Independentisme, nacionalisme, sobiranisme

No fa massa dies, per circumstàncies un xic atzaroses que seria llarg de reportar, vaig anar a parar a mans d’un investigador basc en ciències socials interessat en la cosa catalana. Es tractava de respondre de manera no telegràfica un seguit de qüestions relacionades amb la trajectòria històrica de l’independentisme a casa nostra i, més en general, sobre territorialitats i el dret a l’autodeterminació. L’home -de fet era un noi força jove, barbamec i circumspecte- m’anava plantejant ordenadament cada pregunta i després, amb posat d’estudiant aplicat, quedava en silenci, es diria que deixava la ment en blanc i permetia que m’esplaiés davant la seva minúscula gravadora negra sense interrompre’m en cap moment; ni per sol·licitar-me l’aclariment més mínim. Les estratègies de recerca són insondables…

El cas és que, quan érem gairebé a les acaballes, va demanar-me si, aquí i ara, independentisme, nacionalisme i sobiranisme són una mateixa cosa o es tracta de termes referits a realitats diferenciades. “Ja m’han enxampat!”, vaig pensar mentre agafava aire i mirava d’ordenar les idees. I és que el tema podria donar per unes quantes tesis doctorals i, no en tinc cap dubte, per un bon grapat de discussions bizantines de sobretaula i un munt de fils de Twitter amb els insults i les desqualificacions corresponents.

D’entrada, recordo que li vaig dir a risc de simplificar en excés, els independentistes serien aquells que són partidaris d’una República Catalana, sigui pel motiu que sigui i a partir de pressupòsits ideològics d’ordre ben divers. Els nacionalistes, al seu torn, podrien ser els qui malden per la plena normalització de la llengua, la cultura i la identitat catalanes -permeteu-me ser volgudament lax en aquest aspecte-, sense prefigurar necessàriament un model institucional en concret. I els sobiranistes, finalment, aquells altres que sense ser vocacionalment independentistes (però tampoc contraris per se a la independència) defensen per convicció democràtica que la nació catalana té el dret a decidir el seu futur en llibertat.

Passa, però, que aquests són tipus ideals que rarament es donen en estat pur. És a dir, que tot plegat té un valor més conceptual que no pas descriptiu. O, expressat d’una altra manera, que el que sol passar és que en un mateix individu es poden trobar, en funció del moment o de cadascuna de les molt diverses circumstàncies sobre la qual s’ha de posicionar a diari, actituds i trets distintius que, segons els senzills paràmetres esbossats, podríem vincular alternativament amb l’independentisme, el nacionalisme o el sobiranisme. A la vida no hi ha ningú d’una sola peça.

No és ociós, malgrat tot, més enllà de la investigació acadèmica, establir unes definicions més o menys estrictes sobre la qüestió plantejada. Des de la lògica de l’acció política, per exemple, se m’acut que una de les claus per no perdre el rumb de cara a un nou -i definitiu- referèndum d’autodeterminació seria combinar sàviament i de forma equilibrada independentisme, nacionalisme i sobiranisme; sense que cap dels tres predomini aclaparadorament, amb voluntat hegemònica, sobre els altres. Aquesta consideració potser un pèl intuïtiva me la vaig guardar per mi, però. Hauria estat poc científic deixar-la enregistrada a la minúscula gravadora negra que em sotjava impassible. Però vaja, nominalismes a banda i només entre nosaltres, ho veig una mica així.  

*Il·lustra aquest post una obra de Jack Vettriano, The missing man (1995).

Ni trinxeres ni murs, ponts per avançar

Passen els dies i no aconsegueixo deslliurar-me, com tanta altra gent progressista de la procedència més variada, d’un pregon sentiment de tristor pel desenllaç de l’acord d’investidura a l’Ajuntament de Barcelona. I és que, al marge de qüestions estrictament de ciutat, és evident que l’entesa a la capital del país entre Esquerra Republicana i el que representa l’espai dels Comuns obria perspectives ben prometedores per a l’enfortiment de l’esquerra catalana amb voluntat de transformació social. I, de retruc, proporcionava també una saludable alenada d’aire fresc al procés, massa condicionat encara per les dèries, les sinuoses lluites pel lideratge i els sobtats canvis d’humor dels hereus de l’antiga Convergència. No cal ni dir, doncs, que l’opció d’Ada Colau per repartir-se el Govern amb Collboni, amb el vistiplau de l’ínclit Manuel Valls, ha representat una tria de conseqüències diametralment oposades.

Fragmentats, sense una direcció clara, amb una implantació territorial molt desigual i arrossegant les desesperants ambigüitats de sempre, cal reconèixer, malgrat tot, que els Comuns s’han sumat, amb graus de compromís diversos, a acords de canvi en alguns municipis prou significatius. Sigui com sigui, no escapa a ningú que, ara com ara, estan molt lluny dels seus millors dies i no representen una opció guanyadora a Catalunya. En aquestes circumstàncies, la supervivència de Colau, esdevinguda una fi en si mateixa, ha cobrat una transcendència que potser en un context menys crític hauria pogut quedar un xic més matisada. La via que ha permès la seva continuïtat al capdavant de l’Ajuntament comporta, de tota manera, un efecte paradoxal: li garanteix un segon mandat a l’alcaldia però la lliga de peus i mans al PSC –el veritable ordidor de tot plegat, com a intermediari amb les elits empresarials més implicades en l’operació de la investidura- i, consegüentment, subordinen l’alternativa de ciutat que pretenia representar a l’autoritat d’un germà gran omnipresent i fiscalitzador, com un retorn frustrant al model de la vella i esclerotitzada ICV. Podríem dir, per simplificar, que s’ha avantposat el colauisme –que pot acabar evolucionant cap a una mena de populisme personalista sense capacitat real d’articular polítiques públiques en clau transformadora- a la possible futura maduració del projecte dels Comuns.

La temptació d’engegar a dida els qui s’han beneficiat del miserable tripijoc de Barcelona ha de ser bandejada de totes totes. El pitjor que podria passar ara és que, a la pèrdua d’una ocasió històrica per al conjunt del sobiranisme d’esquerres, haguéssim d’afegir el reforçament de les tendències més primàries i prepolítiques que pul·lulen en alguns àmbits i que gaudeixen d’una presència magnificada a la Xarxa. No és el moment de cavar trinxeres, aixecar murs i dictar sentències d’excomunió contra ningú. Fem propostes polítiques per anar endavant, amb fermesa, el cap ben alt i gratant sempre que calgui en les contradiccions dels qui s’han mostrat incapaços d’acompanyar amb fets les seves retòriques proclames de canvi. No és fent cara de gos que sumarem noves voluntats al carro de la República Catalana. Necessitem bastir ponts per avançar. El frontisme inamovible i glaçat és l’escenari en què ens vol instal·lar l’Estat. I seria de necis fer-li el joc: un negoci pèssim per a l’independentisme i per al conjunt de la ciutadania de Catalunya.

*Il·lustra aquest post una obra de Jack Vettriano, The singing butler (1992).