De què van (i de què no van) les eleccions del 21D?

Les eleccions del 21D són una imposició del Govern espanyol a l’empara de l’aplicació del 155 i el coupe de force contra les institucions de Catalunya. El context en les quals se celebren és, doncs, decididament advers per als defensors de la República Catalana i la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre. Amb els caps de llista de dues de les tres candidatures independentistes a la presó o a Brussel·les i un clima de desbocada croada anticatalana alimentada pel bloc espanyolista i els poderosos grups mediàtics que li són afins, aquests comicis constitueixen una autèntica burla als principis més elementals de la democràcia, l’Estat de dret i el respecte al pluralisme polític.

Per què hi acudim, doncs, les forces independentistes? Per una raó ben senzilla: perquè no tenim cap més remei sinó volem deixar el futur de Catalunya en mans d’aquells que la volen sotmesa, humiliada i definitivament provincianitzada. Es tracta, doncs, d’un gest que implica un cert reconeixement de la pròpia feblesa a l’hora de no haver pogut fer efectiva la declaració parlamentària del 27 d’octubre; i, al mateix temps, la confiança que malgrat tot, amb urnes per mig, serem capaços de guanyar per començar a revertir la situació i posar novament el rumb cap a la República Catalana.

Hi ha dues fantasies en relació al que succeirà després del 21D. La primera és la del bloc del 155 que, sigui en la versió més hard que preconitza Arrimadas o en la d’Iceta en el paper de policia bo, veuen possible un retorn a la situació anterior a l’inici del procés sobiranista, en un mapa polític pacificat en el qual les forces independentistes jugarien progressivament un paper molt de segon ordre. Ni l’un ni l’altre, és clar, tenen en compte les profundes transformacions que ha viscut la sensibilitat ideològica del país en aquests darrers anys i el creixent descrèdit en què ha anat caient l’Estat a ulls d’una part importantíssima de la ciutadania.

La segona fantasia va en una altra direcció. Es fonamenta en la creença que és possible, a partir d’un simple acte de voluntat, retornar al moment immediatament anterior a l’aplicació del 155. Seguint aquesta lògica, doncs, tot es reduiria a reposar el Govern nascut de les eleccions del 27S. Al marge de les evidents dificultats jurídiques de l’operació, hi ha una contradicció molt cridanera entre el fet d’apel·lar a participar a uns comicis i el de defensar, alhora, que el Govern que se’n derivi no s’ha de correspondre necessàriament amb les possibles noves majories que es donin al futur Parlament. No és qüestió d’acarnissar-se amb la bona gent que s’ha sumat de cor a aquest relat. Un moment tan complex com el present, però, demana rigor, evitar els bucles conceptuals i no generar equívocs que més endavant caldrà desfer.

La gestió de l’escenari posterior a les eleccions del 21D no serà gens fàcil. I, si es confirma que el bloc independentista pot conformar novament una majoria parlamentària i de Govern, el panorama que caldrà abordar serà radicalment diferent al de l’octubre. Això no va, per descomptat, tal com desitja el bloc del 155, de retrocedir a la grisor dels anys de la sociovergència o, fins i tot, a alguna cosa pitjor; però tampoc de situar-nos a un estadi irreal que no tingui en compte que la situació de pràctic cop d’Estat en què viuen les institucions catalanes des de fa setmanes exigeix, per tal de fer possible la República Catalana, polítiques, eines i discursos que vagin més enllà dels plantejaments amb els quals va iniciar-se la legislatura nascuda amb el 27S.

Fer República, aquí i ara, demana comptar amb un Govern fort i responsable, capaç d’articular mesures ambicioses i creïbles a favor dels sectors populars i el teixit productiu català, de revertir els efectes del 155 i de promoure un ampli diàleg de país de caràcter constituent que eixampli encara més la majoria social a favor de la República Catalana que tenim la voluntat de fer néixer. I tot plegat exigeix un lideratge col·lectiu que el projecte d’Oriol Junqueras i la seva gent està en condicions d’oferir millor que cap altre.

*Il·lustra aquest post una obra d’Olga Sacharoff, Els casats de nou (1929).

 

Si vols República, vota republicà

Sóc dels que penso que la lleialtat a la República Catalana nascuda de la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre s’ha de fer compatible amb el més gran realisme polític. És a dir, que el compromís de fer República no ens ha de fer perdre de vista que, passi el que passi a les eleccions del 21D, i per favorables que puguin ser els resultats per a les tres candidatures del bloc independentista, entrem de ple en una nova fase. Una etapa en què el conflicte amb l’Estat continuarà sent una constant i en la qual tocarà concretar, en funció de l’aritmètica parlamentària i les aliances socials i ciutadanes que es vagin establint, com s’avança per fer realitat allò que ens hem guanyat democràticament. No és d’aquest món, però, malauradament, mantenir que és possible retornar, com per art d’encanteri, a la situació immediatament anterior a l’aplicació del 155. El què i el com, doncs, són, amb vista als temps a venir, més importants que el qui. Per això sobta que s’estigui parant més atenció al segon aspecte –el de les persones i els personalismes- que no pas a allò més essencial per al futur del país.

L’hora és greu i no hi ha temps a perdre. Tots hauríem volgut viure unes eleccions de caràcter constituent i no pas aquestes, imposades pel bloc del 155. Per feixuc que es faci, però, tenim l’obligació de no defallir. Les urnes, tot i que no siguin les nostres, defineixen un terreny de joc en el qual els independentistes ens hem mogut com peix a l’aigua en els darrers anys. I, si no ens podem permetre el luxe de perdre, serà qüestió de pensar-s’ho dues vegades abans de dipositar la papereta. Jo, com molts d’altres, votaré amb el cor però també amb el cap: faré confiança a Oriol Junqueras, empresonat a Estemera i privat de veu i presència física en aquesta campanya, i, amb ell, a la candidatura que encarna el bo i millor del que ha representat la legislatura anterior. Em donaré el gust de castigar Rajoy i companyia i, alhora, faré costat a un equip que ha demostrat estar preparat per governar el país en aquests moments tan difícils. I, naturalment, no me la jugaré deixant-me arrossegar pel pensament màgic i apostaré decididament per un valor segur i fiable pel que fa a la defensa de la independència i els drets polítics i socials de la ciutadania de Catalunya.

Si volem la República Catalana és de pura lògica que fem un vot republicà.

*Il·lustra aquest post una obra d’Olga Sacharoff, El sopar de la colla (1950).