Escopir la veritat

Soc un pèssim lector de novel·la i visc volgudament apartat del subgènere literari de les cròniques sobre el Procés; sobretot si estan escrites en primera persona. I amb tot, amb un vague sentiment d’estar pecant, vaig córrer a l’Ona de Gràcia a adquirir La mentida més bonica tan bon punt es va publicar. Potser per la personalitat de Francesc Serés i amb l’expectativa que a través de la ficció es poden dir més coses -o si voleu més veritats– que no pas amb l’assaig. No em refereixo a veritats fàctiques, és clar, sinó més aviat a la possibilitat de copsar una certa atmosfera com a reflex de la nostra psicologia col·lectiva; alguna cosa que s’acosti a allò tan suat de l’air du temps. El privilegi d’un novel·lista és que pot anar movent els seus personatges amb tota llibertat, sense identificar-se o deixar-se d’identificar amb les seves accions o els seus pensaments més recondits. Un fet que no implica, naturalment que el tapís final que teixeix una obra de narrativa sigui innocent. Més aviat al contrari, en realitat.

L’acció de La mentida més bonica es concentra en les vint-i-quatre hores del divendres 17 de desembre de 2021: el darrer dia de feina d’una parella de professors d’un institut de secundària d’un poble del Penedès que han arribat a l’edat de jubilació. Més enllà d’aquest brevíssim lapse de temps, però, el camp gravitacional en què s’inscriu la subjectivitat dels seus personatges abasta, sobretot, l’etapa que aniria del desenllaç de l’Octubre català a la manifestació de Somescola contra la interlocutòria del TSJC imposant el 25 per cent de castellà. Es tracta, doncs, d’un període convuls marcat per l’aplicació de l’article 155, la repressió, la presó i l’exili, les massives mobilitzacions contra la sentència del judici del Procés, els indults i, en un pla més general, pels efectes socials de la irrupció de la pandèmia del Covid-19. I es correspondria també, malgrat que al llibre no se’n fa cap al·lusió directa, al trànsit entre les presidències de Quim Torra i Pere Aragonès, després d’un esgotador interludi de quasi cinc mesos de precarietat institucional i de l’agònica negociació per a la conformació d’un nou acord de Govern posterior a les eleccions del 14 de febrer de 2021. 

Tot i que és una novel·la eminentment política sobre el Procés, sobta una mica la diguem-ne unilateralitat amb la qual s’aborda la complexitat -i els clarobscurs- d’aquells anys. I és que tots els personatges que hi apareixen parteixen d’una certesa unànimement compartida: tot plegat va ser un engany dels partits que, prioritzant els seus interessos mesquins, van burlar-se sense cap escrúpol de la il·lusió de la gent prometent allò que no estaven en condicions de complir. Les diferències -i les tensions- que s’observen entre ells serien, si de cas, de matís: des dels qui ho van veure venir des de bon començament fins als que han anat caient del cavall amb posterioritat. A tot estirar hi hauria també posicions diferenciades en relació al futur: n’hi ha que apostarien per estratègies de confrontació més contundents, algú opta amb oportunisme per mirar de treure profit de la situació integrant-se al joc institucional i els dos protagonistes, decebuts i emprenyats després d’haver-se compromès en cos i ànima amb l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre, es qüestionen si té cap sentit continuar-se mobilitzant. Qui sap si no hauria sobrat la intervenció d’algun personatge que, ni que fos fent el paper de dolent, hagués contribuït a la construcció d’una dialèctica un xic més rica i matisada. 

Que ningú no busqui, però, favoritismes a les pàgines de La mentida més bonica. L’autor ha anat amb molta cura -es diria, fins i tot, que amb un sentit polític exquisit- a l’hora de garantir que, a dreta i a esquerra, tothom rebi estopa. Serveixi com a exemple que es relata com en unes eleccions -probablement les del 14F- la parella protagonista decideix el seu vot a les palpentes posant sis paperetes en un sobre i triant a l’atzar cadascú la seva; és a dir, ignorant per complet quina de les tres candidatures independentistes ha estat l’escollida. De fet, la impugnació de la novel·la -o de la immensa majoria dels seus personatges, si ho preferiu- al Procés és tan radical que seria impossible fer-ne una apropiació de part, ni per la banda del puigdemontisme més descordat ni pels qui defensen propostes més gradualistes. I això perquè el que s’impugna no és el paper d’aquest o d’aquell altre, ni tan sols la totalitat de la política catalana actual -com a màxim un trist subproducte de tot allò- sinó el capteniment del conjunt de la classe dirigent independentista de 2017 que, mentida rere mentida, va arrossegar irresponsablement la ciutadania a una aventura sense sortida. 

Seria injust no consignar que Serés intenta alliberar-se d’un plantejament general tan unidireccional i arran de terra. Així, encara que sigui de manera espectral a través de l’evocació de la figura d’un vell professor d’història ja traspassat, s’empesca un personatge més enllà de la conjuntura que li permet assajar alguna cosa semblant a una mirada llarga. En Sauleda, que a mi, que com l’autor vaig passar per la facultat de Geografia i Història de la UB fa una pila d’anys, em recorda poderosament a un savi antropòleg retornat d’Anglaterra que ens introduïa als rudiments -i les paradoxes- de les ciències socials, hauria pogut ser la vàlvula que dosifiqués una mica l’empatx de presentisme que es percep a la novel·la. La seva aparició, amb tot, no acaba d’assolir la dimensió que potser hauria pogut adquirir i, a l’igual que les ocasionals referències que es fan, per aquí i per allà, a qüestions que van més enllà del Procés -la transició postfranquista, el pujolisme, els problemes del sistema d’ensenyament, el 15M o els efectes socials del Covid-, queda subsumida en un marc impressionista en què l’única centralitat l’ocupa l’Octubre català.

Ja he admès en començar que la narrativa no és el meu fort. Confesso, però, que avançant en la lectura de La mentida més bonica m’ha vingut al cap una vella novel·la de fa gairebé noranta anys que a mi em va caure a les mans quan tot just sortia de l’adolescència i que, en aquella edat, encara tendra, em va causar una fonda impressió: La condició humana, d’André Malraux. No en recordo gaire detalls però gira al voltant de l’esclafament, al Xangai de 1927, dels sindicats obrers i la base urbana del comunisme xinès per part de les forces del Kuomintang de Chiang Kai-shek, el seu teòric aliat des de feia uns quants anys. Es tracta d’un episodi, avui oblidat, que va provocar una intensa controvèrsia internacional al si del moviment socialista d’aquell període, amb retrets, plats llençats pel cap i acusacions creuades en relació a qui havia d’assumir la responsabilitat pel disseny d’una estratègia errada que es va saldar amb centenars de morts i una repressió ferotge. El cas és que, tot i escriure amb la memòria d’aquells dramàtics esdeveniments encara fresca, el famós novel·lista francès no es va deixar arrossegar per l’amargor i la pulsió de passar comptes empaitant culpables. Ben al contrari, encara tinc present l’orgull pels militants caiguts en defensa de la llibertat i la confiança en el resultat de les lluites futures que es respira en moltes de les seves planes. I això sense fer caricatura ni renunciar a descriure la complexitat i les contradiccions pròpies dels grans processos polítics. No ignoro que la gravetat pròpia de l’etapa més heroica del segle XX no es fàcilment traslladable a la lleugeresa dels nostres temps líquids. El contrast, tot i així, resulta tan intens que fa venir vertigen.

El Procés no va fracassar a causa d’un engany ordit amb nocturnitat i traïdoria per part de les organitzacions polítiques que el van animar. I les seves picabaralles, per ridícules que puguin semblar vistes de lluny, no responen a mers afanys de poder sinó que reflecteixen, també, maneres diferents -i ben legítimes- de mirar el món, llegir la realitat i entendre el país. Els qui s’entesten a afirmar el contrari són, i no pas per casualitat, els sectors d’obediència espanyolista que, escampant la brama que tot ha estat un frau miserable, miren d’esvair les responsabilitats d’un Estat autoritari -el seu- que no va dubtar a emprar la violència policial, judicial i institucional per aturar una reivindicació ciutadana justa i democràtica. Els partidaris de la República Catalana només tornaran a avançar si són capaços de metabolitzar la frustració, refer confiances i articular una nova proposta intel·ligible i creïble per a àmplies majories de la societat. Des d’aquest punt de vista, no estic gens segur que, les cabòries dels personatges de Serés siguin, en si mateixes, materials útils per a la construcció d’allò nou que ha de venir. I, malgrat tot, entenc que tampoc no farem res si adoptem una actitud arrogant, de paternalista superioritat intel·lectual, i ens mostrem incapaços de fer un esforç sincer per escoltar la seva veritat; per desagradable que sigui que t’escupin un exabrupte als morros.   

Guanyar de debò o només fer-ho veure

Cinc anys després de l’Octubre català, la manca d’entesa estratègica entre les forces polítiques i socials que el van impulsar es manté inalterable. A risc de caricaturitzar, i amb tots els matisos que es vulgui, m’atreviria a dir que tot plegat es resumeix en dues posicions de partida ben diferenciades, fruit d’una lectura diametralment oposada del significat d’aquells històrics esdeveniments. Agafant-nos a la clàssica terminologia gramsciana, una respondria a allò de la guerra de moviments i l’altra a la guerra de posicions. La primera es concretaria en la certesa que ja hem guanyat i que del Referèndum de l’1 d’Octubre n’emana un mandat inequívoc que si no es va implementar al seu moment va ser per la pusil·lanimitat de la classe política i al qual, senzillament, toca treure la pols d’una vegada per totes. La segona, per contra, a partir d’una anàlisi de les fortaleses i les febleses del Procés, defensa que cal impulsar una acumulació de forces sostinguda en el temps a partir de la combinació del treball a les institucions i la tasca d’articulació, organització i mobilització democràtica d’amplíssims sectors de la ciutadania. Si pels primers l’Estat espanyol és poc més que un tigre de paper, pels segons és una estructura que pot tenir part dels fonaments corcats però que, amb tot, està lluny de caure a trossos i no es manté únicament, tal com seria el cas d’un règim despòtic en hores baixes, per mitjà de la repressió i l’ús de la força.

El fotut és que, més enllà d’apostes estratègiques o propostes programàtiques en concret, s’estan instal·lant al si del moviment pulsions de tipus prepolític -gairebé impensables durant el període 2012-2017- que no només no ens ajuden a avançar sinó que, a la pràctica, dificulten enormement el diàleg i l’intercanvi d’idees entre la gent partidària de la República Catalana. I, el que encara és més greu, entre aquesta i la part de la societat que, sense compartir-ne potser tots els plantejaments, podria acabar acceptant sense fer escarafalls el resultat d’un hipotètic referèndum d’independència celebrat en condicions de normalitat. No es tracta d’entrar en detalls ni aportar exemples que ens transportarien a les fronteres del gènere pornogràfic però cal anar alerta perquè la islamofòbia, les expressions desacomplexades d’un cert identitarisme i un antiintel·lectualisme gens dissimulat han començat a treure el nas entre nosaltres.

Cert que la omnipresència de les xarxes genera una grollera simplificació del missatge i contribueix poderosament a amplificar una enganyosa atmosfera de polarització. Però, per tòxic que pugui ser Twitter, hi ha alguna cosa més. La creença que l’octubre de 2017 va ser un punt d’arribada definitiu que ens exonera de pensar políticament mentre no se substanciï el seu resultat és un miratge perillós. I si, a més, hi ha qui es dedica a alimentar-lo interessadament per pura supervivència personal o partidista, com de fet ha anat succeint des dels mateixos comicis del 21 de desembre de 2017, el fenomen deixa de ser una anècdota per esdevenir un afer que cal començar a denunciar sense embuts per pura responsabilitat de país.   

Els anys del Procés van propiciar una politització acceleradíssima de bona part de la ciutadania, estimulada per la convicció generalitzada que teníem la República Catalana a tocar. I no negaré que les forces polítiques independentistes -així com les principals entitats del sobiranisme civil– van contribuir activament a generar aquest estat de consciència que va constituir, en ell mateix, un dels motors que expliquen la immensa mobilització social d’aquell període. S’entén, des d’aquest punt de vista, que el desenllaç final de l’Octubre català hagi donat pas a un clima de certa decepció i frustració; amb uns efectes particularment deleteris al si dels sectors de politització recent i menys enquadrats en el pla organitzatiu. Però, com dèiem, una cosa és entendre les raons de fons d’un estat d’ànim per mirar de revertir-lo a través de noves propostes d’acció col·lectiva -i per tant, poc o molt, polítiques– i una altra de molt diferent atiar irresponsablement, sigui per despit o mer càlcul partidista, el desengany més eixorc, l’antipolítica i la crida a encalçar l’enemic intern.

Ens estem jugant massa coses per menystenir una problemàtica de fons que, si no es resol adequadament, pot malbaratar l’espectacular creixement de l’independentisme al qual vam assistir entre 2012 i 2017. Al capdavall, comptat i debatut, es tracta de decidir si volem guanyar de debò o només fer-ho veure. 

*Il·lustra aquest post una obra de Chaïm Soutine, Bou i cap de vedella (1925). 

‘Operació Garzón’, trenta anys

Ara fa trenta anys vaig ser un més d’entre la quarantena llarga de militants independentistes detinguts en l’anomenada Operació Garzón, poc abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de BCN. Més enllà d’un breu testimoni en calent, redactat dies després dels fets, mai no he estat capaç d’escriure res amb trellat sobre l’assumpte. Per un elemental sentit de la responsabilitat, això sí, no m’ha molestat gens participar en les ocasionals entrevistes periodístiques que ens han anat fent a alguns de nosaltres des d’aleshores; com també vaig prendre part a un grapat dels actes de presentació del documental que es va produir amb motiu del vintè aniversari de l’esdeveniment. Mirant enrere, de tota manera, no sé si no se m’ha passat l’arròs a l’hora de reflexionar negre sobre blanc en relació a tot allò.

El cas és que fa la sensació que la memòria de la garçonada ha envellit millor del que era de preveure. Si mai hi ha hagut el risc que la periòdica repetició dels testimoniatges d’una sòrdida realitat -negada i ocultada- com la tortura s’anés esllanguint o que tot plegat quedés reduït a un esgrogueïda lletania d’història antiga independentista, la dinàmica que ha seguit el país en els darrers anys li ha insuflat noves potencialitats: s’ha passat de documentar l’existència d’una pràctica incompatible amb els principis més elementals d’un estat de dret a assenyalar les possibles afinitats entre la ràtzia del 92 i la repressió contra l’Octubre català. La mateixa condemna per part del Tribunal Europeu de Drets Humans que va patir l’Estat el 2004 amb motiu de les detencions estableix un horitzó esperançador a enfilar.

La principal semblança entre l’abans i l’ara és, no cal ni dir-ho, la continuïtat al si de l’aparell policial -i judicial- de l’Estat. La lògica dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil que van ordir l’operació del 92 és la mateixa que es va desplegar el 20 de setembre de 2017 amb els escorcolls i les detencions a la conselleria d’Economia -i amb la fracassada provocació a la seu nacional de la CUP- o que s’ha pogut veure posteriorment amb els desproporcionats -i volgudament espectacularitzats– muntatges en relació a activistes dels CDR i, encara més recentment, amb les provatures d’infiltració al si de moviments socials, sindicats d’estudiants o del mateix Jovent Republicà o amb tot l’entramat de l’afer Pegasus. Un seguit d’activitats difícilment compatibles amb els principis democràtics més elementals que han comptat amb la cobertura de la casta judicial espanyola –Audiència Nacional, Tribunal Suprem i companyia- i d’una mitjans de comunicació que sempre han tingut la mà trencada a l’hora d’elaborar el relat contrainsurgent servit des d’aquestes instàncies.

La gran diferència entre un temps i l’altre és també molt notòria: la incidència i la capacitat de mobilització -social i electoral- i de denúncia de l’independentisme del període de la primera transició i de l’etapa de govern del PSOE de Felipe González té poc a veure amb l’esclat que hem presenciat en els darrers deu anys. Si el primer, des d’un extraparlamentarisme rigorós i una cultura organitzativa encara resistencial, maldava per sobreviure en un context advers, molt condicionat per la repressió i el cofoisme ambiental de la pax pujoliana i, sobretot a partir de la segona meitat dels vuitanta, per la dificultat d’articular una proposta política creïble per a la seva mateixa base militant -després d’Hipercor, la incapacitat per resoldre uns conflictes interns que van esdevenir crònics, la irrupció de l’activa però encara balbucejant ERC d’Àngel Colom i, en un pla més general, l’esmena a la totalitat que va constituir l’ensulsiada del bloc socialista, els estralls de la revolució conservadora i l’inici de la globalització turbocapitalista-; el del segon decenni del segle XXI, en canvi, ha estat un independentisme plural, divers, integrador i generós, capaç d’obtenir majories al Parlament, amb una contrastada solvència de govern -dels ajuntaments a la Generalitat- i, alhora, d’impulsar un cicle sostingut de mobilitzacions ciutadanes com no s’ha conegut a Europa occidental en el darrer mig segle. N’hi ha que la contemplen com una quimera i altres potser no confien que sigui una aposta materialitzable en el curt termini però, en qualsevol cas, tret del nacionalisme espanyol més reaccionari, pocs posen en dubte a hores d’ara que la República Catalana seria la proposta que més beneficis col·lectius ens proporcionaria en el pla nacional, social i democràtic. A l’autonomisme, hegemònic fins fa gairebé quatre dies, no el ploren ni els seus antics partidaris.

Quines lliçons podem extreure de tot allò de l’Operació Garzón, doncs? Més d’una i més de dues, probablement. Jo, amb tot, per no allargar-me, només esmentaré la que considero més fonamental: la pulsió autoritària de l’estat espanyol -consubstancial a la seva raó d’ésser- només es pot combatre amb eficàcia a partir de grans i treballades aliances que trenquin el perill que els actors polítics que pateixen més directament la seva violència institucional restin entotsolats i perdin tota capacitat d’iniciativa que és, precisament, l’objectiu últim de la repressió. I això, que després del 92, en unes circumstàncies molt més adverses, es va traduir en la meritòria tasca d’aquella Comissió de Portaveus que va maldar sense repòs per assolir una via de solució digna a la situació dels presoners i la resta d’encausats, s’hauria de materialitzar ara, amb l’horitzó de la República Catalana força més a l’abast, en unes àmplies aliances democràtiques en favor de l’amnistia i el dret a l’autodeterminació, les dues reivindicacions que congrien el suport de la immensa majoria de la nostra societat.

Si la memòria de l’Operació Garzón ha perdurat com quelcom de valuós és perquè, més enllà dels qui en vam patir les conseqüències, simbolitza com cap altre la repressió de la qual va ser víctima l’independentisme durant la primera època del que avui s’anomena -amb tota la raó- règim del 78, quan gairebé ningú no gosava plantar-li cara ni estava ben vist dir les coses pel seu nom. No participo gaire de l’èpica de l’excombatent ni encara menys de la creença que les noves fornades de militants tinguin l’obligació de reverenciar acríticament les experiències de les generacions anteriors si volen accedir a un estat de consciència política més plena. Més aviat al contrari: assumeixo amb normalitat que, tot i que l’horitzó de llibertat sigui el mateix, cada nova etapa històrica obre nous camins per acostar-s’hi i en tanca d’altres. I, en el cas que ens ocupa, els repressaliats de 92 vam haver de fer el nostre particular aprenentatge -personal i intransferible- a partir d’aquella data. No en conec a cap d’entre nosaltres que, per difícil que pugui haver estat, no estigui més preocupat pel futur del país que per la seva pròpia peripècia individual. És el millor elogi que puc fer als companys d’aquells temps i el que justifica que, per a expressar-ho amb una imatge un punt grandiloqüent, si voleu un xic d’abans, mereixin que una petita gota de la suor del seu esforç formi part de l’estel roig de la bandera que ens acompanyarà el dia de la Ia victòria. I jo amb ells, sempre. 

*Il·lustra aquest post una obra de William Blake, Newton (1795).       

Enraonar amb el diable, més que una frivolitat

És xocant que, en plena invasió a sang i foc d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus, l’independentisme català s’hagi embrancat en un debat surrealista i mancat de qualsevol sentit de l’oportunitat sobre si tindria o no trellat mantenir relacions amb el règim de Vladimir Putin. Però ha anat així i, sense cap pretensió d’aprofundir en les informacions periodístiques que s’han posat en circulació -i encara menys en les intoxicacions d’origen policial derivades de tot plegat- potser sí que val la pena acostar-se a l’assumpte. Ni que sigui des d’un punt de vista estrictament conceptual, com un mer exercici intel·lectual.  

D’entrada, una obvietat: fer diplomàcia no es conèixer cinc, sis o set idiomes, conduir-se amb diligència en els cercles més distingits, ser charmant amb tothom, mirar amb pragmatisme les coses del món i tenir prou traça -i paciència- per conversar amb qui convingui en llargues sobretaules regades amb els licors més excelsos. La diplomàcia és, sobretot, política. Política amb majúscules i mirada llarga, vull dir. En altres paraules, que sense política, per moltes habilitats que s’acumulin, hi pot haver encaixades de mans, brillants exercicis de relacions públiques i un munt de coses més, però no pas diplomàcia.

I fer-se entendre i respectar en l’arena internacional implica necessàriament partir d’un sentit de la realitat elemental i jerarquitzar les prioritats: ni tot és possible ni tot allò que ho és es pot fer alhora. És desconcertant, per exemple, s’hagi posat en circulació l’argument testosterònic que, si tots els estats del planeta mantenen relacions amb Rússia, els catalans no podem ser menys. I això perquè, precisament, el fet no gaudir de la condició d’Estat ens obliga a jugar -per pura supervivència- en unes condicions determinades en el tauler mundial. I fer com si no ens n’adonéssim ens aboca irremeiablement, de manera gratuïta i temerària, al la possibilitat de ser instrumentalitzats en el joc de la geopolítica entre les grans potències. No hauria de ser tan difícil d’assumir que, si bé és evident que si la República Catalana existís hauria de tenir presència diplomàtica arreu -jo encara confio que algun dia serà possible delegar part d’aquestes funcions a una renovada i enrobustida Unió Europea-, mentrestant, en l’interludi en el qual si som alguna cosa és a tot estirar un Estat emergent, resulta imperatiu actuar amb mètode, seriositat i consciència de l’objectiu; amb més fredor professional que bona fe i entusiasme autodidacte, vaja.

Sembla de tota lògica que si la fita principal del moviment independentista és fer viable una República Catalana en el marc de les democràcies europees no tindria cap sentit posar-la en risc a partir dels contactes -més públics o més discrets- amb una potència que no es pren ni la molèstia de dissimular que malda activament per fer-les trontollar fomentant-ne la divisió. Algun il·luminat ens podà venir amb l’argument agafat pels cabells que actuant així potser alguna cancelleria ens començarà a prendre seriosament. En realitat, però, i juraria que ja hem patit algun episodi prou indicatiu en aquesta direcció, això facilitaria enormement la feina de l’Estat espanyol a l’hora de criminalitzar-nos, ens restaria complicitats i capacitat de maniobra en el pla internacional i, de retruc, ens faria molt difícilment intel·ligibles al si de la societat catalana que, no ho oblidéssim pas, continua sent majoritàriament europeista. 

Els amants d’establir fàcils -i habitualment errades- analogies històriques ens han recordat amb prestesa que a Francesc Macià, durant la seva etapa insurreccional contra la dictadura del general Primo de Rivera, no se li va arronsar el melic a l’hora de viatjar a Moscou a demanar, de la mà de l’aleshores funcionari soviètic Andreu Nin, ajut pels seus projectes. Era quan l’URSS, efectivament, abans de l’Holodomor i de les grans purgues estalinistes, constituïa un far per als anhels de llibertat d’una bona colla de pobles del món. En realitat, però, el que tal vegada caldria subratllar com a ensenyança de present seria més aviat el que l’aleshores dirigent del primigeni Estat Català i després fundador d’Esquerra Republicana mai no va fer: passar-se per l’arc del triomf els seus principis democràtics anant a pidolar res a la llavors rutilant i futurista Roma mussoliniana. I, aprofitant l’avinentesa, també es podria assenyalar que les nacions sense Estat del continent a les quals, més significativament o menys, fos per convicció ideològica o perquè algú hi va veure una finestra d’oportunitat, es van registrar experiències de col·laboració amb les potències feixistes pocs anys després, han arrossegat el seu error fins gairebé els nostres dies. Que els ho demanin als croats, els eslovacs, els mateixos ucraïnesos o fins i tot als bretons.

L’avi Macià mai no va enraonar amb el diable. I nosaltres farem santament de mantenir ben viu el seu mestratge. La República Catalana serà democràtica i proeuropea o senzillament no serà. Fer altrament, jugant a fer d’aprenents de bruixot amb companyies dubtoses, ens restaria legitimitat i duria el moviment independentista a una progressiva irrellevància al si de la Unió Europea. Anem alerta, doncs: les frivolitats en matèria internacional es paguen cares.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula de Serguei Eisentein Ivan el terrible (1942-1946).

Ucraïna, ‘mon amour’

Quan tot allò del setge de Sarajevo, a inicis dels anys noranta del segle passat, un grapat d’amics meus (molt independentistes, molt d’esquerres) sostenien amb posat greu i llengua de fusta que en bona lògica socialista calia preservar la Iugoslàvia d’Slobodan Milosevic i el general Ratko Mladic. I salpebraven l’argument amb observacions d’índole ben diversa: des dels interessos ocults en l’esquarterament de la pàtria de Tito del Bundesbank alemany -una institució que combinaria el neoliberalisme més descarnat amb la voluntat de fer renéixer de les seves cendres un Tercer Reich en versió postmoderna- fins a l’existència d’elements d’extrema dreta entre els qui combatien amb les armes a la mà l’Exèrcit Popular Iugoslau -amb una especial fixació en els Ústaixa croats, antics aliats dels nazis durant la Segona Guerra Mundial-. Ho recordo prou bé perquè va coincidir amb el període en el qual, treballosament i gairebé en solitud, vaig començar a pensar pel meu compte en matèria de política internacional; i en política tout court, de fet.

Ho explico per tal de deixar clar que les lectures kafkianes de la realitat, conseqüència de mirar-se la vida a través d’arnades orelleres ideològiques, no em venen pas de nou. Hi he pensat aquest dies, amb motiu de la invasió d’Ucraïna, quan he constatat un cop més que n’hi ha que encara se situen en unes coordenades pròpies de la Guerra Freda i que, per principi, facin el que facin, estan sempre disposats a concedir el benefici del dubte a tots aquells que toquen el voraviu a les grans potències occidentals. La intervenció russa seria, sota aquest prisma, poc més que una reacció a les provocacions de l’OTAN, el genocidi (sic) del Donbass i l’amenaçadora presència de partides de neonazis armats fins a les dents organitzades amb nocturnitat pel govern de Kíiv. Res que no es pugui conjurar amb el repertori de consignes habituals i cobrint l’expedient -amb desgana i arrossegant els peus- traient la pols a les velles pancartes del No a la guerra de l’època de Bush, Blair i Aznar.

No seré jo qui negui la complexitat que rau al rerefons del que està succeint. És evident que els EUA -i si es vol Occident– tenen una responsabilitat innegable en com es va gestar la transició de l’antiga URSS a la Rússia d’avui -amb la imposició d’una agenda econòmica liberalitzadora per davant de la consolidació d’una democràcia digna d’aquest nom- i que, comptat i debatut, han contribuït poderosament al sorgiment del model de capitalisme oligàrquic que ha promogut Vladímir Putin des de la seva arribada al Kremlin. Val a dir que, en un context general com aquest, hauria estat rar que dels nous estats fruit de la fragmentació de l’espai soviètic -no sé si amb la possible excepció dels països bàltics- en sorgissin sistemes democràtics homologables als de l’Europa occidental. I Ucraïna, amb uns índexs de desenvolupament econòmic molt precaris i uns notables nivells de corrupció pública, confirma malauradament aquesta tendència. Amb tot, però, per complexes que siguin les coses, les pulsions neoimperials del nacionalisme rus per generar, si convé per via militar, una esfera de domini de facto en l’àrea postsoviètica han estat una costant des de fa anys -de Transnístria i Txetxènia fins a Crimea, passant per Abkhàzia i Ossètia del Sud-; sense oblidar la seva més recent intervenció a la guerra civil siriana fent costat al règim de Baixar al-Assad. I aquí no valen les equidistàncies: si es mareja la perdiu i es fan malabarismes verbals per evitar d’assenyalar l’agressor és senzillament perquè no se’n tenen ganes.

No sé si, després del que ha plogut des de l’Octubre català ençà, el món ens mira. Però, en qualsevol cas, estic convençut que els posicionaments en política internacional dels partidaris de la República Catalana són observats amb més atenció que no sembla. I aquí resulta essencial no equivocar-se a l’hora de situar el terreny de joc en el qual cal que siguem entesos -i reconeguts- com un subjecte amb personalitat pròpia. O apostem clarament pel marc al qual ens volem inscriure -el de la Unió Europea- o ens deixem arrossegar pel vertiginós remolí del conflicte geopolític entre les grans potències mundials -allà on els EUA, Xina i Rússia es veuen les cares amb un interès més aviat escàs per la democràcia, els drets humans i els dels pobles-. Aquest darrer escenari, per incert que sigui, potser pot atreure el sectors més arrauxats que situen la independència nacional en un marc disruptiu en relació a la institucionalitat europea -sigui en versió diguem-ne revolucionària o en la dels aprenents de bruixot que ocasionalment no tenen manies a l’hora de fer la gara-gara als qui pretenen minar-la des de l’exterior-. El primer, per contra, amb més centralitat en la societat catalana del present, ens obliga a ser rigorosos i intel·ligibles en les nostres propostes i alineaments. Cosa que no significa, naturalment, que no tinguem el deure de ser inflexibles amb les insuficiències i les contradiccions flagrants de les quals el projecte de construcció europea no aconsegueix de desempallegar-se. Ni tampoc que no haguem d’alçar la veu per denunciar sempre que convingui la hipocresia, la doble moral, les velles rèmores d’ordre colonial i la regressió autoritària que es perceben en una bona colla d’estats del continent i en relació a les quals la Unió Europea manté de vegades una manca de reflexos desesperant.

Crítics i exigents, però sempre amb l’Europa de la democràcia política, els drets socials i les llibertats individuals; fins i tot quan no sap estar a l’alçada dels nobles principis que proclama. És l’única aposta creïble -i probablement desitjable- per part dels qui maldem des de l’esquerra transformadora per fer possible la República Catalana. Si la situació a Ucraïna ens ajuda a prendre una consciència més clara d’aquest fet tindrem un motiu més per estimar, respectar i estar al costat de la seva ciutadania en una hora tan dramàtica com l’actual.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’Underground (1995), una pel·lícula d’Emir Kusturica.

Florentino, la Lliga espanyola i els catalans

Manuel Vázquez Montalbán -un escriptor en llengua castellana que a diferència de Javier Cercas mai no va mantenir una relació torturada amb el país- va definir el Barça com “l’exèrcit simbòlic i desarmat de Catalunya”. I a Espanya com la suma de la lliga de futbol i la Guàrdia Civil. Ho he recordat aquests dies amb un somriure als llavis amb motiu d’aquesta iniciativa de la Super League que, presentada inicialment a so de bombo i platerets per Florentino Pérez amb l’aval de sis equips de la lliga anglesa, tres de la italiana i dos de l’espanyola -a més del mateix Real Madrid-, sembla que s’ha desfet com un bolado davant les amenaces de la UEFA i la FIFA i la pressió d’uns quants governs. Almenys en aparença perquè, coneixent els interessos que es mouen en tot aquest món, està per veure si al capdavall la idea no s’acabarà reprenent d’una manera o una altra. 

El curiós del cas és que els independentistes hem hagut d’agafar-nos tot sovint, fins i tot els menys avesats a parlar de qüestions esportives, a l’argument comodí de la Lliga europea per sostreure’ns de l’acusació maliciosa que, a efectes futbolístics, la República Catalana comportaria un empetitiment irremeiable del nostre horitzó competitiu. El Barça -afirmàvem amb aplom en vigílies del Referèndum de l’1 d’Octubre- és un gran equip i, passés el que passés mentre encara no existís aquesta hipotètica lliga continental, segur que algú o altre li faria lloc provisionalment en algun campionat nacional d’anomenada. De fet, per agafat pels pèls que pugui semblar, aquest raonament casa com anell al dit amb la perspectiva que l’Estat nació és una estructura rígida i obsoleta i que el futur més desitjable per a la ciutadania -i més eficient des d’una òptica econòmica, democràtica i de drets socials i individuals- hauria de raure en un àmbit europeu de sobiranies compartides.

Passa però, tal com demostra l’avortada jugada d’aquests dies, que les coses no són pas tan senzilles. Fa anys i panys que el futbol -devorat per les servituds del turbocapitalisme a escala planetària i amb una dependència financera dels drets de televisió pròpia d’un ionqui– està patint una mutació que encara està en curs. Una fugida endavant de base especulativa que comporta una creixent desterritorializació dels clubs i una clara devaluació de la seva identitat originària -sigui de caràcter nacional, de ciutat o ambdues coses alhora-. Fa la desagradable sensació que un jugador ja retirat com David Beckham -guapo, telegènic, parella d’una spice girl- encarna una síntesi, potser un xic avançada al seu temps però tampoc no tant si observem una figura tan actual com la de Neymar, del model cap el qual es tendeix: un futbolista amb seguidors exclusius i política de màrqueting individualitzada, gairebé al marge de la samarreta que pugui defensar conjunturalment i, de vegades, fins i tot de la qualitat real del seu joc. La Super League, en un context com el descrit, tiraria més cap aquí que no pas cap a una proposta més oberta i democràtica com la que potser es podria arribar a concebre en un escenari no tan viciat i interferit per la lògica dels grans interessos econòmics que s’han apropiat de la governança del futbol a escala mundial i que ara, mig amb l’aigua al coll, temen que els efectes de la pandèmia perjudiquin el seu marge de benefici.

No sé què pensaria el sempre sorneguer Vázquez Montalbán sobre el moment actual. Però no m’estranyaria que es rendís a l’evidència que, mentre continuï tenint ben a mà a la Guàrdia Civil, l’Estat espanyol pot arribar a devaluar tranquil·lament del seu campionat de lliga; sobretot si un cavaller solvent i de tota la confiança com Florentino Pérez, amb necessitats peremptòries després de la crisi del covid-19, ho demana amb prou educació. I, en fi, tampoc no tinc prou imaginació per fantasiejar sobre com se sentiria en relació al Barça i la Catalunya d’avui. Segur que continuaria defensant els símbols, això sí, gaudiria de les victòries sobre la gespa i en voldria de materials i palpables en l’esfera col·lectiva. Una mica com nosaltres, si fa no fa.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional d’un València-Barça de la temporada 1932-33.

Ser o no ser ‘ubuntu’

Sempre m’he mantingut a una distància prudencial d’aquells plantejaments de base rousseauniana que situen les societats primitives com poc menys que un estadi superior de la humanitat, una suposada arcàdia de pau i harmonia que contrastaria amb l’opulència alienada dels temps moderns. Penso, per exemple, en La societat contra l’Estat de Pierre Clastres, una obra prou comentada no fa pas tants anys, en la qual aquest antropòleg francès fonamentava una particular proposta en clau llibertària a partir de la manera d’organitzar-se de les tribus de caçadors-recol·lectors que encara malviuen a la selva amazònica. Hi vaig pensar per un moment en llegir la descripció que fa  Raül Romeva del concepte d’ubuntu, que en llengua zulu significa “una persona és una persona a causa dels altres”. És a dir, que en contra del que predica l’inveterat individualisme occidental que tenim incrustat fins al moll de l’os, hi ha hagut concepcions de l’existència que no conceben l’ésser humà com una unitat isolada en si mateixa sinó que el vinculen indissolublement a la resta de la comunitat. I és amb aquest punt de partida, que sobre el paper podria coincidir amb l’exaltació d’una certa cosmovisió precapitalista, que l’antic conseller d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència del Govern de Catalunya, avui empresonat a Lledoners, construeix el text guanyador del Premi d’Assaig Irla 2020.

Ubuntu, que no per casualitat llueix com a subtítol un revelador La república del bé comú, no constitueix, però, una aposta per un retorn a un impossible comunitarisme primitiu. Més aviat al contrari. Perquè si, d’una banda, assumeix desacomplexadament una crítica frontal a l’horitzó existencial -i l’econòmic- de l’individualisme neoliberal, de l’altra esbossa una reflexió, molt allunyada de l’exotisme del treball de camp antropològic, que barreja, d’una manera aparentment heteròclita, lectures ben diverses d’un munt de primeres espases de disciplines, orientacions i interessos prou diferents: de Byung-Chul Han, Zygmunt Bauman i Jeremy Rifkin a Michael Sandel, Philip Pettit, Alasdair MacIntyre i Daniel Innerarity, passant per, entre d’altres, Manuel Castells, Salvador Giner, Antoni Gutíerrez-Rubí i Marín i Tresserras. En resum, que l’assaig fa una proposta personal, documentada i gens dogmàtica per construir una República Catalana del segle XXI a partir dels materials propis d’una nova modernitat humanista, solidària i universal. 

L’atractiu del treball de Romeva rau, precisament, en el plantejament volgudament heterodox i una mica eclèctic sobre el que basteix el seu discurs. Crida l’atenció, per exemple, la cura que dedica a posar en valor un terme com el d’empatia, tradicionalment allunyat del llenguatge polític, i que potser algú podria associar a la vella fraternitat de la tradició republicana. I la naturalitat amb la qual el vincula amb les bases socials que han de sostenir la República Catalana del futur. “(…) caldrà tenir molt present” -escriu- “la gent que sempre ho ha volgut, la que ho ha volgut de manera circumstancial i finalment la que no ho ha volgut mai. L’objectiu no pot ser altre que construir un projecte del qual ningú se senti exclòs. Justament allò que no ha sabut, o no ha volgut fer, l’Estat espanyol”. O també, per subratllar una altra qüestió digna de ser esmentada tot i ja ser prou coneguda, el seu interès a reivindicar un explícit “no nacionalisme” en paral·lel a l’assumpció dels objectius nacionals que al capdavall l’han acabat menant a la presó.

Romeva prové d’una cultura vinculada als moviments per la pau, la cooperació internacional i a l’ecologisme polític europeu. I és un luxe per a l’independentisme democràtic d’esquerres poder incorporar les seves aportacions a un debat de fons que transcendeix una mica allò més estrictament conjuntural. La seva trajectòria política li facilita tenir una mirada àmplia, local i alhora global, sobre els problemes de model civilitzatori que ha posat en evidència la crisi del Covid-19. I és evident que els efectes de la pandèmia han estimulat la seva reflexió en aquesta direcció. Tal com ell mateix confessa: “mentre escrivia les pàgines que formen aquest assaig constatava com en realitat la covid-19 ha significat la plasmació del declivi del sistema imperant, capitalista i estatocèntric”. I remata ple d’esperança: “si ens en volem sortir hem de superar els antics paradigmes. El futur (almenys aquell que algunes i alguns de nosaltres volem construir) no passa per recuperar l’anacrònica disputa capitalisme-comunisme, sinó per mirar més enllà del mercat i l’estat nació, per molt que hi hagi nostàlgics de l’un i l’altre credo que en discrepin”. Amén, doncs; no seré pas jo qui li dugui la contrària. La República Catalana serà ubuntu o no serà.

De Macià i Companys a Junqueras i Rovira

Els partits polítics són eines d’acció col·lectiva, no pas una finalitat en si mateixa. Val la pena tenir-ho present per no perdre perspectiva i evitar ridículs sectarismes. I, amb tot, sense desmentir aquesta premissa, és evident que l’experiència militant i les vivències compartides al voltant d’unes sigles estableixen lligams estretíssims que sovint van més enllà d’allò estrictament instrumental. Sempre m’ha commogut, per parlar d’un fenomen proper que he tingut ocasió de presenciar un munt de vegades, la sincera emoció amb la qual fills i nets d’antics combatents republicans s’acosten als símbols de les forces polítiques o sindicals a les quals van pertànyer els seus parents. 

El 90è aniversari de la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya dona un bon motiu per reflexionar sobre tot plegat. En bona part perquè, de fet, és un petit miracle que el partit de Macià i Companys hagi arribat a aquesta edat amb un estat de salut tan bo. Ningú no ho hauria pronosticat durant els anys de la transició postfranquista. Ni la gent de les organitzacions independentistes de l’època, que el contemplaven, a molta distància cultural i generacional, amb un respecte circumspecte però com una pura romanalla del passat; ni, per descomptat, el pujolisme, que va mirar de convertir-lo en un mer apèndix del seu projecte autonomista sense prendre-se’l mai gaire seriosament. És cert que a partir de la Crida Nacional de 1987 en endavant , amb la incorporació de sectors procedents de la Crida a la Solidaritat i de Nacionalistes d’Esquerra, les coses van començar a canviar. Però fins i tot llavors, i encara durant uns quants anys, va ser observat amb suspicàcia per nuclis prou significatius de l’independentisme organitzat. I amb un punt de justícia, diguem-ho tot: el personalisme un xic atrabiliari d’alguns dels seus líders principals fregava en ocasions els límits del grotesc i l’ambigüitat a l’hora d’ubicar-se amb decisió en l’eix dreta-esquerra era força desesperant. Els més exigents podien arribar a sospitar que només s’aspirava a animar una mena de front patriòtic de contorns difusos i que, al capdavall, no es comptava amb un plantejament de fons capaç de posar en qüestió ni la pax pujoliana ni l’ordre sociovergent. Jo mateix, que amb tota la il·lusió del món em vaig sumar al partit amb una colla de companys provinents del Moviment de Defensa de la Terra a les darreries d’aquell període, vaig viure amb íntim desassossec el fet d’haver de votar, a les eleccions espanyoles de març de 1996, una candidatura encapçalada per una coneguda periodista -avui omnipresent a les tertúlies de TV3-  el nom de la qual ha poblat els meus malsons des d’aleshores.

La lenta conquesta de la centralitat per part de l’Esquerra Republicana dels darrers vint-i-cins anys no ha estat, en conseqüència, un camí ni fàcil ni planer. Ni tampoc no ha estat un procés exempt de tempteigs, contradiccions, errades col·lectives i amargs aprenentatges en clau interna i electoral. Però, amb tot, els èxits de l’empresa són indiscutibles. Res del que ha succeït a Catalunya al llarg d’aquesta etapa tan dinàmica no hauria estat possible sense la seva decisiva emprempta: des de l’aventura de l’Estatut, que va fer saltar definitivament pels aires el consens autonomista, a l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre. I tot plegat adquirint progressivament una imatge de sòlida credibilitat de govern -als ajuntaments i a la Generalitat-, un àmbit que sempre havia estat patrimoni exclusiu de les forces d’ordre.

La grandesa del partit de Junqueras i Rovira és la seva tossuda voluntat d’assemblar-se al màxim al país que aspira legítimament a liderar. En això retira a la millor tradició dels pares fundadors de l’època de la Generalitat republicana, quan l’Esquerra va esdevenir l’expressió més genuïna del proteic catalanisme popular d’aquells temps. Avui, amb l’aval d’una honestedat en la gestió prou contrastada i fent bandera d’uns valors republicans que són universals, situa el feminisme, l’ecologisme i la justícia social al frontispici de la seva proposta política. I tot plegat en l’horitzó d’una ambiciosa construcció de la nació oberta, moderna, democràtica i en clau republicana.

El tret més singular de la identitat d’Esquerra Republicana rau en la curiosa paradoxa que és, alhora, passat, present i futur: passat en el mateix sentit d’altres grans sigles històriques ja desaparegudes -cas del FNC, el PSUC o el mateix PSAN-, el patrimoni de les quals ha acabat formant part, poc o molt, d’una memòria compartida per capes molt àmplies de la societat catalana; present pel fet que, després de les eleccions del 14F i a les envistes de la formació del nou Govern, ocupa un lloc preeminent en l’actual mapa polític català; i futur perquè, en la mesura que és la força principal del republicanisme independentista, està cridada a jugar un paper de primer ordre en la resolució del conflicte amb l’Estat espanyol i l’avenç cap a un escenari sense repressió en el qual sigui possible exercir en llibertat el dret d’autodeterminació. Caldrà continuar-ne parlant d’aquí deu anys, quan en commemorem el centenari.

Violències

No conec cap Estat nació amb un mínim d’autoestima que no tingui la seva gènesi en un acte de violència; real o imaginari, patit o infringit. Ni que no se n’enorgulleixi i en faci bandera simbòlica en dates assenyalades. Tota plegat, al marge del tipus de règim o la naturalesa política del govern que hi pugui haver a cada moment. En aquest àmbit no hi ha ningú innocent. I, en fi, no cal entrar en gaire detalls per saber que l’Estat espanyol s’ajusta perfectament al model general. Podríem dir que hi excel·leix, fins i tot.

I, si ens remetem a la nostra història més recent, tinc ben pocs dubtes que una de les estampes més escruixidores que ha viscut la ciutadania catalana va ser el brutal intent d’aturar el Referèndum de l’1 d’Octubre de 2017 a mastegots i cops de porra: un cas indiscutible de repressió policial en relació a una iniciativa democràtica i pacífica que havia mobilitzat centenars de milers de persones. És cert, per ser justos, que el terrorisme islamista que havia ensangonat els carrers de BCN i de diverses poblacions poques setmanes abans ha deixat també una emprempta profunda en el nostre imaginari col·lectiu. Però això no nega pas que en termes generals, i més enllà que se sigui independentista o no se’n sigui, entre nosaltres hi ha ben poca gent disposada a defensar sense fissures que l’expedient de l’Estat espanyol a Catalunya -amb presos, exiliats i centenars d’encausats arran del Procés– resta impol·lut pel que fa a l’ús de la força i el respecte als drets fonamentals. I els que mantenen el contrari solen ser simples acòlits del Bloc del 155. 

L’empresonament del raper Pablo Hasél no és un cas aïllat. S’inscriu en un context de retrocés de les llibertats individuals i d’auge d’uns valors autoritaris compartits per sectors de la judicatura i l’alt funcionariat, les elits econòmiques i mediàtiques i els cossos de seguretat de l’Estat. I, naturalment, per l’extrema dreta rampant i cridanera que acaba d’obtenir representació al Parlament. I tot plegat, per si fos poc, coincidint amb la crisi del covid-19, amb restriccions de tot tipus, patiment col·lectiu i un munt d’incerteses amb vista al futur. No seré jo, doncs, qui negui ni un bri de legitimitat a les mobilitzacions ciutadanes d’aquests darrers dies. Com tampoc no m’impressionen especialment les afectades crides a l’ordre dels sectors més conservadors de la societat que no han dit ni piu en relació a la repressió d’aquests anys i que, en canvi, ara aprofiten l’avinentesa per escampar una imatge irreal i interessada de la societat catalana; gairebé com si el país fos incapaç de governar-se a si mateix i s’estigués precipitant a un abisme aterridor de caos, disbauxa, anarquia i depravació.  

I, amb tot, és evident que els repetits aldarulls que s’han produït en acabar les manifestacions no tenen un efecte neutre en el pla polític. Al marge de quina sigui la ideologia o les pulsions interiors dels individus que els protagonitzen, és evident que, a la pràctica, aporten la pirotècnia comunicativa que necessiten els qui volen torpedinar la formació d’un executiu d’ampli espectre partidari del diàleg, la fi de la repressió i l’exercici del dret a l’autodeterminació. Per moltes situacions de violència estructural que es puguin denunciar, és infantil creure que se les pot combatre amb tristes accions d’exhibicionisme simbòlic que després són martellejades ad nauseam pels mitjans de comunicació. I les forces partidàries d’avançar cap a la República Catalana han de ser les primeres interessades a destriar el gra de la palla, fugir de paranys i retòriques buides de contingut i impedir que res ni ningú no els condicioni l’agenda per a la formació de Govern. La ciutadania ens mira i, més enllà d’un model policial català que cal preservar, millorar i enrobustir en tot allò que convingui, no podem decebre les seves esperances. Unes esperances centrades, en primer lloc, en què s’articulin respostes creïbles a una situació d’emergència social i dificultats econòmiques sense precedents que afecta primordialment la classe treballadora i els sectors populars. I és aquí on no ens podem pas permetre el luxe de vessar-la. 

*Il·lustra aquest post una obra de Peter Paul Rubens, La cacera del lleó (1661).

Feixistes com nosaltres

Mai no ha estat feina fàcil relacionar l’independentisme català amb l’extrema dreta. Almenys si es parteix d’una mínima honradesa intel·lectual. Des d’un punt de vista històric, a diferència d’alguns dels primigenis corrents anticolonialistes o de certes versions del nacionalisme d’eslovacs i croats, ucraïnesos i lituans o fins i tot de bretons i irlandesos, aquí no va ser ni tant sols versemblant plantejar-se, ni com a hipotètica possibilitat, una aliança tàctica amb cap de les potències feixistes que van arrassar a sang i foc bona part del continent europeu. I si a algú ho va arribar a contemplar segur que va entendre el seu error sota l’impacte dels bombardejos de la Legió Cóndor i l’aviació italiana. Com tampoc no ens ha de passar per alt que pocs anys abans, quan Macià i Carner-Ribalta buscaven suports exteriors durant l’etapa insurreccional d’Estat Català contra la dictadura de Primo de Rivera, corressin a Moscou, no pas a Roma. Per acabar de reblar el clau també es podria remarcar que, durant la primera postguerra, les principals activitats del Front Nacional de Catalunya, l’antecedent més immediat del modern independentisme, van ser les tasques d’espionatge per a l’Intelligence Service i l’organització d’una xarxa d’evasió transfronterera per ajudar els aviadors aliats que ho necessitessin. Fins a tal punt estava interioritzat que la causa de la llibertat nacional de Catalunya anava lligada indissolublement a la derrota del feixisme internacional.

No ens penséssim pas que som immunes a segons quins virus, però. Minoritària i marginal, fa temps que ha anat apareixent una extrema dreta d’expressió catalana, capaç fins i tot d’abraçar l’estelada. Recordo com ja a inicis dels anys vuitanta del segle passat, quan l’independentisme del moment, d’orientació decididament socialista, maldava per sobreviure en un context molt difícil, es va orquestrar una campanya que, al voltant del lema Fora xarnegos!, va empastifar el centre de BCN amb un munt d’adhesius -i alguna pintada- de caràcter xenòfob. Un de les consignes que es van posar en circulació en forma de petita enganxina que se solia col·locar als semàfors, il·lustrada amb una sinistra adaptació de l’estelada que substituïa l’estel per una creu gamada, expressava una declaració de principis inequívoca: Fora negres, moros i espanyols. Les organitzacions independentistes de l’època, ben conscients del que estava en joc, van cuitar a desmarcar-se enèrgicament de l’assumpte i van atribuir tot allò a una grollera operació d’intoxicació articulada amb la intenció de generar confusió i desprestigiar-les davant l’opinió pública. De fet, tot i que no es conegués qui n’era el responsable últim, se sabia prou bé qui s’encarregava de fer la feina bruta: un obscur personatge que s’havia mogut per àmbits més o menys militants, al qual s’atribuïen possibles connexions amb grups parapolicials i que més tard va pul·lular pels cercles del neonazisme barceloní d’aquell període. Amb el temps, discretament, aquell individu es va ressituar com a propietari d’una llibreria dedicada a qüestions de temàtica militar i, més endavant, inclús va mirar de fer-se un lloc als mitjans de comunicació com a suposat expert en qüestions de terrorisme islamista. Avui és un dels principals animadors del grupuscle amb més projecció d’això que alguns anomenen pietosament, com si els fes basarda dir les coses pel seu nom, gal·làxia identitària.

A Catalunya, com a bona part del nostre entorn europeu més immediat, hi ha les condicions adequades per a un hipotètic avenç d’allò que ara en diuen postfeixisme o nova extrema dreta: malfiança en relació a la classe política i al projecte de construcció europea, incertesa econòmica, por a la immigració, individualització i pèrdua progressiva del sentit de pertinença comunitària, canvis en el model de família, crisi de la masculinitat tradicional etc. Paradoxalment, però, tenint en compte que l’Estat espanyol contemporani arrossega al seu si un substrat ideològic heretat de la dictadura franquista i que l’extrema dreta de caràcter espanyolista -i rabiosament anticatalana- és, de llarg, la que compta amb més tradició, penetració social i capacitat de mobilització, es fa difícil pensar que els identitaris catalans tinguin possibilitats reals d’agafar gaire volada a curt termini. En canvi, en una República Catalana amb institucions democràtiques, nou mapa polític i una previsible dilució del pes de la clivella nacional -Catalunya/Espanya- en el comportament electoral, potser podria trobar un clima més favorable per mirar d’arrelar entre nosaltres. A partir d’una radical impugnació de fons dels valors fundacionals d’aquesta mateixa república, probablement. En fi, ja es veurà. De moment no cal patir.

El perill de l’esquifida extrema dreta catalana no és, doncs, el que pugui arribar a fer per si mateixa. De tota manera, però, cal no menystenir els efectes nocius que pot comportar la seva simple existència per al conjunt del sobiranisme. I és que si els mitjans de comunicació alineats amb l’Estat espanyol magnifiquen la seva representativitat o un segment del públic independentista incorpora inadvertidament part de la retòrica militarista i excloent que gasten els nuclis identitaris, pot quedar avortada la possibilitat de sumar nous suports al combat democràtic per erigir la República Catalana. Uns suports que, per expressar-ho a la manera de la gent d’Òmnium Cultural, només es materialitzaran si s’aprofundeix en tot allò de les lluites compartides. I això passa per afegir al projecte republicà una part significativa dels catalans d’identitat espanyola que no es van sentir interpel·lats durant els anys del Procés. I, òbviament, també de la nova ciutadania que s’ha incorporat al país en els darrers anys; sigui quin sigui el seu origen, religió o el color de la seva pell. 

Més enllà dels lamentables tripijocs que s’han conegut aquests darrers dies, protagonitzats pels aprenents de bruixot habituals, cal que el conjunt de forces polítiques i socials que defensen l’avenç cap a la República Catalana mantinguin, amb serenor i renunciant als esgarips, un llindar de tolerància zero amb l’extrema dreta identitària. Ens hi va la credibilitat i el manteniment d’un fil roig de lleialtat amb les múltiples aportacions que han contribuït històricament a la treballosa construcció de l’edifici del modern independentisme català: de Jordi Carbonell, Cucurull i Pedrolo a Eva Serra i Carod-Rovira. No volem feixistes, ni tan sols si són com nosaltres.

Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula Il portiere di notte (1974), de Liliana Cavani.