De la ‘felicitat republicana’ i altres herbes

Expliquen les cròniques que, en un congrés d’escriptors celebrat al Moscou soviètic dels anys trenta, i després d’haver escoltat una tirallonga de discursos prometent l’adveniment imminent de la felicitat universal, André Malraux va demanar en veu alta: “I què en farem dels infants atropellats pels tramvies?” Sembla que la pregunta ve generar un silenci espès entre la concurrència que només es va trencar quan una veu va replicar, entre l’aprovació general, que en un sistema de transports sorgit d’una perfecta planificació socialista “no hi haurà accidents”. Fi de la història.

Sempre he tingut ben present aquesta reveladora anècdota protagonitzada pel cèlebre novel·lista francès, il·lustre company de viatge i autor de La condició humana i L’espoir. M’ha ajudat a malfiar-me contra els ocasionals deliris de grandesa dels grans poders d’un o altre signe quan, posant-se estupendos i envaint un àmbit de privadesa íntim i irreductible, es mostren activament preocupats amb això de fer-nos feliços. Digueu-me llepafils però la idea d’una felicitat obligatòria, i més si té un indissimulat biaix ideològic i es presenta com poc menys que un punt d’arribada a escala civilitzatòria, la trobo senzillament aterridora.

Tampoc no em sento gens seduït per la filosofia de l’autoajuda que abunda tant en el nostre temps de modernitat líquida. Allò que tot és possible a través de l’esforç personal i que, al capdavall, es tracta d’empoderar-se, ser autèntic i descobrir-se a un mateix; si cal contractant per un preu mòdic els serveis d’un terapeuta o -encara millor- d’un coach particular. La conquesta de la felicitat seria, segons aquesta escola, una plaent aventura sense condicionants socials, gairebé com muntar peça a peça un inofensiu moble d’Ikea.  Es tracta de tota una indústria que gasta una retòrica ampul·losa però facilota, apta per a tots els públics, que té una evident afinitat de fons amb els plantejaments del liberalisme més individualista.

Confesso, doncs, salvant totes les distàncies, que mai no m’he acabat de sentir del tot còmode quan des de l’independentisme d’esquerres s’ha apel·lat explícitament a la felicitat de la ciutadania. Ni fa alguns anys amb Carod-Rovira, un orador formidable que tenia tirada a salpebrar els seus discursos amb sovintejades referències al concepte; ni ara que Pere Aragonès ha recuperat el terme en un complex context pandèmic en el qual és necessari posar en valor els serveis essencials, les cures i la solidaritat col·lectiva i, alhora, fer més atenció que mai als problemes de desubicació psicològica i salut mental que arrossega la gent -especialment els més joves- com a conseqüència de la llarga etapa del confinament. De fet, em trobaria força més a gust amb una aproximació un xic més humil a l’assumpte, en la qual els nous drets socials i una manera de conceptualitzar i avaluar les polítiques públiques sota preceptes feministes, ecologistes i en clau de proximitat dibuixessin, si es vol, un ampli horitzó transformador de major benestar i qualitat de vida que l’actual. Em sembla que, terminologia a banda, per aquest cantó estaria prou d’acord amb la proposta d’una certa felicitat republicana que defensava Gemma Ubasart en un article recent al diari Ara titulat precisament La felicitat d’Aragonès.

Sé per experiència personal -com tothom que no sigui un babau o un ingenu existencial- que la felicitat és quelcom de subjectiu que va i ve a temporades. I, tot i ser prou conscient que està condicionada -però no pas determinada- per uns factors materials incontestables, soc de l’opinió que al si d’un sistema democràtic, amb una pluralitat de valors consubstancial al mateix, seria una quimera -i fins tot un exercici contraproduent- mirar d’imposar-ne des de dalt una definició única i unívoca.

Confiem la felicitat a mans de l’art, la poesia i la música. I centrem-nos, sobretot, a impulsar bones polítiques republicanes al servei de tothom.

*Il·lustra aquest post una obra d’Henri Matisse, La dansa (1910).

Feixistes com nosaltres

Mai no ha estat feina fàcil relacionar l’independentisme català amb l’extrema dreta. Almenys si es parteix d’una mínima honradesa intel·lectual. Des d’un punt de vista històric, a diferència d’alguns dels primigenis corrents anticolonialistes o de certes versions del nacionalisme d’eslovacs i croats, ucraïnesos i lituans o fins i tot de bretons i irlandesos, aquí no va ser ni tant sols versemblant plantejar-se, ni com a hipotètica possibilitat, una aliança tàctica amb cap de les potències feixistes que van arrassar a sang i foc bona part del continent europeu. I si a algú ho va arribar a contemplar segur que va entendre el seu error sota l’impacte dels bombardejos de la Legió Cóndor i l’aviació italiana. Com tampoc no ens ha de passar per alt que pocs anys abans, quan Macià i Carner-Ribalta buscaven suports exteriors durant l’etapa insurreccional d’Estat Català contra la dictadura de Primo de Rivera, corressin a Moscou, no pas a Roma. Per acabar de reblar el clau també es podria remarcar que, durant la primera postguerra, les principals activitats del Front Nacional de Catalunya, l’antecedent més immediat del modern independentisme, van ser les tasques d’espionatge per a l’Intelligence Service i l’organització d’una xarxa d’evasió transfronterera per ajudar els aviadors aliats que ho necessitessin. Fins a tal punt estava interioritzat que la causa de la llibertat nacional de Catalunya anava lligada indissolublement a la derrota del feixisme internacional.

No ens penséssim pas que som immunes a segons quins virus, però. Minoritària i marginal, fa temps que ha anat apareixent una extrema dreta d’expressió catalana, capaç fins i tot d’abraçar l’estelada. Recordo com ja a inicis dels anys vuitanta del segle passat, quan l’independentisme del moment, d’orientació decididament socialista, maldava per sobreviure en un context molt difícil, es va orquestrar una campanya que, al voltant del lema Fora xarnegos!, va empastifar el centre de BCN amb un munt d’adhesius -i alguna pintada- de caràcter xenòfob. Un de les consignes que es van posar en circulació en forma de petita enganxina que se solia col·locar als semàfors, il·lustrada amb una sinistra adaptació de l’estelada que substituïa l’estel per una creu gamada, expressava una declaració de principis inequívoca: Fora negres, moros i espanyols. Les organitzacions independentistes de l’època, ben conscients del que estava en joc, van cuitar a desmarcar-se enèrgicament de l’assumpte i van atribuir tot allò a una grollera operació d’intoxicació articulada amb la intenció de generar confusió i desprestigiar-les davant l’opinió pública. De fet, tot i que no es conegués qui n’era el responsable últim, se sabia prou bé qui s’encarregava de fer la feina bruta: un obscur personatge que s’havia mogut per àmbits més o menys militants, al qual s’atribuïen possibles connexions amb grups parapolicials i que més tard va pul·lular pels cercles del neonazisme barceloní d’aquell període. Amb el temps, discretament, aquell individu es va ressituar com a propietari d’una llibreria dedicada a qüestions de temàtica militar i, més endavant, inclús va mirar de fer-se un lloc als mitjans de comunicació com a suposat expert en qüestions de terrorisme islamista. Avui és un dels principals animadors del grupuscle amb més projecció d’això que alguns anomenen pietosament, com si els fes basarda dir les coses pel seu nom, gal·làxia identitària.

A Catalunya, com a bona part del nostre entorn europeu més immediat, hi ha les condicions adequades per a un hipotètic avenç d’allò que ara en diuen postfeixisme o nova extrema dreta: malfiança en relació a la classe política i al projecte de construcció europea, incertesa econòmica, por a la immigració, individualització i pèrdua progressiva del sentit de pertinença comunitària, canvis en el model de família, crisi de la masculinitat tradicional etc. Paradoxalment, però, tenint en compte que l’Estat espanyol contemporani arrossega al seu si un substrat ideològic heretat de la dictadura franquista i que l’extrema dreta de caràcter espanyolista -i rabiosament anticatalana- és, de llarg, la que compta amb més tradició, penetració social i capacitat de mobilització, es fa difícil pensar que els identitaris catalans tinguin possibilitats reals d’agafar gaire volada a curt termini. En canvi, en una República Catalana amb institucions democràtiques, nou mapa polític i una previsible dilució del pes de la clivella nacional -Catalunya/Espanya- en el comportament electoral, potser podria trobar un clima més favorable per mirar d’arrelar entre nosaltres. A partir d’una radical impugnació de fons dels valors fundacionals d’aquesta mateixa república, probablement. En fi, ja es veurà. De moment no cal patir.

El perill de l’esquifida extrema dreta catalana no és, doncs, el que pugui arribar a fer per si mateixa. De tota manera, però, cal no menystenir els efectes nocius que pot comportar la seva simple existència per al conjunt del sobiranisme. I és que si els mitjans de comunicació alineats amb l’Estat espanyol magnifiquen la seva representativitat o un segment del públic independentista incorpora inadvertidament part de la retòrica militarista i excloent que gasten els nuclis identitaris, pot quedar avortada la possibilitat de sumar nous suports al combat democràtic per erigir la República Catalana. Uns suports que, per expressar-ho a la manera de la gent d’Òmnium Cultural, només es materialitzaran si s’aprofundeix en tot allò de les lluites compartides. I això passa per afegir al projecte republicà una part significativa dels catalans d’identitat espanyola que no es van sentir interpel·lats durant els anys del Procés. I, òbviament, també de la nova ciutadania que s’ha incorporat al país en els darrers anys; sigui quin sigui el seu origen, religió o el color de la seva pell. 

Més enllà dels lamentables tripijocs que s’han conegut aquests darrers dies, protagonitzats pels aprenents de bruixot habituals, cal que el conjunt de forces polítiques i socials que defensen l’avenç cap a la República Catalana mantinguin, amb serenor i renunciant als esgarips, un llindar de tolerància zero amb l’extrema dreta identitària. Ens hi va la credibilitat i el manteniment d’un fil roig de lleialtat amb les múltiples aportacions que han contribuït històricament a la treballosa construcció de l’edifici del modern independentisme català: de Jordi Carbonell, Cucurull i Pedrolo a Eva Serra i Carod-Rovira. No volem feixistes, ni tan sols si són com nosaltres.

Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Il portiere di notte (1974), de Liliana Cavani.  

“La utopia necessària”, 25 anys

M’assabento casualment, i amb un cert retard, del 25è aniversari de la publicació de La utopia necessària, una obra de Toni Mollà que va guanyar, el 1993, el Premi d’Assaig Rovira i Virgili –amb un jurat del qual formava part Josep-Lluís Carod-Rovira-. És un text que vaig devorar durant unes curtes vacances d’estiu a la Vall d’Aran pel qual guardo, encara ara, un cert afecte. I és que em va caure a les mans en unes circumstàncies polítiques –i en part també personals- que recordo prou bé i que m’evoquen tota una època. Ens trobàvem en el període immediatament posterior a l’ensulsiada del bloc socialista, quan feia fortuna allò de la fi de la història de Francis Fukuyama i triomfava pertot un cru relativisme postmodern, fatxenda, glorificador de la subjectivitat individual i extremadament corrosiu en relació als propòsits de qualsevol causa emancipadora. I jo, que aleshores feia de periodista al diari El Punt, formava part d’aquella generació de joves independentistes que, seguint-ne d’altres no gaire anteriors a la nostra que havien participat a la lluita antifranquista, havíem maldat de valent per fer possible un bell somni: la revolució socialista d’alliberament nacional. Fins gairebé la vigília, per cert.

El cas és que, en uns moments complexos, de reflux polític, solitud i introspecció, en què resultava evident que les certeses antigues ja no eren suficients per llegir la realitat, la prosa de La utopia necessària em va eixorivir intel·lectualment i em va generar, alhora, un efecte balsàmic. D’una banda perquè s’acostava al fet nacional d’una manera fresca, optimista i no dogmàtica, apostant per un nou nacionalisme (sic) a l’alçada de l’era de la globalització que tot just s’iniciava. I de l’altra, perquè, en un context en el qual imperava el pensament únic, feia una aposta decidida per una nova utopia de futur en la qual les societats civils i la recuperació de l’esfera pública davant l’individualisme consumista, tan exaltat pels corrents neoliberals en voga, juguessin un paper de primer ordre. I tot plegat, a més, a partir d’uns supòsits volgudament antiautoritaris i la convicció que calia articular una alternativa al model del clàssic Estat nació d’arrel decimonònica.

La utopia necessària té, és clar, atenent a l’origen del seu autor, un assumidísim biaix valencià. I, tot i que en aquest àmbit l’obra potser no em va estimular tant, fan de molt bon llegir les planes que dedica a la trajectòria del valencianisme i al pensament de Joan Fuster, figura a la qual s’aproxima amb respecte i complicitat però defugint qualsevol temptació hagiogràfica. “Fuster, al nostre entendre”, –escriu un xic provocativament- “ni era ni deixava de ser autonomista, regionalista o independentista, posem per cas. La seva obra i el seu pensament se situen en una altra dimensió: en la dimensió cívica de què parlàvem adés. Per a Fuster, no es tractava, hem cregut entendre en llegir els seus papers, en escoltar els seus raonaments, de construir un altre Estat, sinó de construir una altra societat: una societat humanista on l’autonomia personal i la participació social foren el contrapès a la jerarquia institucionalitzada que representa la mateixa existència de l’aparell estatal.” I, amb tot, o precisament per això mateix, no s’està d’afegir: “(…) la utopia d’un País Valencià integrat en uns Països Catalans diversos, plurals, no jeràrquics, igualitaris i monolingües en català –que és, curt i ras, la formulació de la utopia fusteriana- ha estat el projecte intel·lectual i cívic més prolífic i amb més capacitat d’il·lusió i de mobilització dels darrers trenta anys, almenys al sud de la Sènia.”

No em sento amb prou autoritat per afirmar sí l’assaig de Mollà ha envellit bé o malament. Jo diria, això sí, que amb la perspectiva d’un quart de segle, i en el cas de la construcció del País Valencià des d’un punt de vista estrictament polític, potser les seves expectatives s’han vist un xic defraudades. I, en canvi, en un pla més general, sí que es pot sentir satisfet pel fet que, aquí i ara, hi ha un nou nacionalisme –per expressar-ho en la seva terminologia d’aleshores- que es projecta decididament cap al futur amb la voluntat d’erigir un nou subjecte de sobirania: radicalment democràtic, integrador, partidari d’enriquir la universalitat des del dret a la diferència i amb una clara voluntat de fer una contribució –i em remeto novament a les seves paraules- a “una ideologia supranacional que cohesione cada dia més el món sencer.” Sigui com sigui, i al marge que s’hagin concretat més o menys les esperances cap a les quals apunta La utopia necessària, jo em conformo consignant que a mi, fa una pila d’anys, em va fer el millor dels serveis: em va ajudar a pensar. I, en fi, com se sol dir, la lluita continua.