Cortina de fum

Recordo vagament aquella esbojarrada pel·lícula de finals dels noranta protagonitzada per Robert de Niro i Dustin Hoffman en què, per tal de desviar l’atenció d’un ridícul escàndol sexual a les envistes de la campanya electoral, a l’equip assessor del president dels EUA no se li acut altra cosa que inventar-se una inexistent guerra amb Albània per tal de tenir entretinguda l’opinió pública. La cortina de fum -Wag the dog en la versió original en anglès- jugava amb una pràctica que, tot i que exagerava volgudament fins al paroxisme, qualsevol espectador amb un mínim de coneixement de les misèries de la comèdia humana podia identificar sense cap dificultat.

L’esperadíssima roda de premsa de Joan Laporta per tal de donar explicacions sobre el cas Negreira ha confirmat els pitjors pronòstics: en lloc d’aportar una mica de llum sobre l’assumpte només ha servit per iniciar -o per continuar, de fet- una batalleta cultural amb el Real Madrid de recorregut més que previsible. El president del Barça ha parat l’ham i els mitjans de comunicació de la caverna madrilenya l’han mossegat amb fruïció. Ara la discussió està centrada en la defensa de l’imaginari col·lectiu del club com a exèrcit desarmat de Catalunya durant el franquisme -en feliç expressió de Vázquez Montalbán– davant una grollera campanya per negar la veritat històrica i contradir la memòria popular blaugrana. Oli en un llum!

Han quedat en segon terme, gairebé en penombra, els 7,5 millions d’euros que successives juntes del Barça van anar pagant religiosament durant disset anys consecutius -entre 2001 i 2018- a una empresa instrumental d’un dels jerarques principals de l’arbitratge espanyol. Tot plegat per uns informes de naturalesa prou dubtosa dels quals ningú no ha aclarit ni la funcionalitat en el pla futbolístic ni, per descomptat, les causes que expliquen que no es detectés la seva potencial càrrega disruptiva des del punt de vista ètic i reputacional. El pla de l’actual directiva no va més enllà d’amagar el cap sota l’ala i agafar-se com un clau roent a l’argument de la legalitat dels serveis contactats; una opció miop que defuig deliberadament el fons de la qüestió.

El més paradoxal del panorama és que, tot i el xafarranxo al qual s’ha cridat a participar tiris i troians, Laporta s’ha guardat molt de posar en risc la continuïtat del Barça al projecte més preuat de Florentino Pérez: la Superlliga europea. I el president del Real Madrid ha demostrat que sap distingir perfectament entre una iniciativa puntual d’agitació i propaganda amb rivets de revisionisme històric i els seus interessos estratègics com a ambiciós capità d’empresa del sector. Ja posats, per a expressar-ho en termes de tècnica militar, es diria que ambdós són prou conscients que estan immersos en una fenomenal maniobra de distracció però que, en realitat, ni els ha passat pel cap arribar a una situació de guerra oberta amb sang, foc i víctimes de debò; al capdavall, és necessiten l’un a l’altre. Business is business.

No us faré un espòiler de La cortina de fum. Tanmateix, com ja us deveu imaginar, tothom hi queda ben retratat.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de Wag the dog (1997), una pel·lícula dirigida per Barry Levinson.

Núñez, alguna cosa més que una caricatura per riure

La mort de Josep Lluís Núñez ha retornat el seu nom a la palestra. I, tal com era de preveure, li han plogut un munt d’elogis ditiràmbics. És natural, va ser president del Barça entre 1978 i el 2000. Vint-i-dos anys al capdavant d’una de les institucions referencials i amb més poder del país no és poca cosa. I més si es té en compte que no va tractar-se d’un període qualsevol sinó d’una etapa que abraça des del postfranquisme més immediat a la darrera legislatura de Jordi Pujol, passant pels fastos de la Barcelona olímpica.

Núñez mai va comptar amb la simpatia de l’esquerra política ni de la burgesia més catalanista i il·lustrada, que sempre el va considerar un parvenu. I, el seu paper com a promotor immobiliari, agressiu i sense manies a l’hora d’arranar el patrimoni arquitectònic de Barcelona, el van enfrontar agrament al moviment veïnal. Més enllà dels èxits i fracassos obtinguts en l’àmbit esportiu, tampoc no va ser estimat per la gent del carrer. És cert que, amb el temps, la dreta catalanista al Govern de la Generalitat i el mateix Ajuntament de la ciutat s’hi van acomodar; sense gaire entusiasme, però. I també, poc o molt, que l’element popular el va acabar mig tolerant a canvi de grans fitxatges milionaris i èxits esportius.

Jo, que guardo a la meva memòria infantil el “Neeskens, sí; Núñez, no!” com un moment d’autèntic èxtasi col·lectiu, vaig viure amb il·lusió, ja com adult, la fi del nunyisme a can Barça. L’aparició de Joan Laporta, al capdavant d’una directiva amb sentit de la catalanitat i un actiu compromís de ciutadania, em va caure al damunt com aigua beneita i em va reconciliar del tot amb un club al qual Gaspart i companyia havien deixat, i no només en l’aspecte futbolístic, en hores baixíssimes. Un sentiment idèntic al que m’havia dominat, gairebé en paral·lel, amb l’arribada de Jordi Porta a la presidència d’Òmnium Cultural. Eren un seguit de símptomes que, després d’anys i panys de conformisme i de trist cofoisme pujolista, bufaven vents de canvi a Catalunya i la ciutadania aspirava a albirar nous horitzons. Com així es va demostrar poc després amb l’Acord del Tinell, de fet. Potser va ser un miratge però, per un moment, va semblar que tot estava per fer i tot era possible.

Tot plegat ja és història antiga. Núñez és una figura que havia quedat quasi esborrada de la memòria col·lectiva, a anys llum del batec actual –republicà i sobiranista- del gruix de la societat catalana. Més encara després de la condemna –i breu empresonament, el 2014- que va patir a causa dels suborns i tripijocs diversos del denominat cas Hisenda, tan pietosament bandejats ara en alguns dels retrats de to oficialista que se li dediquen. El risc, si de cas, seria que se’l recordés més per la inofensiva caricatura per riure que n’han dibuixat els programes d’humor que no pas pel que va representar de debò. I és que és un personatge que explica força coses que no han de ser oblidades. Si li conferim el títol de pare modernitzador del FC Barcelona ho hem de fer en la mateixa clau que atorgaríem aquest tractament a Porcioles o Samaranch en el cas de Barcelona o, fins i tot, com fan alguns cada cop amb més desvergonyiment, a Franco en el de l’Estat espanyol. I això ens hauria d’obligar a reflexionar a fons sobre el nostre passat recent, no tan idíl·lic com de vegades ens volen fer creure, i sobre el guió del futur que volem escriure.

*Il·lustra aquest post una obra de Henry de Toulouse-Lautrtec, “Ball al Moulin Rouge” (1890).