Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).

Cinisme i poder

M’agrada assistir a les Lliçons Irla, mai no deceben. És un esdeveniment anual en el qual el pensament conflueix de manera lliure, plural i gens encarcarada amb l’acadèmia, la militància política i el compromís ciutadà. La Fundació Josep Irla ha sabut consolidar en pocs anys un punt de trobada ineludible per a la gent interessada en la reflexió sobre els aspectes essencials que afecten les societats contemporànies. La nòmina de personalitats que hi han anat passat parla per si mateixa: Richard Wilkinson, Anne Phillips i Ramon Zallo. I a fe que enguany, divendres de la setmana passada, amb el prestigiós filòsof de la ciència Ulises Moulines, s’ha mantingut el llistó ben alt.

Josep Maria Terricabras va contextualitzar prou bé, en unes breus paraules de presentació. la personalitat intel·lectual del conferenciant. Amb algun detall més o menys anecdòtic, com quan va recordar que al programa dels estudis de Filosofia, que ambdós van compartir a finals dels anys seixanta a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, encara era obligatòria l’assignatura d’educació física; i amb alguna cosa més reveladora, cas d’una referència a Otília Castellví, a la mare de Moulines. Castellví, una humil modista gracienca, va tenir el trist privilegi de conèixer, com a joveníssima militant poumista, les txeques estalinistes de la Barcelona de després dels fets de maig de 1937 i posteriorment, després d’una vertiginosa peripècia que la va portar d’Argelers a l’Alemanya nazi, un llarg exili a Veneçuela que no es va cloure fins a començaments dels anys noranta.

Fill de la diàspora catalana de postguerra, nascut a Caracas, format com a filòsof a la Universitat de Munic i públicament compromès, des d’una aproximació molt personal, amb la causa de la independència catalana, Moulines podia partir d’una perspectiva de molt ampli abast per dissertar sobre el tema de la conferència: Cinisme semàntic i poder autoritari. Per començar, es va remuntar al període dels grecs antics per diferenciar el seu concepte de kinisme del cinisme que ara es gasta. I, a continuació, va establir una completa taxonomia, jugant amb sornegueria amb exemples extrets de La revolta dels animals de George Orwell, dels recursos més habituals a l’hora de tergiversar la realitat a través del discurs polític. Un compendi, va apuntar el conferenciant, de les pràctiques comunicatives que desplega quotidianament gentola com Trump o Putin. Res, al capdavall, i juraria que cap dels presents a l’acte en va tenir cap dubte, que no pugui reconèixer gairebé a l’instant el gruix de la ciutadania catalana, acostumada als trucs i les manipulacions del llenguatge tan característics de la classe dirigent espanyola i els grans grups de comunicació que li són afins.

La càrrega més profunda de la dissertació de Moulines es va centrar, sobretot, a traçar una genealogia del cinisme polític a l’època contemporània. I aquí, al meu parer, és on va raure la part més estimulant, i entenc que també volgudament provocadora, del seu plantejament. I és que, ras i curt, va afirmar categòricament que l’origen del fenomen s’ha d’anar a buscar el 1917, amb la Revolució d’Octubre. A partir d’aquesta data tot hauria estat una simple repetició del model original, des dels feixismes històrics fins a Pol Pot. El filòsof només es va avenir a admetre que, a tot estirar, el referent bolxevic podria arribar a tenir algun antecedent en el període jacobí de la Revolució Francesa.

Confesso que una lectura tan radical i reductiva de la realitat em va deixar un punt descol·locat. Per un moment, em vaig sentir traslladat al clima dels vells debats sobre el concepte de totalitarisme de la immediata postguerra mundial, marcats per les servituds que imposava la Guerra Freda i en els quals van jugar un paper de primer ordre un grapat d’antics esquerrenosos delerosos de fer-se perdonar els pecats de joventut. I és que Moulines, tal com van fer ells aleshores, va situar prou explícitament el model d’Estat liberal-democràtic com l’indiscutible raser per mesurar la qualitat democràtica de totes les coses. Un punt d’arribada gairebé sagrat, la crítica al qual només respondria a una retòrica enganyosa i perillosa que, cas de fer-se realitat, obriria la porta a la repetició de les pitjors malvestats del segle XX. Es tracta d’una mirada tirant a conservadora; bastant discutible, a més, per poc que es conegui la literatura generada des de la historiografia i la Ciència Política dels darrers trenta o quaranta anys. I que, sigui dit de passada, no sé si compartiria l’Orwell de 1984, una novel·la d’atmosfera inquietant escrita no pas per casualitat durant els primers anys de la Guerra Freda.

Més enllà dels miratges i les servituds de la història política del segle XX, el que es va trobar a faltar a l’exposició de Moulines va ser, segurament, una aproximació al cinisme i a l’autoritarisme diguem-ne més cultural o sociològica. I és que, comptat i debatut, la falsedat i la perversió del llenguatge amb finalitats polítiques és un fenomen del qual es troben rastres des dels mateixos inicis de la contemporaneïtat, amb el sorgiment de la societat de masses, la premsa, el cinema i el que ara en diríem industries culturals.

En sortir de l’acte vaig conversar un moment sobre tot plegat amb una persona amiga. I aquesta, després de comprovar que coincidíem en l’anàlisi, em va recomanar amb prudència, i en un to volgudament optimista, que no m’hi encaparrés gaire: “agafem-nos-ho pel costat bo, en clau catalana, per il·lustrar el fet que la nostra revolució, la que cal que fem aquí i ara, ha de ser estrictament democràtica, no pas la de la dictadura del proletariat”. L’optimisme de la voluntat, una conquesta a la qual mai no hem de renunciar.

*Il·lustra aquest post una obra de Henry Raeburn, The reverend Robert Walker skating on Duddingston Loch (1795).