Qatar 2022

Qatar som nosaltres

Vaig tenir la prudència de no sumar-me als vots de silenci amb el que alguns van saludar l’inici del Mundial de Qatar com a humil estratègia de protesta simbòlica. I vaig fer santament perquè, si ho hagués fet, m’hauria rosegat els punys en no poder comentar a Twitter episodis com la prematura eliminació de la roja, el sorprenent bon paper de Marroc o la fúria de Leo Messi per consagrar-se amb l’Argentina com a millor jugador de la història. I això que, com a aficionat, em miro molt de lluny tot això de les seleccions nacionals. Però és que el poder del futbol com a gran espectacle de masses de l’era del turbocapitalisme global és tan irresistible que deixa en segon terme -encara que només sigui per un instant- les consideracions de qualsevol altra índole, per legítimes que puguin ser. És una història vella i sabuda que arrosseguem ben bé des dels mateixos inicis de la modernitat, quan vam descobrir l’íntima relació existent entre l’esport espectacle i el ciment de les identitats col·lectives.   

És precisament per això que, al capdavall, a les envistes del final del campionat i amb el tèrbol afer del Qatargate al cor de les institucions europees a les portades de tots els diaris, la FIFA potser no pagarà un cost reputacional tan elevat com es podia pensar fins fa poques setmanes. Les afectades declaracions de Gianni Infantino just a l’inici del campionat constitueixen, de tota manera, una manifestació prou reveladora que l’entitat ha suat tinta a causa dels tripijocs inconfessables que van propiciar la tria de Qatar. En els replecs de les demagògiques paraules del seu president, malgrat tot, s’amaga potser un pòsit de veritat. No pas, evidentment, pel fet que calgui donar cap mena de credibilitat a la seva sobtada manifestació d’empatia envers les llibertats democràtiques, l’homosexualitat i els treballadors immigrants. Però sí que la va encertar de ple, probablement de manera no prou conscient, quan va fer referència a la hipocresia occidental. I és que, amb el Mundial de Rússia del 2018 encara fresc a la memòria, es fa difícil mantenir que això d’ara ha representat un salt qualitatiu cap a la immoralitat política realment significatiu per la seva excepcionalitat. Deixem per un altre dia el cínic despropòsit pietosament oblidat de 1978, quan el torneig es va celebrar sota els auspicis d’una de les dictadures més sinistres de la segona meitat del segle XX. Llavors, exactament com ara, els interessos crematístics i la geopolítica del moment van passar per davant de tot.

La denúncia al règim de Qatar per la utilització d’un esdeveniment esportiu com és el Mundial per rentar-se la cara en el pla internacional està plenament justificada. Passa però que aquesta denúncia es queda molt en la superfície de les coses si no pren en consideració, també, que el regne de la família Al Thani és un ferm aliat de les grans potències occidentals o que, per exemple, la famosa kafala pròpia de les monarquies del Pèrsic està més vinculada que no sembla, com a sistema d’explotació laboral, a l’economia i les polítiques migratòries globals. Tampoc no és cap casualitat, per paradoxal que pugui semblar, que les crítiques a la submissió patriarcal de les dones qatarianes -o de les iranianes, per posar un cas més o menys equiparable- siguin perfectament compatibles amb el silenci davant l’estigmatització de les dones de diversa edat i condició social que -per convicció religiosa o per altres motius- es posen el mocador al cap per voluntat pròpia a diversos estats de la Unió Europea. Per no parlar de la fingida indiferència -quan no de la satisfacció dissimulada a dures penes- amb la qual alguns han acollit, a casa nostra, l’arbitrària expulsió per part de les autoritats espanyoles d’Amarouch Azbir Mohamed Said Badaoui. Aquesta estesa doble moral, amb el risc d’acabar fent la gara-gara als llocs comuns amb els quals la islamofòbia més grollera ho va enverinant tot, es detecta fins i tot en àmbits d’opinió independentista, tant a dreta com de vegades inclús a esquerra de l’espectre ideològic. Tot un símptoma d’un dels perills que amenacen l’extensió del moviment. 

Denunciem amb energia el règim qatarià, doncs. És una obligació democràtica, d’elemental decència ciutadana. Sense passar per alt, però, allò de Qatar que viu en nosaltres. O, si ho voleu dir d’una manera menys complaent, el rastre de nosaltres mateixos que es pot resseguir a Qatar.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional del Mundial d’Argentina de 1978.