Països Catalans

Coses que Euskal Herria encara ens pot ensenyar

L’experiència demostra que, en matèria de vies cap a l’alliberalment nacional, no hi ha models d’èxit aplicables mecànicament d’un lloc a un altre. Més enllà del les problemàtiques similars que hi pugui haver en determinats casos, cada realitat té característiques pròpies i singulars que la fan, fins a cert punt, única. Entre els Països Catalans i Euskal Herria, per exemple, és evident que hi ha similituds prou acusades però, alhora, diferències molt paleses. Antoni Batista els va comparar fa uns anys, en una metàfora ben suggeridora amb la qual va titular un assaig sobre la qüestió que va ser premiat per la Fundació Irla, amb dos miralls: l’un còncau, l’altre convex.

El cas és que fa pocs dies el periodista basc Jonathan Martínez s’ha acostat al tema en clau basca, amb un article breu i llegidor publicat a Nació Digital, escrit des d’una perspectiva oberta i no dogmàtica. L’autor, vinculat a l’esquerra abertzale i molt interessat des de sempre en el manteniment de la memòria de la repressió de l’Estat a Euskal Herria de la transició postfranquista ençà, no pretén alliçonar ningú des d’una pretesa superioritat històrica. Però sí que, sense paternalisme i a partir de la vivència personal que ha tingut de la nostra societat en els darrers anys, es permet donar tres consells al conjunt dels independentistes catalans que no em sé resistir a reproduir:

1r La paciència és una virtut revolucionària.

2n  No existeix la solució màgica del velocista sinó la tenacitat del maratonià.

3r Gestionar l’eufòria és plaent però cal aprendre a gestionar la frustració.

El que aporta en realitat Jonathan Martínez són conceptes molt elementals -previs fins i tot al disseny de qualsevol estratègia política- als quals, si hem de ser francs, podríem arribar nosaltres mateixos amb el bagatge militant que arrosseguem. Però com que, quan es diuen coses semblants des d’aquí mateix sembla que hi ha certa dificultat a escoltar-les amb calma, discerniment i pau d’esperit, val la pena remarcar-ho quan ho enuncia una persona que, per a expressar-ho amb una imatge poètica, sap el que és portar fusta al moll.

*Il·lustra aquest post un cartell anunciador de l’Aberri Eguna de 1932.

“La utopia necessària”, 25 anys

M’assabento casualment, i amb un cert retard, del 25è aniversari de la publicació de La utopia necessària, una obra de Toni Mollà que va guanyar, el 1993, el Premi d’Assaig Rovira i Virgili –amb un jurat del qual formava part Josep-Lluís Carod-Rovira-. És un text que vaig devorar durant unes curtes vacances d’estiu a la Vall d’Aran pel qual guardo, encara ara, un cert afecte. I és que em va caure a les mans en unes circumstàncies polítiques –i en part també personals- que recordo prou bé i que m’evoquen tota una època. Ens trobàvem en el període immediatament posterior a l’ensulsiada del bloc socialista, quan feia fortuna allò de la fi de la història de Francis Fukuyama i triomfava pertot un cru relativisme postmodern, fatxenda, glorificador de la subjectivitat individual i extremadament corrosiu en relació als propòsits de qualsevol causa emancipadora. I jo, que aleshores feia de periodista al diari El Punt, formava part d’aquella generació de joves independentistes que, seguint-ne d’altres no gaire anteriors a la nostra que havien participat a la lluita antifranquista, havíem maldat de valent per fer possible un bell somni: la revolució socialista d’alliberament nacional. Fins gairebé la vigília, per cert.

El cas és que, en uns moments complexos, de reflux polític, solitud i introspecció, en què resultava evident que les certeses antigues ja no eren suficients per llegir la realitat, la prosa de La utopia necessària em va eixorivir intel·lectualment i em va generar, alhora, un efecte balsàmic. D’una banda perquè s’acostava al fet nacional d’una manera fresca, optimista i no dogmàtica, apostant per un nou nacionalisme (sic) a l’alçada de l’era de la globalització que tot just s’iniciava. I de l’altra, perquè, en un context en el qual imperava el pensament únic, feia una aposta decidida per una nova utopia de futur en la qual les societats civils i la recuperació de l’esfera pública davant l’individualisme consumista, tan exaltat pels corrents neoliberals en voga, juguessin un paper de primer ordre. I tot plegat, a més, a partir d’uns supòsits volgudament antiautoritaris i la convicció que calia articular una alternativa al model del clàssic Estat nació d’arrel decimonònica.

La utopia necessària té, és clar, atenent a l’origen del seu autor, un assumidísim biaix valencià. I, tot i que en aquest àmbit l’obra potser no em va estimular tant, fan de molt bon llegir les planes que dedica a la trajectòria del valencianisme i al pensament de Joan Fuster, figura a la qual s’aproxima amb respecte i complicitat però defugint qualsevol temptació hagiogràfica. “Fuster, al nostre entendre”, –escriu un xic provocativament- “ni era ni deixava de ser autonomista, regionalista o independentista, posem per cas. La seva obra i el seu pensament se situen en una altra dimensió: en la dimensió cívica de què parlàvem adés. Per a Fuster, no es tractava, hem cregut entendre en llegir els seus papers, en escoltar els seus raonaments, de construir un altre Estat, sinó de construir una altra societat: una societat humanista on l’autonomia personal i la participació social foren el contrapès a la jerarquia institucionalitzada que representa la mateixa existència de l’aparell estatal.” I, amb tot, o precisament per això mateix, no s’està d’afegir: “(…) la utopia d’un País Valencià integrat en uns Països Catalans diversos, plurals, no jeràrquics, igualitaris i monolingües en català –que és, curt i ras, la formulació de la utopia fusteriana- ha estat el projecte intel·lectual i cívic més prolífic i amb més capacitat d’il·lusió i de mobilització dels darrers trenta anys, almenys al sud de la Sènia.”

No em sento amb prou autoritat per afirmar sí l’assaig de Mollà ha envellit bé o malament. Jo diria, això sí, que amb la perspectiva d’un quart de segle, i en el cas de la construcció del País Valencià des d’un punt de vista estrictament polític, potser les seves expectatives s’han vist un xic defraudades. I, en canvi, en un pla més general, sí que es pot sentir satisfet pel fet que, aquí i ara, hi ha un nou nacionalisme –per expressar-ho en la seva terminologia d’aleshores- que es projecta decididament cap al futur amb la voluntat d’erigir un nou subjecte de sobirania: radicalment democràtic, integrador, partidari d’enriquir la universalitat des del dret a la diferència i amb una clara voluntat de fer una contribució –i em remeto novament a les seves paraules- a “una ideologia supranacional que cohesione cada dia més el món sencer.” Sigui com sigui, i al marge que s’hagin concretat més o menys les esperances cap a les quals apunta La utopia necessària, jo em conformo consignant que a mi, fa una pila d’anys, em va fer el millor dels serveis: em va ajudar a pensar. I, en fi, com se sol dir, la lluita continua.