La tortura amb ulls de dona

El recurs sistemàtic a la tortura per part de la Policia i la Guàrdia Civil a l’empara de la Llei Antiterrorista ha estat, des de la transició i fins fa quatre dies, una qüestió gairebé tabú. Amb la complicitat de la classe política del règim del 78, l’alta judicatura i els principals mitjans de comunicació, la seva existència només ha sortit a la llum en casos molt puntuals, de desenllaç fatal, com els de Joseba Arregi, Mikel Zabalza o Gurutze Iantzi. I, quan ho ha fet, s’ha tapat amb tota celeritat, sense cap conseqüència remarcable per als seus perpetradors. De fet, per desagradable que sigui haver-ho d’admetre, l’opinió pública espanyola -i en bona part també la catalana- ha viscut còmodament instal·lada en una mena d’ignorància volguda sobre l’assumpte durant una pila d’anys. Per no parlar, en el fons, de l’existència d’un cert llindar de tolerància social en relació a la seva pràctica.

La progressiva -però encara no completada- normalització de la vida política basca i, pel que fa a nosaltres, l’adveniment del Procés i sobretot el desenllaç de l’Octubre català, han anat modificant la percepció social sobre el tema; ni que només sigui una mica. Poc o molt, com a col·lectivitat, hem après a relativitzar discursos i versions oficials i a tenir una consciència més clara que a casa nostra els cossos de seguretat de l’Estat gaudeixen d’un grau d’impunitat força més ampli que els que hi pugui haver en qualsevol democràcia europea amb un mínim de tradició. 

I, amb tot, la tortura és un fenomen amb tantes arestes, tan polièdric, que permet assajar noves vies d’aproximació que, fins i tot pel que fa als cercles més compromesos, il·luminen racons que mig havien restat en penombra. Es va fer evident fa pocs dies amb motiu de l’emissió al Sense ficció de TV3 de Bi arnas, l’aplaudit documental de Jon Mikel Fernandez Elorz que es va presentar a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Es tracta d’una proposta que posa el focus en la vivència de la tortura per part de dues militants de l’esquerra independentista basca i, en paral·lel, en la mare d’una d’elles que, amb la filla empresonada, malda per explicar-se els mecanismes d’autoprotecció mútua que dificulten, fins i tot en l’àmbit de la intimitat familiar, trencar el silenci en relació a una experiència traumàtica i pertorbadora per a ambdues.

Bi arnas constitueix una aposta per acostar-se a la tortura a partir d’una clau exclusivament femenina. I no pas per caprici, òbviament: el gènere -prou que queda clar al llarg de la producció- no és una variable menor en aquest sinistre temps en suspensió que és el període d’incomunicació sota la legislació antiterrorista; ni des de la perspectiva dels botxins, ni des de la de les persones que resten sotmeses al seu poder. No és una variable menor però, paradoxalment, almenys com a punt de partida específic, sovint ha tendit a quedar pudorosament negligida. Encara recordo amb un xic de recança com Teresa Mas, una de les poques dones detingudes a l’Operació Garzón de 1992, confessava tres decennis després dels fets com va costar-li un munt d’anys arribar a concebre’s a si mateixa com a una militant política que havia patit la tortura; més enllà del paper que li va tocar representar públicament com a companya de pres tot just després d’aquella històrica ràtzia contra l’independentisme català.

La pregunta seria si, fins a cert punt, aquests renovats  testimoniatges que ens acosta Bi arnas no haurien estat possibles sense els avenços dels punyents -i més ambiciosos- plantejaments feministes dels darrers anys. Seria la constatació que, d’alguna manera, l’establiment d’un marc conceptual lila que no deixa per verd cap aspecte de la realitat social facilita el sorgiment de noves narratives sobre fenòmens antics que, com la tortura, encara queden lluny d’estar esgotats. Si voleu aprofundir en el tema, us recomano molt la lectura de La herida abierta: las torturas contra las mujeres en el contexto vasco, un treball de recerca de l’antropòloga Olatz Doñabeitia del qual hi ha també una presentació en format de conferència.  

Noves mirades, noves paraules.   

‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William Blake, Newton (1795).