La tortura amb ulls de dona

El recurs sistemàtic a la tortura per part de la Policia i la Guàrdia Civil a l’empara de la Llei Antiterrorista ha estat, des de la transició i fins fa quatre dies, una qüestió gairebé tabú. Amb la complicitat de la classe política del règim del 78, l’alta judicatura i els principals mitjans de comunicació, la seva existència només ha sortit a la llum en casos molt puntuals, de desenllaç fatal, com els de Joseba Arregi, Mikel Zabalza o Gurutze Iantzi. I, quan ho ha fet, s’ha tapat amb tota celeritat, sense cap conseqüència remarcable per als seus perpetradors. De fet, per desagradable que sigui haver-ho d’admetre, l’opinió pública espanyola -i en bona part també la catalana- ha viscut còmodament instal·lada en una mena d’ignorància volguda sobre l’assumpte durant una pila d’anys. Per no parlar, en el fons, de l’existència d’un cert llindar de tolerància social en relació a la seva pràctica.

La progressiva -però encara no completada- normalització de la vida política basca i, pel que fa a nosaltres, l’adveniment del Procés i sobretot el desenllaç de l’Octubre català, han anat modificant la percepció social sobre el tema; ni que només sigui una mica. Poc o molt, com a col·lectivitat, hem après a relativitzar discursos i versions oficials i a tenir una consciència més clara que a casa nostra els cossos de seguretat de l’Estat gaudeixen d’un grau d’impunitat força més ampli que els que hi pugui haver en qualsevol democràcia europea amb un mínim de tradició. 

I, amb tot, la tortura és un fenomen amb tantes arestes, tan polièdric, que permet assajar noves vies d’aproximació que, fins i tot pel que fa als cercles més compromesos, il·luminen racons que mig havien restat en penombra. Es va fer evident fa pocs dies amb motiu de l’emissió al Sense ficció de TV3 de Bi arnas, l’aplaudit documental de Jon Mikel Fernandez Elorz que es va presentar a la darrera edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Es tracta d’una proposta que posa el focus en la vivència de la tortura per part de dues militants de l’esquerra independentista basca i, en paral·lel, en la mare d’una d’elles que, amb la filla empresonada, malda per explicar-se els mecanismes d’autoprotecció mútua que dificulten, fins i tot en l’àmbit de la intimitat familiar, trencar el silenci en relació a una experiència traumàtica i pertorbadora per a ambdues.

Bi arnas constitueix una aposta per acostar-se a la tortura a partir d’una clau exclusivament femenina. I no pas per caprici, òbviament: el gènere -prou que queda clar al llarg de la producció- no és una variable menor en aquest sinistre temps en suspensió que és el període d’incomunicació sota la legislació antiterrorista; ni des de la perspectiva dels botxins, ni des de la de les persones que resten sotmeses al seu poder. No és una variable menor però, paradoxalment, almenys com a punt de partida específic, sovint ha tendit a quedar pudorosament negligida. Encara recordo amb un xic de recança com Teresa Mas, una de les poques dones detingudes a l’Operació Garzón de 1992, confessava tres decennis després dels fets com va costar-li un munt d’anys arribar a concebre’s a si mateixa com a una militant política que havia patit la tortura; més enllà del paper que li va tocar representar públicament com a companya de pres tot just després d’aquella històrica ràtzia contra l’independentisme català.

La pregunta seria si, fins a cert punt, aquests renovats  testimoniatges que ens acosta Bi arnas no haurien estat possibles sense els avenços dels punyents -i més ambiciosos- plantejaments feministes dels darrers anys. Seria la constatació que, d’alguna manera, l’establiment d’un marc conceptual lila que no deixa per verd cap aspecte de la realitat social facilita el sorgiment de noves narratives sobre fenòmens antics que, com la tortura, encara queden lluny d’estar esgotats. Si voleu aprofundir en el tema, us recomano molt la lectura de La herida abierta: las torturas contra las mujeres en el contexto vasco, un treball de recerca de l’antropòloga Olatz Doñabeitia del qual hi ha també una presentació en format de conferència.  

Noves mirades, noves paraules.   

Amors i desamors d’un company de viatge

Gaudeixo tant o més amb la lectura d’un bon dietari que amb la d’una novel·la de lladres i serenos. Hi he pensat una mica accidentalment a propòsit de la notícia, recollida en format breu per alguns mitjans, que Agustí Colomines ha abandonat a mig constituir la direcció del  think tank del Consell de la República. En desconec els detalls però, pel que entenc, ha fet aquest pas pet tal de deslliurar-se de qualsevol compromís orgànic i sentir-se més lliure a l’hora d’exercir l’art del comentari de l’actualitat, una activitat que conrea -paral·lelament a la seva dedicació acadèmica- des de fa ben bé un quart de segle. No estic afiliat a l’entitat presidida per Carles Puigdemont i en conseqüència se m’escapa completament el recorregut que pot tenir al seu si un laboratori d’idees. El cas és que, per desconcertants que puguin semblar els senyals que s’emeten en universos polítics aliens al nostre, no tinc cap dubte que l’exdirector de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya hi hauria deixat la seva empremta.

De fet, no és de tot això que volia parlar. Com deia en arrencar, m’agraden els dietaris. I Colomines n’ha publicat un de prou recent que he llegit de gust: Tot el que el cor s’estima. Es tracta d’un seguit de reflexions que va escriure a la universitat californiana de Stanford durant la tardor de 2019 mentre hi feia una estada d’investigació. No és un dietari ordenat per dates que explica amb afany detallista el dia a dia de l’autor. Està constituït per un seguir d’anotacions que de vegades prenen com a pretext algun element quotidià extret de la vida universitària nord-americana però que ben sovint s’abstreuen de la realitat més immediata per recuperar preocupacions expressades amb anterioritat en el seu articulisme o també per fer excursos en aparença fora de programa sobre aspectes, sovint prou colpidors, del seu bagatge personal i familiar. Aquesta voluntat confessional de despullar circumstàncies de la seva existència íntima, poc freqüent en dietaristes que mantenen alhora una acusada vocació d’intervenció pública, és una de les coses que més m’ha sobtat trobar a les planes del llibre; no pas perquè m’hagi destorbat com a lector sinó perquè, inevitablement, m’ha forçat a haver-me de resistir a la fàcil temptació d’exercir de psicòleg d’estar per casa i establir equívoques connexions entre el pla estrictament individual i el de les tries col·lectives.

El viatge de Colomines a Califòrnia està motivat per la seva necessitat com a investigador de furgar en els arxius de Joaquim Maurín, dipositats a la Hoover Institution de la Universitat de Stanford. No pas per aprofundir en els seus anys al capdavant del BOC i del POUM sinó, sobretot, per posar el focus sobre l’etapa menys coneguda de la seva carrera: quan a començaments dels cinquanta, i després del seu empresonament pels franquistes just a l’inici de la guerra, va aconseguir refer la seva vida als EUA com a promotor d’una agència dedicada, entre d’altres activitats, a la difusió d’articles d’opinió en llengua castellana de plomes de renom. És el període en què, semblantment a bona part de l’exili espanyol i català d’orientació progressista, i en paral·lel a la consolidació del paisatge geoestratègic de la primera Guerra Freda, es va anar allunyant de l’aposta revolucionària de joventut per abraçar de mica en mica tesis alineades amb les grans democràcies liberals del moment. Es diria que Maurín constitueix, d’alguna manera, un alter ego ideal per estimular les reflexions de Colomines ja que els apunts més pròpiament ideològics que van teixint un fil conductor al llarg de tot el dietari esbossen, de fet, una àcida esmena a la totalitat política i intel·lectual al seu marxisme primerenc de les acaballes de la dictadura i els primers compassos de la Transició. “Quan era jove i militava a Bandera Roja” -explica- “se suposava que era maoista. Si mai he sabut que era la resiliència, va ser en els cercles d’aquella organització. Llargues sessions de formació, estudi minuciós dels escrits de Marx, Lenin i sobretot Mao, crítiques i autocrítiques, reeducació, campaments per rebre instrucció per organitzar manifestacions, piquets, etc. L’extrema esquerra tenia una mentalitat militar que no em va acabar de plaure mai. Allò no podia acabar bé de cap manera”. Més endavant es defineix a si mateix com “un liberal d’esquerra o d’esquerra liberal (…) seguint la tradició de l’Acció Catalana Republicana de Rovira i Virgili” i lamenta que el franquisme estronqués el desenvolupament d’un corrent del centreesquerra liberal a Catalunya, “substituït pels independentistes d’esquerra, marxistes, i els nacionalistes de dreta, majoritàriament catòlics”.

L’altra constant de Tot el que el cor s’estima, en la qual no entraré per un elemental sentit del pudor, la constitueixen les crítiques i les ocasionals pulles amb dedicatòria que l’autor adreça a personalitats de primera fila del món convergent amb les quals ha anat coincidint d’ençà de la seva època de director de la Fundació CatDem, quan encara creia en la possibilitat de “contribuir a la transformació del nacionalisme postpujolista en un sobiranisme liberal i democràtic”; una il·lusió que es va veure truncada pel fet que “la suma de retallades i corrupció va ser un còctel molotov que va esclatar a les portes de l’antiga seu convergent del carrer Còrsega” i, òbviament, per l’adveniment del Procés. S’entén doncs que l’autor, encara avui amb prou afinitats amb alguna de les sensibilitats que formen part de l’actual galàxia postconvergent, mostri un malestar de fons, no sempre explícit però latent, davant l’evident pèrdua de centralitat política d’un espai al qual ha fet d’activíssim company de viatge durant una pila d’anys.

Tot el que el cor s’estima, però, va força més enllà dels aspectes més troncals que he subratllat fins aquí. Conté un grapat variadíssim de reflexions sobre aspectes tan diversos com les fílies -i les fòbies- literàries i historiogràfiques de l’autor o el paper de la universitat, les humanitats i els mitjans de comunicació al món d’ara. I als interessats en la història política i cultural de la segona meitat del segle XX, com és el meu cas, els pot servir també per descobrir un munt de personatges que poden animar bones i estimulants lectures de cara al futur. Colomines sap passar amb prou gràcia de l’anècdota a la categoria -i a la inversa- i manté un to general que fa justícia a la seva acreditada vocació d’intel·lectual de combat que, en el fragor de la batalla de les idees, no fa fàstics a la polèmica i tampoc no s’arronsa a l’hora de trepitjar ulls de poll. És un motiu excel·lent per acostar-se sense prejudicis a un dietari que, definitivament, i per distància que es pugui mantenir amb l’autor en el pla polític, fa de bon llegir. 

Escopir la veritat

Soc un pèssim lector de novel·la i visc volgudament apartat del subgènere literari de les cròniques sobre el Procés; sobretot si estan escrites en primera persona. I amb tot, amb un vague sentiment d’estar pecant, vaig córrer a l’Ona de Gràcia a adquirir La mentida més bonica tan bon punt es va publicar. Potser per la personalitat de Francesc Serés i amb l’expectativa que a través de la ficció es poden dir més coses -o si voleu més veritats– que no pas amb l’assaig. No em refereixo a veritats fàctiques, és clar, sinó més aviat a la possibilitat de copsar una certa atmosfera com a reflex de la nostra psicologia col·lectiva; alguna cosa que s’acosti a allò tan suat de l’air du temps. El privilegi d’un novel·lista és que pot anar movent els seus personatges amb tota llibertat, sense identificar-se o deixar-se d’identificar amb les seves accions o els seus pensaments més recondits. Un fet que no implica, naturalment que el tapís final que teixeix una obra de narrativa sigui innocent. Més aviat al contrari, en realitat.

L’acció de La mentida més bonica es concentra en les vint-i-quatre hores del divendres 17 de desembre de 2021: el darrer dia de feina d’una parella de professors d’un institut de secundària d’un poble del Penedès que han arribat a l’edat de jubilació. Més enllà d’aquest brevíssim lapse de temps, però, el camp gravitacional en què s’inscriu la subjectivitat dels seus personatges abasta, sobretot, l’etapa que aniria del desenllaç de l’Octubre català a la manifestació de Somescola contra la interlocutòria del TSJC imposant el 25 per cent de castellà. Es tracta, doncs, d’un període convuls marcat per l’aplicació de l’article 155, la repressió, la presó i l’exili, les massives mobilitzacions contra la sentència del judici del Procés, els indults i, en un pla més general, pels efectes socials de la irrupció de la pandèmia del Covid-19. I es correspondria també, malgrat que al llibre no se’n fa cap al·lusió directa, al trànsit entre les presidències de Quim Torra i Pere Aragonès, després d’un esgotador interludi de quasi cinc mesos de precarietat institucional i de l’agònica negociació per a la conformació d’un nou acord de Govern posterior a les eleccions del 14 de febrer de 2021. 

Tot i que és una novel·la eminentment política sobre el Procés, sobta una mica la diguem-ne unilateralitat amb la qual s’aborda la complexitat -i els clarobscurs- d’aquells anys. I és que tots els personatges que hi apareixen parteixen d’una certesa unànimement compartida: tot plegat va ser un engany dels partits que, prioritzant els seus interessos mesquins, van burlar-se sense cap escrúpol de la il·lusió de la gent prometent allò que no estaven en condicions de complir. Les diferències -i les tensions- que s’observen entre ells serien, si de cas, de matís: des dels qui ho van veure venir des de bon començament fins als que han anat caient del cavall amb posterioritat. A tot estirar hi hauria també posicions diferenciades en relació al futur: n’hi ha que apostarien per estratègies de confrontació més contundents, algú opta amb oportunisme per mirar de treure profit de la situació integrant-se al joc institucional i els dos protagonistes, decebuts i emprenyats després d’haver-se compromès en cos i ànima amb l’organització del Referèndum de l’1 d’Octubre, es qüestionen si té cap sentit continuar-se mobilitzant. Qui sap si no hauria sobrat la intervenció d’algun personatge que, ni que fos fent el paper de dolent, hagués contribuït a la construcció d’una dialèctica un xic més rica i matisada. 

Que ningú no busqui, però, favoritismes a les pàgines de La mentida més bonica. L’autor ha anat amb molta cura -es diria, fins i tot, que amb un sentit polític exquisit- a l’hora de garantir que, a dreta i a esquerra, tothom rebi estopa. Serveixi com a exemple que es relata com en unes eleccions -probablement les del 14F- la parella protagonista decideix el seu vot a les palpentes posant sis paperetes en un sobre i triant a l’atzar cadascú la seva; és a dir, ignorant per complet quina de les tres candidatures independentistes ha estat l’escollida. De fet, la impugnació de la novel·la -o de la immensa majoria dels seus personatges, si ho preferiu- al Procés és tan radical que seria impossible fer-ne una apropiació de part, ni per la banda del puigdemontisme més descordat ni pels qui defensen propostes més gradualistes. I això perquè el que s’impugna no és el paper d’aquest o d’aquell altre, ni tan sols la totalitat de la política catalana actual -com a màxim un trist subproducte de tot allò- sinó el capteniment del conjunt de la classe dirigent independentista de 2017 que, mentida rere mentida, va arrossegar irresponsablement la ciutadania a una aventura sense sortida. 

Seria injust no consignar que Serés intenta alliberar-se d’un plantejament general tan unidireccional i arran de terra. Així, encara que sigui de manera espectral a través de l’evocació de la figura d’un vell professor d’història ja traspassat, s’empesca un personatge més enllà de la conjuntura que li permet assajar alguna cosa semblant a una mirada llarga. En Sauleda, que a mi, que com l’autor vaig passar per la facultat de Geografia i Història de la UB fa una pila d’anys, em recorda poderosament a un savi antropòleg retornat d’Anglaterra que ens introduïa als rudiments -i les paradoxes- de les ciències socials, hauria pogut ser la vàlvula que dosifiqués una mica l’empatx de presentisme que es percep a la novel·la. La seva aparició, amb tot, no acaba d’assolir la dimensió que potser hauria pogut adquirir i, a l’igual que les ocasionals referències que es fan, per aquí i per allà, a qüestions que van més enllà del Procés -la transició postfranquista, el pujolisme, els problemes del sistema d’ensenyament, el 15M o els efectes socials del Covid-, queda subsumida en un marc impressionista en què l’única centralitat l’ocupa l’Octubre català.

Ja he admès en començar que la narrativa no és el meu fort. Confesso, però, que avançant en la lectura de La mentida més bonica m’ha vingut al cap una vella novel·la de fa gairebé noranta anys que a mi em va caure a les mans quan tot just sortia de l’adolescència i que, en aquella edat, encara tendra, em va causar una fonda impressió: La condició humana, d’André Malraux. No en recordo gaire detalls però gira al voltant de l’esclafament, al Xangai de 1927, dels sindicats obrers i la base urbana del comunisme xinès per part de les forces del Kuomintang de Chiang Kai-shek, el seu teòric aliat des de feia uns quants anys. Es tracta d’un episodi, avui oblidat, que va provocar una intensa controvèrsia internacional al si del moviment socialista d’aquell període, amb retrets, plats llençats pel cap i acusacions creuades en relació a qui havia d’assumir la responsabilitat pel disseny d’una estratègia errada que es va saldar amb centenars de morts i una repressió ferotge. El cas és que, tot i escriure amb la memòria d’aquells dramàtics esdeveniments encara fresca, el famós novel·lista francès no es va deixar arrossegar per l’amargor i la pulsió de passar comptes empaitant culpables. Ben al contrari, encara tinc present l’orgull pels militants caiguts en defensa de la llibertat i la confiança en el resultat de les lluites futures que es respira en moltes de les seves planes. I això sense fer caricatura ni renunciar a descriure la complexitat i les contradiccions pròpies dels grans processos polítics. No ignoro que la gravetat pròpia de l’etapa més heroica del segle XX no es fàcilment traslladable a la lleugeresa dels nostres temps líquids. El contrast, tot i així, resulta tan intens que fa venir vertigen.

El Procés no va fracassar a causa d’un engany ordit amb nocturnitat i traïdoria per part de les organitzacions polítiques que el van animar. I les seves picabaralles, per ridícules que puguin semblar vistes de lluny, no responen a mers afanys de poder sinó que reflecteixen, també, maneres diferents -i ben legítimes- de mirar el món, llegir la realitat i entendre el país. Els qui s’entesten a afirmar el contrari són, i no pas per casualitat, els sectors d’obediència espanyolista que, escampant la brama que tot ha estat un frau miserable, miren d’esvair les responsabilitats d’un Estat autoritari -el seu- que no va dubtar a emprar la violència policial, judicial i institucional per aturar una reivindicació ciutadana justa i democràtica. Els partidaris de la República Catalana només tornaran a avançar si són capaços de metabolitzar la frustració, refer confiances i articular una nova proposta intel·ligible i creïble per a àmplies majories de la societat. Des d’aquest punt de vista, no estic gens segur que, les cabòries dels personatges de Serés siguin, en si mateixes, materials útils per a la construcció d’allò nou que ha de venir. I, malgrat tot, entenc que tampoc no farem res si adoptem una actitud arrogant, de paternalista superioritat intel·lectual, i ens mostrem incapaços de fer un esforç sincer per escoltar la seva veritat; per desagradable que sigui que t’escupin un exabrupte als morros.   

Ser com Israel

Observo encuriosit la formació del nou govern israelià, eclèctic, multicolor, inclassificable i un punt contradictori; conseqüència d’un sistema electoral exageradament proporcional, que sol obligar a costoses aliances que confereixen un notable pes polític a una munió de forces amb molt escassa representativitat parlamentària, i de la pulsió compartida per foragitar del poder un personatge com Benjamin Netanyahu. Més enllà dels dubtes raonables sobre l’estabilitat d’una andròmina tan peculiar, sembla evident que un executiu d’aquest tipus difícilment podrà avançar en la resolució de les múltiples contradiccions d’ordre intern que divideixen la societat israeliana. I, no cal ni dir-ho, ningú no espera que sigui capaç de reconduir cap a una solució negociada el conflicte que enfronta l’Estat d’Israel amb la nació palestina. I això, quan encara cremen les brases provocades pels darrers bombardejos sobre la Franja de Gaza, convida gairebé a un cert fatalisme. Com els sahrauís, els kurds, els uigurs i tants d’altres pobles, els palestins -els de Gaza i la resta- semblen condemnats a haver de continuar patint una situació d’opressió i manca de llibertat insuportable sense albirar cap horitzó d’esperança.

Més enllà de les conjuntures concretes que s’han anat succeint de 1948 ençà, fa la sensació que l’actual desproporció de força política, militar i d’ubicació i influència en l’escaquer internacional dificulta enormement l’avenç cap a una possible sortida pactada i dialogada a la zona. I, amb tot, hi ha alguna cosa més: la mateixa autopercepció que té de si mateix l’Estat d’Israel impossibilita que, a la pràctica, pugui ni tan sols contemplar la possibilitat d’assajar una solució de compromís, sense guanyadors ni perdedors. I això, al marge de l’orientació que pugui prendre un Govern o un altre, és un element estructural que cal tenir molt present.

Ja fa uns anys vaig llegir un assaig de la historiadora israeliana Idith Zertal que aprofundeix precisament en la idea que intento expressar: La nació i la mort -publicada en català per l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner en traducció de Roser Lluch-. Es tracta d’un text poderós en què aquesta estudiosa, professora de la Universitat Hebrea de Jerusalem posa en qüestió, en un exercici magnífic de coratge civil, els materials sobre els quals s’ha erigit la mateixa identitat nacional d’Israel. La seva tesi central és que la tortuosa -i força més conflictiva del que se sol creure- construcció social de la memòria de la Xoà ha acabat per legitimar l’ethos d’un Estat que se sent amb l’obligació moral, davant la història i al marge de qualsevol escrutini exterior, de fer ús de l’indiscutible capacitat militar de la qual disposa amb una desimboltura i un cinisme dignes d’una gran potència. I que, per si això fos poc, sobretot a partir de la Guerra dels Sis Dies, justifica el seu dret a la supervivència per mitjà del poblament progressiu d’uns territoris ocupats per la força de les armes, dels quals expulsa sense miraments la població originària. Tot plegat podira semblar poc novedós, si no fos pel fet que Zertal arriba a la seva conclusió a partir d’una treballada mirada de llarg abast per la qual passen elements tan diversos com, entre d’altres, l’anàlisi crític dels principals mites fundacionals del sionisme contemporani -com la nacionalització retrospectiva de la revolta del gueto de Varsovia o l’explotació publicitària del cèlebre afer del vaixell Exodus- o la reconstrucció dels aspectes més cantelluts del procés a Adolf Eichmann i la posterior polèmica que va encetar a propòsit d’aquest esdeveniment Hannah Arendt, que la va enfrontar amb l’establishment polític i cultural hebreu del moment. I rebla el clau situant l’assassinat de Yitshaq Rabbín, un magnicidi encara prou viu a la memòria col·lectiva israeliana en el moment de la publicació de l’obra, com la dramàtica constatació de la impossibilitat de fugir de la camisa de força amb la qual el sionisme s’ha immobilitzat a si mateix.

Des d’una perspectiva catalana la qüestió pot ser contemplada com un assumpte llunyà i un xic exòtic. I no pretenc pas mantenir el contrari. Soc prou conscient que, a hores d’ara, com a fenomen nacional, Israel interessa més aviat poc. A l’independentisme, tret de la generació dels 70 del Front Nacional de Catalunya, emmirallada pel socialisme autogestionari que semblava sorgir als kibbutz, hi ha hagut poca tirada a triar-lo com a referent. Els neocon amb estelada que han proliferat en els darrers anys en alguns àmbits són tota una altra cosa: simples derivacions molt escorades cap a la dreta de la vella devoció que sempre li va mostrar el pujolisme. Tanmateix, es diria que el model sionista -essencialista, girat cap al passat i obsessionat amb la identitat, el territori i les fronteres- se situa als antípodes de la nostra via republicana de construcció de la nació: oberta, plural, democràtica, integradora i partidària d’avançar cap a un horitzó europeu de sobiranies compartides. I, encara que només sigui per això, perquè mai no ens ha passat pel cap ser com Israel, convé no perdre’l del tot de vista. Jo, en qualsevol cas, recomano moltíssim el llibre de Zertal com una bona manera d’aprofundir en l’assumpte.

Ser o no ser ‘ubuntu’

Sempre m’he mantingut a una distància prudencial d’aquells plantejaments de base rousseauniana que situen les societats primitives com poc menys que un estadi superior de la humanitat, una suposada arcàdia de pau i harmonia que contrastaria amb l’opulència alienada dels temps moderns. Penso, per exemple, en La societat contra l’Estat de Pierre Clastres, una obra prou comentada no fa pas tants anys, en la qual aquest antropòleg francès fonamentava una particular proposta en clau llibertària a partir de la manera d’organitzar-se de les tribus de caçadors-recol·lectors que encara malviuen a la selva amazònica. Hi vaig pensar per un moment en llegir la descripció que fa  Raül Romeva del concepte d’ubuntu, que en llengua zulu significa “una persona és una persona a causa dels altres”. És a dir, que en contra del que predica l’inveterat individualisme occidental que tenim incrustat fins al moll de l’os, hi ha hagut concepcions de l’existència que no conceben l’ésser humà com una unitat isolada en si mateixa sinó que el vinculen indissolublement a la resta de la comunitat. I és amb aquest punt de partida, que sobre el paper podria coincidir amb l’exaltació d’una certa cosmovisió precapitalista, que l’antic conseller d’Afers Exteriors, Relacions Internacionals i Transparència del Govern de Catalunya, avui empresonat a Lledoners, construeix el text guanyador del Premi d’Assaig Irla 2020.

Ubuntu, que no per casualitat llueix com a subtítol un revelador La república del bé comú, no constitueix, però, una aposta per un retorn a un impossible comunitarisme primitiu. Més aviat al contrari. Perquè si, d’una banda, assumeix desacomplexadament una crítica frontal a l’horitzó existencial -i l’econòmic- de l’individualisme neoliberal, de l’altra esbossa una reflexió, molt allunyada de l’exotisme del treball de camp antropològic, que barreja, d’una manera aparentment heteròclita, lectures ben diverses d’un munt de primeres espases de disciplines, orientacions i interessos prou diferents: de Byung-Chul Han, Zygmunt Bauman i Jeremy Rifkin a Michael Sandel, Philip Pettit, Alasdair MacIntyre i Daniel Innerarity, passant per, entre d’altres, Manuel Castells, Salvador Giner, Antoni Gutíerrez-Rubí i Marín i Tresserras. En resum, que l’assaig fa una proposta personal, documentada i gens dogmàtica per construir una República Catalana del segle XXI a partir dels materials propis d’una nova modernitat humanista, solidària i universal. 

L’atractiu del treball de Romeva rau, precisament, en el plantejament volgudament heterodox i una mica eclèctic sobre el que basteix el seu discurs. Crida l’atenció, per exemple, la cura que dedica a posar en valor un terme com el d’empatia, tradicionalment allunyat del llenguatge polític, i que potser algú podria associar a la vella fraternitat de la tradició republicana. I la naturalitat amb la qual el vincula amb les bases socials que han de sostenir la República Catalana del futur. “(…) caldrà tenir molt present” -escriu- “la gent que sempre ho ha volgut, la que ho ha volgut de manera circumstancial i finalment la que no ho ha volgut mai. L’objectiu no pot ser altre que construir un projecte del qual ningú se senti exclòs. Justament allò que no ha sabut, o no ha volgut fer, l’Estat espanyol”. O també, per subratllar una altra qüestió digna de ser esmentada tot i ja ser prou coneguda, el seu interès a reivindicar un explícit “no nacionalisme” en paral·lel a l’assumpció dels objectius nacionals que al capdavall l’han acabat menant a la presó.

Romeva prové d’una cultura vinculada als moviments per la pau, la cooperació internacional i a l’ecologisme polític europeu. I és un luxe per a l’independentisme democràtic d’esquerres poder incorporar les seves aportacions a un debat de fons que transcendeix una mica allò més estrictament conjuntural. La seva trajectòria política li facilita tenir una mirada àmplia, local i alhora global, sobre els problemes de model civilitzatori que ha posat en evidència la crisi del Covid-19. I és evident que els efectes de la pandèmia han estimulat la seva reflexió en aquesta direcció. Tal com ell mateix confessa: “mentre escrivia les pàgines que formen aquest assaig constatava com en realitat la covid-19 ha significat la plasmació del declivi del sistema imperant, capitalista i estatocèntric”. I remata ple d’esperança: “si ens en volem sortir hem de superar els antics paradigmes. El futur (almenys aquell que algunes i alguns de nosaltres volem construir) no passa per recuperar l’anacrònica disputa capitalisme-comunisme, sinó per mirar més enllà del mercat i l’estat nació, per molt que hi hagi nostàlgics de l’un i l’altre credo que en discrepin”. Amén, doncs; no seré pas jo qui li dugui la contrària. La República Catalana serà ubuntu o no serà.

Alfons Quintà, el mal menor

He començat l’any amb la lectura d’El fill del xofer. És tracta d’una documentada crònica de Jordi Amat que, amb la figura d’Alfons Quintà com a tema central, permet resseguir la peripècia política de la Catalunya recent: des de les acaballes del franquisme als primers anys de l’autogovern i gairebé fins als nostres dies. La personalitat tòxica de Quintà, amb múltiples episodis d’egolatria des de l’adolescència més precoç i amb un historial de mala praxi professional, abusos d’autoritat i violència masclista per llogar-hi cadires, dona per molt. I més encara, com és el cas de la majoria de lectors, quan es coneix la dramàtica fi del periodista, que el desembre de 2016 es va suïcidar d’un tret d’escopeta després d’assassinar la seva esposa amb particular traïdoria. Un fet que va permetre-li obtenir una certa notorietat mediàtica a títol pòstum: titulars, fotografies, algun obituari i un munt de comentaris efímers a les xarxes socials.

Quintà, però, està molt lluny de ser un personatge de crònica negra. Es va moure des de petit en cercles de certa influència cultural i econòmica -gràcies a la proximitat professional del seu pare a Josep Pla– i, amb els anys, va arribar a ser un dels periodistes catalans amb més bones connexions amb el poder. Primer com l’home de Juan Luis Cebrián a Catalunya i després com el primer director de TV3: d’orquestrar el cas Banca Catalana des del diari amb més clara vocació de modernitzar el nacionalisme espanyol a ser l’artífex del naixement de la principal fita de país de tot el període pujolista. La seva etapa posterior i l’inici d’una decadència tirant a espectacular està prou ben recollida al llibre. Consignem només que el seu prolongat ocàs, en una tristíssima espiral descendent d’El Observador fins al Diari de Girona, no va ser pas més exemplar que el seu període de glòria. 

Amat assaja una aproximació psicològica a la figura de Quintà. Tal com ho planteja, la pulsió que va moure la seva existència va ser la de matar el pare; de primer el biològic -un home autoritari i poc afectuós, que l’hauria marcat profundament- i més tard d’altres persones que li van anar fent de referents en l’àmbit professional, cas de Jaume Miravitlles o Ibáñez Escofet.  Potser no és un plantejament massa original però sens dubte permet encaixar en una seqüència més o menys comprensible molts dels actes descordats, fora de tota etiqueta i racionalitat social, del protagonista de l’obra. 

Mai no vaig coincidir amb Quintà. Pertanyo a una altra generació. Però tinc parents molt directes que el van tractar a Enciclopèdia Catalanai que, sobretot, el van patir a TV3. I conservo a la memòria alguna estampa viscuda transmesa oralment en l’àmbit familiar que es podria afegir a les moltes que desfilen per les pàgines d’El fill del xofer. Tampoc no l’he llegit gaire a fons com a columnista d’opinió, tot i que tinc prou presents alguns dels articles que durant els anys noranta publicava a l’Avui. En retinc, sobretot, la curiosa obsessió contra tot allò que sonés a francès i un anticomunisme furibund digne de l’època de la cacera de bruixes. Així com també una aposta pel liberalisme filosòfic un xic sobreactuada, com quan es descrivia a si mateix, sense rubor aparent, com a deixeble d’Isaiah Berlin. Explico tot això per deixar ben clar que no sento cap simpatia per l’individu. Més aviat al contrari. I, amb tot, més enllà del seus hipotètics fantasmes freudians, la pregunta que sorgeix amb la lectura del text d’Amat és si, comptat i debatut, els tipus amb una maldat congènita com la seva no poden prosperar en qualsevol mena de règim, sigui quina sigui la seva naturalesa política. O si es vol, enunciat d’una manera més planera, si el pujolisme hauria estat intrínsecament diferent -i moralment millor- si Quintà, en lloc de ser un petit monstre, hagués estat una bellíssima persona, compendi de virtuts humanes.

I és que a mi El fill del xofer m’ha retornat a la Catalunya dels vuitanta. Aquella societat en la qual el catalanisme de centredreta -moderat, d’arrels cristianes i amb una legitimitat d’origen provinent de la resistència cultural a la dictadura-, va començar a erigir una hegemonia electoral -i en bona part també ideològica- que duraria gairebé un quart de segle. I en la qual el lideratge de Jordi Pujol s’arribaria a confondre amb les institucions del nou autogovern i amb la mateixa noció de la catalanitat mainstream. La descripció que fa Amat de com es va ordir la manifestació del 30 de maig de 1984 en protesta per la querella de Banca Catalana és en aquest sentit magistral. I posa els pèls de punta: per una banda CDC finançant d’amagat una campanya articulada al voltant de diverses entitats sense teòrica filiació partidista -cridant a sortir al carrer amb consignes com Pujol, el poble et vol o PSOE, Felipe i guerra ofenen la nostra terra-; i de l’altra, Quintà, a les ordres directes de Prenafeta, utilitzant TV3 com a un mer instrument de propaganda per reblar el clau. Deixo per les meves memòries el relat de com, en un clima d’emocionalitat desbordada, va anar de d’un pèl que els escassos independentistes organitzats que hi vam assistir per fer sentir la nostra veu -repartint plens de voluntarisme unes modestes octavetes que si no m’erro tenien com a consigna un Ni banquers, ni botiflers prou esclaridor- haguéssim de sortir literalment en globus de la mobilització. El cas és que des de llavors, poques setmanes després d’haver obtingut la seva primera majoria absoluta en unes eleccions al Parlament, Pujol va disposar en exclusiva de la patent de l’únic catalanisme pensable. I amb molt poca oposició per part de l’esquerra establerta, per cert, que es va haver de conformar a fortificar-se als seus palaus d’hivern municipals i mai no va ser capaç d’oposar-li una idea alternativa de país.

El pujolisme ha definit una llarguíssima etapa de la nostra història recent. Amb èxits i fracassos, amb llums i ombres. Quintà va ser un individu menyspreable. Un ésser malalt, torturat i frustrat que va provocar dolor per allà on va passar. El seu llegat, de tota manera, és inexistent i la seva memòria, tret potser dels qui van patir-lo en pròpia pell, s’ha esvaït en el no-res. Ara ja és un simple mal menor. Alguns dels vicis principals del moviment que va encarnar Jordi Pujol, en canvi, encara són ben presents entre nosaltres: el cofoisme regional, la corrupció estructural i la nefasta confusió entre partit i país. En graus variables, probablement, i ja no concentrats en exclusiva en una única força política. Però hi són. I no serem lliures de debò mentre no els deixem enrere per sempre més.  

Ombres irlandeses

Eric Hobsbawm, un subtil observador de la política i la condició humana, explicava el 1999 en un interessant llibre-entrevista que a l’Estat espanyol va ser prologat per Josep Fontana que les guerres, de manera paradoxal i un xic esquizofrènica, de vegades poden tenir uns efectes “psicològicament positius” sobre els qui les pateixen. I amb un punt de murrieria, tenint en compte la seva adscripció a una escola de pensament no especialment sensible a les reivindicacions nacionals dels pobles minoritzats de l’Europa occidental, deixava caure que a Irlanda del Nord, els paràmetres de salut mental de la qual sempre havien estat significativament millors que els de la resta del Regne Unit, des de la signatura de la Pau d’Stormont havien augmentat el número de depressions i suïcidis.

Confesso que aquesta curiosa aproximació a la cosa irlandesa per part del gran historiador britànic m’ha vingut al cap en diverses ocasions durant la lectura de No diguis res, l’apassionant exercici de no ficció publicat el 2019 pel periodista nord-americà Patrick Radden Keefe, la versió catalana del qual ha donat a conèixer entre nosaltres Edicions del Periscopi. L’obra, fruit de quatre anys d’exhaustiva recerca documental i de més d’un centenar d’entrevistes, es pot llegir gairebé a la manera d’un thriller cinematogràfic trepidant. El seu fil argumental gira al voltant d’un fet dramàtic però aparentment menor en el context del cruent conflicte anglo-irlandès del darrer terç del segle XX, succeït a Belfast una freda nit de desembre de 1972: el segrest -i posterior desaparició- de Jean McConville, una vídua de trenta-vuit anys, mare de deu fills i de classe treballadora, sospitosa -mai no ha acabat de quedar clar si amb prou fonament- de passar informació a les forces britàniques. En realitat, però, malgrat que travessa la narració de començament a final, aquest episodi no deixa de constituir un pretext per elaborar una aproximació general a la trajectòria del republicanisme irlandès contemporani durant el període dels troubles. I fer-ho, a més, a partir del seguiment de les vicissituds d’alguns dels seus activistes històricament més destacats, cas de Brendan Hughes o les germanes Dolours i Marian Price. Així, per les planes de No diguis res van desfilant a ritme vertiginós un munt d’estampes d’índole ben diversa que descriuen la paràbola que va tenir lloc entre finals dels anys seixanta, quan el jovent d’identitat irlandesa encara s’emmirallava amb les mobilitzacions pacífiques del moviment pels drets civils als EUA, i finals de la dècada dels noranta, amb el tancament definitiu del cicle de repressió i violència que va sacsejar Irlanda del Nord. I entremig, tot el que va succeir: els pogroms orangistes, el reinici de la lluita armada, l’ocupació britànica i la Llei de poders especials, la campanya d’explosius a Londres i altres ciutats del Regne Unit, les diverses onades de vagues de fam a les presons i, al capdavall, la progressiva conformació del Sinn Féin com a organització política amb prou capacitat de lideratge per a reorientar en profunditat l’estratègia republicana.

La gran qüestió que va prenent cos amb la lectura de No diguis res és la de la complexa elaboració retrospectiva de la memòria del conflicte al si de la parròquia republicana més compromesa. Per una banda, la necessitat de metabolitzar un passat de confrontació armada en un marc de diàleg, negociació i pacte institucional amb l’enemic d’ahir; de l’altra, la vivència cada cop més silent d’una experiència militant que havia forjat uns vincles d’identitat de grup extraordinàriament estrets i que ara, com a conseqüència del tomb generat pel mateix procés de pau, havia de restar en la penombra, exclosa de l’agenda pública més immediata. Tot plegat en un context en el qual les urgències per fer callar les armes i buidar les presons van passar per davant la possible creació de mecanismes de veritat-i-reconciliació que afavorissin l’elaboració d’una mirada al passat amb un cert acompanyament ciutadà. Com que, a més, els històrics objectius del moviment republicà -l’expulsió de l’exèrcit britànic, la reunificació d’Irlanda i l’avenç cap al socialisme- quedaven postergats sine die per a etapes més avançades, no és del tot estrany que n’hi hagués que arribessin a demanar-se si els sacrificis enormes dels darrers trenta anys havien tingut cap sentit a la llum de la nova política que començava a obrir-se camí.

I aquí, en aquesta dolorosa nafra amb implicacions socials, existencials i psicològiques, és on Radden Keefe posa el dit. I ho fa, amb olfacte periodístic i amb tota la intenció, pouant en el malestar latent -però real- que detecta en cercles d’antics combatents respecte la figura de Gerry Adams. Aquest és retratat com un personatge astut i maquiavèl·lic que, tot i haver tingut altes responsabilitats en la jerarquia republicana en els anys més durs dels troubles, s’ha sabut ressituar com a polític institucional, sense cost aparent i fent-se el despistat en relació a les seves activitats anteriors. A còpia d’anar insistint en aquest plantejament, però, No diguis res acaba caient en un bucle conceptual. Perquè sí, per un costat, des del punt de vista emocional el seu autor simpatitza i es mostra receptiu amb les acusacions que una colla de destacats activistes vessen sobre el capteniment passat i present del màxim dirigent del Sinn Féin, de l’altre no pot deixar de constatar, encara que sigui un xic a contracor, que ja des de la seva època d’empresonament a Long Kesh a mitjans dels setanta va ser l’estrateg més creatiu i clarivident del modern republicanisme irlandès. El primer a adonar-se que l’IRA Provisional no estava en condicions d’aspirar a viure una victòria semblant a la que havia representat l’emblemàtic -i aleshores recent- alliberament de Saigon que va posar punt final a la guerra de Vietnam i que, per contra, calia començar a apostar amb mirada llarga per una resolució del conflicte que no fos el resultat d’un simple triomf militar sinó d’una sèrie d’acords polítics arrencats a l’enemic. Davant el risc de quedar atrapat en un atzucac d’implicacions equívoques i paradoxals en relació al procés de pau, el periodista nord-americà tira pel dret i opta per cloure l’obra, evocant el cas icònic de Jean McConville -una víctima innocent, sense bandera- amb un apunt precipitat i un xic naïf que no sé si fa justícia a la quantitat d’informació que manega al llibre: potser si que la reunificació d’Irlanda acabarà arribant de manera inevitable, però mai no se sabrà si aquest fet s’hauria produït igualment sense l’ús de la violència per part dels seus partidaris. En altres paraules, que el Brexit pot tenir més pes en l’assoliment d’aquesta fita que no pas les tres dècades d’existència dels provos.   

Discutible o no en la seva conclusió, No diguis res és un treball que dignifica aquest gènere de fronteres encara imprecises que hem convingut a anomenar no ficció. Tot llegint-lo no he pogut evitar de demanar-me si seria possible que un periodista anglòfon de renom internacional, amb ganes, talent i possibilitats materials, es proposés escriure una obra amb una ambició similar dedicada, per exemple, a l’esquerra independentista basca; amb homes i dones de carn i ossos, amb les seves llums i, si es vol, també amb les seves zones d’ombra. I, en fi, no m’acaben de sortir els números: la reacció que es podria arribar a generar al si de la classe política, el poder judicial i els grans mitjans de comunicació afins a l’Estat seria furibunda. Em temo que, almenys de moment, mentre el tabú es mantingui vigent, ens haurem de conformar amb les ombres irlandeses.

La Guàrdia Civil és com la Stasi?

La darrera batuda de la Guàrdia Civil contra l’independentisme, batejada ben reveladorament com Operació Volhov pels seus mateixos autors, ha estat tan grollera en la seva execució que ha provocat tota mena de reaccions crítiques, força més enllà dels cercles més propers a les persones detingudes. No és casualitat que, a partir de l’ús que s’ha fet d’unes escoltes telefòniques molt discutibles, hi hagi hagut comentaristes que l’hagin comparat amb les pràctiques que es produïen, en un context històricament molt distint, a l’extinta República Democràtica Alemanya (RDA). Enric Marín, en concret, n’ha parlat fent memòria de La vida dels altres, un film dirigit per Florian Henckel von Donnersmarck que el 2006 va obtenir l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. La vida dels altres, situada al Berlín Oriental de 1984, gira al voltant de les circumstàncies d’un dramaturg crític amb el règim que es sotmès a una exhaustiva investigació per part de la Stasi. Un desplegament que inclou, d’acord amb els usos i costums d’aquella sinistra policia política, seguiments, punxades de telèfon i la instal·lació de micròfons a l’interior mateix del seu domicili. No en faré un espòiler però, en qualsevol cas, val la pena retenir que la tensió narrativa de la producció se centra en l’efecte que té sobre l’agent encarregat de la vigilància la contemplació -a la manera d’un voyeur- de la quotidianitat del seu objectiu. Diguem de passada, això sí, que es confirma que l’art de l’espionatge té força menys glamour del que sovint se sol pregonar. Queda prou clar que les ànimes senzilles que n’han fet el seu ofici menen una existència tediosa, burocràtica, gris, embrutidora i, per postres, amb una vida afectivosexual escassa i tirant a pobra.

El cas és que tot plegat m’ha fet recordar dues lectures excel·lents que vaig fer fa una pila d’anys i que tenen en comú, des de punts de partida diametralment oposats, la denúncia dels mètodes de control i repressió que s’utilitzaven a la RDA: Autobiografía de un marxista alemán, de Robert Havemann, publicat el 1974 per Ariel, en traducció al castellà de Feliu Formosa; i El expediente, de Timothy Garton Ash, que va editar Tusquets el 1999. Havemann, un prestigiós científic alemany que el 1943 havia estat condemnat a mort com a opositor actiu al nazisme i que va sobreviure a la guerra quasi miraculosament, escriu des d’una molt particular lleialtat a un Estat que ha contribuït a construir i que, malgrat les deficiències de tot ordre que hi observa, creu encara, a inicis de la dècada dels setanta, que es possible regenerar en la línia d’un socialisme de rostre humà com el que s’havia intentat posar en pràctica durant la Primavera de Praga. Garton Ash, per contra, és un joveníssim historiador anglès format a Oxford, de bona família i ferm partidari dels valors de les democràcies occidentals, que el 1980 té l’oportunitat de fer una estada d’estudis al Berlín Oriental. Anys després, amb posterioritat a la caiguda del Mur, torna a Alemanya per informar-se del voluminós dossier que li va obrir la Stasi al llarg del seu període de residència a la RDA i aprofita per aprofundir en els motius de les persones que van col·laborar en la seva elaboració.

Tant el llibre de Havemann com el de Garton Ash inclouen reflexions prou sucoses sobre la cultura de treball -disculpeu l’eufemisme- de la Stasi. Havemann, que va haver de suportar llargs interrogatoris en dependències policials en relació a qüestions que afectaven directament a familiars directes, amics i col·legues de feina, s’ha de resistir, sobretot, al xantatge ideològic al qual se’l vol sotmetre: ¿si de debò és un bon ciutadà, recte i partidari del socialisme, quin sentit té no col·laborar amb els que defensen la RDA dels seus enemics exteriors? El que l’ajuda a no perdre la dignitat és la convicció que l’estalinisme havia estat una expressió bàrbara i primitiva del socialisme, una mena de romanalla del passat condemnada a anar-se dissolent de manera més o menys gradual. I, amb tot, tal com és fàcil d’imaginar, a l’hora de la veritat el preu a pagar per la no col·laboració va ser considerable: l’expulsió del partit, l’exclusió de la docència universitària, l’empresonament dels fills per activitats subversives i la condemna a un cert ostracisme social. Garton Ash, per la seva banda, emprèn una recerca -a cops dolorosa- que el fa confrontar-se amb persones en les quals havia confiat i que, per por a les amenaces o a canvi de petits avantatges socials, havien acceptat fer d’informadores. També s’entrevista amb els antics agents de l’Stasi que l’havien espiat, cap d’ells amb una especial mala consciència en relació al paper que desenvolupaven. La certesa de moure’s en el rígid i maniqueu context de la Guerra Freda, amb un adversari poderós que sotjava de ben a prop, és el mantell rere el qual es justifica tot. I aquí, l’estudiós anglès, avui professor universitari i articulista d’anomenada internacional, s’embranca en una digressió final al voltant de la funció, els marges d’actuació i les zones d’ombra que emparaven també, en aquell període, els serveis d’intel·ligència de les potències occidentals, amb especial atenció a l’MI5 britànic. Tot plegat, de tota manera, sense fer trontollar ni per un moment el seu declarat alineament amb el bàndol de les democràcies liberals.

La RDA i la seva via policial al socialisme es va esfondrar amb la caiguda del Mur de Berlín, el novembre de 1989. El seu record, així com les vanes esperances de Havemann de construir-hi un socialisme democràtic i l’ingenu optimisme del Garton Ash d’aleshores que amb la desaparició de la política de blocs naixeria un món més harmònic i respectuós amb els drets humans, esdevé cada vegada més pàl·lid. I, amb tot, és curiós com, de tant en tant, i amb l’Operació Volhov ha estat inevitable, el nostre imaginari encara ens hi transporta. Per damunt de les similituds pel que fa a l’opacitat de la investigació policial i en les tècniques de seguiment i control utilitzades, el que crida poderosament l’atenció és, sobretot, el contrast entre un marc no democràtic i un altre en el qual, almenys sobre el paper, segons quines pràctiques no haurien de ser concebibles. I és que si la repressió a la RDA era una realitat que es tendia a mantenir relativament en silenci -almenys en comparació amb els processos espectacle i altres sacramentals tan característics del primer estalinisme-, les operacions contra l’independentisme que ordeix la Guàrdia Civil, en canvi, necessiten l’esfera pública. En altres paraules, que sense els recursos dels quals es disposa al si d’una societat oberta -particularment els mitjans de comunicació lliures– aquesta repressió perdria tota eficàcia. No és cap casualitat que les detencions es filtrin prèviament a periodistes amics, es puguin seguir gairebé en directe per televisió i que la versió que s’imposi des de bon començament sigui la que ha posat en circulació el mateix cos policial responsable de l’assumpte; per imaginativa que sigui, per cert, tant és que es tracti de la preparació d’atemptats amb explosius -com en el cas dels CDR del setembre de l’any passat- com de la hipotètica ajuda a la independència de Catalunya per part de 10.000 soldats russos a les ordres del Kremlin.

La Guàrdia Civil, tot i les aparences, no és la Stasi. Aquesta darrera actuava en un marc no democràtic i el seu engranatge de control de la ciutadania no tenia cap necessitat de legitimar-se ni fer-se publicitat. El que li calia potenciar eren les vies subterrànies i, sobretot, el silenci. La Guàrdia Civil, per contra, és ben conscient que es mou en un context diferent, en el qual no només necessita conrear l’autobombo sinó, sobretot, comptar amb el concurs d’altres actors institucionals i socials per tal d’estendre l’efecte del verí que pretén escampar. En realitat, ni tan sols el calendari de les seves actuacions és innocent, sempre aspira a obtenir-ne un efecte polític: a Catalunya, a Madrid o a ambdós escenaris alhora. Ni la por, ni el desànim, ni el dubte, ni la llavor de la divisió al si de l’independentisme serien possibles si no tingués la col·laboració inestimable de la casta més conservadora del poder judicial i d’uns potentíssims altaveus mediàtics que amplifiquen el missatge de les seves miserables operacions. El seu imaginari latent remet més a les suposades gestes bèl·liques de la División Azul que no pas als principis que haurien d’animar la tasca d’un cos policial democràtic. I, amb tot, sap prou bé el context en què es mou -el d’una democràcia vigilada, plena de tabús i línies vermelles- i se n’aprofita. En aquest sentit -i, ho remarco, només en aquest sentit- estic temptat de dir que és força més democràtica que la policia política que, fa un munt d’anys, empaitava Havemann i Garton Ash al Berlin Oriental. I, en fer-ho, m’adono que el fet no em tranquil·litza gens ni mica.

*Il·lustra aquest post una imatge promocional de la pel·lícula La vida dels altres (2006), de FlorianHenckel von Donnersmarck.

“Principi de realitat”: realisme amb esperança

“Odio els viatges i els exploradors”. Sempre m’ha agradat la contundent declaració que obre Tristos tròpics, l’obra més celebrada de Claude Lévi-Strauss. No és pas, com és natural, que el referent principal de la disciplina antropològica de la segona meitat del segle XX rebutgés per se el treball de camp i l’observació directa com a mètode de coneixement. Però sí que llençava un crit d’alerta en relació al culte a l’exotisme, al lloc comú i a la recopilació d’anècdotes sense suc ni bruc. El pensament -amb totes les cometes que hi vulguem posar- era, al seu parer, tota una altra cosa; potser menys entretinguda però amb tota probabilitat més valuosa i digna de preservar. I valia la pena, fins i tot en una crònica escrita en primera persona centrada paradoxalment a relatar les seves primerenques expedicions entre les tribus indígenes de l’Amazones, alertar sobre la necessitat imperiosa de separar el gra de la palla.

Jo mateix, salvant totes les distàncies, he afirmat alguna vegada que detesto el gènere dels llibres sobre el Procés. No pas, òbviament, pel fet que com a ciutadà compromès amb l’independentisme no hagi viscut amb passió aquests darrers anys. Però, una mica en la línia de Lévi-Strauss, estic escamat per un munt de prosa periodística -o de testimoniatge participant– que molt majoritàriament no ha anat gaire més enllà de publicitar un enfilall de curiositats i xafarderies amb un valor analític ben escàs. Com si tot plegat hagués estat una mena de novel·la de cavalleries -amb coratjosos cavallers errants amb armadura, llança i espasa, princeses virginals prestes a ser salvades i inofensius dracs de cartró pedra- o, en versions menys amables, poc més que una grotesca comèdia d’embolics. Al final s’ha acabat instal·lant entre nosaltres la pueril percepció que l’essencial és descobrir la veritat oculta sobre l’Octubre català per tal de poder repartir culpes, encolomar etiquetes feridores i penjar les llufes corresponents a qui convingui. Tot plegat en un clima tòrrid i inflamat que no ha afavorit gens el sorgiment d’aproximacions analítiques, reposades i de mirada llarga, des del camp dels defensors de la República Catalana.

En un panorama com el descrit, són d’agrair aportacions com la que ha donat a conèixer fa pocs mesos Jordi Muñoz, professor de Ciència Política la Universitat de Barcelona, tot just en iniciar-se la pandèmia. I és que el seu Principi de realitat -editat per L’Avenç- és un assaig breu, clar i sintètic, escrit amb la voluntat de fer un balanç crític dels anys del Procés i apuntar possibles vies de solució al conflicte que ens enfronta a l’Estat espanyol. Més enllà d’una bona anàlisi de la política catalana dels darrers quinze anys i d’una prou correcta caracterització sociològica de la composició del moviment sobiranista, el mèrit del text rau en què que planteja una crítica lleial al republicanisme però amb poques concessions, a l’estratègia seguida des de les eleccions plebiscitàries de 2015 fins a l’Octubre català. I és que, a parer de Muñoz, ni el resultat de les primeres va ser prou concloent, en la mesura que els vots independentistes no van superar el cinquanta per cent, ni després del referèndum es comptava amb prou legitimitat per tirar endavant amb la declaració d’independència. Tal com subratlla amb insistència, la deslegitimació de l’Estat no comporta mecànicament la legitimació del projecte de qui pretén separar-se’n.

L’autor de Principi de realitat posa el focus en un aspecte que, en la seva opinió, els partidaris de la República Catalana han tendit a negligir: la necessitat d’articular un pacte procedimental real entre independentistes i no independentistes -o almenys una part significativa d’aquests darrers- per avançar cap a una solució democràtica acceptada per tothom a Catalunya. “Hauria de ser un acord,” -afirma Muñoz– “(…) que portés totes les parts a acceptar la seva derrota en cas que es produís segons els procediments acordats”. I -afegeix tot seguit- “no es tracta tant de guanyar la independència amb una majoria reforçada -que també ajudaria- sinó que a l’endemà una majoria incontestable de la societat catalana reconegués com a legítim el resultat, fos quin fos”. I aquí, en la línia del politòleg nord-americà d’origen polonès Adam Przeworski, assenyala un fet incontestable: “la democràcia és més sostenible en societats desenvolupades perquè a partir d’un determinat nivell de benestar, els perdedors de les eleccions no s’hi juguen tant. Si no tens tant a perdre és més fàcil que acceptis unes regles del joc que et poden fer perdre”. I, ara per ara, apunta, “molts catalans d’identitat espanyola i que tenen vincles sentimentals, econòmics o familiars amb Espanya la veuen [la independència] com un salt al buit que posaria en risc moltes coses que avui donen per descomptades”. Així doncs, en la perspectiva d’un hipotètic nou referèndum d’autodeterminació, caldria un acord d’autolimitació que atorgués garanties als potencials perdedors que una victòria del sí “reconeixeria i preservaria els seus drets”. En resum, conclou, “cal reforçar l’empatia i oferir garanties. Sense ser ingenus, és clar. Assumint, també, quina és l’estructura d’incentius dels contraris a la independència, que els convida a bloquejar tota solució democràtica. I mirant de capgirar-la no només amb empatia sinó també amb resistència i mobilització contra la imposició coercitiva de l’statu quo”.

L’èmfasi en la necessitat de conjugar el projecte independentista amb la cohesió civil de la societat catalana travessa, de fet, tot l’assaig de Muñoz; tant quan parla de la necessitat de fer bones polítiques públiques des de les institucions com d’apostar incansablement pel diàleg i la negociació, d’articular una resposta el més àmplia possible a la repressió, de bastir amb ambició una paradiplomàcia pròpia o, fins i tot, de no renunciar a llegir amb intel·ligència les puntuals finestres d’oportunitat que pugui oferir la convulsa conjuntura espanyola. I, òbviament, també és present en la seva defensa sense fissures de la via del referèndum com a mecanisme de solució del conflicte.

Principi de realitat no presenta, certament, un horitzó gaire optimista als partidaris de la República Catalana. Almenys a curt termini. Però, en contrapartida, defuig el parany de deixar-nos abandonats als peus dels cavalls d’un gradualisme buit i estèril, sense nord estratègic ni esperança transformadora. No és cap casualitat que Muñoz clogui la seva reflexió amb unes paraules inequívoques i ben entenedores: “(…) sembla raonable per al sobiranisme intentar combinar el diàleg amb l’Estat i el govern de les institucions amb la mobilització i el manteniment de les estructures de moviment que ha anat construint aquests anys. Per al sobiranisme és important no deixar de ser un problema fins que no hi hagi una solució sobre la taula”. Doncs això, gent: la lluita continua

A propòsit de la ‘gàbia melancòlica’

Constato que l’expressió gàbia melancòlica ha fet fortuna entre gent diversa per il·lustrar l’estadi en el qual roman una part de la ciutadania que encara no ha paït el desenllaç de l’Octubre català. Es tracta d’un estat de l’ànima, vagament emparentat amb els espectres del romanticisme decimonònic, que passa per refugiar-se en un passat idealitzat com a defensa psicològica en relació a un present lleig i embastardit, trista degeneració d’un temps pretèrit considerat gloriós, indiscutible i ple de noblesa. Sembla que el primer a utilitzar el terme en aquest sentit hauria estat Xavier Domènech en un article recent al diari Ara. Ja podria ser perquè, en la seva condició d’historiador, segur que està familiaritzat amb la darrera obra d’Enzo Traverso, titulada precisament Melancolía de izquierda.

I el cas és que, més enllà que no té massa a veure amb la realitat de la Catalunya contemporània, Melancolía de izquierda és un assaig poderós, altament recomanable per tota persona que es miri la vida des d’una voluntat transformadora. Traverso parteix de la constatació que la tradició socialista europea -i mundial- va ser capaç d’aguantar totes les derrotes i decepcions que va patir històricament -des de la Comuna de París de 1871 fins al cop d’Estat contra Allende al Santiago de Xile de 1973- gràcies al manteniment d’un horitzó d’esperança. Una expectativa que feia que el record dels caiguts en el combat per la llibertat fos viscut, potser amb una certa consciència tràgica però mai amb efectes paral·litzadors, com la llavor de totes les lluites de l’esdevenidor. És a dir, que el present establia un lligam indissoluble amb el passat alhora que, en un formidable exercici d’imaginació utòpica, es projectava decididament cap al futur. És des d’aquest punt de vista que l’estudiós italià estableix un vincle positiu entre l’esquerra i la melancolia, un sentiment que ha estat tradicionalment bescantat pels corrents polítics progressistes en considerar-lo retardatari i poc menys que reaccionari.

Passa però, constata Traverso, que el 1989 ho va canviar tot. Amb la caiguda del Mur de Berlín i l’ensulsiada del bloc socialista el panorama va modificar-se radicalment. Es va iniciar un temps nou que clausurava definitivament el període històric de les revolucions -amb els grans models clàssics de 1789 i 1917 com a principal referent simbòlic- i es va instal·lar arreu una concepció presentista del temps; carregadíssima de memòria però, paradoxalment, incapaç de metabolitzar-la de manera creativa tot dirigint-la cap al futur. I l’esquerra, desorientada per l’ofensiva neoconservadora de Fukuyama i companyia i per un munt de processos socials per als quals no estava gens preparada -com la fi del fordisme i l’avenç d’una creixent fragmentació individualitzadora al si de la classe obrera industrial- va ser incapaç de fer un mínim balanç estratègic d’aquella derrota. Sense cap horitzó d’expectativa a mà, va començar a ser més plausible pensar en la fi del món que no pas en la del capitalisme. Prou que ho sabem nosaltres que, més de trenta anys després, i davant els estralls del covid-19, ens hem d’aferrar encara -i santament que fem- a les velles receptes keynesianes per mirar d’evitar que tot vagi pel pedregar. No és que l’historiador italià sigui tan ingenu com per defensar un mític retorn a les certeses de sempre; més aviat al contrari, em sembla. Però sí que reclama, en vista de la crisi crònica de la socialdemocràcia i la desconcertant volatilitat de l’esquerra alternativa, que s’emprengui col·lectivament aquell exercici de pensament utòpic -i de realisme amb mirada llarga, hi afegiria jo- que va quedar pendent de realitzar. Apunta, al capdavall, a la necessitat de fer un dol en condicions, bandejant qualsevol mena de nostàlgia i, alhora, amb la màxima exigència i ambició polítiques.

Què en pot aprendre de tot plegat l’independentisme català del primer quart del segle XXI? Fa de mal dir, amb franquesa. Poca cosa potser, almenys si ens ho mirem sols des d’un prisma directament utilitari. I, amb tot, mai no va malament repassar situacions i trajectòries que ens mostren que cap projecte polític duu inscrita la victòria ni en la lògica de la història ni en el lent moviment dels astres. Als que ens situem a l’esquerra i considerem que la República Catalana ha de constituir una modesta aportació al procés de construcció -universal- de noves formes de democràcia, justícia social i en la manera d’entendre l’exercici del poder, però, la lectura de Melancolía de izquierda ens pot provocar una satisfacció particular: la de sentir la remor d’una munió de lluites compartides, fent-se i desfent-se.