Quan tot allò del setge de Sarajevo, a inicis dels anys noranta del segle passat, un grapat d’amics meus (molt independentistes, molt d’esquerres) sostenien amb posat greu i llengua de fusta que en bona lògica socialista calia preservar la Iugoslàvia d’Slobodan Milosevic i el general Ratko Mladic. I salpebraven l’argument amb observacions d’índole ben diversa: des dels interessos ocults en l’esquarterament de la pàtria de Tito del Bundesbank alemany -una institució que combinaria el neoliberalisme més descarnat amb la voluntat de fer renéixer de les seves cendres un Tercer Reich en versió postmoderna- fins a l’existència d’elements d’extrema dreta entre els qui combatien amb les armes a la mà l’Exèrcit Popular Iugoslau -amb una especial fixació en els Ústaixa croats, antics aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial-. Ho recordo prou bé perquè va coincidir amb el període en el qual, treballosament i gairebé en solitud, vaig començar a pensar pel meu compte en matèria de política internacional; i en política tout court, de fet.
Ho explico per tal de deixar clar que les lectures kafkianes de la realitat, conseqüència de mirar-se la vida a través d’arnades orelleres ideològiques, no em venen pas de nou. Hi he pensat aquest dies, amb motiu de la invasió d’Ucraïna, quan he constatat un cop més que n’hi ha que encara se situen en unes coordenades pròpies de la Guerra Freda i que, per principi, facin el que facin, estan sempre disposats a concedir el benefici del dubte a tots aquells que toquen el voraviu a les grans potències occidentals. La intervenció russa seria, sota aquest prisma, poc més que una reacció a les provocacions de l’OTAN, el genocidi (sic) del Donbass i l’amenaçadora presència de partides de neonazis armats fins a les dents organitzades amb nocturnitat pel govern de Kíiv. Res que no es pugui conjurar amb el repertori de consignes habituals i cobrint l’expedient -amb desgana i arrossegant els peus- traient la pols a les velles pancartes del No a la guerra de l’època de Bush, Blair i Aznar.
No seré jo qui negui la complexitat que rau al rerefons del que està succeint. És evident que els EUA -i si es vol Occident– tenen una responsabilitat innegable en com es va gestar la transició de l’antiga URSS a la Rússia d’avui -amb la imposició d’una agenda econòmica liberalitzadora per davant de la consolidació d’una democràcia digna d’aquest nom- i que, comptat i debatut, han contribuït poderosament al sorgiment del model de capitalisme oligàrquic que ha promogut Vladímir Putin des de la seva arribada al Kremlin. Val a dir que, en un context general com aquest, hauria estat rar que dels nous estats fruit de la fragmentació de l’espai soviètic -no sé si amb la possible excepció dels països bàltics- en sorgissin sistemes democràtics homologables als de l’Europa occidental. I Ucraïna, amb uns índexs de desenvolupament econòmic molt precaris i uns notables nivells de corrupció pública, confirma malauradament aquesta tendència. Amb tot, però, per complexes que siguin les coses, les pulsions neoimperials del nacionalisme rus per generar, si convé per via militar, una esfera de domini de facto en l’àrea postsoviètica han estat una costant des de fa anys -de Transnístria i Txetxènia fins a Crimea, passant per Abkhàzia i Ossètia del Sud-; sense oblidar la seva més recent intervenció a la guerra civil siriana fent costat al règim de Baixar al-Assad. I aquí no valen les equidistàncies: si es mareja la perdiu i es fan malabarismes verbals per evitar d’assenyalar l’agressor és senzillament perquè no se’n tenen ganes.
No sé si, després del que ha plogut des de l’Octubre català ençà, el món ens mira. Però, en qualsevol cas, estic convençut que els posicionaments en política internacional dels partidaris de la República Catalana són observats amb més atenció que no sembla. I aquí resulta essencial no equivocar-se a l’hora de situar el terreny de joc en el qual cal que siguem entesos -i reconeguts- com un subjecte amb personalitat pròpia. O apostem clarament pel marc al qual ens volem inscriure -el de la Unió Europea- o ens deixem arrossegar pel vertiginós remolí del conflicte geopolític entre les grans potències mundials -allà on els EUA, Xina i Rússia es veuen les cares amb un interès més aviat escàs per la democràcia, els drets humans i els dels pobles-. Aquest darrer escenari, per incert que sigui, potser pot atreure el sectors més arrauxats que situen la independència nacional en un marc disruptiu en relació a la institucionalitat europea -sigui en versió diguem-ne revolucionària o en la dels aprenents de bruixot que ocasionalment no tenen manies a l’hora de fer la gara-gara als qui pretenen minar-la des de l’exterior-. El primer, per contra, amb més centralitat en la societat catalana del present, ens obliga a ser rigorosos i intel·ligibles en les nostres propostes i alineaments. Cosa que no significa, naturalment, que no tinguem el deure de ser inflexibles amb les insuficiències i les contradiccions flagrants de les quals el projecte de construcció europea no aconsegueix de desempallegar-se. Ni tampoc que no haguem d’alçar la veu per denunciar sempre que convingui la hipocresia, la doble moral, les velles rèmores d’ordre colonial i la regressió autoritària que es perceben en una bona colla d’estats del continent i en relació a les quals la Unió Europea manté de vegades una manca de reflexos desesperant.
Crítics i exigents, però sempre amb l’Europa de la democràcia política, els drets socials i les llibertats individuals; fins i tot quan no sap estar a l’alçada dels nobles principis que proclama. És l’única aposta creïble -i probablement desitjable- per part dels qui maldem des de l’esquerra transformadora per fer possible la República Catalana. Si la situació a Ucraïna ens ajuda a prendre una consciència més clara d’aquest fet tindrem un motiu més per estimar, respectar i estar al costat de la seva ciutadania en una hora tan dramàtica com l’actual.
*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’Underground (1995), una pel·lícula d’Emir Kusturica.
PENSAMENTS DESPENTINATS 