la ‘felicitat republicana’ i altres herbes

Expliquen les cròniques que, en un congrés d’escriptors celebrat al Moscou soviètic dels anys trenta, i després d’haver escoltat una tirallonga de discursos prometent l’adveniment imminent de la felicitat universal, André Malraux va demanar en veu alta: “I què en farem dels infants atropellats pels tramvies?” Sembla que la pregunta ve generar un silenci espès entre la concurrència que només es va trencar quan una veu va replicar, entre l’aprovació general, que en un sistema de transports sorgit d’una perfecta planificació socialista “no hi haurà accidents”. Fi de la història.

Sempre he tingut ben present aquesta reveladora anècdota protagonitzada pel cèlebre novel·lista francès, il·lustre company de viatge i autor de La condició humana i L’espoir. M’ha ajudat a malfiar-me contra els ocasionals deliris de grandesa dels grans poders d’un o altre signe quan, posant-se estupendos i envaint un àmbit de privadesa íntim i irreductible, es mostren activament preocupats amb això de fer-nos feliços. Digueu-me llepafils però la idea d’una felicitat obligatòria, i més si té un indissimulat biaix ideològic i es presenta com poc menys que un punt d’arribada a escala civilitzatòria, la trobo senzillament aterridora.

Tampoc no em sento gens seduït per la filosofia de l’autoajuda que abunda tant en el nostre temps de modernitat líquida. Allò que tot és possible a través de l’esforç personal i que, al capdavall, es tracta d’empoderar-se, ser autèntic i descobrir-se a un mateix; si cal contractant per un preu mòdic els serveis d’un terapeuta o -encara millor- d’un coach particular. La conquesta de la felicitat seria, segons aquesta escola, una plaent aventura sense condicionants socials, gairebé com muntar peça a peça un inofensiu moble d’Ikea.  Es tracta de tota una indústria que gasta una retòrica ampul·losa però facilota, apta per a tots els públics, que té una evident afinitat de fons amb els plantejaments del liberalisme més individualista.

Confesso, doncs, salvant totes les distàncies, que mai no m’he acabat de sentir del tot còmode quan des de l’independentisme d’esquerres s’ha apel·lat explícitament a la felicitat de la ciutadania. Ni fa alguns anys amb Carod-Rovira, un orador formidable que tenia tirada a salpebrar els seus discursos amb sovintejades referències al concepte; ni ara que Pere Aragonès ha recuperat el terme en un complex context pandèmic en el qual és necessari posar en valor els serveis essencials, les cures i la solidaritat col·lectiva i, alhora, fer més atenció que mai als problemes de desubicació psicològica i salut mental que arrossega la gent -especialment els més joves- com a conseqüència de la llarga etapa del confinament. De fet, em trobaria força més a gust amb una aproximació un xic més humil a l’assumpte, en la qual els nous drets socials i una manera de conceptualitzar i avaluar les polítiques públiques sota preceptes feministes, ecologistes i en clau de proximitat dibuixessin, si es vol, un ampli horitzó transformador de major benestar i qualitat de vida que l’actual. Em sembla que, terminologia a banda, per aquest cantó estaria prou d’acord amb la proposta d’una certa felicitat republicana que defensava Gemma Ubasart en un article recent al diari Ara titulat precisament La felicitat d’Aragonès.

Sé per experiència personal -com tothom que no sigui un babau o un ingenu existencial- que la felicitat és quelcom de subjectiu que va i ve a temporades. I, tot i ser prou conscient que està condicionada -però no pas determinada- per uns factors materials incontestables, soc de l’opinió que al si d’un sistema democràtic, amb una pluralitat de valors consubstancial al mateix, seria una quimera -i fins tot un exercici contraproduent- mirar d’imposar-ne des de dalt una definició única i unívoca.

Confiem la felicitat a mans de l’art, la poesia i la música. I centrem-nos, sobretot, a impulsar bones polítiques republicanes al servei de tothom.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Matisse, La dansa (1910).

Veritats incòmodes del fracàs del ‘nou Estatut’

Es compleix el desè aniversari de de la sentència de l’Estatut i de la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 convocada per Òmnium Cultutral. I, com no podia ser d’altra manera, el fet ha donat lloc a rememoracions periodístiques diverses i a anàlisis de signe molt diferent sobre la significació de tot plegat. Hi i ha una coincidència bastant general en què la sentència va posar el punt i final definitiu a l’intent, impulsat a partir de 2003 pel Govern d’entesa que havia acabat amb els vint-i-tres anys del pujolisme, de deixar enrere les estretors d’un model autonomista que començava a mostrar de manera alarmant un grapat d’insuficiències. Es tractava d’assolir una millora molt substancial del marc competencial i el sistema de finançament, així com un reconeixement nacional del tot absent en el text estatutari de 1979. Per a l’independentisme democràtic d’esquerres era una manera de posar a prova el sistema de la transició i, de retruc, deixar en evidència la inacció i el conformisme en què estava instal·lada la dreta catalanista. Per als federalistes, i molt particularment per al maragallisme, en canvi, constituïa un intent de començar a regenerar l’Estat des de la perifèria catalana. Els primers ho entenien com una estació de pas en el camí cap a la República Catalana, els segons com l’inici d’una hipotètica refundació d’Espanya.

S’ha ha fet poc esment, de tota manera, a una veritat incòmoda: tot el que es va posar en qüestió durant aquell intens període només va ser possible a partir d’un canvi de fons en el mapa polític català i l’afebliment de l’hegemonia sociovergent que havia imperat fins llavors. Sense la dreta postpujolista a l’oposició i el PSC forçat a incorporar al programa de Govern algunes de les demandes més substancials de l’agenda republicana res no s’hauria mogut. És cert que el mateix desenvolupament de la seqüència de la reforma estatutària va mostrar que, en part, els vents de canvi i renovació que bufaven al país potser no comptaven amb una base política prou sòlida per materialitzar-se. El pacte Mas–Zapatero, la miserable acta de defunció la proposta aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005, en va ser una bona mostra. I la defenestració de Pasqual Maragall per part de la direcció socialista del moment, una derivada directa d’aquell acord, en va ser una altra. La sociovergència es resistia a morir amb dents i ungles. I, de fet, va tenir una darrera oportunitat de reconstruir-se durant la campanya del referèndum estatutari, en la qual convergentsi socialistes van anar de bracet per mirar d’insuflar una mica d’aire a una proposta que, ja aleshores, havia perdut bona part del seu potencial transformador. Si aquesta operació no va arribar a reeixir va ser perquè, després de les eleccions al Parlament de novembre de 2006, al PSC se li va arronsar el melic a l’hora d’executar la voluntat del PSOE: retornar la presidència de la Generalitat als hereus de Jordi Pujol. A partir d’aquí hi ha la història que ja coneixem: la campanya anticatalana del PP, el viacrucis de l’Estatut a mans del Tribunal Constitucional i, finalment, l’estocada de mort definitiva amb la resolució del tribunal, el 27 de juny de 2010.

Resta la pregunta de si la sentència de l’Estatut explica l’extensió del sentiment independentista dels anys posteriors i, al capdavall, l’inici del Procés. En el pla ciutadà sembla raonable pensar que hi pot haver una relació de causa-efecte; cosa que demostrarien fenòmens com la multiplicació de les consultes locals per la independència arreu del territori, la creació de l’ANC -presidida per Carme Forcadell– i la centralitat que va anar adquirint entre l’opinió pública el debat sobre la legitimitat del dret a decidir. En l’àmbit més directament polític, però, l’assumpte resulta força més dubtós. No oblidem que el Govern dels millors de CiU, sorgit dels comicis de novembre de 2010, va comptar amb el suport parlamentari del PP i es va caracteritzar, sobretot, per un afany forassenyat, impúdicament ideològic, per retallar la despesa pública en aplicació del clàssic receptari neoliberal, encara que fos afectant serveis essencials per a la vida de les persones. I que no va ser fins després de la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012, que Artur Mas no es va decidir a enterrar allò del pacte fiscal i precipitar una convocatòria electoral a la qual va acudir, ara sí, amb la reivindicació d’un referèndum. La força de la gent -i la pressió de bona part del seu mateix electorat- va ser, doncs, juntament amb l’important ascens d’Esquerra Republicana i l’arribada al Parlament dels anticapitalistes de la CUP, l’element decisiu que va acabar tibant la dreta catalanista cap a postulats sobiranistes; no pas el fracàs d’un nou Estatut al qual, en realitat, s’havia mostrat escassament lleial des del minut zero. El desig de mantenir-se al capdavant del Govern va ser, en conseqüència, el factor fonamental que explica aquell viratge. I, des d’aleshores, aquesta tensió entre la preservació de la seva tradicional posició de poder a Catalunya i la necessitat d’hegemonitzar l’ampli i plural moviment popular partidari de la República Catalana explica l’envitricollada trajectòria que ha seguit fins avui. I això a partir d’una pulsió d’amor-odi, sovint més competitiva que no pas de col·laboració real, en relació a les forces partidàries de la República Catalana situades a la seva esquerra. 

Sense la sentència de l’Estatut no hi hauria hagut, probablement, un clima tan propici per a un avenç tan considerable dels plantejaments independentistes. Però és de justícia consignar que si una colla de mandarins, autonomistes d’estricta observança, es van veure abocats a participar en aquell gir va ser més per necessitat que per altra cosa. Si van canviar de camisa va ser, sobretot, per un mer exercici de supervivència política. I és lícit demanar-se com es comportaria l’elit dirigent de l’espai postconvergent -ara més maximalista, ara més paragmàtica– si les circumstàncies portessin a haver de triar entre un Govern orientat cap a la República Catalana que no es trobés en condicions de presidir com fins ara i la possibilitat de participar en una alternativa de caracterísatiques oposades que l’ajudés, tot i això, a sentir-se més segura i preservada amb vista al futur. Aquests dies es compleix també -ironies del calendari- una altra efemèride que, malauradament, passarà força desapercebuda: el primer aniversari de l’acord de Govern a la Diputació de Barcelona. No cal afegir res més. 

*Il·lustra aquest post una obra d’Henry Matisse, Le chat aux poissons rouges (1912).