Negociació política i repressió

No sé que en diuen els tractadistes ni tampoc em ve gaire de gust entrar a fer disquisicions conceptuals sobre la fina línia que separa, subtil però real, dues realitats que es toquen de manera quasi inextricable: Govern i Estat. No negaré que, com a simple aficionat, alguna vegada he seguit de cua d’ull els debats apassionats del tipus de si Kennedy va ser més o menys ensarronat per la CIA en la fallida invasió de Bahía de Cochinos o, per posar un exemple força més familiar, si Felipe González estava tan al cas com Barrionuevo i Vera o només una mica de les interioritats del GAL. Però, en termes generals, sempre he tingut la sensació que, per rellevants que puguin arribar a ser, aquest gènere de qüestions constitueixen simples peus de plana als grans camps de força que defineixen políticament un període determinat. I consti que això no significa que menystingui veritats tan palmàries com que Edgar Hoover, aquell temible carcamal que va dirigir l’FBI durant una pila d’anys, es va fer un tip de conspirar contra l’administració demòcrata o que l’actual direcció del PSOE està lluny de disposar d’una capil·laritat amb la judicatura i les forces de seguretat tan greixada com la que hi havia a l’època de Pérez Rubalcaba. Una cosa no treu l’altra.

La repressió és una realitat estructural ben present en el conflicte entre Catalunya i l’Estat. I si el govern espanyol té de debò la voluntat de resoldre’l per la via del diàleg haurà de contribuir activament a facilitar una solució que faci possible la seva completa desaparició. Les excuses de mal pagador que s’han fet circular aquests dies en la línia d’exonerar Pedro Sánchez i companyia de la detenció de Carles Puigdemont a Sardenya no són creïbles i, sobretot, no ens duen enlloc. És tan cert que hi ha aparells de l’Estat que actuen a partir d’una agenda pròpia que passa per la desestabilització de l’executiu de coalició PSOE-Podemos com que, alhora, el govern espanyol -en sigui o no l’inductor principal- s’aprofita impúdicament de les fosques maniobres del Deep State per afeblir i condicionar les opcions de l’independentisme com a actor polític dins i fora de la mesa de negociació. Toca, doncs, fer pujar els colors a la cara al suposat policia bo i no perdre el rumb dels objectius perseguits: l’amnistia i l’autodeterminació.

Contra el que es proclama amb massa alegria, i per disruptiu que pugui arribar a resultar puntualment, la fi de la repressió només s’esdevindrà com a culminació del procés de negociació; no pas abans. Del contrari, els nuclis més reaccionaris de l’aparell de l’Estat ho tindrien ben fàcil per fer naufragar unes converses la simple existència de les quals viuen com una ferida intolerable a l’orgull del nacionalisme espanyol. I, de fet, si ens atenem a l’experiència de l’esquerra abertzale i del republicanisme irlandès comprovarem que els tortuosos processos de diàleg amb l’adversari en els quals han estat immersos durant una pila d’anys s’han produït manta vegades -i no pas per casualitat- coexistint amb duríssims períodes d’activisme judicial, policial i sovint també parapolicial.

La negociació política ni nega ni amaga el conflicte. Més aviat al contrari: hi posa llum, fa explícites les posicions de les parts enfrontades i, per poca traça que s’hi posi, ajuda a legitimar les reivindicacions dels qui encara no disposen de l’instrumental de guerra propi d’un Estat però compten, això sí, amb l’aval de la majoria democràtica a la qual representen; la ciutadania catalana que mai no ha renunciat a la voluntat de decidir el seu futur en llibertat.

*Il·lustra aquest post una obra d’Edward Hooper, Nighthawks (1942).

Taumatúrgia o política contra el covid-19?

No cal ser cap gran analista per veure que la segona onada del covid-19 està tenint uns efectes sobre la psicologia col·lectiva força diferents que els que hi va haver a la primera. Si en aquella, potser per allò de la por al desconegut, va imperar la confiança i un cert sentit de la contenció, ara les coses han pres un altre caire. Es palpa un palès malestar entre els sectors més castigats per l’alentiment general de l’activitat econòmica, les teories negacionistes han trobat un nínxol d’oportunitat on furgar i els populismes de dreta escampen el verí de l’antipolítica per guanyar-se l’adhesió de la gent més rebotada. S’ha passat, si es vol, de la vaga esperança en un futur diferent i més sostenible, fruit dels hipotètics aprenentatges que tots plegats extrauríem de la crisi, a un fastigueig bastant generalitzat, més proper a l’estricte plany gremial o generacional que no pas a l’interès pel bé comú.

A Catalunya, en iniciar-se la pandèmia, la discussió política es va centrar en la crítica a la militarització i la centralització de competències imposades pel Govern espanyol. Es partia de la base, plenament compartida en els àmbits sobiranistes, que les institucions catalanes eren més capaces d’abordar la situació que no pas res del que es pogués impulsar a cop de decret des de la Moncloa, Per alguna cosa comptaven amb una trajectòria d’anys, disposaven d’un indiscutible arrelament al territori i acreditaven una major sensibilitat social. Els més entusiastes es van atrevir, fins i tot, a desafiar l’erràtica gestió de Pedro Sánchez en matèria de salut pública a través de l’autoritat d’un científic de capçalera investint gairebé amb una aureola de sant taumaturg. Paradoxalment, amb l’inici del compte enrere per als comicis del 14 de febrer, l’estat d’ànim s’ha girat com un mitjó. La duresa d’una crisi que es comença a fer llarga, la constatació de les dificultats de tot ordre que condicionen l’actuació de l’administració catalana i la desafecció indissimulada de l’independentisme enragé -a dins i fora de l’Executiu- en relació a l’actuació del Govern de Catalunya han enrarit sense remei el debat públic del país. Com a nota a peu de plana, però prou significativa simbòlicament, val la pena remarcar que inclús aquell a qui se’ns havia volgut fer passar per l’epidemiòleg de referència de la catalanor més inflamada ha canviat de camisa confessant una sobtada admiració per la gestió de Díaz Ayuso a Madrid. Tot un seguit de coses, comptat i debatut, que no han contribuït gens al manteniment de la moral col·lectiva de la ciutadania.

L’hivern s’albira cru i difícil. El risc que les classes mitjanes i els sectors populars pateixin encara més abans -i després- que la crisi sanitària no es comenci a superar és una possibilitat que ningú amb un mínim de responsabilitat no hauria de negligir; especialment des de posicions progressistes. És en aquest context que cal situar l’acord de les esquerres independentistes catalana i basca en matèria de pressupostos de l’Estat. Es tracta d’assegurar, en el cas català, pensant sobretot en el marge d’actuació del futur Govern de la Generalitat, el màxim de recursos per ajudar la ciutadania que més està patint les conseqüències socials de la pandèmia. I evitar, de passada, a escala espanyola, la conformació d’un acord PSOE-C’s o d’alguna alternativa encara pitjor. Pot semblar poca cosa, però no ho és. I més encara quan ningú no està en condicions de materialitzar un plantejament de ruptura nacional, popular i democràtica a curt termini. Cal triar entre la taumatúrgia o el sentit de la realitat. Avançar cap a la República Catalana passa per acabar amb la repressió a través d’una amnistia, assolir un acord amb l’Estat per a una sortida política al conflicte i fer possible la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació. Però també, no ho oblidéssim pas, per ser útils i saber estar al costat de la gent quan més ho necessita.

*Il·lustra aquest post una icona ortodoxa de Sant Gregori Taumaturg.

La glorificació del franquisme, al Codi Penal?

El règim del 78 mai no ha metabolitzat ni l’etapa republicana i de la Guerra Civil ni la negra nit del franquisme. I bona part de la responsabilitat de tot plegat recau a les espatlles del PSOE. Durant el període de Felipe González es va ocultar, volgudament i amb plena consciència, la memòria cultural –i encara més la militant- del combat contra la dictadura. En primer lloc per tal de no incomodar els poders fàctics, polítics, judicials i policials, i també econòmics i ideològics. que tutelaven el sistema nascut de la Transició. Eren els anys dels militars i guàrdies civils demòcrates, sovint amb una llarga -i tenebrosa- fulla de serveis a l’Estat, orgull d’una democràcia jove i en aparença hedonista encarnada en la figura d’un monarca esportista i campechano, més atenta a viure al dia amb el destape i la movida madrileña que d’haver-se de preocupar per la feixuga càrrega del seu passat immediat. També, però, en un pla més general, perquè el projecte de la socialdemocràcia espanyola de l’època entroncava amb un corrent de fons conservador, malfiat de l’element popular i partidari d’una modernització tecnocràtica segons els cànons occidentals. Ni somiar, doncs, amb la possibilitat d’afavorir un procés democràtic sense línies vermelles que, al capdavall, hauria posat en risc privilegis adquirits i qui sap si no hauria desencadenat un espiral perillosament desestabilitzador. Els primers governs del PSOE, en conseqüència, amb el rosari de reconversions estructurals de tota mena, l’ingrés a l’OTAN i la plena integració europea, van retirar així, sobretot, a un model de despotisme il·lustrat contemporani. Res a veure amb el que hauria pogut ser un reformisme de conviccions fortes al qual, potser, la gestió del passat no hauria resultat tan pertorbadora. Es va acabar imposant, comptat i debatut, un relat en el qual el període 1936-39 era descrit com una tragèdia entre germans, curull de malvestats per part d’ambdós bàndols, i el franquisme com poca cosa més que un episodi col·lectivament vergonyant del qual calia passar pàgina de la manera més ràpida possible.

Ara, quasi quatre dècades després, i més per càlcul electoral que per una reflexió autènticament de fons, tal com ja es va veure amb l’accidentat trasllat de la mòmia del dictador del Valle de los Caídos, el PSOE de Pedro Sánchez vol jugar la carta de la memòria històrica. Sense tenir en compte que aquest va ser un assumpte amb el qual el Govern de Rodríguez Zapatero ja es va ennuegar, s’ha tret de la màniga la proposta de tipificar l’apologia del franquisme al Codi Penal. Es tracta d’una iniciativa oportunista i poc meditada que, probablement, tal com s’està apuntant des de diversos àmbits, seria fins i tot contraproduent si mai s’arribés a aplicar. D’una banda perquè victimitzaria els nostàlgics del franquisme i, de l’altra, perquè obriria la porta a anar engruixint ad infinitum el catàleg de glorificacions a empaitar per part de l’autoritat. I això darrer, en un marc com l’espanyol, en el qual jutges i fiscals han comès un munt d’abusos aprofitant l’escletxa de l’apología del terrorismo, podria ser un molt mal negoci.

El problema del PSOE és que es nega a assumir que el combat contra el llegat de la dictadura és alguna cosa més que un seguit d’alegres actes folklòrics dissenyats per gurus del màrqueting electoral. Ben al contrari, constitueix, sobretot, una tasca de caire ideològic que cal abordar amb seriositat i en tota la seva dimensió. I això passa per l’impuls de polítiques públiques de memòria i reparació dignes d’aquest nom -necessàriament conflictives, mai asèpticament neutrals– i per desmuntar tot l’engranatge de cultura franquista que encara perdura –tant pel que fa a l’origen del seu funcionariat com als valors que orienten la seva actuació- al si dels principals aparells de l’Estat. Just allò que ningú no s’ha proposat de fer des de 1978 ençà.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Raza (1941), de José Luis Sáenz de Heredia.

La presó, antídot contra la política ‘líquida’

La singular marató electoral d’aquestes darreres setmanes està tenint un efecte paradoxal sobre els qui els agrada la política. Un vell amic, allunyat de fa temps de la militància activa, m’explicava l’altre dia els símptomes que detecta en si mateix: si d’una banda sent una certa excitació pel debat i l’intercanvi d’idees entre opcions confrontades, de l’altra li provoca una certa fatiga la repetició constant de llocs comuns i, sobretot, la pobresa i la desesperant inanitat d’alguns dels marcs conceptuals que se solen posar en dansa. I no li falta raó, penso. Vam coincidir de seguida a assenyalar al PSOE com l’agent que més ha excel·lint en aquest art. En el cas dels comicis estatals del 28A, per exemple, el seu discurs pel que fa a la no aprovació dels pressupostos arran de la faula d’una suposada pinça entre la dreta espanyola i l’Independentisme català –amb un èmfasi particular en el paper jugat per Esquerra Republicana- ha condicionat bona part de la campanya. I ara, des de la setmana passada, arran de la teatralització de l’afer Iceta, amb l’intent d’apropiar-se en exclusiva d’una versió tramposa i desnaturalitzada de la paraula diàleg. Tant se val que, en un i altre cas, hi hagi dubtes prou fonamentats sobre la veracitat fàctica de la seqüència descrita. Al final, el que acaba instal·lant-se al si de bona part de l’opinió –publicada, tertuliejada o senzillament piulada– no és la correspondència de la narració amb la realitat dels fets sinó la seva utilitat com a simple munició partidista. I, tot plegat, lògicament, comporta uns efectes deleteris sobre la salut d’un debat polític que, almenys en teoria, tothom voldria lliure, madur i informat.

Mai no he participat d’una perspectiva apocalíptica en relació a les tècniques de comunicació política i el màrqueting electoral. Sóc conscient que l’estudi de les maneres més eficaces d’adreçar-se a la gent, sigui des d’un partit o un sindicat, un moviment social, una entitat del tercer sector o des de qualsevol administració pública no constitueix, en si mateix, res de deshonest. Més aviat al contrari, em sembla: pot contribuir a fer augmentar la implicació em les qüestions d’interès ciutadà i, de retruc, a enriquir la cultura democràtica d’una societat. Tot té un límit, però; i sospito que ens hi estem acostant a gambades de gegant. Ja deia García Márquez que la bona literatura és aquella en la qual “no es nota la marqueteria”. I fa tota la sensació que estem assistint a una progressiva banalització de continguts -al capdavall, allò essencial a comunicar- cada cop més grollera i indissimulada. L’estètica, l’embolcall i l’aparença se situen massa sovint per davant les idees, el projecte i les propostes d’actuació. És evident que tot plegat respon a complexos processos de fons que seria llarg d’analitzar i en els quals els mitjans de comunicació juguen una funció gens innocent. Sigui com sigui, el llenguatge i el marc conceptual del debat polític s’estan empobrint de manera alarmant. I, lamento insistir-hi, més enllà de la barroeria generalitzada de la ultradreta espanyola –potser amb més tirada cap a les clàssiques fake news d’escola neocon– i, aquí entre nosaltres, de l’hilarant barroquisme dels epígons del lopeztenisme que encara remenen la cua, el PSOE de Pedro Sánchez és l’actor polític –mai millor dit- que s’ha abonat amb més entusiasme i eficàcia a aquesta manera de practicar la política: oportunista, extremadament tàctica i sempre més pendent del guany a curt termini que no pas d’explorar les possibilitats d’assajar una mirada llarga sobre els reptes del futur.

En un panorama com el descrit, potser la veritat més veritable de totes és la de les persones que estan sofrint més durament les conseqüències de la repressió de l’Estat: els presos i les preses independentistes. El judici que estan patint a Madrid i les traves de tota mena que se’ls està imposant per tal que la seva veu no se senti, ni en campanya ni a les cambres parlamentàries on alguns d’ells han estat escollits recentment, és una realitat sòrdida però d’una corporeïtat física fora de dubte. I la dignitat que transmeten els seus gestos i les seves paraules –en les escasses ocasions en què les podem sentir- està carregada d’autenticitat. Qui sap si, vam coincidir esperançats amb el meu amic, aquesta materialitat dura com la pedra no serà el millor antídot per salvar la política en uns temps líquids –o directament de plastilina- en què volen arrabassar-nos el significat dels mots.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Picasso, L’arlequí (1917).