Volem acollir: de les paraules als fets

El patiment dels refugiats que fugen de la guerra de Síria i busquen aixopluc a una Europa poruga i políticament en hores molt baixes no ha deixat indiferent la societat catalana. La multitudinària manifestació de Barcelona n’ha estat una mostra prou palesa. I, aquí i allà, van sorgint tota mena d’iniciatives solidàries.

Catalunya, però, no podrà posar realment en pràctica la seva vocació acollidora fins que no disposi de les eines d’un Estat. Sense capacitat de concedir l’asil ni regular les vies d’accés a la ciutadania es fa difícil pensar en el desplegament de polítiques públiques realment ambicioses en aquest àmbit. Més enllà, és clar, de la sensibilitat i la bona voluntat del Govern i els ajuntaments i d’una societat civil cada vegada més mobilitzada.

La futura República Catalana naixerà en un entorn geopolític, el de la Mediterrània, en convulsió i en el qual és probable que es continuïn succeint els conflictes. Caldrà, doncs, tenir-ho en compte a l’hora de dissenyar estratègies institucionals de cooperació i bon veïnatge i de preveure com abordar amb prou garanties crisis humanitàries com l’actual. I, naturalment, serà necessari també passar de les paraules als fets: de la massiva expressió de voluntats a la concreció de polítiques d’acollida dignes d’aquest nom.

*Il·lustra aquest post una obra de Marià Fortuny, La batalla de Tetuan (1864)

Niça, una reflexió en calent

No és pas fàcil, ni probablement gaire recomanabe, reflexionar en calent. Les imatges del carnatge de Niça són certament impactants. Com d’altres que hem vist en els darrers anys al mateix Estat francès o a diferents ciutats europees i nord-americanes. La violència amb la qual colpeja l’extremisme islamista és particularment feridora perquè omple de sang escenaris d’una quotidianitat amb la qual tots ens podem reconèixer: trens i aeroports, locals d’oci nocturn, esdeveniments esportius o cerimònies civils multitudinàries.

I, amb tot, és inevitable demanar-se si, sense adonar-nos-en, com si fos un fenomen natural, no acabem establint una equívoca asimetria amb les víctimes del fanatisme islamista que, d’una manera qualitativament molt superior, moren a l’Iraq i Síria, a Istambul o Ankara, o a Costa d’Ivori, Kenya, Iemen o Pakistan. A no ser, és clar, que es tracti de turistes occidentals com nosaltres, com en el cas de la matança de Tunísia del març de l’any passat. Se’m dirà, i amb raó, que la proximitat cultural facilita segons quins tipus d’identificacions i en dificulta d’altres. I, malgrat tot, té un punt d’impúdic deixar d’empatitzar amb gent que mor a mans dels mateixos botxins pel fet que siguin assassinats a un mercat de camells o sortint d’orar a una mesquita

Més enllà del que és o hauria de ser el concepte de fraternitat humana, a més, tot plegat comporta conseqüències de caràcter polític. Reduint la idea d’Europa al tòpic d’una fortalesa assetjada pels enemics dels valors occidentals i la de les societats de tradició musulmana a un contínuum fatalment indiferenciat dominat sense remei pel radicalisme teocràtic, consolidem l’espiral infernal en el qual estem instal·lats. Es tracta d’una espiral que reforça els corrents de fons conservadors que planen sobre un munt d’estats de la UE i que, cavalcant sobre els fantasmes de la seguretat i la por a la immigració, contribueixen a laminar les llibertats ciutadanes i a afeblir els aspectes més progressius del projecte de construcció europea. I, de passada, a més, tendeix a ocultar també les greus responsabilitats que, des de la vella foto de les Açores entre Busch, Aznar i Blair, carrega sobre les seves espatlles, per acció o per omissió, bona part de la pusil·lànime classe dirigent occidental, incapaç de menar una política internacional digna d’aquest nom i massa sotmesa encara a la més estreta realpolitik quan no, en alguns casos, a velles pràctiques de regust colonialista.

El dolor és legítim. I humà. Però mai no ens ha de privar de dir la realitat.

*Il·lustra aquest post una obra de Marià Fortuny: El venedor de tapissos (1870).