La tortura amb ulls de dona

El recurs sistemàtic a la tortura per part de la Policia i la Guàrdia Civil a l’empara de la Llei Antiterrorista ha estat, des de la transició i fins fa quatre dies, una qüestió gairebé tabú. Amb la complicitat de la classe política del règim del 78, l’alta judicatura i els principals mitjans de comunicació, la seva existència només ha sortit a la llum en casos molt puntuals, de desenllaç fatal, com els de Joseba Arregi, Mikel Zabalza o Gurutze Iantzi. I, quan ho ha fet, s’ha tapat amb tota celeritat, sense cap conseqüència remarcable per als seus perpetradors. De fet, per desagradable que sigui haver-ho d’admetre, l’opinió pública espanyola -i en bona part també la catalana- ha viscut còmodament instal·lada en una mena d’ignorància volguda sobre l’assumpte durant una pila d’anys. Per no parlar, en el fons, de l’existència d’un cert llindar de tolerància social en relació a la seva pràctica.

La progressiva -però encara no completada- normalització de la vida política basca i, pel que fa a nosaltres, l’adveniment del Procés i sobretot el desenllaç de l’Octubre català, han anat modificant la percepció social sobre el tema; ni que només sigui una mica. Poc o molt, com a col·lectivitat, hem après a relativitzar discursos i versions oficials i a tenir una consciència més clara que a casa nostra els cossos de seguretat de l’Estat gaudeixen d’un grau d’impunitat força més ampli que els que hi pugui haver en qualsevol democràcia europea amb un mínim de tradició. 

I, amb tot, la tortura és un fenomen amb tantes arestes, tan polièdric, que permet assajar noves vies d’aproximació que, fins i tot pel que fa als cercles més compromesos, il·luminen racons que mig havien restat en penombra. Es va fer evident fa pocs dies amb motiu de l’emissió al Sense ficció de TV3 de Bi arnas, l’aplaudit documental de Jon Mikel Fernandez Elorz que es va presentar a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Es tracta d’una proposta que posa el focus en la vivència de la tortura per part de dues militants de l’esquerra independentista basca i, en paral·lel, en la mare d’una d’elles que, amb la filla empresonada, malda per explicar-se els mecanismes d’autoprotecció mútua que dificulten, fins i tot en l’àmbit de la intimitat familiar, trencar el silenci en relació a una experiència traumàtica i pertorbadora per a ambdues.

Bi arnas constitueix una aposta per acostar-se a la tortura a partir d’una clau exclusivament femenina. I no pas per caprici, òbviament: el gènere -prou que queda clar al llarg de la producció- no és una variable menor en aquest sinistre temps en suspensió que és el període d’incomunicació sota la legislació antiterrorista; ni des de la perspectiva dels botxins, ni des de la de les persones que resten sotmeses al seu poder. No és una variable menor però, paradoxalment, almenys com a punt de partida específic, sovint ha tendit a quedar pudorosament negligida. Encara recordo amb un xic de recança com Teresa Mas, una de les poques dones detingudes a l’Operació Garzón de 1992, confessava tres decennis després dels fets com va costar-li un munt d’anys arribar a concebre’s a si mateixa com a una militant política que havia patit la tortura; més enllà del paper que li va tocar representar públicament com a companya de pres tot just després d’aquella històrica ràtzia contra l’independentisme català.

La pregunta seria si, fins a cert punt, aquests renovats  testimoniatges que ens acosta Bi arnas no haurien estat possibles sense els avenços dels punyents -i més ambiciosos- plantejaments feministes dels darrers anys. Seria la constatació que, d’alguna manera, l’establiment d’un marc conceptual lila que no deixa per verd cap aspecte de la realitat social facilita el sorgiment de noves narratives sobre fenòmens antics que, com la tortura, encara queden lluny d’estar esgotats. Si voleu aprofundir en el tema, us recomano molt la lectura de La herida abierta: las torturas contra las mujeres en el contexto vasco, un treball de recerca de l’antropòloga Olatz Doñabeitia del qual hi ha també una presentació en format de conferència.  

Noves mirades, noves paraules.   

Alfons Quintà, el mal menor

He començat l’any amb la lectura d’El fill del xofer. És tracta d’una documentada crònica de Jordi Amat que, amb la figura d’Alfons Quintà com a tema central, permet resseguir la peripècia política de la Catalunya recent: des de les acaballes del franquisme als primers anys de l’autogovern i gairebé fins als nostres dies. La personalitat tòxica de Quintà, amb múltiples episodis d’egolatria des de l’adolescència més precoç i amb un historial de mala praxi professional, abusos d’autoritat i violència masclista per llogar-hi cadires, dona per molt. I més encara, com és el cas de la majoria de lectors, quan es coneix la dramàtica fi del periodista, que el desembre de 2016 es va suïcidar d’un tret d’escopeta després d’assassinar la seva esposa amb particular traïdoria. Un fet que va permetre-li obtenir una certa notorietat mediàtica a títol pòstum: titulars, fotografies, algun obituari i un munt de comentaris efímers a les xarxes socials.

Quintà, però, està molt lluny de ser un personatge de crònica negra. Es va moure des de petit en cercles de certa influència cultural i econòmica -gràcies a la proximitat professional del seu pare a Josep Pla– i, amb els anys, va arribar a ser un dels periodistes catalans amb més bones connexions amb el poder. Primer com l’home de Juan Luis Cebrián a Catalunya i després com el primer director de TV3: d’orquestrar el cas Banca Catalana des del diari amb més clara vocació de modernitzar el nacionalisme espanyol a ser l’artífex del naixement de la principal fita de país de tot el període pujolista. La seva etapa posterior i l’inici d’una decadència tirant a espectacular està prou ben recollida al llibre. Consignem només que el seu prolongat ocàs, en una tristíssima espiral descendent d’El Observador fins al Diari de Girona, no va ser pas més exemplar que el seu període de glòria. 

Amat assaja una aproximació psicològica a la figura de Quintà. Tal com ho planteja, la pulsió que va moure la seva existència va ser la de matar el pare; de primer el biològic -un home autoritari i poc afectuós, que l’hauria marcat profundament- i més tard d’altres persones que li van anar fent de referents en l’àmbit professional, cas de Jaume Miravitlles o Ibáñez Escofet.  Potser no és un plantejament massa original però sens dubte permet encaixar en una seqüència més o menys comprensible molts dels actes descordats, fora de tota etiqueta i racionalitat social, del protagonista de l’obra. 

Mai no vaig coincidir amb Quintà. Pertanyo a una altra generació. Però tinc parents molt directes que el van tractar a Enciclopèdia Catalanai que, sobretot, el van patir a TV3. I conservo a la memòria alguna estampa viscuda transmesa oralment en l’àmbit familiar que es podria afegir a les moltes que desfilen per les pàgines d’El fill del xofer. Tampoc no l’he llegit gaire a fons com a columnista d’opinió, tot i que tinc prou presents alguns dels articles que durant els anys noranta publicava a l’Avui. En retinc, sobretot, la curiosa obsessió contra tot allò que sonés a francès i un anticomunisme furibund digne de l’època de la cacera de bruixes. Així com també una aposta pel liberalisme filosòfic un xic sobreactuada, com quan es descrivia a si mateix, sense rubor aparent, com a deixeble d’Isaiah Berlin. Explico tot això per deixar ben clar que no sento cap simpatia per l’individu. Més aviat al contrari. I, amb tot, més enllà del seus hipotètics fantasmes freudians, la pregunta que sorgeix amb la lectura del text d’Amat és si, comptat i debatut, els tipus amb una maldat congènita com la seva no poden prosperar en qualsevol mena de règim, sigui quina sigui la seva naturalesa política. O si es vol, enunciat d’una manera més planera, si el pujolisme hauria estat intrínsecament diferent -i moralment millor- si Quintà, en lloc de ser un petit monstre, hagués estat una bellíssima persona, compendi de virtuts humanes.

I és que a mi El fill del xofer m’ha retornat a la Catalunya dels vuitanta. Aquella societat en la qual el catalanisme de centredreta -moderat, d’arrels cristianes i amb una legitimitat d’origen provinent de la resistència cultural a la dictadura-, va començar a erigir una hegemonia electoral -i en bona part també ideològica- que duraria gairebé un quart de segle. I en la qual el lideratge de Jordi Pujol s’arribaria a confondre amb les institucions del nou autogovern i amb la mateixa noció de la catalanitat mainstream. La descripció que fa Amat de com es va ordir la manifestació del 30 de maig de 1984 en protesta per la querella de Banca Catalana és en aquest sentit magistral. I posa els pèls de punta: per una banda CDC finançant d’amagat una campanya articulada al voltant de diverses entitats sense teòrica filiació partidista -cridant a sortir al carrer amb consignes com Pujol, el poble et vol o PSOE, Felipe i guerra ofenen la nostra terra-; i de l’altra, Quintà, a les ordres directes de Prenafeta, utilitzant TV3 com a un mer instrument de propaganda per reblar el clau. Deixo per les meves memòries el relat de com, en un clima d’emocionalitat desbordada, va anar de d’un pèl que els escassos independentistes organitzats que hi vam assistir per fer sentir la nostra veu -repartint plens de voluntarisme unes modestes octavetes que si no m’erro tenien com a consigna un Ni banquers, ni botiflers prou esclaridor- haguéssim de sortir literalment en globus de la mobilització. El cas és que des de llavors, poques setmanes després d’haver obtingut la seva primera majoria absoluta en unes eleccions al Parlament, Pujol va disposar en exclusiva de la patent de l’únic catalanisme pensable. I amb molt poca oposició per part de l’esquerra establerta, per cert, que es va haver de conformar a fortificar-se als seus palaus d’hivern municipals i mai no va ser capaç d’oposar-li una idea alternativa de país.

El pujolisme ha definit una llarguíssima etapa de la nostra història recent. Amb èxits i fracassos, amb llums i ombres. Quintà va ser un individu menyspreable. Un ésser malalt, torturat i frustrat que va provocar dolor per allà on va passar. El seu llegat, de tota manera, és inexistent i la seva memòria, tret potser dels qui van patir-lo en pròpia pell, s’ha esvaït en el no-res. Ara ja és un simple mal menor. Alguns dels vicis principals del moviment que va encarnar Jordi Pujol, en canvi, encara són ben presents entre nosaltres: el cofoisme regional, la corrupció estructural i la nefasta confusió entre partit i país. En graus variables, probablement, i ja no concentrats en exclusiva en una única força política. Però hi són. I no serem lliures de debò mentre no els deixem enrere per sempre més.