Alfons Quintà, el mal menor

He començat l’any amb la lectura d’El fill del xofer. És tracta d’una documentada crònica de Jordi Amat que, amb la figura d’Alfons Quintà com a tema central, permet resseguir la peripècia política de la Catalunya recent: des de les acaballes del franquisme als primers anys de l’autogovern i gairebé fins als nostres dies. La personalitat tòxica de Quintà, amb múltiples episodis d’egolatria des de l’adolescència més precoç i amb un historial de mala praxi professional, abusos d’autoritat i violència masclista per llogar-hi cadires, dona per molt. I més encara, com és el cas de la majoria de lectors, quan es coneix la dramàtica fi del periodista, que el desembre de 2016 es va suïcidar d’un tret d’escopeta després d’assassinar la seva esposa amb particular traïdoria. Un fet que va permetre-li obtenir una certa notorietat mediàtica a títol pòstum: titulars, fotografies, algun obituari i un munt de comentaris efímers a les xarxes socials.

Quintà, però, està molt lluny de ser un personatge de crònica negra. Es va moure des de petit en cercles de certa influència cultural i econòmica -gràcies a la proximitat professional del seu pare a Josep Pla– i, amb els anys, va arribar a ser un dels periodistes catalans amb més bones connexions amb el poder. Primer com l’home de Juan Luis Cebrián a Catalunya i després com el primer director de TV3: d’orquestrar el cas Banca Catalana des del diari amb més clara vocació de modernitzar el nacionalisme espanyol a ser l’artífex del naixement de la principal fita de país de tot el període pujolista. La seva etapa posterior i l’inici d’una decadència tirant a espectacular està prou ben recollida al llibre. Consignem només que el seu prolongat ocàs, en una tristíssima espiral descendent d’El Observador fins al Diari de Girona, no va ser pas més exemplar que el seu període de glòria. 

Amat assaja una aproximació psicològica a la figura de Quintà. Tal com ho planteja, la pulsió que va moure la seva existència va ser la de matar el pare; de primer el biològic -un home autoritari i poc afectuós, que l’hauria marcat profundament- i més tard d’altres persones que li van anar fent de referents en l’àmbit professional, cas de Jaume Miravitlles o Ibáñez Escofet.  Potser no és un plantejament massa original però sens dubte permet encaixar en una seqüència més o menys comprensible molts dels actes descordats, fora de tota etiqueta i racionalitat social, del protagonista de l’obra. 

Mai no vaig coincidir amb Quintà. Pertanyo a una altra generació. Però tinc parents molt directes que el van tractar a Enciclopèdia Catalanai que, sobretot, el van patir a TV3. I conservo a la memòria alguna estampa viscuda transmesa oralment en l’àmbit familiar que es podria afegir a les moltes que desfilen per les pàgines d’El fill del xofer. Tampoc no l’he llegit gaire a fons com a columnista d’opinió, tot i que tinc prou presents alguns dels articles que durant els anys noranta publicava a l’Avui. En retinc, sobretot, la curiosa obsessió contra tot allò que sonés a francès i un anticomunisme furibund digne de l’època de la cacera de bruixes. Així com també una aposta pel liberalisme filosòfic un xic sobreactuada, com quan es descrivia a si mateix, sense rubor aparent, com a deixeble d’Isaiah Berlin. Explico tot això per deixar ben clar que no sento cap simpatia per l’individu. Més aviat al contrari. I, amb tot, més enllà del seus hipotètics fantasmes freudians, la pregunta que sorgeix amb la lectura del text d’Amat és si, comptat i debatut, els tipus amb una maldat congènita com la seva no poden prosperar en qualsevol mena de règim, sigui quina sigui la seva naturalesa política. O si es vol, enunciat d’una manera més planera, si el pujolisme hauria estat intrínsecament diferent -i moralment millor- si Quintà, en lloc de ser un petit monstre, hagués estat una bellíssima persona, compendi de virtuts humanes.

I és que a mi El fill del xofer m’ha retornat a la Catalunya dels vuitanta. Aquella societat en la qual el catalanisme de centredreta -moderat, d’arrels cristianes i amb una legitimitat d’origen provinent de la resistència cultural a la dictadura-, va començar a erigir una hegemonia electoral -i en bona part també ideològica- que duraria gairebé un quart de segle. I en la qual el lideratge de Jordi Pujol s’arribaria a confondre amb les institucions del nou autogovern i amb la mateixa noció de la catalanitat mainstream. La descripció que fa Amat de com es va ordir la manifestació del 30 de maig de 1984 en protesta per la querella de Banca Catalana és en aquest sentit magistral. I posa els pèls de punta: per una banda CDC finançant d’amagat una campanya articulada al voltant de diverses entitats sense teòrica filiació partidista -cridant a sortir al carrer amb consignes com Pujol, el poble et vol o PSOE, Felipe i guerra ofenen la nostra terra-; i de l’altra, Quintà, a les ordres directes de Prenafeta, utilitzant TV3 com a un mer instrument de propaganda per reblar el clau. Deixo per les meves memòries el relat de com, en un clima d’emocionalitat desbordada, va anar de d’un pèl que els escassos independentistes organitzats que hi vam assistir per fer sentir la nostra veu -repartint plens de voluntarisme unes modestes octavetes que si no m’erro tenien com a consigna un Ni banquers, ni botiflers prou esclaridor- haguéssim de sortir literalment en globus de la mobilització. El cas és que des de llavors, poques setmanes després d’haver obtingut la seva primera majoria absoluta en unes eleccions al Parlament, Pujol va disposar en exclusiva de la patent de l’únic catalanisme pensable. I amb molt poca oposició per part de l’esquerra establerta, per cert, que es va haver de conformar a fortificar-se als seus palaus d’hivern municipals i mai no va ser capaç d’oposar-li una idea alternativa de país.

El pujolisme ha definit una llarguíssima etapa de la nostra història recent. Amb èxits i fracassos, amb llums i ombres. Quintà va ser un individu menyspreable. Un ésser malalt, torturat i frustrat que va provocar dolor per allà on va passar. El seu llegat, de tota manera, és inexistent i la seva memòria, tret potser dels qui van patir-lo en pròpia pell, s’ha esvaït en el no-res. Ara ja és un simple mal menor. Alguns dels vicis principals del moviment que va encarnar Jordi Pujol, en canvi, encara són ben presents entre nosaltres: el cofoisme regional, la corrupció estructural i la nefasta confusió entre partit i país. En graus variables, probablement, i ja no concentrats en exclusiva en una única força política. Però hi són. I no serem lliures de debò mentre no els deixem enrere per sempre més.  

Marín, Tresserras i la República Catalana ‘des de baix’

La convulsa vida política de la Catalunya dels darrers anys ha generat una literatura vastíssima. Es tracta majoritàriament d’un variat conjunt de proses més o menys periodístiques, escrites d’esgarrapada, d’una qualitat molt desigual i centrades gairebé sempre en el context més immediat, sovint des d’una decidida voluntat d’intervenció partidària. I això abasta indistintament tant autors favorables a la República Catalana com a l’estat de coses present. Sense cap desig de ser exhaustiu salvaria d’aquest diagnòstic diverses aportacions dedicades a aspectes parcials de la realitat –finançament, infraestructures, comportament electoral, viabilitat econòmica d’un Estat català etc.- i potser algunes de les coses que ha anat publicant, des d’un catalanisme honest però temperamentalment allunyat de qualsevol vel·leïtat independentista, Jordi Amat.

En un panorama com el descrit l’edició d’un assaig d’Enric Marín i Joan Manuel Tresserras és una notícia excel·lent. Aquesta parella de fet de pensadors, compromesos amb els ideals transformadors i amb l’independentisme d’esquerres des que eren estudiants i companys d’armes a la UAB (“quan alguns dies el Campus de Bellaterra podia semblar Nanterre”), han fet gala, des dels anys vuitanta ençà, d’una decidida vocació d’incidència en l’àmbit públic des de la reflexió intel·lectual. I, val a dir-ho, sempre que ha convingut, assumint també en primera persona responsabilitats d’ordre polític o institucional. Ara, amb Obertura republicana, fan una treballada aportació que no defuig l’anàlisi d’allò més immediat i conjuntural però que, sobretot, prioritza una mirada amb llums llargues a la realitat catalana, tot posant en relació en un mateix pla passat, present i perspectives de futur.

Els autors d’Obertura republicana parteixen d’una concepció dialèctica de la nació. És a dir, que en subratllen la dimensió col·lectiva, en construcció permanent i mai no acabada de manera definitiva. I, en aquest sentit, s’allunyen de les interpretacions canòniques pròpies del la historiografia catalanista més tradicional, de to un xic melangiós per allò que hauria pogut arribar a ser aquella pàtria dissortada mig perduda en l’antigor medieval. Ells, per contra, privilegien, partint de Bonnassie i Vilar i arribant fins a Eva Serra, Fontana i Termes, un enfocament del nostre passat –“més matisat, més complex, menys derrotista”- que situa en primer terme “les condicions de vida i el protagonisme social de les classes populars”. És per això que, ja en el temps present, posen molt d’èmfasi a reivindicar, a partir de la constatació de l’esgotament definitiu de la proposta de tall noucentista de la Catalunya-ciutat, el darrer projecte digne d’aquest nom elaborat per les velles elits locals, el paper del nou bloc social històric que ha protagonitzat el tomb dels darrers anys cap a la plena sobirania. Un subjecte que, després d’esquinçar les costures de la trama sociovergent, estaria cridat a erigir una nova hegemonia política i cultural.

Per a Marín i Tresserras, l’aire del temps bufa en contra del clàssic esquema, uniformista i vertical, de l’Estat nació –d’allò tan suat d’una escola, una llengua, un exèrcit, una moneda-. La mundialització del capitalisme, amb l’auge de les comunicacions globals en xarxa, estaria generant un seguit de mutacions, productives i de tota mena, que amenacen amb enviar a la paperera de la història unes estructures institucionals arcaiques, incapaces d’adaptar-se a un present dinàmic, canviant i ple de reptes. L’Estat nació “resulta massa petit per actuar com un actor global rellevant, però, alhora, és massa gran per gestionar la creixent complexitat generada per les noves lògiques socials i atendre amb eficàcia el que és local i concret”. En aquestes circumstàncies, una República Catalana nascuda sense faramalla decimonònica ni falsa grandeur seria un actor força més fiable de cara a un horitzó que passarà indefectiblement, aquí i arreu, per aprendre a compartir sobiranies.

I és aquesta crisi definitiva del model d’Estat nació el que confereix una dimensió qualitativament distintiva al procés català. I això perquè, l’anhel de fer néixer la República Catalana no respondria a un projecte de nacionalització de masses des de les institucions –reproduint l’esgotat paradigma de dalt a baix, sigui en una versió més paternalista o més autoritària- sinó, just a la inversa, a la voluntat de crear una nova sobirania política a partir de l’aportació democràtica, de baix a dalt, del conjunt de la ciutadania. No és cap casualitat que l’obra de Marín i Tresserras prengui com a subtítol un prou revelador Catalunya, després del nacionalisme. I és aquí, en aquesta reivindicació –evocant un terme encunyat pel sociòleg Manuel Castells– d’una catalanitat entesa com a identitat projecte on rau una de les claus de la radical modernitat de la seva mirada: “El projecte republicà català refà un espai històric de continuïtats i trencaments i el converteix en un espai polític on poder assajar fórmules pròpies de realització dels drets i les llibertats públiques. És un espai polític concret, i tanmateix no té propensió localista o domèstica; més aviat, des de la seva especificitat, es caracteritza per prendre com a referència fonamental els reptes de la globalització. Mira el món i té vocació cosmopolita.”

No es tracta, segurament, de la part essencial del llibre però els autors no s’estan d’esbossar de manera prou clara algunes observacions crítiques en relació als “errors d’apreciació” comesos per l’independentisme en els darrers anys. I, en aquesta aspecte, si bé subratllen la centralitat del referèndum de l’1 d’Octubre –“l’acte de desobediència democràtica pacífica més massiu dels que s’han produït a Europa des de la fi de la 2a Guerra Mundial”-, fan un advertiment sobre el parany de sobrevalorar les pròpies forces i menystenir els molts recursos dels quals encara disposa l’Estat. I amb tot, sent més partidaris de la lògica de la guerra de posicions que la de moviments –el projecte republicà, escriuen, “no és feina per a cansats. Ni per a impacients”-, defensen amb convicció que l’Octubre català “marca un abans i un després en la relació entre Catalunya i Espanya. Un punt sense retorn.” No hi ha terceres vies a la vista ni tampoc és gens previsible el ressorgiment d’una sociovergència amb capacitat de recobrar la credibilitat perduda. I, malgrat tot, fan l’advertiment següent, ple de fred realisme: “Per sorprenent que pugui semblar, en el cas del Regne d’Espanya, una majoria parlamentària independentista no és percebuda pels poders centrals com una dada que convidi al diàleg i la negociació. Més aviat al contrari: els convida a la negació de la realitat i a la resposta agressiva. Per això mateix, els senyals de la voluntat democràtica de la societat catalana hauran de tenir més continuïtat i ser progressivament més forts, més inequívocs. La negociació que permeti albirar la sortida del conflicte serà multilateral. No hi ha dreceres.”.

Seria bo que Obertura republicana gaudeixi d’una una bona acollida i que sigui discutida, ací i allà, no només entre els sectors més propers al que avui representa Esquerra Republicana, una força respecte a la qual els autors no amaguen una activa complicitat. Però en un context tan polaritzat com el nostre –un eufemisme amable per no haver de dir sectaritzat-, intueixo dues possibles lectures que en poden distorsionar la significació. La primera, provinent de l’entorn de la vella esquerra de matriu federalista –un eufemisme pietós per no haver de dir autonomista– aniria en la línia de subratllar que la reflexió diguem-ne gramsciana de Marín i Tresserras constitueix una subtil esmena a la totalitat a l’estratègia mantinguda per l’independentisme durant els darrers anys i en pro del seu manteniment sine die en una conformista minoria d’edat. Segons aquesta interpretació, no hi hauria una majoria ciutadana suficient per sostenir el naixement d’una República Catalana i, en conseqüència, l’Octubre català s’acostaria més a una perillosa aventura fonamentada en la negació de la legalitat estatutària, una mena de ridícul i abusiu coup de force per part del Govern i la majoria parlamentària del moment, que no pas a un procés social de dimensions reals. La segona lectura aniria en una direcció diferent i passaria per llegir la nova catalanitat que defensen els dos autors en una clau de desnacionalització encoberta dels trets essencials i històricament distintius del país. En aquesta visió, Marín i Tresserras serien poc més que un parell de criptocomunistes que, amb els seus indesxifrables sociologismes de comunicòlegs, estarien obrint frívolament la porta a un perillós relativisme identitari que afebliria el nostre sentiment de pertinença comunitària i aplanaria el camí del nacionalisme espanyol. Cap de les dues observacions és justa ni prou afinada. En el primer cas, perquè els autors d’Obertura republicana, tot i que crítics amb alguns dels episodis protagonitzats per l’independentisme en la gestió de l’Octubre català, mai no perden de vista la causa última que explica el punt on ens trobem: l’obstinada negativa d’un Estat amb reflexos clarament autoritaris a admetre el dret de la ciutadania de Catalunya a decidir el seu futur en llibertat. I, en el segon cas, perquè, més enllà que considerin que les categories del vell catalanisme resistencialista han quedat definitivament obsoletes, són del tot partidaris d’una renovació de la catalanitat que permeti bastir, amb prou robustesa i musculatura democràtiques, la construcció de la República Catalana.

L’erudició, i a Obertura republicana n’hi ha un munt, sol tenir efectes enlluernadors. I, malgrat tot, si no va de la mà de la saba de la vida, acaba esdevenint freda, distant i un punt embafadora. Marín i Tresserras, que de vegades semblen haver-ho llegit absolutament tot, no cauen en aquest parany. El seu assaig, més a prop de la política transformadora, el bullici de la quotidianitat i d’un món en canvi constant que no pas del mer saber llibresc, neix de la voluntat d’incardinar-se amb el moviment real que ha sacsejat el país en els darrers anys. I, ras i curt, del desig d’aportar un material útil per al combat democràtic a favor de la República Catalana. Des de la màxima exigència i rigor intel·lectuals, és clar; però, alhora, amb una insubornable voluntat de compromís. I jo, des d’aquest darrer punt de vista, el de la fraternitat nascuda a l’escalf de les lluites compartides, no em sento capaç d’expressar-los un elogi més encès que el d’aquest humil comentari.