Pujol, tòtem de la tribu

“Repassant l’hemeroteca he trobat que en aquells anys l’Avui publicava moltes esqueles en memòria dels patriotes catalans morts durant la República, la guerra, la postguerra i la transició. La majoria les pagava el Comitè de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Un any rècord és el 1984 perquè es complien els 50 anys dels fets d’octubre de 1934. Hi posen esqueles tots els partits: el PSAN, el FNC, el Moviment de Defensa de la Terra, ERC… (…) Tanta memòria necrològica de la gent independentista que posava bombes va acabar la paciència dels convergents que van fer arribar les seves queixes a través del consell, però també telefonant directament al diari sense gens de pudor. Així ho recorden els redactors en cap d’aquell moment.” Són paraules de la periodista Maria Favà en la seva crònica Diari Avui (1976-2009). Entre el somni i l’agonia, publicada per Meteora el 2017.

Descobreixo mig per casualitat amb aquest deliciós -i revelador- passatge que cito i, amb un somriure al llavis, penso en l’operació -en curs- de recuperació de la figura de Jordi Pujol i del llegat de la vella Convergència. Es tracta de posar en valor les primeres aportacions pujolianes del període de dictadura -com la de l’assaig Des dels turons a l’altra banda del riu, una contribució a la cultura del resistencialisme catalanista des del transcendentalisme cristià- per, a partir d’aquí, en un pla estrictament polític, rehabilitar els vint-i-tres anys de govern ininterromput del pujolisme real. N’hi ha que tenen el convenciment íntim que el Procés ha desordenat el mapa polític català i que ara toca recosir-lo; amb el mateix fil de sempre, per descomptat.  

Aquesta secreta convicció restauradora és compartida tant pels sectors amb menys empenta que van anar abandonant el vaixell a mesura que els preparatius del Referèndum agafaven embranzida com pels qui, amb la més bona de les intencions o potser amb un punt d’oportunisme, han viscut del tenim pressa des del desembre -no pas des de l’octubre, però- de 2017. Es diria que, a manca de res més sòlid, el miratge del que va ser-no va ser el pujolisme encara és capaç de congriar adhesions de pelatge familiar inconfusible però amb declinacions tan diverses que en alguns casos poden arribar a ser mútuament excloents. La xerinola que s’ha organitzat al voltant de la candidatura de Xavier Trias a Barcelona constituiria un símptoma prou significatiu d’aquest fenomen.

La paradoxal recerca de seguretat psicològica de l’espai postconvergent a través d’una remitificació tardana de Pujol com a pare fundador de legitimitat indiscutible presenta, amb tot, debilitats prou evidents. D’una banda, els usos i costums de l’antiga Convergència -del cas Palau al tres per cent- no els esborren ni els mil-i-un tripijocs de la gentola de l’Operació Catalunya. I, de l’altra, l’autonomisme d’estricta observança sobre el qual va erigir la seva hegemonia, tan al·lèrgic a la memòria popular republicana com al jove independentisme que va maldar des del primer moment per denunciar les línies vermelles imposades per la democràcia del 78, dificulta el seu ús més enllà de la resignada acceptació del marc establert. Pot servir, a tot estirar, per fixar, des d’una òptica conservadora i bàsicament defensiva,una cert horitzó de catalanitat normativa com a punt d’arribada per al conjunt d’una societat en procés de canvi accelerat; però poca cosa més.

N’hi ha que, quan allò de la Guerra dels Balcans de finals del segle XX, sospiraven afectadament per l’ensulsiada de l’imperi austrohongarès, més de setanta anys abans, ple de valsos i polques, princeses, uniformes de colors llampants i distinció de palau. I, aquí i ara, la miríada de branques i branquetes en què ha acabat disgregant-se l’antany esplendorós arbre convergent conjuren les febleses i contradiccions respectives mirant-se de reüll però, alhora, entonant cants d’ardor guerrer i dansant al voltant de l’antic tòtem de la tribu que, fins fa només quatre dies, havien deixat abandonat al racó més fosc de les golfes.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Desferres (1919).

Nacionalisme o nació republicana?

El fotut del terme nacionalisme és que no és unívoc. És a dir, que es pot emprar per definir realitats distintes i no poques vegades excloents. Aquesta constatació, de fet, és més vella que la sopa d’all. Entre els textos de lectura gairebé obligatòria amb els quals molts dels independentistes de la meva generació vam iniciar les nostres beceroles polítiques recordo els de l’esforçat historiador Fèlix Cucurull -autor de la monumental Panoràmica del nacionalisme català– que, a través de la recuperació de la figura de personatges mig oblidats com Roca i Ferreras o Martí i Julià, ens feia notar que ells ja diferenciaven molt clarament el patriotisme defensiu, humanitari, emancipador i social que reivindicaven d’aquell altre de caràcter bel·licós, dominador i tirànic. En resum, que els sectors més clarividents sorgits del vell republicanisme federal i els primers separatistes del llacet ja s’adonaven de la importància de remarcar l’abisme existent entre els dos models davant el perill que alguna ànima caritativa, d’aquelles que prediquen tothora les virtuts del sano internacionalismo, pogués tenir la temptació de fer-los encaixar conceptualment, encara que fos a cops de sabatot. Seria, per expressar-ho en termes actuals, el que separa el nacionalisme d’Estat d’aquell altre que ha maldat històricament, si de cas, per sostreure’s de la seva opressió. Es fa difícil negar, des d’aquest punt de vista, el component nacional -o si es vol nacionalista- d’un munt de lluites passades o presents d’arreu del món. I això abasta, sense cap propòsit d’exhaustivitat, des dels clàssics moviments d’alliberament de la segona meitat del segle XX -d’Algèria al Vietnam, passant per Cuba, Nicaragua, Angola, Namíbia o Moçambic- fins als processos de redescoberta de les nacions silenciades de l’Europa occidental que es van anar produint a partir de la dècada dels seixanta per mitjà de la superació d’allò que l’occità Robert Lafont va descriure com a alienació provincial. I, seria absurd negar-ho, el catalanisme popular s’ha mogut històricament en unes coordenades poc o molt equiparables.

El cert, però, si m’he de refiar de la meva memòria, és que el modern independentisme català, almenys des de la transició postfranquista ençà, no s’ha sentit massa a gust amb la utilització de l’etiqueta nacionalista. Fora dels Nacionalistes d’Esquerra encapçalats per Jordi Carbonell no recordo cap iniciativa digna de ser remarcada que en fes bandera. I no tant per un rebuig de fons a la significació del terme com, sobretot, per una qüestió d’estratègia política: la necessitat de fixar un terreny propi davant la naixent hegemonia de la dreta catalanista. I és que aquell independentisme que exaltava la defensa de la terra i el combat dels patriotes catalans, denunciava la repressió de les forces d’ocupació, blasmava la consolidació del bilingüisme com una amenaça per al futur de la llengua catalana i cridava a la reunificació dels Països Catalans, no tenia prou múscul per apropiar-se de la denominació. A la Catalunya d’aquells anys el nacionalisme realment existent no era altre que el de Jordi Pujol. I, no ho oblidéssim pas, el seu nacionalisme era, més enllà d’algun ocasional excurs retòric per acontentar la parròquia, pur autonomisme. En realitat, i no pas per casualitat, l’única organització que ha sobreviscut fins avui conservant-lo a les seves sigles ha estat la Joventut Nacionalista de Catalunya, un ritu de pas de compliment altament recomanable per a diverses generacions de joves quadres convergents amb aspiracions de fer carrera a l’administració pública. Més tard, durant els noranta i amb l’arribada del nou segle, aquesta situació es va consolidar definitivament. En bona part, tinguem-ho present, perquè la violència i les neteges ètniques que, amb l’ensulsiada del bloc socialista, van acompanyar la desintegració de l’URSS i Iugoslàvia van deixar molt connotat el qualificatiu de nacionalista en l’àmbit internacional. I aquí ni el més tanoca no dubtava que no ens convenia gens que ens pengessin la llufa que empaitàvem el somni d’una hipotètica Catalunya pura. És el període en què Carod-Rovira, home llegit i amb un olfacte polític excel·lent, va començar a parlar d’allò de les identitats múltiples i la necessitat d’incorporar gent amb sentiments de pertinença distints -i sovint amb més d’una lleialtat alhora- a l’aventura de construir la República Catalana.

La qüestió essencial que s’ha anat descabdellant des d’aleshores al si de l’independentisme català ha estat com, a l’Europa del segle XXI, en un marc institucional liberal democràtic i en un context creixentment globalitzat, es pot dur a terme un procés emancipador de caràcter social i nacional que faci possible el naixement d’un nou subjecte de sobirania. I la resposta aclaparadora, descartada la lògica estratègica de l’alliberament nacional per via ortodoxa -tal com també ha succeït, salvant totes les distàncies, a Euskal Herria o Irlanda-, ha estat que cal articular una amplíssima majoria ciutadana que -amb una molt robusta expressió electoral, forçosament pluripartidista, que en legitimi l’existència- sigui capaç de mobilitzar prou energies col·lectives per trencar la resistència del poder constituït. I, arribats aquí, davant d’aquest repte històric enorme, esdevé gairebé una necessitat anar més enllà de les categories heretades del vell catalanisme cultural dels anys de la dictadura -i de la seva posterior reinterpretació pujoliana- per, actualitzant tot allò que convingui del nostre patrimoni, incorporar al corpus nacional les aportacions i  narratives de les noves fornades d’homes i dones que formen la Catalunya d’avui. Això i no una altra cosa, abandonar les seguretats de la catalanitat refugi per passar a una catalanitat projecte entesa no com a destí final sinó com a punt de partida obert a tothom, és construir  la República Catalana de baix a dalt.

¿Més enllà del seu aspecte més aparent, de curta volada, amb un biaix partidista més que evident i ridículament nominalista, què expressa la darrera polèmica a propòsit del nacionalisme a la qual hem assistit aquests dies? D’una banda, probablement, és una mostra més de la deriva que pot acabar instal·lant-se entre gent de bona fe que, frustrada pel desenllaç de l’Octubre català, sense un lideratge de referència clar i hiperconnectada als miratges de les xarxes socials, ofega les penes reclamant gestos testosterònics, denigrant la política i, sobretot, donant credibilitat a qualsevol pseudodebat que porti a  la conclusió que tot aniria millor si s’emprengués una cacera de bruixes contra un suposat enemic interior; una odiosa cinquena columna que acaba sent sempre, indefectiblement i sovint a partir dels pretextos mes gratuïts, l’ase de tots els cops. De l’altra, però, i això és força més rellevant, revela l’existència, en l’entorn intel·lectual dels hereus de l’antiga dreta catalanista, de sectors que mantenen una actitud defensiva i conservadora en relació a les propostes de construcció de la nació en clau republicana. Han interioritzat que la República Catalana només té sentit si el poder -polític, cultural i simbòlic- el continuen mantenint els de sempre i veuen més com un problema que com una oportunitat que s’ampliï la base popular dels qui tenen dret a participar en la definició de la Catalunya independent del demà. I, encara que sembli un joc de paraules, aquest nacionalisme, potser integrador però que al capdavall remet a una concepció idealista de la identitat catalana, tancada i barrada des de fa anys i panys, tant se val si des d’Otger Cataló, la Renaixença o amb Prat de la Riba i el Noucentisme, entorpeix la nació del futur.

*Il·lustra aquest post una obra de Joan Llimona, Tornant del tros (1896).