La tortura amb ulls de dona

El recurs sistemàtic a la tortura per part de la Policia i la Guàrdia Civil a l’empara de la Llei Antiterrorista ha estat, des de la transició i fins fa quatre dies, una qüestió gairebé tabú. Amb la complicitat de la classe política del règim del 78, l’alta judicatura i els principals mitjans de comunicació, la seva existència només ha sortit a la llum en casos molt puntuals, de desenllaç fatal, com els de Joseba Arregi, Mikel Zabalza o Gurutze Iantzi. I, quan ho ha fet, s’ha tapat amb tota celeritat, sense cap conseqüència remarcable per als seus perpetradors. De fet, per desagradable que sigui haver-ho d’admetre, l’opinió pública espanyola -i en bona part també la catalana- ha viscut còmodament instal·lada en una mena d’ignorància volguda sobre l’assumpte durant una pila d’anys. Per no parlar, en el fons, de l’existència d’un cert llindar de tolerància social en relació a la seva pràctica.

La progressiva -però encara no completada- normalització de la vida política basca i, pel que fa a nosaltres, l’adveniment del Procés i sobretot el desenllaç de l’Octubre català, han anat modificant la percepció social sobre el tema; ni que només sigui una mica. Poc o molt, com a col·lectivitat, hem après a relativitzar discursos i versions oficials i a tenir una consciència més clara que a casa nostra els cossos de seguretat de l’Estat gaudeixen d’un grau d’impunitat força més ampli que els que hi pugui haver en qualsevol democràcia europea amb un mínim de tradició. 

I, amb tot, la tortura és un fenomen amb tantes arestes, tan polièdric, que permet assajar noves vies d’aproximació que, fins i tot pel que fa als cercles més compromesos, il·luminen racons que mig havien restat en penombra. Es va fer evident fa pocs dies amb motiu de l’emissió al Sense ficció de TV3 de Bi arnas, l’aplaudit documental de Jon Mikel Fernandez Elorz que es va presentar a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Es tracta d’una proposta que posa el focus en la vivència de la tortura per part de dues militants de l’esquerra independentista basca i, en paral·lel, en la mare d’una d’elles que, amb la filla empresonada, malda per explicar-se els mecanismes d’autoprotecció mútua que dificulten, fins i tot en l’àmbit de la intimitat familiar, trencar el silenci en relació a una experiència traumàtica i pertorbadora per a ambdues.

Bi arnas constitueix una aposta per acostar-se a la tortura a partir d’una clau exclusivament femenina. I no pas per caprici, òbviament: el gènere -prou que queda clar al llarg de la producció- no és una variable menor en aquest sinistre temps en suspensió que és el període d’incomunicació sota la legislació antiterrorista; ni des de la perspectiva dels botxins, ni des de la de les persones que resten sotmeses al seu poder. No és una variable menor però, paradoxalment, almenys com a punt de partida específic, sovint ha tendit a quedar pudorosament negligida. Encara recordo amb un xic de recança com Teresa Mas, una de les poques dones detingudes a l’Operació Garzón de 1992, confessava tres decennis després dels fets com va costar-li un munt d’anys arribar a concebre’s a si mateixa com a una militant política que havia patit la tortura; més enllà del paper que li va tocar representar públicament com a companya de pres tot just després d’aquella històrica ràtzia contra l’independentisme català.

La pregunta seria si, fins a cert punt, aquests renovats  testimoniatges que ens acosta Bi arnas no haurien estat possibles sense els avenços dels punyents -i més ambiciosos- plantejaments feministes dels darrers anys. Seria la constatació que, d’alguna manera, l’establiment d’un marc conceptual lila que no deixa per verd cap aspecte de la realitat social facilita el sorgiment de noves narratives sobre fenòmens antics que, com la tortura, encara queden lluny d’estar esgotats. Si voleu aprofundir en el tema, us recomano molt la lectura de La herida abierta: las torturas contra las mujeres en el contexto vasco, un treball de recerca de l’antropòloga Olatz Doñabeitia del qual hi ha també una presentació en format de conferència.  

Noves mirades, noves paraules.   

Cop d’ull a l’horitzó ‘trans’

El debat públic en relació als drets de les persones amb identitats sexuals i expressions de gènere que no s’ajusten a l’heteronormativitat s’ha intensificat notablement en els darrers anys. La llei contra la LGTBIfòbia aprovada el 2014 pel Parlament de Catalunya ha estat, en l’àmbit institucional, una fita en aquest sentit. Més enllà, però, l’èxit de sèries televisives com ara Transparent o reportatges com el recent EnFemme emès al Sense ficció de TV3 amb prou bona acollida són també un clar indicador de la creixent visualització que està adquirint el tema.

I, coetàniament a aquest interès, i en paral·lel a l’autoritarisme i l’auge de l’extrema dreta que torna a treure el nas arreu, s’està escampant un clima de restricció general de les llibertats democràtiques i els drets civils que es manifesta també en múltiples formes de transfòbia: des de violències i agressions diverses a, sobretot a Hongria i Polònia, mesures polítiques i legals que amenacen el manteniment dels avenços treballosament assolits fins ara. No és casualitat, doncs, que el darrer número de la revista Eines de la Fundació Irla inclogui un interessant dossier dedicat a les Dissidències sexuals. Un títol que, amb tota la intenció, agermana el trencament de la norma en el camp de les subjectivitats de gènere amb les propostes polítiques que s’aparten, també, del sentit comú que imposa l’ordre establert. D’aquest dossier en destacaria en particular el diàleg entre Carme Porta i Jordi Samsó, que permet repassar la història i l’evolució de l’activisme LGTBI català des de la dècada dels vuitanta ençà i, tot de passada, documentar el compromís actiu que hi han tingut persones de llarga trajectòria en l’àmbit de l’independentisme d’esquerres.

Pensava en tot plegat a partir de la lectura d’un llibre que vaig fer fa pocs mesos i que, poc o molt, i a partir d’una aproximació més de testimoni viscut que no pas amb una voluntat més analítica o directament política, remet a la qüestió: A la cambra fosca (Edicions del Periscopi), de la periodista nord-americana Susan Faludi. Es tracta d’una obra en la qual l’autora reflexiona sobre el cas del seu pare, un hongarès d’ascendència jueva establert als EUA després dels horrors de la 2a Guerra Mundial que, ja a la vellesa i retornat al seu país d’origen, se sotmet, per a sorpresa d’ella, a una operació de canvi de sexe.

Faludi traça un mosaic en el qual conflueixen la difícil relació amb un pare autoritari i tradicional, la visió de l’Hongria actual, amb un Govern que abraça indissimuladament els valors, els principis i la memòria del règim de l’almiral Horthy –aliat de l’Alemanya nazi-, i la seva voluntat de saber en relació a la veritable identitat del seu progenitor. I tot això des d’una perspectiva vinculada a la darrera onada feminista, cosa que, paradoxalment, o potser no tant, no li estalvia una mirada distanciada i un punt crítica amb l’univers trans; sobretot pel que fa al parany de reproduir rols de de gènere que, lluny de ser naturals, responen a lògiques de subordinació. El resultat és un text que fa de molt bon llegir en què es defensa que la identitat –construïda, assumida, sentida o com se n’hagi de dir- és quelcom difícil de conceptualitzar rígidament. I que, en conseqüència, en aquest camp tota conclusió és obligadament provisional. Tal com escriu l’autora, “a l’univers hi ha una sola línia divisòria, un sol sistema binari: la vida i la mort. O som vius o no ho som. Totes les altres coses són dúctils i mal·leables”. N’hi haurà, ho veig a venir, que trobaran que es tracta d’una resposta massa bàsica i no del tot satisfactòria. Però potser és aquest no donar res per fixat i classificat per sempre més, aquesta mirada oberta i encuriosida en relació a allò que ens fa humans, el que ens permetrà fer camí cap a nous horitzons de qualitat democràtica i respecte a la diversitat.