El ‘quart espai’ independentista és un Frankenstein del puigdemontisme

1. Boira

Les anades i vingudes de la Catalunya recent han fet saltar pels aires aquella solemne màxima de Karl Marx segons la qual la història es repeteix dues vegades: primer com a tragèdia, després com a farsa. En realitat, no m’estranyaria gens que si el seu autor encara fos entre nosaltres ja fa estona que, enrabiat, hauria llençat el barret al foc i hauria abandonat per sempre el gènere del comentari d’actualitat. A hores d’ara, a les envistes d’unes eleccions al Parlament de resultat incert, ningú no sembla capaç d’imposar un relat que aclareixi una mica per on passem. Res no convida a albirar que se superarà l’eixorc escenari actual de guerra de trinxeres -entre blocs i a l’interior dels mateixos- i que sorgiran estímuls per tal que els diferents actors abandonin la seva zona de confort particular. La dificultat d’albirar una política de pactes postelectorals versemblant provoca, a més, que l’horitzó per després del 12M esdevingui confús i poc il·lusionant. A hores d’ara, és molt dubtós que el subjecte social que es va mobilitzar durant els anys del Procés se senti impel·lit a acudir massivament a les urnes. I no ho farà sense propostes concretes emmarcades en un projecte creïble i mínimament compartit. Ens movem enmig la boira.

2. Pessimisme conservador

L’onada conservadora -quan no obertament reaccionària- que recorre Europa dibuixa un panorama radicalment diferent del de 2017. La pandèmia i la post-pandèmia, la guerra d’Ucraïna, les conseqüències cada cop més palpables de l’escalfament global, les dificultats i contradiccions del projecte europeu i en general de les democràcies liberals occidentals i un malestar latent de canvi d’època sense esperança de futur han deixat rastre arreu, també entre nosaltres. D’aquella optimista revolució dels somriures que enamorava a tothom s’ha passat a un escenari en el qual campen impúdicament per l’espai públic actituds força menys amables i integradores. Si la dreta continental ha incorporat l’agenda de l’extrema dreta postfeixista -només cal veure el gir autoritari del macronisme– aquí, des de la xiulada a la diputada Najat Driouech durant la concentració de desgreuge a Laura Borràs davant el Parlament de l’estiu de 2022 fins al suport de la direcció de Junts als esgarips del seus alcaldes al Maresme vinculant delinqüència i immigració de finals de l’any passat- la dreta nostrada amenaça amb lliscar pel mateix pendent. El pessimisme col·lectiu obre la porta als pitjors fantasmes. Un clàssic.

3. Patrimonialització de l’Octubre de 2017

És una evidència, per dolorós que sigui haver-ho d’admetre, que les forces polítiques i socials partidàries de la República Catalana no han estat capaces de metabolitzar en un sentit positiu, a partir d’un procés de deliberació compartit, les lliçons a extreure de l’Octubre català. De fet, això es va fer impossible des de les mateixes eleccions al Parlament de desembre de 2017 -conseqüència directa de la imposició de l’article 155 per part del govern espanyol- quan l’espai postconvergent -nucleat aleshores en l’ara extint PDeCAT- es va treure de la màniga allò de la restitució del Govern legítim com a desesperada maniobra d’emmascarament i supervivència partidista. Se sembrava la llavor d’una dualitat d’impossible gestió política que s’ha mantingut inalterable fins fa just quatre dies: la legitimitat de l’1 d’Octubre -residenciada en exclusiva a l’ara oblidada Casa de la República de Waterloo- enfrontada -o si més no situada en un pla jeràrquicament superior- a qualsevol qui aspirés a governar democràticament l’autonomia. No cal entrar en massa detalls -i ometré pietosament els episodis més grotescos i hamletians de l’etapa a la Presidència de Quim Torra– per entendre el cost que ha pagat el país per aquesta mesquina estratègia de patrimonialització partidista.

4. Vichy

El deliri de construir una imaginària institucionalitzat alternativa a l’autonomia del 155 es va materialitzar, fins i tot, en la creació d’una institució (sic) que, suposadament, havia de vehicular la voluntat de la ciutadania republicana que s’hi allistés per una mòdica quota -diferenciada doncs de tota aquella que no ho fes, sobiranista o no-, mantenir en actiu la República Catalana a l’exterior i, de passada, dirigir la revolta a l’interior. L’halo d’aquesta andròmina va captivar des de la parròquia més conservadora, que s’hi va emmirallar com si fos quelcom extraordinari, a mig camí entre la grandesa del general De Gaulle refugiat a Londres durant la Segona Guerra Mundial i l’èpica de l’Estat clandestí polonès sota l’ocupació nazi-, fins, per paradoxal que pugui semblar, a sectors de l’esquerra anticapi que es van estimar més veure-hi poc menys que l’embrió d’un futur poder popular català. El correlat lògic de tot plegat, mai no acabat d’explicitar obertament, era prou evident: si existia un Estat Català a l’exili, qualsevol institucionalitat catalana tolerada per la legalitat espanyola -és a dir, el Parlament i la Generalitat- era bastarda i còmplice de l’ocupació, un miserable règim col·laboracionista de Vichy. Que el Consell de la República hagi fet la fi dels cagaelàstics no ens ha de fer perdre de vista que, per surrealista que pugui semblar a hores d’ara, l’exigència per part de la direcció de Junts que se li reconegués l’autoritat suprema va ser un dels punts que més va empantanegar l’esgotadora negociació de tres mesos que va conduir a l’elecció de Pere Aragonès després de les eleccions del 14 de febrer de 2021.

5. Negació de la política

Si ja vam votar i guanyar al Referèndum, la declaració consegüent del 27 d’octubre de 2017 és jurídicament vigent perquè mai ningú no l’ha anul·lada i es tracta simplement d’implementar la independència partint del mateix punt on ho vam deixar estar, la política passa a ser una nosa o, en el millor dels casos, un luxe innecessari propi de les nacions que ja disposen d’un Estat. I, naturalment, qualsevol proposta gradualista, d’eixamplament de la base social dels partidaris de la República Catalana més enllà dels rengles independentistes stricto sensu, una pèrdua de temps promoguda per gent acomodatícia que no està disposada a anar fins al final amb totes les conseqüències; per no parlar de la negociació amb el govern espanyol, equiparada a la ingenuïtat quan no a la simple traïció, els fruits de la qual -com els indults o la supressió de la sedició al Codi Penal- sols correspondrien a la sòrdida recerca de sortides personals.  La coloració antipolítica de tot plegat és fa ben palesa si es té en compte que, en realitat, si extraiem aquest discurs del seu context nacional, es correspon perfectament amb la retòrica populista que gasta l’extrema dreta dels països del nostre entorn per pescar suports electorals entre els desencantats de tot. Si el problema de la independència han estat els polítics, suprimim la política -i els partits- i tot serà bufar i fer ampolles.

6. Un rei taumaturg

L’hiperlideratge del món postconvergent constitueix el colofó necessari per coronar tot aquest edifici discursiu: un rei taumaturg amb un poder essencialment simbòlic, en contacte directe amb les energies ocultes de Octubre català i, sobretot, amb la grandiloqüent pretensió de situar-se per damunt dels partits -i, per motius obvis, de l’eix dreta-esquerra-.. És cert que la seva llista de país amb vista el 12M ha quedat ben lluny de les expectatives generades inicialment però, amb tot, com a papus del nacionalisme espanyol més cridaner, és l’únic actor amb prou capacitat per activar un espai polític fragmentat, amb tendències centrífugues i amb contradiccions flagrants. Amb tot, la seva força representa alhora la seva principal feblesa: el conjunt de l’independentisme -i el país- necessita passar a una nova fase i ell ha lligat amb tenacitat i tossuderia la seva figura a la consumació d’allò que va quedar pendent fa gairebé set anys. No m’arriscaré a aventurar quina serà la propera finestra d’oportunitat -si l’entenem com a moment de ruptura amb l’Estat- però hi ha una cosa segura: sigui quina sigui, i arribi quan arribi, serà quelcom nou i amb un altre President al capdavant, no pas una simple continuació d’allò abandonat el 2017.

7. Qui pagarà la festa?

Soc dels que penso que el sobtat gir cap al pragmatisme de Junts després de les darreres eleccions espanyoles, a les quals es va presentar prometent que mai no pactaria amb ningú tret que fos el dia i l’hora de la independència, és una bona notícia. I, amb tot, temo que pagarem un preu molt alt per la seva irresponsabilitat dels darrers anys. L’oportunisme i la manca de sentit de la realitat -sobretot quan ha quedat fora de la Presidència de la Generalitat- ha deteriorat totes les confiances i ha instal·lat una llavor autodestructiva en els sectors menys polititzats del sobiranisme civil que serà complicadíssim de desterrar. L’hipotètic quart espai independentista, amb la tirallonga de monstres, personatges pintorescos i propostes forassenyades que competeixen per donar-li vida, és un Frankenstein nascut de les mateixes entranyes de la retòrica puigdemontista del pit i collons i el never surrender. I no penso només en una ANC en caiguda lliure que es va alinear amb Junts a les eleccions al Parlament de 2017 i 2021 i que ara s’ha esberlat potser definitivament per obra i gràcia dels tripijocs de la seva presidenta, alta funcionària de la Generalitat i antiga militant de CDC i després del PDeCAT fins a 2018. També en la candidatura de l’ex-consellera Clara Ponsatí, eurodiputada postconvergent encara en actiu, al capdavant d’un grup de joves intel·lectuals sobradament preparats que s’ha despenjat de moment amb l’ocurrència d’establir una doble xarxa educativa català-castellà. I, per descomptat, amb la més perillosa de les seves expressions, per excloent i etnicista: l’esperança blanca de l’extrema dreta nostrada, l’islamòfoba Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll gràcies a la trista indecisió dels tres components del grup municipal de Junts, als quals va pispar bona part de la seva parròquia en els darrers comicis locals.

8. Una esquerra nacional per la República Catalana

En un panorama com el descrit, l’esquerra partidària d’avançar cap a la República Catalana té una triple missió: reforçar les institucions d’autogovern, impulsar polítiques públiques al servei de les classes mitjanes i els sectors populars i ser inflexible en la defensa del principi de la unitat civil del poble de Catalunya. No és poca cosa.

*Il·lustra aquest post una obra de Caravaggio, La conversió de Sant Pau al camí de Damasc (1604).

*Publicat a Crític.

.

Desfer el país o recosir-lo?

L’aterratge a la realitat de Junts és una bona notícia per al país. No és poca cosa que, encara que hagi hagut de ser més de sis anys després del desenllaç de l’Octubre català, deixi de ser un anatema l’afirmació que obtenir més poder polític per a Catalunya a través de la negociació amb el govern espanyol no constitueix per se una renuncia a la República Catalana. És una admissió que aboca definitivament a la paperera de la història aquella frivolitat tan celebrada, verbalitzada una vegada per Quim Torra, una figura política tràgica, gairebé shakespeariana, en el sentit que les institucions d’autogovern són el més gran enemic de la independència nacional. Ara, ben al contrari, s’admet amb aparent normalitat, com si aquí no hagués passat res, que reforçar-les és una condició necessària per avançar en aquesta direcció. Rectificar és de savis; i jo que me n’alegro.

Altra cosa és que aquest aterratge a la realitat tindrà molt probablement incidents de recorregut provocats per una banda pels difícils equilibris interns entre les diferents famílies que conviuen a matadegolla al si de Junts i, per l’altra, per la necessitat de teatralitzar fins al paroxisme els acords amb el PSOE per tal que la parròquia més incondicional del puigdemontisme, acostumada fins ara a dosis ingents d’insurreccionalisme de sofà per mantenir-li alta la moral, pugui aguantar la transició cap a la nova estratègia sense patir síndrome d’abstinència. D’aquí la sobtada retòrica sobre el 1714, la cantarella aquella del cobrar per avançat i el fet d’alimentar impúdicament la fantasia d’estar negociant d’Estat a Estat i no pas entre la tercera força del Parlament i el primer partit de l’actual govern espanyol.

És en aquest marc on cal contextualitzar l’accidentada polèmica sobre la immigració que esquitxa el debat públic a Catalunya des de fa poques setmanes. I és que de la necessitat d’exhibir múscul i fermesa davant el PSOE ha nascut un suposat compromís de transferir les competències en immigració a la Generalitat que, inconcret, improvisat i pèssimament gestionat a l’hora de traslladar-lo a l’opinió pública, ha donat lloc a un pseudodebat ideològic que no fa cap bé al país i, de retruc, erosiona molt particularment el perfil polític de l’independentisme. La discussió no se centra, naturalment, quasi fa vergonya haver-ho de remarcar, en posar en qüestió la bondat d’una hipotètica cessió de competències d’aquesta naturalesa. El problema rau en què s’ha barrejat una opció que, per incerta que sigui, en cas de consumar-se reforçaria objectivament el nostre autogovern, amb la vinculació a la delinqüència d’aquest amplíssim col·lectiu que per simplificar anomenem nova ciutadania. I aquest demagògic recurs, agradi o no agradi, és el mateix que utilitzen Vox i la resta de dretes extremes d’arreu.   

No és sobrer assenyalar que durant els anys del Procés res de tot això no hauria estat possible. La República Catalana es vinculava aleshores a l’ampliació de drets per a tothom, començat per aquella part de la societat a la qual la legalitat espanyola dificulta l’obtenció de la ciutadania i condemna a malviure entre nosaltres en un estat de pràctica marginació, sense accés a l’esfera pública ni veu ni vot a l’hora de decidir qüestions polítiques. Participant en el procés sobiranista, en canvi, proclamàvem que la gent que es trobés en aquesta situació passaria a detenir la condició de fundadora d’una nova institucionalitat republicana, quedaria vinculada definitivament al país i s’acceleraria, de retruc, la seva incorporació activa a una identitat catalana oberta, integradora i orientada cap al futur. Parlo d’aquells dies feliços, tampoc no tan llunyans, en què ens agradava sentir al nostre costat persones que parlaven castellà -entre d’altres llengües- mentre participàvem a les grans mobilitzacions de l’Onze de Setembre i en què, per posar un exemple fàcil d’entendre, a ningú no se li hauria acudit titllar Gabriel Rufián de xarnego ni encara menys escopir-li un fastigós mora de merda a Najat Driouech. Es tractava de sumar, sumar i sumar voluntats i complicitats de l’ordre més divers possible per una causa democràtica que, prou que ho sabíem, tenia en contra la força d’un Estat amb tots els ets i uts. La unitat civil era una condició necessària per guanyar i el fantasma més temut -i combatut- era que arribés a fer-se realitat aquell fosc vaticini aznarià que, amb l’avenç cap a la independència, Catalunya acabaria esquinçant-se internament.

La conjuntura actual -ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol ni a Europa- no és la mateixa que la de 2017. Més greu que el mateix ascens generalitzat de l’extrema dreta és la seva capacitat per condicionar l’agenda pública i, massa sovint, els programes polítics de la dreta de govern -sigui conservadora o de tall més liberal- i de vegades, fins i tot, d’una socialdemocràcia en hores molt baixes amb comptadíssimes excepcions. I la immigració -amb tots els fantasmes que desvetlla- ha esdevingut l’ase dels cops preferit sobre la qual s’estavellen les impotències d’uns estat-nació incapaços de governar per si mateixos una sèrie de fenòmens globalitzats que depassen de llarg el seu estricte àmbit de sobirania. El Procés, amb la seva radical aposta popular i democratitzadora, semblava haver-nos vacunat en relació a segons quines derives. Ara ens adonem, però, que després d’aquella llarga primavera d’entusiasme ciutadà en la qual el Som un sol poble es donava gairebé per descomptat, caldrà no abaixar la guàrdia en la defensa d’allò més bàsic. I aquí serà necessari apel·lar a la responsabilitat i el patriotisme del centredreta catalanista per tal que bandegi de ple qualsevol temptació d’anar enrere. Hi ha hagut generositat i dosis industrials de paciència a l’hora d’esperar el seu tardà aterratge a la realitat. Tots plegats ens n’hauríem de penedir una mica si acabéssim descobrint que, al capdavall, en una qüestió tan sensible com la immigració, sigui per oportunisme o per estretor de mires, Junts està més per fer el joc als qui malden per desfer el país que per col·laborar amb els qui treballem per recosir-lo.

*Il·lustra aquest post una obra de Joaquim Sunyer, Les cosidores (1917).

*Publicat a La República.

‘Neocons’ amb estelada independentista i la bandera d’Israel

Confesso que pertanyo a una generació d’independentistes, d’orientació socialista i amb una clara simpatia pels moviments d’alliberament nacional d’arreu, per a la qual l’Estat d’Israel mai no va ser un referent a seguir: de la matança de Sabra i Xatila a la repressió de la Intifada, el seu caràcter colonial ens n’allunyava irremeiablement. I, per si no n’hi hagués prou, la col·laboració en matèria de seguretat antiterrorista amb la Sud-àfrica de l’apartheid, el règim del xa de l’Iran i les dictadures militars del con sud va fer la resta.

No se m’escapa, amb tot, que entre una bona colla de militants, només una mica més grans que nosaltres, que es van començar a polititzar encara sota el franquisme, diguem que entre la dècada dels seixanta i inicis dels setanta, el mite del primer Israel va ser quelcom important, gairebé constitutiu. L’esperit lluminós i pioner, la vida en comunitat autogestionària als quibutz, la tenacitat per recuperar una llengua quasi oblidada en la nit dels temps i la defensa d’una pàtria jove, igualitària i vencedora que redimia de les cendres les víctimes de l’Holocaust constituïen un còctel que, per equívocs i punts cecs que arrossegués, posseïa una eròtica vist des d’una Catalunya sotmesa i negada com a nació per un règim dictatorial.

El cert però, és que amb el desenllaç de la Guerra dels Sis dies i els nous aires que es van començar a respirar al si de l’esquerra post 68, l’ethos heroic israelià va empal·lidir sense remei. Fora d’algunes notables individualitats que van conservar tossudament aquella lleialtat primigènia, els defensors de la causa sionista van esdevenir gairebé una raresa exòtica en l’univers independentista: determinades, orgulloses i sovint havent de nedar a contracorrent de les organitzacions a les quals pertanyien. Res de particularment greu, al capdavall.

Qui va assumir sense complexos la defensa de l’Estat d’Israel va ser el pujolisme el qual, almenys en un pla simbòlic, va assajar d’equiparar l’èpica del sionisme a allò altre de fer país, la fórmula sobre la qual va començar a erigir la seva hegemonia a la Catalunya autonòmica dels primers anys de la Transició. De fet, el mateix Jordi Pujol mai no va ocultar la fascinació que sentia per David Ben-Gurion, el primer ministre israelià d’entre 1948 i 1963, l’arquitecte indiscutible de l’estat jueu. El recurs a aquesta figura mítica reforçava el seu lideratge providencial tot incorporant un punt d’irreverent aventura homèrica a la prosaica construcció de les institucions d’autogovern -estrictament civil i respectuosa amb la legalitat constitucional espanyola- i, de retruc, l’alineava amb el bloc capitalista en el context de la Guerra Freda com una força moderada i de fiar.

El mirall sionista, a més, era un complement ideal per posar en pràctica allò en què més va excel·lir: escenificar un poder del qual mai no va estar en condicions de disposar efectivament. Així doncs, expressant-ho un xic pel boc gros, des dels  activistes de les JNC fins als intel·lectuals agrupats a la Fundació Acta -i més endavant a la Fundació Catalunya Oberta o la mateixa CatDem-, el món del centredreta catalanista -abans autonomista d’estricta observança, decantat després cap a postulats abrandadament independentistes- va incorporar amb tota naturalitat una coloració decididament proisraeliana a la seva concepció de les relacions internacionals: si fa trenta o quaranta anys Israel era el sentinella del món lliure a l’Orient Pròxim davant l’amenaça dels aliats regionals de l’URSS, ara constituiria la primera frontera d’Occident per contenir els enemics del seu model de civilització.

El que està succeint aquests dies seria, en conseqüència, un episodi que s’ha d’inscriure, en paraules de Vicenç Villatoro, en “una mena de quarta guerra mundial entre el bloc occidental, que inclou l’Amèrica del Nord i Europa, i una implícita coalició antioccidental que passa per l’eix entre Moscou i Teheran, que implica organitzacions jihadistes a tot el món, i que té un epígon no gens folklòric a Pyongyang”. En aquest esquema interpretatiu, els palestins quedarien reduïts a jugar un paper de mer peó en un escaquer global que els supera de molt. I, en la mesura que -pobres infeliços- són constitutivament incapaços de pensar per si mateixos, restarien condemnats a malviure ressentits i manipulats i a esdevenir, amb tota probabilitat, simple carn de canó al servei de l’eix del mal; víctimes del seu mal cap i d’haver caigut al cantó equivocat de la història.

Des d’una òptica progressista, per contra, és evident que el conflicte arabo-israelià només es podrà resoldre a partir d’una negociació política, impossible d’assolir sense haver obtingut prèviament un cert reconeixement mutu. Personalment no sé si la sortida ha de passar per la fórmula dels dos estats o, tal com sostenia un dels principals intel·lectuals palestins de la segona meitat del segle XX, Edward Said, per un Estat binacional que pugui satisfer les necessitats de dues comunitats nacionals en pugna per un mateix territori. Ja es veurà.

El periodista Joan Roura, observador perspicaç del conflicte, ha al·ludit en un comentari recent al problema d’una hipotètica isreaelització del nostre sistema polític. No sé si és un terme prou precís però segurament té un punt de raó. Per aquí i per allà, a Europa i l’Estat espanyol i també a Catalunya, s’han produït fenòmens que ens haurien de preocupar: l’equiparació mecànica de la crítica a l’Estat d’Israel amb l’antisemitisme (com si no hi hagués persones de cultura jueva, fins i tot amb la ciutadania israeliana, que estan animant aquesta crítica); la instauració d’un clima maniqueu i de cacera de bruixes que exigeix condemnes a pertot i titlla de complicitat amb Hamàs  qualsevol intent d’entendre i contextualitzar històricament els esdeveniments; la  creixent criminalització de l’exhibició de banderes palestines a l’espai públic; la perversa glorificació de l’ús de la força militar al cost que sigui en la guerra contra el terrorisme i la paral·lela ridiculització de la diplomàcia i el diàleg entre les parts en conflicte; i, no en escassa mesura, la legitimació del discurs islamofòbic vehiculat per l’extrema dreta (del PP i Vox als identitatirs més nostrats). El suport a Israel, al capdavall, està servint per encobrir les tendències autoritàries que malden per corcar els fonaments les democràcies avançades de tradició liberal.

Els efectes de tot plegat en relació a l’avenç del moviment independentista no es poden negligir. En un context general de replegament i d’una certa desorientació, l’entostolament en plantejaments etnicistes -del tot marginals durant el Procés- és una manifestació prou clara dels paranys que pot comportar una dretanització ambiental que, si es consolida, ens allunyarà perillosament de la majoria social necessària per mantenir viva l’aposta per la independència nacional.

I arribats aquí, que un personatge tòxic i en caiguda lliure com Pilar Rahola sigui la portaveu més autoritzada del sionisme local i, alhora, qui més ha ajudat a saltar a la palestra pública l’esperança blanca de l’extrema dreta d’obediència catalana -l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols– ens hauria de fer encendre totes les alarmes sobre la significació de determinades afinitats electives. I més encara si l’operació de blanquejament de la principal animadora de la denominada Aliança Catalana s’ha perpetrat a través d’un desenfadat magazine nocturn, d’una cadena de televisió que acaba de fer fallida amb més pena que glòria, conduït per un periodista que m’asseguren que ara fa de diputat de Junts per Catalunya a Madrid.

La República Catalana que volem, la dels drets i les llibertats per a tothom, mira al futur: només tirarà endavant si els qui en som partidaris som capaços de construir-la de baix a dalt, d’una manera amable, integradora i respectuosa amb la memòria i els sentiments de pertinença subjectiva de cadascú. El model sionista, en canvi, essencialista, obsessionat amb el passat, la identitat, el territori i les fronteres, mira enrere. No ens equivoquem, doncs: anem alerta amb els neocon amb estelada -o amb la Creu de Sant Jordi, tant se val- que branden alegrement la bandera israeliana mentre la població de Gaza mor sota els bombardeigs.

*Il·lustra aquest post una obra de Pablo Ruiz Picasso, Guernica (1937).

*Publicat a Crític.

La crida a l’abstenció és una enganyifa

Deixeu-me aclarir que considero que en un sistema democràtic l’abstenció és absolutament legítima i que abomino dels models que converteixen el vot del ciutadà en una obligació gairebé tan obligatòria com la de pagar els impostos. Des d’una perspectiva republicana i nacional catalana, però, i observant de cua d’ull el sidral que s’ha muntat en relació a la participació a les eleccions espanyoles del 23 de juliol, vehiculat sobretot (però no només) a través de les xarxes socials, trobo que també és ben legítima la crítica política no tant a l’abstencionista individual com, això sí, als diguem-ne cenacles proabstenció; és a dir, als qui des d’una suposada puresa independentista promouen una mobilització per tal que no s’acudeixi a votar.

Recordo com, no fa ni quatre dies, declaràvem amb convenciment que si una cosa havíem après després de l’experiència de l’Octubre català és que, davant la violència de l’Estat, el vot és l’eina més bàsica de la qual disposa la ciutadania favorable a la República Catalana a l’hora de refermar els seus drets. Es tracta, repetia tothom al marge de sigles i lleialtats partidàries, d’omplir les urnes de democràcia sempre que ens en posin una a l’abast. És un argument que es desplegava, anant un xic més a fons, quan es convenia que enfront d’un Règim del 78 amb pulsions autoritàries i lliberticides calia respondre, amb mirada llarga i sentit estratègic, posant en valor de manera sostinguda una legitimitat republicana sòlida i inqüestionable; a prova de porres, presó i exili, judicis, sentències condemnatòries i -ai las!- també de processos electorals ordinaris de qualsevol tipus.

És clar que això era abans que els sectors més prepolítics del moviment, amb un peu a l’espai postconvergent i un altre als perfils de Twitter de l’extraparlamentarisme més enragé, posessin en circulació la brama que el govern de Vichy és el pitjor enemic de la República Catalana i que toca exigir-ne la proclamació immediata i sense dilacions a les forces amb representació institucional que en són partidàries. I, prou que ho sabem, qui diu exigir diu menystenir, difamar o escridassar públicament a caixes destemplades. El cas és deixar de plantar cara a l’Estat i dedicar-se a combatre en exclusiva, amb tota la comoditat del món i amb un risc tendent a zero, l’odiós enemic intern que, amb perfídia o per pura pusil·lanimitat, es resisteix a implementar la independència. I d’aquí plora la criatura.

En un context com el present, marcat per l’adveniment d’una onada reaccionària a escala europea i mundial i amb l’extrema dreta de filiació neofranquista imposant polítiques de govern rabiosament anticatalanes al País Valencià i a les Illes, la crida a l’abstenció de cara al 23J no és d’aquest món. És una iniciativa frívola i irresponsable que mostra l’orfenesa de referents i la profunda desorientació en la qual s’han instal·lat els nuclis més sectaris i immobilistes del moviment. No només enfanguen la causa que afirmen defensar sinó que, de retruc, contribueixen a fer-la inintel·ligible, autènticament marciana, a ulls del gros de la població, amb maldecaps de debò i del tot aliè de les fílies i les fòbies dels cercles més motivats. No és que no eixamplin la base, és que l’empetiteixen.

I si, al damunt de tot, els mateixos que criden a l’abstenció acaricien impúdicament el projecte de bastir una hipotètica candidatura cívica de cara a les eleccions al Parlament -a l’estil d’aquella efímera Solidaritat Catalana per la Independència que va fer la fi dels cagaelàstics-, l’enganyifa cau pel seu propi pes. Res a afegir, senyoria!

*Il·lustra aquest post un cartell dissenyat per Carles Fontseré per a la Conselleria de Serveis Públics de la Generalitat republicana, durant el període de la Guerra Civil.

Contra el frontisme

El desenllaç de la constitució del nou govern municipal de BCN m’ha deixat bocabadat -per la professionalitat dels actors implicats i l’exquisit cinisme exhibit en l’execució del seu tomb final- i esmaperdut -en imaginar les nefastes conseqüències polítiques que pot comportar de cara a l’esdevenidor-. Soc dels qui no tinc cap dubte que, en condicions de major normalitat, sense unes eleccions espanyoles a girar de la cantonada, el pacte natural -disculpeu l’eufemisme- hauria hagut de passar per un acord entre Trias i Collboni, els dos candidats sistèmics que s’han disputat el lideratge de l’alternativa sociovergent al colauisme. No els separava ni el programa respectiu, ni el to utilitzat en campanya, ni la complicitat indissimulada del principal diari d’ordre del cap i casal de la qual ambdós han gaudit; ni, per descomptat, la qüestió de la independència, pietosament apartada de l’estratègia electoral de la llista Trias per Barcelona.

L’inesperat avançament dels comicis estatals l’endemà mateix de l’ensulsiada electoral del PSOE a les municipals i autonòmiques del 28M, però, va modificar l’escenari més previsible. La madrilenyització de la lògica dels pactes ha donat l’oportunitat a Pedro Sánchez, home extraordinàriament dotat per a la giragonsa tàctica immediata -i un negat per a la mirada llarga pròpia d’un estadista- de fer-se perdonar els acords amb Esquerra i Bildu durant la darrera legislatura. Tot aliant-se amb PNB i PP per desplaçar l’esquerra abertzale d’un bon grapat de governs municipals, a Euskal Herria; amb la impúdica carambola de BCN, en el cas català. Aquí, a més, es va afegir a la jugada el deler del PSOE de fer-se amb la segona ciutat espanyola per maquillar el daltabaix general a l’Estat i la necessitat de supervivència personal d’un Collboni que, sense l’obtenció de l’alcaldia hauria quedat a les portes d’una més que merescuda jubilació. L’espantall d’un govern d’unitat independentista a la capital de Catalunya, doncs, una possibilitat molt allunyada del que el mateix Trias hauria considerat desitjable inicialment, ha estat la coartada perfecta per legitimar una trista maniobra de càlcul electoral en clau espanyola cuinada a Madrid per PSOE i PP. Tot plegat, és clar, amb la vergonyosa aquiescència del colauisme, que si fa quatre anys ja va es vendre l’ànima al diable amb l’operació Valls, ara s’ha condemnat a esdevenir una simple excrescència progre del PSC més conservador i espanyolista que es recorda.

El fotut, per ombres xineses que hi pugui haver hagut en tota aquesta història, és que s’ha sembrat la llavor de cara al futur que, almenys en casos d’especial transcendència (és a dir, sempre que es vulgui des de la capital de l’Estat), com podria ocórrer per exemple després d’unes eleccions al Parlament, és legítim marginar en bloc l’independentisme a través de concurrències polítiques d’ampli abast, d’esquerra a dreta (i qui sap si fins i tot més enllà). És un triomf retrospectiu d’aquell frontisme  que van començar a instal·lar per aquí Rivera, Arrimadas i altres ànimes caritatives del nacionalisme espanyol més estripat, amb el somni humit de fracturar per dins la nostra societat. I això, es miri per on es miri, no és pas cap bona notícia pels qui defensem la República Catalana.

Sempre contra el frontisme, doncs; si no és, és clar, en defensa de les institucions catalanes, la democràcia i els drets individuals, socials i nacionals.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula 55 days at Peking (1963), dirigida per Nicholas Ray.

Independentisme, nacionalisme, sobiranisme

No fa massa dies, per circumstàncies un xic atzaroses que seria llarg de reportar, vaig anar a parar a mans d’un investigador basc en ciències socials interessat en la cosa catalana. Es tractava de respondre de manera no telegràfica un seguit de qüestions relacionades amb la trajectòria històrica de l’independentisme a casa nostra i, més en general, sobre territorialitats i el dret a l’autodeterminació. L’home -de fet era un noi força jove, barbamec i circumspecte- m’anava plantejant ordenadament cada pregunta i després, amb posat d’estudiant aplicat, quedava en silenci, es diria que deixava la ment en blanc i permetia que m’esplaiés davant la seva minúscula gravadora negra sense interrompre’m en cap moment; ni per sol·licitar-me l’aclariment més mínim. Les estratègies de recerca són insondables…

El cas és que, quan érem gairebé a les acaballes, va demanar-me si, aquí i ara, independentisme, nacionalisme i sobiranisme són una mateixa cosa o es tracta de termes referits a realitats diferenciades. “Ja m’han enxampat!”, vaig pensar mentre agafava aire i mirava d’ordenar les idees. I és que el tema podria donar per unes quantes tesis doctorals i, no en tinc cap dubte, per un bon grapat de discussions bizantines de sobretaula i un munt de fils de Twitter amb els insults i les desqualificacions corresponents.

D’entrada, recordo que li vaig dir a risc de simplificar en excés, els independentistes serien aquells que són partidaris d’una República Catalana, sigui pel motiu que sigui i a partir de pressupòsits ideològics d’ordre ben divers. Els nacionalistes, al seu torn, podrien ser els qui malden per la plena normalització de la llengua, la cultura i la identitat catalanes -permeteu-me ser volgudament lax en aquest aspecte-, sense prefigurar necessàriament un model institucional en concret. I els sobiranistes, finalment, aquells altres que sense ser vocacionalment independentistes (però tampoc contraris per se a la independència) defensen per convicció democràtica que la nació catalana té el dret a decidir el seu futur en llibertat.

Passa, però, que aquests són tipus ideals que rarament es donen en estat pur. És a dir, que tot plegat té un valor més conceptual que no pas descriptiu. O, expressat d’una altra manera, que el que sol passar és que en un mateix individu es poden trobar, en funció del moment o de cadascuna de les molt diverses circumstàncies sobre la qual s’ha de posicionar a diari, actituds i trets distintius que, segons els senzills paràmetres esbossats, podríem vincular alternativament amb l’independentisme, el nacionalisme o el sobiranisme. A la vida no hi ha ningú d’una sola peça.

No és ociós, malgrat tot, més enllà de la investigació acadèmica, establir unes definicions més o menys estrictes sobre la qüestió plantejada. Des de la lògica de l’acció política, per exemple, se m’acut que una de les claus per no perdre el rumb de cara a un nou -i definitiu- referèndum d’autodeterminació seria combinar sàviament i de forma equilibrada independentisme, nacionalisme i sobiranisme; sense que cap dels tres predomini aclaparadorament, amb voluntat hegemònica, sobre els altres. Aquesta consideració potser un pèl intuïtiva me la vaig guardar per mi, però. Hauria estat poc científic deixar-la enregistrada a la minúscula gravadora negra que em sotjava impassible. Però vaja, nominalismes a banda i només entre nosaltres, ho veig una mica així.  

*Il·lustra aquest post una obra de Jack Vettriano, The missing man (1995).

Escopir la veritat

Soc un pèssim lector de novel·la i visc volgudament apartat del subgènere literari de les cròniques sobre el Procés; sobretot si estan escrites en primera persona. I amb tot, amb un vague sentiment d’estar pecant, vaig córrer a l’Ona de Gràcia a adquirir La mentida més bonica tan bon punt es va publicar. Potser per la personalitat de Francesc Serés i amb l’expectativa que a través de la ficció es poden dir més coses -o si voleu més veritats– que no pas amb l’assaig. No em refereixo a veritats fàctiques, és clar, sinó més aviat a la possibilitat de copsar una certa atmosfera com a reflex de la nostra psicologia col·lectiva; alguna cosa que s’acosti a allò tan suat de l’air du temps. El privilegi d’un novel·lista és que pot anar movent els seus personatges amb tota llibertat, sense identificar-se o deixar-se d’identificar amb les seves accions o els seus pensaments més recondits. Un fet que no implica, naturalment que el tapís final que teixeix una obra de narrativa sigui innocent. Més aviat al contrari, en realitat.

L’acció de La mentida més bonica es concentra en les vint-i-quatre hores del divendres 17 de desembre de 2021: el darrer dia de feina d’una parella de professors d’un institut de secundària d’un poble del Penedès que han arribat a l’edat de jubilació. Més enllà d’aquest brevíssim lapse de temps, però, el camp gravitacional en què s’inscriu la subjectivitat dels seus personatges abasta, sobretot, l’etapa que aniria del desenllaç de l’Octubre català a la manifestació de Somescola contra la interlocutòria del TSJC imposant el 25 per cent de castellà. Es tracta, doncs, d’un període convuls marcat per l’aplicació de l’article 155, la repressió, la presó i l’exili, les massives mobilitzacions contra la sentència del judici del Procés, els indults i, en un pla més general, pels efectes socials de la irrupció de la pandèmia del Covid-19. I es correspondria també, malgrat que al llibre no se’n fa cap al·lusió directa, al trànsit entre les presidències de Quim Torra i Pere Aragonès, després d’un esgotador interludi de quasi cinc mesos de precarietat institucional i de l’agònica negociació per a la conformació d’un nou acord de Govern posterior a les eleccions del 14 de febrer de 2021. 

Tot i que és una novel·la eminentment política sobre el Procés, sobta una mica la diguem-ne unilateralitat amb la qual s’aborda la complexitat -i els clarobscurs- d’aquells anys. I és que tots els personatges que hi apareixen parteixen d’una certesa unànimement compartida: tot plegat va ser un engany dels partits que, prioritzant els seus interessos mesquins, van burlar-se sense cap escrúpol de la il·lusió de la gent prometent allò que no estaven en condicions de complir. Les diferències -i les tensions- que s’observen entre ells serien, si de cas, de matís: des dels qui ho van veure venir des de bon començament fins als que han anat caient del cavall amb posterioritat. A tot estirar hi hauria també posicions diferenciades en relació al futur: n’hi ha que apostarien per estratègies de confrontació més contundents, algú opta amb oportunisme per mirar de treure profit de la situació integrant-se al joc institucional i els dos protagonistes, decebuts i emprenyats després d’haver-se compromès en cos i ànima amb l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre, es qüestionen si té cap sentit continuar-se mobilitzant. Qui sap si no hauria sobrat la intervenció d’algun personatge que, ni que fos fent el paper de dolent, hagués contribuït a la construcció d’una dialèctica un xic més rica i matisada. 

Que ningú no busqui, però, favoritismes a les pàgines de La mentida més bonica. L’autor ha anat amb molta cura -es diria, fins i tot, que amb un sentit polític exquisit- a l’hora de garantir que, a dreta i a esquerra, tothom rebi estopa. Serveixi com a exemple que es relata com en unes eleccions -probablement les del 14F- la parella protagonista decideix el seu vot a les palpentes posant sis paperetes en un sobre i triant a l’atzar cadascú la seva; és a dir, ignorant per complet quina de les tres candidatures independentistes ha estat l’escollida. De fet, la impugnació de la novel·la -o de la immensa majoria dels seus personatges, si ho preferiu- al Procés és tan radical que seria impossible fer-ne una apropiació de part, ni per la banda del puigdemontisme més descordat ni pels qui defensen propostes més gradualistes. I això perquè el que s’impugna no és el paper d’aquest o d’aquell altre, ni tan sols la totalitat de la política catalana actual -com a màxim un trist subproducte de tot allò- sinó el capteniment del conjunt de la classe dirigent independentista de 2017 que, mentida rere mentida, va arrossegar irresponsablement la ciutadania a una aventura sense sortida. 

Seria injust no consignar que Serés intenta alliberar-se d’un plantejament general tan unidireccional i arran de terra. Així, encara que sigui de manera espectral a través de l’evocació de la figura d’un vell professor d’història ja traspassat, s’empesca un personatge més enllà de la conjuntura que li permet assajar alguna cosa semblant a una mirada llarga. En Sauleda, que a mi, que com l’autor vaig passar per la facultat de Geografia i Història de la UB fa una pila d’anys, em recorda poderosament a un savi antropòleg retornat d’Anglaterra que ens introduïa als rudiments -i les paradoxes- de les ciències socials, hauria pogut ser la vàlvula que dosifiqués una mica l’empatx de presentisme que es percep a la novel·la. La seva aparició, amb tot, no acaba d’assolir la dimensió que potser hauria pogut adquirir i, a l’igual que les ocasionals referències que es fan, per aquí i per allà, a qüestions que van més enllà del Procés -la transició postfranquista, el pujolisme, els problemes del sistema d’ensenyament, el 15M o els efectes socials del Covid-, queda subsumida en un marc impressionista en què l’única centralitat l’ocupa l’Octubre català.

Ja he admès en començar que la narrativa no és el meu fort. Confesso, però, que avançant en la lectura de La mentida més bonica m’ha vingut al cap una vella novel·la de fa gairebé noranta anys que a mi em va caure a les mans quan tot just sortia de l’adolescència i que, en aquella edat, encara tendra, em va causar una fonda impressió: La condició humana, d’André Malraux. No en recordo gaire detalls però gira al voltant de l’esclafament, al Xangai de 1927, dels sindicats obrers i la base urbana del comunisme xinès per part de les forces del Kuomintang de Chiang Kai-shek, el seu teòric aliat des de feia uns quants anys. Es tracta d’un episodi, avui oblidat, que va provocar una intensa controvèrsia internacional al si del moviment socialista d’aquell període, amb retrets, plats llençats pel cap i acusacions creuades en relació a qui havia d’assumir la responsabilitat pel disseny d’una estratègia errada que es va saldar amb centenars de morts i una repressió ferotge. El cas és que, tot i escriure amb la memòria d’aquells dramàtics esdeveniments encara fresca, el famós novel·lista francès no es va deixar arrossegar per l’amargor i la pulsió de passar comptes empaitant culpables. Ben al contrari, encara tinc present l’orgull pels militants caiguts en defensa de la llibertat i la confiança en el resultat de les lluites futures que es respira en moltes de les seves planes. I això sense fer caricatura ni renunciar a descriure la complexitat i les contradiccions pròpies dels grans processos polítics. No ignoro que la gravetat pròpia de l’etapa més heroica del segle XX no es fàcilment traslladable a la lleugeresa dels nostres temps líquids. El contrast, tot i així, resulta tan intens que fa venir vertigen.

El Procés no va fracassar a causa d’un engany ordit amb nocturnitat i traïdoria per part de les organitzacions polítiques que el van animar. I les seves picabaralles, per ridícules que puguin semblar vistes de lluny, no responen a mers afanys de poder sinó que reflecteixen, també, maneres diferents -i ben legítimes- de mirar el món, llegir la realitat i entendre el país. Els qui s’entesten a afirmar el contrari són, i no pas per casualitat, els sectors d’obediència espanyolista que, escampant la brama que tot ha estat un frau miserable, miren d’esvair les responsabilitats d’un Estat autoritari -el seu- que no va dubtar a emprar la violència policial, judicial i institucional per aturar una reivindicació ciutadana justa i democràtica. Els partidaris de la República Catalana només tornaran a avançar si són capaços de metabolitzar la frustració, refer confiances i articular una nova proposta intel·ligible i creïble per a àmplies majories de la societat. Des d’aquest punt de vista, no estic gens segur que, les cabòries dels personatges de Serés siguin, en si mateixes, materials útils per a la construcció d’allò nou que ha de venir. I, malgrat tot, entenc que tampoc no farem res si adoptem una actitud arrogant, de paternalista superioritat intel·lectual, i ens mostrem incapaços de fer un esforç sincer per escoltar la seva veritat; per desagradable que sigui que t’escupin un exabrupte als morros.   

Guanyar de debò o només fer-ho veure

Cinc anys després de l’Octubre català, la manca d’entesa estratègica entre les forces polítiques i socials que el van impulsar es manté inalterable. A risc de caricaturitzar, i amb tots els matisos que es vulgui, m’atreviria a dir que tot plegat es resumeix en dues posicions de partida ben diferenciades, fruit d’una lectura diametralment oposada del significat d’aquells històrics esdeveniments. Agafant-nos a la clàssica terminologia gramsciana, una respondria a allò de la guerra de moviments i l’altra a la guerra de posicions. La primera es concretaria en la certesa que ja hem guanyat i que del Referèndum de l’1 d’Octubre n’emana un mandat inequívoc que si no es va implementar al seu moment va ser per la pusil·lanimitat de la classe política i al qual, senzillament, toca treure la pols d’una vegada per totes. La segona, per contra, a partir d’una anàlisi de les fortaleses i les febleses del Procés, defensa que cal impulsar una acumulació de forces sostinguda en el temps a partir de la combinació del treball a les institucions i la tasca d’articulació, organització i mobilització democràtica d’amplíssims sectors de la ciutadania. Si pels primers l’Estat espanyol és poc més que un tigre de paper, pels segons és una estructura que pot tenir part dels fonaments corcats però que, amb tot, està lluny de caure a trossos i no es manté únicament, tal com seria el cas d’un règim despòtic en hores baixes, per mitjà de la repressió i l’ús de la força.

El fotut és que, més enllà d’apostes estratègiques o propostes programàtiques en concret, s’estan instal·lant al si del moviment pulsions de tipus prepolític -gairebé impensables durant el període 2012-2017- que no només no ens ajuden a avançar sinó que, a la pràctica, dificulten enormement el diàleg i l’intercanvi d’idees entre la gent partidària de la República Catalana. I, el que encara és més greu, entre aquesta i la part de la societat que, sense compartir-ne potser tots els plantejaments, podria acabar acceptant sense fer escarafalls el resultat d’un hipotètic referèndum d’independència celebrat en condicions de normalitat. No es tracta d’entrar en detalls ni aportar exemples que ens transportarien a les fronteres del gènere pornogràfic però cal anar alerta perquè la islamofòbia, les expressions desacomplexades d’un cert identitarisme i un antiintel·lectualisme gens dissimulat han començat a treure el nas entre nosaltres.

Cert que la omnipresència de les xarxes genera una grollera simplificació del missatge i contribueix poderosament a amplificar una enganyosa atmosfera de polarització. Però, per tòxic que pugui ser Twitter, hi ha alguna cosa més. La creença que l’octubre de 2017 va ser un punt d’arribada definitiu que ens exonera de pensar políticament mentre no se substanciï el seu resultat és un miratge perillós. I si, a més, hi ha qui es dedica a alimentar-lo interessadament per pura supervivència personal o partidista, com de fet ha anat succeint des dels mateixos comicis del 21 de desembre de 2017, el fenomen deixa de ser una anècdota per esdevenir un afer que cal començar a denunciar sense embuts per pura responsabilitat de país.   

Els anys del Procés van propiciar una politització acceleradíssima de bona part de la ciutadania, estimulada per la convicció generalitzada que teníem la República Catalana a tocar. I no negaré que les forces polítiques independentistes -així com les principals entitats del sobiranisme civil– van contribuir activament a generar aquest estat de consciència que va constituir, en ell mateix, un dels motors que expliquen la immensa mobilització social d’aquell període. S’entén, des d’aquest punt de vista, que el desenllaç final de l’Octubre català hagi donat pas a un clima de certa decepció i frustració; amb uns efectes particularment deleteris al si dels sectors de politització recent i menys enquadrats en el pla organitzatiu. Però, com dèiem, una cosa és entendre les raons de fons d’un estat d’ànim per mirar de revertir-lo a través de noves propostes d’acció col·lectiva -i per tant, poc o molt, polítiques– i una altra de molt diferent atiar irresponsablement, sigui per despit o mer càlcul partidista, el desengany més eixorc, l’antipolítica i la crida a encalçar l’enemic intern.

Ens estem jugant massa coses per menystenir una problemàtica de fons que, si no es resol adequadament, pot malbaratar l’espectacular creixement de l’independentisme al qual vam assistir entre 2012 i 2017. Al capdavall, comptat i debatut, es tracta de decidir si volem guanyar de debò o només fer-ho veure. 

*Il·lustra aquest post una obra de Chaïm Soutine, Bou i cap de vedella (1925). 

‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William Blake, Newton (1795).       

Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).