La nostra és –i ha de ser- la revolució dels somriures. Per això no m’ha fet gaire feliç, per no dir gens, la campanyeta contra el pregó de Pérez Andújar a Barcelona. Fa anys que els independentistes maldem per ampliar les nostres fronteres naturals i és evident que una iniciativa d’aquestes característiques, per adàmica que pugui haver estat en origen, era massa cantelluda com per resultar atractiva fora dels rengles dels més incondicionals de la cosa. I el que encara és pitjor, ha contribuït a alimentar els tòpics més preuats per part dels adversaris del procés. N’hi ha, prou que ho sabem, que viuen d’encolomar al sobiranisme la llufa de ser un moviment fortament identitari, antipàtic i reactiu, incapaç d’encaixar la crítica i de tolerar, sense haver de dissimular el mal d’estómac, la presència del castellà en l’espai públic. Se’m dirà, i amb raó, que tot plegat és una construcció maniquea, interessada i al capdavall falsa. Però tampoc no cal ser cap gran estrateg per preveure que segons quines sortides de to contribueixen, precisament, a cimentar les suades etiquetes de sempre.
Comptat i debatut, per damunt de suposades ofenses rescatades de l’hemeroteca i sense menystenir els paranys que puguin contenir determinades lectures esbiaixades del nostre passat recent en la conformació de la nostra identitat, cal donar prioritat al valor de la cohesió civil de la ciutadania de Catalunya. Si de debò som un sol poble hem de tenir prou confiança en la nostra capacitat d’integrar diferents memòries en un mateix relat nacional, des de l’experiència de la immigració castellanoparlant de fa mig segle –curulla de lluita antifranquista, sindical i veïnal- a la dels nouvinguts cronològicament més recents, amb procedències, llengües i vivències molt diverses. I tot plegat, òbviament, sense oblidar el paper cabdal d’unes classes populars catalanes que, després de pagar un preu molt alt per la seva derrota a la guerra, i en un marc dramàticament advers, de repressió política i d’intent d’anihilació lingüística i cultural, van saber articular mecanismes de resistència i autoafirmació col·lectiva en un munt d’àmbits.
A la Catalunya del segle XXI, a les envistes del Nou País, res no és innocent. N’hi ha uns que frisen per encarnar una imaginària Barcelona popular i cosmopolita, assetjada per un rerepaís trabucaire i carlí, assilvestrat i amb tirada a la pitarrada. I n’hi ha d’altres que, mentrestant, miren de fer la viu-viu amb l’únic que els resta: cridar a la unió sagrada per combatre el suposat adveniment d’una fantasmagòrica antiCatalunya que els ha usurpat el tron al cap i casal. No els fem el joc, doncs. Anem per feina amb la República Catalana.
*Il·lustra aquuest post una imatge promocional de la pel·lícula La piel quemada, de Josep Maria Forn.
PENSAMENTS DESPENTINATS 