Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).

Feixistes com nosaltres

Mai no ha estat feina fàcil relacionar l’independentisme català amb l’extrema dreta. Almenys si es parteix d’una mínima honradesa intel·lectual. Des d’un punt de vista històric, a diferència d’alguns dels primigenis corrents anticolonialistes o de certes versions del nacionalisme d’eslovacs i croats, ucraïnesos i lituans o fins i tot de bretons i irlandesos, aquí no va ser ni tant sols versemblant plantejar-se, ni com a hipotètica possibilitat, una aliança tàctica amb cap de les potències feixistes que van arrassar a sang i foc bona part del continent europeu. I si a algú ho va arribar a contemplar segur que va entendre el seu error sota l’impacte dels bombardejos de la Legió Cóndor i l’aviació italiana. Com tampoc no ens ha de passar per alt que pocs anys abans, quan Macià i Carner-Ribalta buscaven suports exteriors durant l’etapa insurreccional d’Estat Català contra la dictadura de Primo de Rivera, corressin a Moscou, no pas a Roma. Per acabar de reblar el clau també es podria remarcar que, durant la primera postguerra, les principals activitats del Front Nacional de Catalunya, l’antecedent més immediat del modern independentisme, van ser les tasques d’espionatge per a l’Intelligence Service i l’organització d’una xarxa d’evasió transfronterera per ajudar els aviadors aliats que ho necessitessin. Fins a tal punt estava interioritzat que la causa de la llibertat nacional de Catalunya anava lligada indissolublement a la derrota del feixisme internacional.

No ens penséssim pas que som immunes a segons quins virus, però. Minoritària i marginal, fa temps que ha anat apareixent una extrema dreta d’expressió catalana, capaç fins i tot d’abraçar l’estelada. Recordo com ja a inicis dels anys vuitanta del segle passat, quan l’independentisme del moment, d’orientació decididament socialista, maldava per sobreviure en un context molt difícil, es va orquestrar una campanya que, al voltant del lema Fora xarnegos!, va empastifar el centre de BCN amb un munt d’adhesius -i alguna pintada- de caràcter xenòfob. Un de les consignes que es van posar en circulació en forma de petita enganxina que se solia col·locar als semàfors, il·lustrada amb una sinistra adaptació de l’estelada que substituïa l’estel per una creu gamada, expressava una declaració de principis inequívoca: Fora negres, moros i espanyols. Les organitzacions independentistes de l’època, ben conscients del que estava en joc, van cuitar a desmarcar-se enèrgicament de l’assumpte i van atribuir tot allò a una grollera operació d’intoxicació articulada amb la intenció de generar confusió i desprestigiar-les davant l’opinió pública. De fet, tot i que no es conegués qui n’era el responsable últim, se sabia prou bé qui s’encarregava de fer la feina bruta: un obscur personatge que s’havia mogut per àmbits més o menys militants, al qual s’atribuïen possibles connexions amb grups parapolicials i que més tard va pul·lular pels cercles del neonazisme barceloní d’aquell període. Amb el temps, discretament, aquell individu es va ressituar com a propietari d’una llibreria dedicada a qüestions de temàtica militar i, més endavant, inclús va mirar de fer-se un lloc als mitjans de comunicació com a suposat expert en qüestions de terrorisme islamista. Avui és un dels principals animadors del grupuscle amb més projecció d’això que alguns anomenen pietosament, com si els fes basarda dir les coses pel seu nom, gal·làxia identitària.

A Catalunya, com a bona part del nostre entorn europeu més immediat, hi ha les condicions adequades per a un hipotètic avenç d’allò que ara en diuen postfeixisme o nova extrema dreta: malfiança en relació a la classe política i al projecte de construcció europea, incertesa econòmica, por a la immigració, individualització i pèrdua progressiva del sentit de pertinença comunitària, canvis en el model de família, crisi de la masculinitat tradicional etc. Paradoxalment, però, tenint en compte que l’Estat espanyol contemporani arrossega al seu si un substrat ideològic heretat de la dictadura franquista i que l’extrema dreta de caràcter espanyolista -i rabiosament anticatalana- és, de llarg, la que compta amb més tradició, penetració social i capacitat de mobilització, es fa difícil pensar que els identitaris catalans tinguin possibilitats reals d’agafar gaire volada a curt termini. En canvi, en una República Catalana amb institucions democràtiques, nou mapa polític i una previsible dilució del pes de la clivella nacional -Catalunya/Espanya- en el comportament electoral, potser podria trobar un clima més favorable per mirar d’arrelar entre nosaltres. A partir d’una radical impugnació de fons dels valors fundacionals d’aquesta mateixa república, probablement. En fi, ja es veurà. De moment no cal patir.

El perill de l’esquifida extrema dreta catalana no és, doncs, el que pugui arribar a fer per si mateixa. De tota manera, però, cal no menystenir els efectes nocius que pot comportar la seva simple existència per al conjunt del sobiranisme. I és que si els mitjans de comunicació alineats amb l’Estat espanyol magnifiquen la seva representativitat o un segment del públic independentista incorpora inadvertidament part de la retòrica militarista i excloent que gasten els nuclis identitaris, pot quedar avortada la possibilitat de sumar nous suports al combat democràtic per erigir la República Catalana. Uns suports que, per expressar-ho a la manera de la gent d’Òmnium Cultural, només es materialitzaran si s’aprofundeix en tot allò de les lluites compartides. I això passa per afegir al projecte republicà una part significativa dels catalans d’identitat espanyola que no es van sentir interpel·lats durant els anys del Procés. I, òbviament, també de la nova ciutadania que s’ha incorporat al país en els darrers anys; sigui quin sigui el seu origen, religió o el color de la seva pell. 

Més enllà dels lamentables tripijocs que s’han conegut aquests darrers dies, protagonitzats pels aprenents de bruixot habituals, cal que el conjunt de forces polítiques i socials que defensen l’avenç cap a la República Catalana mantinguin, amb serenor i renunciant als esgarips, un llindar de tolerància zero amb l’extrema dreta identitària. Ens hi va la credibilitat i el manteniment d’un fil roig de lleialtat amb les múltiples aportacions que han contribuït històricament a la treballosa construcció de l’edifici del modern independentisme català: de Jordi Carbonell, Cucurull i Pedrolo a Eva Serra i Carod-Rovira. No volem feixistes, ni tan sols si són com nosaltres.

Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Il portiere di notte (1974), de Liliana Cavani.