Guanyar de debò o només fer-ho veure

Cinc anys després de l’Octubre català, la manca d’entesa estratègica entre les forces polítiques i socials que el van impulsar es manté inalterable. A risc de caricaturitzar, i amb tots els matisos que es vulgui, m’atreviria a dir que tot plegat es resumeix en dues posicions de partida ben diferenciades, fruit d’una lectura diametralment oposada del significat d’aquells històrics esdeveniments. Agafant-nos a la clàssica terminologia gramsciana, una respondria a allò de la guerra de moviments i l’altra a la guerra de posicions. La primera es concretaria en la certesa que ja hem guanyat i que del Referèndum de l’1 d’Octubre n’emana un mandat inequívoc que si no es va implementar al seu moment va ser per la pusil·lanimitat de la classe política i al qual, senzillament, toca treure la pols d’una vegada per totes. La segona, per contra, a partir d’una anàlisi de les fortaleses i les febleses del Procés, defensa que cal impulsar una acumulació de forces sostinguda en el temps a partir de la combinació del treball a les institucions i la tasca d’articulació, organització i mobilització democràtica d’amplíssims sectors de la ciutadania. Si pels primers l’Estat espanyol és poc més que un tigre de paper, pels segons és una estructura que pot tenir part dels fonaments corcats però que, amb tot, està lluny de caure a trossos i no es manté únicament, tal com seria el cas d’un règim despòtic en hores baixes, per mitjà de la repressió i l’ús de la força.

El fotut és que, més enllà d’apostes estratègiques o propostes programàtiques en concret, s’estan instal·lant al si del moviment pulsions de tipus prepolític -gairebé impensables durant el període 2012-2017- que no només no ens ajuden a avançar sinó que, a la pràctica, dificulten enormement el diàleg i l’intercanvi d’idees entre la gent partidària de la República Catalana. I, el que encara és més greu, entre aquesta i la part de la societat que, sense compartir-ne potser tots els plantejaments, podria acabar acceptant sense fer escarafalls el resultat d’un hipotètic referèndum d’independència celebrat en condicions de normalitat. No es tracta d’entrar en detalls ni aportar exemples que ens transportarien a les fronteres del gènere pornogràfic però cal anar alerta perquè la islamofòbia, les expressions desacomplexades d’un cert identitarisme i un antiintel·lectualisme gens dissimulat han començat a treure el nas entre nosaltres.

Cert que la omnipresència de les xarxes genera una grollera simplificació del missatge i contribueix poderosament a amplificar una enganyosa atmosfera de polarització. Però, per tòxic que pugui ser Twitter, hi ha alguna cosa més. La creença que l’octubre de 2017 va ser un punt d’arribada definitiu que ens exonera de pensar políticament mentre no se substanciï el seu resultat és un miratge perillós. I si, a més, hi ha qui es dedica a alimentar-lo interessadament per pura supervivència personal o partidista, com de fet ha anat succeint des dels mateixos comicis del 21 de desembre de 2017, el fenomen deixa de ser una anècdota per esdevenir un afer que cal començar a denunciar sense embuts per pura responsabilitat de país.   

Els anys del Procés van propiciar una politització acceleradíssima de bona part de la ciutadania, estimulada per la convicció generalitzada que teníem la República Catalana a tocar. I no negaré que les forces polítiques independentistes -així com les principals entitats del sobiranisme civil– van contribuir activament a generar aquest estat de consciència que va constituir, en ell mateix, un dels motors que expliquen la immensa mobilització social d’aquell període. S’entén, des d’aquest punt de vista, que el desenllaç final de l’Octubre català hagi donat pas a un clima de certa decepció i frustració; amb uns efectes particularment deleteris al si dels sectors de politització recent i menys enquadrats en el pla organitzatiu. Però, com dèiem, una cosa és entendre les raons de fons d’un estat d’ànim per mirar de revertir-lo a través de noves propostes d’acció col·lectiva -i per tant, poc o molt, polítiques– i una altra de molt diferent atiar irresponsablement, sigui per despit o mer càlcul partidista, el desengany més eixorc, l’antipolítica i la crida a encalçar l’enemic intern.

Ens estem jugant massa coses per menystenir una problemàtica de fons que, si no es resol adequadament, pot malbaratar l’espectacular creixement de l’independentisme al qual vam assistir entre 2012 i 2017. Al capdavall, comptat i debatut, es tracta de decidir si volem guanyar de debò o només fer-ho veure. 

*Il·lustra aquest post una obra de Chaïm Soutine, Bou i cap de vedella (1925). 

Moviments socials i partits polítics

La vertiginosa successió d’esdeveniments d’ordre divers i sovint contradictori que hem presenciat des de l’inici de la pandèmia ençà no són gens fàcils d’interpretar. I, posats a ser francs, es fa difícil de discernir amb claredat cap a on ens movem a escala global. Si d’una banda els estats d’emergència poden haver afavorit la naturalització de solucions autoritàries i l’entronització de vies de gestió tecnocràtiques al marge del control ciutadà; no és menys cert que, de l’altra, hi ha una creixent demanda democràtica per tal de posar la vida, la solidaritat i tot allò que és comú al centre de l’esfera pública. La sociòloga italiana Donatella della Porta explicava fa pocs dies, en el marc de la Lliço Irla d’enguany, que el fenomen de la gent sortint als balcons durant les primeres setmanes del confinament es podria llegir com un imaginatiu mecanisme per polititzar l’espai privat. Al capdavall, sigui quin sigui el signe de la tendència dominant, probablement hem assistit a l’acceleració de tendències que s’estaven covant des d’abans de l’esclat del covid-19. Cosa que significa que encara no estem en condicions de saber si ens trobem en una fase potser procliu als plantejaments radicals de la dreta més autoritària, que la por i el malestar acumulats durant tots aquests mesos podria acabar per accelerar, o si, a la inversa, hi ha condicions per avançar cap a un moment crític de canvi en profunditat. L’acadèmica italiana, vinguda a Barcelona a parlar de moviments socials, assenyalava un grapat de brots verds que caldria tenir en compte; entre els quals el gir de l’SPD, que aviat governarà Alemanya, cap a noves problemàtiques, abordades amb una mirada nova, fresca i rejovenida en relació al passat. En fi, que mai no decaigui l’optimisme de la voluntat.

Della Porta, en qualsevol cas, no va donar mostres en cap moment de ser una pensadora ingènua pel que toca als reptes i les dificultats que planteja el context polític i social internacional; més aviat al contrari. En aquest sentit va ser particularment estimulant el seu comentari en relació a la funció dels moviments socials de caràcter transformador i la seva relació amb els partits, especialment els d’esquerres. Lluny d’abonar qualsevol punt de vista adàmic o populista, va defensar que aquests moviments no constitueixen una alternativa sistèmica a les organitzacions polítiques que vertebren les institucions democràtiques sinó que, contràriament tendeixen a establir-hi una dinàmica rica i complexa, plena d’interrelacions que poden resultar més o menys fructíferes segons el context. Des d’una perspectiva catalana és impossible no pensar en el cercle virtuós -no exempt de contradiccions- que es va establir entre uns i altres durant el període més àlgid del Procés que va conduir a la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre. I, com a poderós contrast, recordar els esguerros que hem presenciant des d’aleshores en un camp en el qual havíem excel·lit: lideratges polítics apostant per un estèril activisme governamental o reivindicant legitimitatsexclusives -i excloents- i insignes agrupacions ciutadanes limitant-se a entonar amb alegria allò d’”el poble mana, el govern obeeix” confiant que tota la resta s’implementi a través d’una decisió quasi administrativa.

Ignoro si Della Porta segueix de gaire prop la realitat catalana. És evident, però, que la seva aposta a favor del paper articulador de la ciutadania -fins i tot políticament constituent– que juguen moviments socials de base popular ens interpel·la amb vista al futur. Serià qüestió de donar-hi un parell de voltes, gent.

*Il·lustra aquest post una obra de David Alfaro Siqueiros, La lucha por la emancipación (1961).

Florentino, la Lliga espanyola i els catalans

Manuel Vázquez Montalbán -un escriptor en llengua castellana que a diferència de Javier Cercas mai no va mantenir una relació torturada amb el país- va definir el Barça com “l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya”. I a Espanya com la suma de la lliga de futbol i la Guàrdia Civil. Ho he recordat aquests dies amb un somriure als llavis amb motiu d’aquesta iniciativa de la Super League que, presentada inicialment a so de bombo i platerets per Florentino Pérez amb l’aval de sis equips de la lliga anglesa, tres de la italiana i dos de l’espanyola -a més del mateix Real Madrid-, sembla que s’ha desfet com un bolado davant les amenaces de la UEFA i la FIFA i la pressió d’uns quants governs. Almenys en aparença perquè, coneixent els interessos que es mouen en tot aquest món, està per veure si al capdavall la idea no s’acabarà reprenent d’una manera o una altra. 

El curiós del cas és que els independentistes hem hagut d’agafar-nos tot sovint, fins i tot els menys avesats a parlar de qüestions esportives, a l’argument comodí de la Lliga europea per sostreure’ns de l’acusació maliciosa que, a efectes futbolístics, la República Catalana comportaria un empetitiment irremeiable del nostre horitzó competitiu. El Barça -afirmàvem amb aplom en vigílies del Referèndum de l’1 d’Octubre- és un gran equip i, passés el que passés mentre encara no existís aquesta hipotètica lliga continental, segur que algú o altre li faria lloc provisionalment en algun campionat nacional d’anomenada. De fet, per agafat pels pèls que pugui semblar, aquest raonament casa com anell al dit amb la perspectiva que l’Estat nació és una estructura rígida i obsoleta i que el futur més desitjable per a la ciutadania -i més eficient des d’una òptica econòmica, democràtica i de drets socials i individuals- hauria de raure en un àmbit europeu de sobiranies compartides.

Passa però, tal com demostra l’avortada jugada d’aquests dies, que les coses no són pas tan senzilles. Fa anys i panys que el futbol -devorat per les servituds del turbocapitalisme a escala planetària i amb una dependència financera dels drets de televisió pròpia d’un ionqui– està patint una mutació que encara està en curs. Una fugida endavant de base especulativa que comporta una creixent desterritorializació dels clubs i una clara devaluació de la seva identitat originària -sigui de caràcter nacional, de ciutat o ambdues coses alhora-. Fa la desagradable sensació que un jugador ja retirat com David Beckham -guapo, telegènic, parella d’una spice girl- encarna una síntesi, potser un xic avançada al seu temps però tampoc no tant si observem una figura tan actual com la de Neymar, del model cap el qual es tendeix: un futbolista amb seguidors exclusius i política de màrqueting individualitzada, gairebé al marge de la samarreta que pugui defensar conjunturalment i, de vegades, fins i tot de la qualitat real del seu joc. La Super League, en un context com el descrit, tiraria més cap aquí que no pas cap a una proposta més oberta i democràtica com la que potser es podria arribar a concebre en un escenari no tan viciat i interferit per la lògica dels grans interessos econòmics que s’han apropiat de la governança del futbol a escala mundial i que ara, mig amb l’aigua al coll, temen que els efectes de la pandèmia perjudiquin el seu marge de benefici.

No sé què pensaria el sempre sorneguer Vázquez Montalbán sobre el moment actual. Però no m’estranyaria que es rendís a l’evidència que, mentre continuï tenint ben a mà a la Guàrdia Civil, l’Estat espanyol pot arribar a devaluar tranquil·lament del seu campionat de lliga; sobretot si un cavaller solvent i de tota la confiança com Florentino Pérez, amb necessitats peremptòries després de la crisi del covid-19, ho demana amb prou educació. I, en fi, tampoc no tinc prou imaginació per fantasiejar sobre com se sentiria en relació al Barça i la Catalunya d’avui. Segur que continuaria defensant els símbols, això sí, gaudiria de les victòries sobre la gespa i en voldria de materials i palpables en l’esfera col·lectiva. Una mica com nosaltres, si fa no fa.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’un València-Barça de la temporada 1932-33.

Governar o no governar? Heus aquí el dilema

La legislatura catalana arriba a la seva recta final. El Govern, que va costar déu i ajuda conformar després del comicis del 21 de desembre de 2017, convocats a l’empara de la imposició de l’article 155, ha esgotat el seu recorregut. Ja de bon començament es va fer palès que hi havia dos plantejaments de fons prou diferenciats: mentre els uns defensaven la restitució del Govern legítim i el retorn a les coordenades establertes amb la celebració del Referèndum de l’1 d’Octubre, els altres posaven l’èmfasi a recuperar les institucions, preparar-se per una repressió de l’Estat de caràcter estructural i sostinguda en el temps i preservar la cohesió interna de la societat catalana davant l’embat d’un nacionalisme espanyol que la voldria esquinçar irremeiablement. I és que, comptat i debatut, el rosari de reiterats episodis de divergència entre les diferents forces independentistes, que ha tingut com a escenari prioritari el Parlament més que no pas el mateix Executiu, s’arrossega des de fa més de dos anys. I tot plegat arrenca de les dificultats d’articular una lectura compartida de les conseqüències de l’Octubre català.

Així les coses, i atenent-nos als paràmetres amb que cadascú es va presentar a les darreres eleccions al Parlament, es podria arribar a concloure, fent una reducció a l’absurd dels plantejaments de la primera de les opcions descrites, que ja que no ha estat possible restituir el President i el Govern anteriors, dipositaris d’una legitimitat primigènia prèvia a l’aplicació del 155, seria quasi indiferent renunciar a governar la màxima institució de Catalunya. De fet, tal com no es difícil endevinar a la llum dels darrers esdeveniments, n’hi ha que consideren, fins i tot, que mantenir-se al capdavant de l’Executiu en aquestes circumstàncies seria poc menys que una indignitat, un abús intolerable d’una condició vicària a la qual mai no s’ha tingut esma de renunciar. La segona de les perspectives, en canvi, aniria en una direcció diametralment oposada: el Govern i les institucions són una eina del tot imprescindible –no suficient però si necessària- per a l’avenç cap a la República Catalana. I això siguin quines siguin les limitacions del marc legal vigent, l’existència de presos polítics i al marge de les provocacions de tall autoritari que es puguin empescar els aparells de l’Estat.

Prescindir olímpicament del treball institucional o, a tot estirar, supeditar-lo sempre que convingui al gest exemplaritzant que aguditzi el conflicte i desemmascari l’Estat. O considerar que el Govern constitueix un baluard al qual l’independentisme no pot renunciar si vol enfortir el país amb polítiques públiques a favor de les classes mitjanes i els sectors populars, guanyar en confiança i credibilitat al si de la societat catalana i conservar la legitimitat en l’àmbit internacional. Heus aquí el dilema que és imperiós de resoldre.

*Il·lustra aquest post una obra de René Magritte, The lovers (1928).

El parany del ‘coscubielisme invers’

La brama que el procés ha estat una pura enganyifa ordida per una classe política frívola, irresponsable i oportunista ha circulat, per ací i per allà, gairebé des dels seus primers passos. De bon inici funcionava com un senzill mecanisme per menystenir un fenomen social de primera magnitud i evitar, d’aquesta manera, haver de reconèixer el seu caràcter popular i potencialment transformador. Els artífexs principals d’aquest discurs van ser, en primera instància, els exponents més instal·lats, conservadors i immobilistes de la vella esquerra de tradició psuquera que s’havien acomodat a jugar un paper subaltern, però al capdavall més o menys confortable, des dels anys de la Catalunya pujolista. Per a aquests, les seguretats de l’antiga guerra freda entre el catalanisme conservador i un progressisme al qual se li resistia l’obtenció de la Generalitat sempre serien preferibles a les incerteses d’un nou escenari que els forçava a abandonar la seva zona de confort ideològica, política i electoral.

Amb el temps, sobretot a partir del desenllaç de l’Octubre català, aquesta brama ha sofert un desplaçament paradoxal. Més enllà que continua sent utilitzada pels qui la van posar en circulació, i a fe de déu que amb la mateixa mala bava fundacional del primer dia, sembla que ara ha estat adoptada per personatges amb projecció pública que fan gala d’abraçar amb ardor la idea de la independència nacional. Per aquests, si després del Referèndum de l’1 d’Octubre no es va materialitzar el triomf dels partidaris de la República Catalana va ser, essencialment, per la manca de voluntat i coratge del Govern i els partits que li donaven suport. No pas, doncs, a causa d’una correlació de forces adversa imposada per un Estat de tradició autoritària que, pagant un extraordinari preu en el pla de la seva imatge internacional, va optar per l’ús de la violència policial, la persecució judicial i la guerra econòmica a l’hora d’aturar un moviment ciutadà de proporcions massives davant el qual havia fracassat de manera estrepitosa en el terreny de les idees i els arguments.

És evident que una lectura tan pobra de la realitat ha de tenir una traducció paupèrrima a l’hora d’extreure’n una conclusió diguem-ne estratègica. I és que, si el problema fonamental el tenim a casa, és lògic centrar-se a pressionar les institucions i les forces polítiques partidàries de la República Catalana per tal que acabin la feina que, seguint aquest raonament, no van ser capaces de culminar fa poc més d’un any. I, cas que s’hi resisteixin, propiciar un recanvi adequat a través de la potenciació d’una alternativa electoral ad hoc, formada per generosos voluntaris amb geni i determinació, bregats en mil batalles a les tertúlies o a les xarxes socials. Provoca un cert rubor haver de remarcar que un plantejament d’aquestes característiques obvia com si fos un detall quasi marginal, poc més que un míser peu de plana, el component central de l’equació: l’Estat espanyol. Pensar que amb un simple acte de voluntat –sigui en base a una declaració parlamentària o publicant una disposició d’afirmació republicana al DOG- serà possible retornar al 27 d’octubre al migdia -i fer-ho a, més, gaudint d’una posició més favorable que la d’aleshores- és anar amb el lliri a la mà. O fer-ho veure per pur càlcul electoralista.

El cas és que aquest menysteniment del paper de l’Estat arrenglera, ho vulguin o no, els portaveus independentistes més enragés i prepolítics amb l’esquerra més retardatària i conservadora que es nega a veure en el procés res més que un formidable exercici de venda de fum per part de la dreta local –quan no de la burgesia catalana tout court– per tal de mantenir poder i privilegis. No és cap casualitat, en conseqüència, que aquest gauchisme de saló consideri més transcendent l’alegre canyaret parlamentari dels plens de desconnexió del 6 i 7 de setembre que la mateixa repressió contra el referèndum de l’1 d’Octubre.

Ras i curt, i per expressar-ho d’una manera un xic reductiva, grollera i amb un punt volgudament grotesc: el coscubielisme invers que practiquen els epígons del lopeztenisme és un parany que ens allunya de l’objectiu d’avançar cap a la República Catalana. Ull viu, doncs.

*Il·lustra aquest post una imatge de la fotògrafa Lee Miller, Whomen with fire masks (1941).

Per què no vam guanyar a l’Octubre?

El dret a l’autodeterminació es té o no es té i pertany en exclusiva al subjecte de sobirania que el vol exercir; sense que cap altre agent –i menys que ningú l’Estat originari- li hagi de concedir permís. Des d’aquest punt de vista el debat sobre la unilateralitat està aviat acabat. Una altra cosa, prou que ho sabem, és disposar de la capacitat per materialitzar la pròpia voluntat, per legitimada que estigui amb les urnes a la mà. Sigui com vulgui, aquí i ara, la polèmica pública en relació al tema amaga equívocs gens innocents. En el cas de les forces que van ser còmplices del 155, quan es reclama el seu abandonament s’està demanant, en realitat, que els independentistes facin bondat d’una vegada, aplacin sine die les seves aspiracions i se sotmetin als constrenyiments que marca la legalidad vigente. En d’altres, però, una mala lectura de l’Octubre català –i algun cop, no ens enganyéssim pas, el sectarisme i l’estricte interès partidista- provoca que el terme hagi esdevingut un estèril talismà, útil potser per ofegar les penes i, a tot estirar, per utilitzar com a arma llancívola en alguna esbravada a Twitter o qualsevol grup de WhatsApp.

I és que, col·lectivament, no hem acabat de capir que, vist amb perspectiva, els responsables polítics de tirar endavant la República Catalana només tenien una opció viable a mà: obtenir, gràcies a l’acció institucional i parlamentària, la mobilització popular i un acte de sobirania jugat a fons, un mínim avantatge per forçar l’Estat espanyol a seure a una taula de negociació amb certes possibilitats d’èxit. I això, naturalment, a partir de la presumpció, mai de la certesa, que l’Estat no gosaria traspassar segons quines ínies vermelles per temor als efectes que això podria comportar-li en el pla internacional. Després de la repressió contra el referèndum de l’1 d’Octubre i de tot el que va venir a continuació, i al marge del judici que ens mereixi l’actuació de cadascú en un context amb tantes estretors com aquell, resulta evident que la correlació de forces del moment no era la més favorable per al republicanisme català. Només es podia vèncer en un context mínimament democràtic, no pas en un altre que representava precisament la seva negació més absoluta.

El problema no va ser, doncs, que no es comptés amb una majoria ciutadana al darrere sinó que l’Estat no va tenir cap escrúpol a l’hora de fer prevaldre la seva voluntat per la via de la violència, la repressió i l’amenaça. I és aquí que cal plantejar-se què ens convé fer ara. Descartat l’indigne retorn a una impossible via autonomista, cal tenir la valentia de dir que, per sostreure’ns de la situació d’excepció a la qual ens ha sotmès l’Estat, ens cal generar una nova majoria, activa i organitzada en tots els àmbits. I és que ja no es tracta tant de guanyar un referèndum o unes eleccions com les del 21D sinó de generar un clima de tensió democràtica prou sostingut com per trencar la resistència d’un Estat autoritari a acceptar una negociació encaminada a reconèixer el nostre dret a l’autodeterminació –o, el que vindria a ser el mateix, el resultat del referèndum de l’1 d’Octubre-. I, tinguem-ho clar, això no serà una alegre passejada. L’Estat espanyol té greus problemes estructurals i potser una aluminosi incipient però continua sent, a hores d’ara, un senyor Estat amb tots els ets i uts: amb fiscals, policia i Guàrdia Civil, una classe política amb escasses fissures, un aparell de justícia addicte al règim, uns grans poders econòmics que li fan costat, uns mitjans de comunicació amb una potència de foc que abasta part de la mateixa població catalana i un suport internacional gens negligible.

El remei dels nostres mals no vindrà en cap cas d’un acte de voluntat que una suposada manca de coratge de la política hauria deixat abandonat en algun replec del nostre passat més immediat. Aquesta pot ser una retòrica apta pels ridículs epígons del lopeztenisme que encara pul·lulen per la bombolla 2.0, més enfants terribles del regne de l’opinió que gent amb autèntica vocació de compromís, però mai estarà a l’origen d’una estratègia de país guanyadora. Ni tampoc, per descomptat, de la infantil glorificació d’una hipotètica via insurreccional que menysté l’anàlisi dels factors estructurals que condicionen qualsevol procés de mobilització popular amb ambició d’obtenir el poder i en determinen, al capdavall, les possibilitats d’èxit o fracàs. Em ve a la memòria, aquí, aquella cèlebre pregunta que va llençar a l’aire Salvador Allende poques setmanes abans de l’11S xilè, en unes circumstàncies històriques força més dramàtiques que les nostres: “Quants obrers són necessaris per aturat un tanc?”

No ho perdéssim pas de vista: som més dels que hem estat mai i l’Estat, després de mostrar el seu veritable rostre, ha quedat definitivament deslegitimat a ulls de bona part de la ciutadania. I, més enllà dels miratges habituals que alimenten els de sempre, ja no hi ha espai per a terceres vies: els anys de la pax pujoliana, amb aquella Catalunya en blanc i negre, cofoia, benpensant i conformista, no tornaran. Hi ha espai de sobres per avançar cap a la construcció d’aquesta nova majoria que ens ha de permetre vèncer quan arribi el proper embat. Només ens cal tenir la maduresa d’explicar, mirant de fit a fit a qui convingui, que encara és necessari remar un tram més per tenir la República Catalana altre cop a les envistes.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula documental La batalla de Chile (1975), de Patricio Guzmán.