La mentida més bonica

Escopir la veritat

Soc un pèssim lector de novel·la i visc volgudament apartat del subgènere literari de les cròniques sobre el Procés; sobretot si estan escrites en primera persona. I amb tot, amb un vague sentiment d’estar pecant, vaig córrer a l’Ona de Gràcia a adquirir La mentida més bonica tan bon punt es va publicar. Potser per la personalitat de Francesc Serés i amb l’expectativa que a través de la ficció es poden dir més coses -o si voleu més veritats– que no pas amb l’assaig. No em refereixo a veritats fàctiques, és clar, sinó més aviat a la possibilitat de copsar una certa atmosfera com a reflex de la nostra psicologia col·lectiva; alguna cosa que s’acosti a allò tan suat de l’air du temps. El privilegi d’un novel·lista és que pot anar movent els seus personatges amb tota llibertat, sense identificar-se o deixar-se d’identificar amb les seves accions o els seus pensaments més recondits. Un fet que no implica, naturalment que el tapís final que teixeix una obra de narrativa sigui innocent. Més aviat al contrari, en realitat.

L’acció de La mentida més bonica es concentra en les vint-i-quatre hores del divendres 17 de desembre de 2021: el darrer dia de feina d’una parella de professors d’un institut de secundària d’un poble del Penedès que han arribat a l’edat de jubilació. Més enllà d’aquest brevíssim lapse de temps, però, el camp gravitacional en què s’inscriu la subjectivitat dels seus personatges abasta, sobretot, l’etapa que aniria del desenllaç de l’Octubre català a la manifestació de Somescola contra la interlocutòria del TSJC imposant el 25 per cent de castellà. Es tracta, doncs, d’un període convuls marcat per l’aplicació de l’article 155, la repressió, la presó i l’exili, les massives mobilitzacions contra la sentència del judici del Procés, els indults i, en un pla més general, pels efectes socials de la irrupció de la pandèmia del Covid-19. I es correspondria també, malgrat que al llibre no se’n fa cap al·lusió directa, al trànsit entre les presidències de Quim Torra Pere Aragonès, després d’un esgotador interludi de quasi cinc mesos de precarietat institucional i de l’agònica negociació per a la conformació d’un nou acord de Govern posterior a les eleccions del 14 de febrer de 2021. 

Tot i que és una novel·la eminentment política sobre el Procés, sobta una mica la diguem-ne unilateralitat amb la qual s’aborda la complexitat -i els clarobscurs- d’aquells anys. I és que tots els personatges que hi apareixen parteixen d’una certesa unànimement compartida: tot plegat va ser un engany dels partits que, prioritzant els seus interessos mesquins, van burlar-se sense cap escrúpol de la il·lusió de la gent prometent allò que no estaven en condicions de complir. Les diferències -i les tensions- que s’observen entre ells serien, si de cas, de matís: des dels qui ho van veure venir des de bon començament fins als que han anat caient del cavall amb posterioritat. A tot estirar hi hauria també posicions diferenciades en relació al futur: n’hi ha que apostarien per estratègies de confrontació més contundents, algú opta amb oportunisme per mirar de treure profit de la situació integrant-se al joc institucional i els dos protagonistes, decebuts i emprenyats després d’haver-se compromès en cos i ànima amb l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre, es qüestionen si té cap sentit continuar-se mobilitzant. Qui sap si no hauria sobrat la intervenció d’algun personatge que, ni que fos fent el paper de dolent, hagués contribuït a la construcció d’una dialèctica un xic més rica i matisada. 

Que ningú no busqui, però, favoritismes a les pàgines de La mentida més bonica. L’autor ha anat amb molta cura -es diria, fins i tot, que amb un sentit polític exquisit- a l’hora de garantir que, a dreta i a esquerra, tothom rebi estopa. Serveixi com a exemple que es relata com en unes eleccions -probablement les del 14F- la parella protagonista decideix el seu vot a les palpentes posant sis paperetes en un sobre i triant a l’atzar cadascú la seva; és a dir, ignorant per complet quina de les tres candidatures independentistes ha estat l’escollida. De fet, la impugnació de la novel·la -o de la immensa majoria dels seus personatges, si ho preferiu- al Procés és tan radical que seria impossible fer-ne una apropiació de part, ni per la banda del puigdemontisme més descordat ni pels qui defensen propostes més gradualistes. I això perquè el que s’impugna no és el paper d’aquest o d’aquell altre, ni tan sols la totalitat de la política catalana actual -com a màxim un trist subproducte de tot allò- sinó el capteniment del conjunt de la classe dirigent independentista de 2017 que, mentida rere mentida, va arrossegar irresponsablement la ciutadania a una aventura sense sortida. 

Seria injust no consignar que Serés intenta alliberar-se d’un plantejament general tan unidireccional i arran de terra. Així, encara que sigui de manera espectral a través de l’evocació de la figura d’un vell professor d’història ja traspassat, s’empesca un personatge més enllà de la conjuntura que li permet assajar alguna cosa semblant a una mirada llarga. En Sauleda, que a mi, que com l’autor vaig passar per la facultat de Geografia i Història de la UB fa una pila d’anys, em recorda poderosament a un savi antropòleg retornat d’Anglaterra que ens introduïa als rudiments -i les paradoxes- de les ciències socials, hauria pogut ser la vàlvula que dosifiqués una mica l’empatx de presentisme que es percep a la novel·la. La seva aparició, amb tot, no acaba d’assolir la dimensió que potser hauria pogut adquirir i, a l’igual que les ocasionals referències que es fan, per aquí i per allà, a qüestions que van més enllà del Procés -la transició postfranquista, el pujolisme, els problemes del sistema d’ensenyament, el 15M o els efectes socials del Covid-, queda subsumida en un marc impressionista en què l’única centralitat l’ocupa l’Octubre català.

Ja he admès en començar que la narrativa no és el meu fort. Confesso, però, que avançant en la lectura de La mentida més bonica m’ha vingut al cap una vella novel·la de fa gairebé noranta anys que a mi em va caure a les mans quan tot just sortia de l’adolescència i que, en aquella edat, encara tendra, em va causar una fonda impressió: La condició humana, d’André Malraux. No en recordo gaire detalls però gira al voltant de l’esclafament, al Xangai de 1927, dels sindicats obrers i la base urbana del comunisme xinès per part de les forces del Kuomintang de Chiang Kai-shek, el seu teòric aliat des de feia uns quants anys. Es tracta d’un episodi, avui oblidat, que va provocar una intensa controvèrsia internacional al si del moviment socialista d’aquell període, amb retrets, plats llençats pel cap i acusacions creuades en relació a qui havia d’assumir la responsabilitat pel disseny d’una estratègia errada que es va saldar amb centenars de morts i una repressió ferotge. El cas és que, tot i escriure amb la memòria d’aquells dramàtics esdeveniments encara fresca, el famós novel·lista francès no es va deixar arrossegar per l’amargor i la pulsió de passar comptes empaitant culpables. Ben al contrari, encara tinc present l’orgull pels militants caiguts en defensa de la llibertat i la confiança en el resultat de les lluites futures que es respira en moltes de les seves planes. I això sense fer caricatura ni renunciar a descriure la complexitat i les contradiccions pròpies dels grans processos polítics. No ignoro que la gravetat pròpia de l’etapa més heroica del segle XX no es fàcilment traslladable a la lleugeresa dels nostres temps líquids. El contrast, tot i així, resulta tan intens que fa venir vertigen.

El Procés no va fracassar a causa d’un engany ordit amb nocturnitat i traïdoria per part de les organitzacions polítiques que el van animar. I les seves picabaralles, per ridícules que puguin semblar vistes de lluny, no responen a mers afanys de poder sinó que reflecteixen, també, maneres diferents -i ben legítimes- de mirar el món, llegir la realitat i entendre el país. Els qui s’entesten a afirmar el contrari són, i no pas per casualitat, els sectors d’obediència espanyolista que, escampant la brama que tot ha estat un frau miserable, miren d’esvair les responsabilitats d’un Estat autoritari -el seu- que no va dubtar a emprar la violència policial, judicial i institucional per aturar una reivindicació ciutadana justa i democràtica. Els partidaris de la República Catalana només tornaran a avançar si són capaços de metabolitzar la frustració, refer confiances i articular una nova proposta intel·ligible i creïble per a àmplies majories de la societat. Des d’aquest punt de vista, no estic gens segur que, les cabòries dels personatges de Serés siguin, en si mateixes, materials útils per a la construcció d’allò nou que ha de venir. I, malgrat tot, entenc que tampoc no farem res si adoptem una actitud arrogant, de paternalista superioritat intel·lectual, i ens mostrem incapaços de fer un esforç sincer per escoltar la seva veritat; per desagradable que sigui que t’escupin un exabrupte als morros.